El nou ateisme: característiques fonamentals

Des de començaments del tercer mil·lenni, assistim a un sorprenent auge de l´ateisme. Quan pensàvem que l'home contemporani s´havia sumit en la indiferència religiosa, ens trobem que hi ha un autèntic apogeu de pensadors ateus, que han tornat a sortir a la palestra pública per declarar no només que Déu no existeix, sinó també que cal desfer-se de la religió. Les llibreries són plenes dels textos d´uns autors que han emprès una batalla dialèctica a gran escala contra la religió. Aquests llibres gaudeixen d´un gran èxit de vendes i sovint vénen precedits d´acurades campanyes de màrqueting. Una cosa que no havia passat mai en la