La increença després del Concili Vaticà II
Una anàlisi del magisteri de l´Església
Els canvis produïts en els cinquanta anys posteriors al Concili Vaticà II han configurat un nou mapa de la increença en el món 
occidental: agnosticisme postmodern, indiferència religiosa, moviments de «nova religiositat» amb una espiritualitat sense Déu i sense religió, ideologies hostils a la religió com a reacció a la violència terrorista de grups religiosos, intents de bandejar la religió de la vida pública (secularisme, laïcisme), «nou ateisme», etc. Aquest caleidoscopi areligiós ha contribuït a fer que el terme «ateisme» –que tradicionalment suggeria una situació de rebuig o d´allunyament de Déu– hagi estat desplaçat pel d´ «increença», que inclou formes noves i antigues de negació de Déu.
Tot i que els textos conciliars sobre la increença (especialment, GS 19-21 i LG 16) conserven avui en dia plena validesa en les seves anàlisis i propostes, resulta útil examinar com s´han desenvolupat, des d´aquell moment fins als temps presents, els ensenyaments magisterals en el marc d´aquestes profundes transformacions socioculturals.
Pau VI: El Secretariat per als no creients i el diàleg amb l´ateisme
Pocs mesos abans de la cloenda del Concili Vaticà II, l´any 1965, Pau VI va instituir el Secretariat per als no creients. La creació d´aquest secretariat–que el 1988 es transformaria en Consell Pontifici per al Diàleg amb els no creients– s´inscriu en el marc dels fruits conciliars, i en la recerca d´una presència més viva i incisiva de l´Església en el món. Inspirat en l´encíclica Ecclesiam suam de Pau VI, en la Constitució pastoral Gaudium et spes i –en una perspectiva més àmplia– també en l´encíclica Pacem in terris, de Joan XXIII, el Secretariat va néixer amb la missió de promoure l´estudi i el coneixement de les diverses formes d´increença i de dialogar amb els no creients sincerament disposats.
Durant els anys que va existir, el Secretariat va topar amb greus dificultats per dur a terme el diàleg amb l'ateisme, que provenien tant del desinterès com de la desconfiança de bona part dels interlocutors ateus. Aquests inconvenients, units a la progressiva transició de l´ateisme cap al relativisme i la indiferència religiosa, van fer que el Secretariat s´anés centrant cada cop més en el diàleg entre fe i cultura, en comptes del diàleg amb l´ateisme. Va néixer la consciència que, en lloc d´intentar respondre a un ateisme combatiu i sistemàtic, valia més la pena que l´Església s´encarés amb una indeferència religiosa creixent, causant d´una mena d´ensopiment espiritual, tal com en digué Jean Daniélou.
Joan Pau II: Diàleg amb la cultura i nova evangelització
El 1982, Joan Pau II va crear el Consell Pontifici de la Cultura, i va confirmar, doncs, que el diàleg de l'Església amb les cultures del nostre temps és el «camp vital on es debat el destí de l´Església i del món a finals del segle XX». Al cap de cinc anys, el 1993, va decidir unificar aquest Consell i el Consell Pontifici per als no creients, cosa que va donar lloc al Consell Pontifici de la Cultura. La substitució del terme «no creients» pel de «cultura» en aquesta nova denominació ja és un reflex de la nova
situació social, política i cultural. De fet, amb la caiguda del mur de Berlín i l´esfondrament a Europa dels règims comunistes, també desapareixia, en l´esfera internacional, el principal interlocutor oficialment ateu. La formulació negativa «no creients» s´havia anat fent cada vegada més incòmoda i un diàleg oficial amb els «no creients» resultava pràcticament inviable. Amb la caiguda de les ideologies, la increença agafava més la forma d'indiferència religiosa, un fenomen menys polèmic i bel·ligerant que l´ateisme sistemàtic, però no pas per això menys greu ni menys influent en la societat. D´aquí que el Consell Pontifici de la Cultura es proposés, entre d'altres activitats pròpies, el desenvolupament d'una «Pastoral de la cultura» amb l´objectiu de renovar la visió de l´home i de la societat a través de l´Evangeli en l´interior de les cultures.
Temes com el diàleg amb les cultures, el repte de la indiferència religiosa, l´humanisme cristià, la transmissió de la fe, el secularisme o la «via pulchritudinis» com a itinerari d´evangelització, han estat objecte d´estudi d´aquest dicasteri en les set assemblees plenàries celebrades des del 1993 fins al 2008. Dels diversos documents, se´n poden destacar els següents: Per a una pastoral de la cultura (1999); Jesucrist, portador de l´aigua viva. Una reflexió sobre la «Nova Era» (2003); On és el teu Déu? La fe cristiana davant la increença religiosa (2004).
· El repte de la indiferència religiosa i del secularisme
Durant el seu pontificat, Joan Pau II va parar una especial atenció al fenomen de la increença. Ja des de la seva primera encíclica, i davant els abusos comesos en països amb règims polítics ateus, critica la postura segons la qual només l´ateisme té carta de ciutadania en la vida pública i social, mentre que els creients ben just si són tolerats, tractats com a ciutadans de segona categoria, i fins i tot privats dels drets fonamentals (Redemptor hominis, 17). En altres textos, l´ateisme és presentat com a pecat, juntament amb la idolatria i l´apostasia (Exh. Ap. Reconciliatio et paenitentiae, 17; Enc. Veritatis splendor, 70); com un fenomen relacionat amb el racionalisme mecanicista (Enc. Centessimus annus, 13), que acaba menyspreant la persona humana, tal com han fet evident la lluita de classes i el militarisme (Enc. Centessimus annus, 13).
La progressiva descristianització d´amplis sectors de la societat, va portar Joan Pau II a advertir amb força del perill per a l´home d´un món que prescindeix de Déu (Enc. Veritatis splendor, 78; Exh. Ap. Pastores dabo vobis, 7). En la seva penúltima encíclica, Fides et ratio (1998) descriu l´ambient filosòfic i cultural que fonamenta la increença. Després de fer palesos els errors de l´eclecticisme, l´historicisme, el cientificisme i el pragmatisme (FR 86-89), s´ocupa de la relació entre ateisme i nihilisme (FR 90).
El Catecisme de l´Església Catòlica (1992) segueix els textos conciliars quan tracta l´ateisme, però exposa alguns aspectes de manera innovadora. És el cas de la vocació de l´home a la comunió amb Déu. Si GS 19 assenyala que en aquesta vocació es troba la raó més alta de la dignitat humana, el Catecisme hi afegeix que la condició creient no pertoca a uns pocs elegits, sinó a tots els homes: «el desig de Déu està inscrit en el cor de l´home, perquè l´home ha estat creat per Déu i per a Déu» (CEC 27). També, quan descriu les causes o motivacions de l´ateisme, el Catecisme completa les descrites a GS 19 amb «la ignorància o la indiferència religioses» i «l´actitud de l´home pecador que, per por, s'amaga de Déu i defuig la seva crida» (CEC 29).
El text de GS 22 és força present en el magisteri de Joan Pau II, i això confirma la seva convicció que la fe en Jesucrist és la llum originària des de la qual s´il·luminen i comprenen totes les realitats humanes (cf. RH 8,13,18 i FR 60).
Benet XVI: a la recerca del veritable humanisme
Benet XVI ha esmentat sovint el fenomen de la increença. En la seva encíclica Caritas in veritate (2009), ha advertit de les repercussions negatives per al desenvolupament social i humà del tancament ideològic vers Déu, i també d´un indiferentisme que oblida el Creador i corre el perill d´oblidar els valors humans (CV 78). També ha criticat els plans de promoció de l´ateisme dissenyats per molts països (CV 29), i l'exclusió de la religió de l´àmbit públic impulsada pel laïcisme (CV 56). Déu és qui garanteix el veritable desenvolupament de l´home (CV 29) i el fonament d´un humanisme autèntic. En l´encíclica Spes salvi (2007), ha remarcat que l´única esperança certa i fiable es fonamenta en Déu, i només l´esperança en Ell contribueix a construir una societat més lliure, justa i fraterna (SS, 1). L´actitud de disponibilitat vers Déu provoca la disponibilitat vers els germans i promou una vida solidària i joiosa.
Les intervencions magisterials de Benet XVI s´inscriuen, en gran mesura, en el marc del seu desig d'integrar la fe i la raó per superar les patologies derivades de plantejaments reductivistes: indiferentisme religiós, secularisme i laïcisme, cientificisme, relativisme cultural... (vegeu, en aquest sentit: Discurs a la Universitat de Ratisbona, 2006; Discurs preparat per a la trobada amb la Universitat de Roma La Sapienza, 2008; Discurs en el Col·legi dels Bernardins, París 2008; Discurs en l´encontre amb representants de la societat britànica, Westminster Hall, 2010; Discurs en el Parlament Federal alemany, Berlín 2011). Davant d´una perspectiva il·lustrada radical que vol imposar una cultura oposada als valors religiosos i cristians de la civilització occidental, Benet XVI ha proposat una enginyosa fórmula pràctica: edificar la nostra cultura no en el vell «etsi Deus non daretur» ('com si Déu no existís´), sinó en el «etsi Deus daretur» ('com si Déu existís´). Això és molt més racional i raonable. Benet XVI també ha promogut algunes iniciatives concretes: l´Atri dels Gentils, com un espai de frontera, però també de trobada i diàleg entre creients i no creients; o la creació, l´any 2010, del Pontifici Consell per a la promoció de la nova evangelització.
El papa Francesc: la llum de la fe
Encara que hagin passat pocs mesos des de l´inici del pontificat del papa Francesc, ja són valuosos els seus ensenyaments sobre la fe i la increença que es contenen en la seva primera encíclica Lumen fidei (2013), en la línia del Concili Vaticà II i del magisteri dels seus predecessors. L´encíclica –la primera redacció de la qual és obra de Benet XVI (cf. LF 7)– no només vol confirmar en la fe els qui reconeixen Jesucrist, sinó també «suscitar un diàleg sincer i rigorós» amb els no creients, com el mateix Papa assenyala en la seva carta a Eugenio Scalfari, director del diari italià La Reppublica i conegut intel·lectual ateu.
El Papa destaca la paradoxa sorgida en els temps de la modernitat: la fe cristiana, considerada al llarg dels segles com a llum, es comença a titllar de fosca, com a oposada a la raó, com a superstició. Recollint els ensenyaments del Vaticà II i
del Catecisme de l´Església Catòlica sobre la fe, Lumen fidei introdueix una perspectiva innovadora, quan assenyala que la fe és una manera de «veure-hi»: «Qui creu, hi veu; hi veu amb una llum que il·lumina tot el trajecte del camí, perquè arriba fins a nosaltres des del Crist ressuscitat, estel del matí que no es pon mai» (LF 1). Aquest punt de vista busca donar resposta a les condicions culturals de la fe en el nostre temps, sovint hostils o indiferents davant del fet religiós. En aquest sentit, l´encíclica afronta la crítica que ha rebut la fe a Occident i s'ofereix a buscar un diàleg que superi els prejudicis i enfonsi els murs d'incomunicabilitat. Lumen fidei vol desfer alguns d´aquests malentesos tractant qüestions com ara la relació entre fe i progrés, fe i raó, fe i amor,... o aclarint malentesos sobre l´actitud de l´Església vers els no creients: «la fe no és intransigent, sinó que creix en la convivència que respecta l´altre. El creient no és arrogant; ben al contrari, la veritat el fa humil, tot sabent que, més que no pas tenir-la ell, és ella qui l´abraça i el posseeix. En comptes de fer-nos intolerants, la seguretat de la fe ens fa caminar i fa possible el testimoniatge i el diàleg amb tothom» (LF 34).(2013), en la línia del Concili Vaticà II i del magisteri dels seus predecessors. L´encíclica –la primera redacció de la qual és obra de Benet XVI (cf. LF 7)– no només vol confirmar en la fe els qui reconeixen Jesucrist, sinó també «suscitar un diàleg sincer i rigorós» amb els no creients, com el mateix Papa assenyala en la seva carta a Eugenio Scalfari, director del diari italià La Reppublica i conegut intel·lectual ateu.
El núm. 35 de Lumen fidei està dedicat a la recerca de Déu. Aquest bonic passatge es refereix, en primer lloc, als creients a qui la vida de fe demana una recerca contínua: «L´home religiós fa camí i ha d'estar disposat a deixar-se guiar, a sortir d´ell mateix, per trobar el Déu que sempre sorprèn». Però el text també esmenta aquells homes que «encara que no creguin, volen creure i no deixen de buscar». Són aquests els que «intenten viure com si Déu existís, de vegades perquè s´adonen de la seva importància per trobar una orientació segura en la vida quotidiana, d´altres vegades perquè experimenten el desig de la llum en la foscor, però també intuint que la grandesa i la bellesa de la vida encara serien més grans amb la presència de Déu» (LF 35).
Juan Alonso
Professor de Teologia fonamental
Universitat de Navarra
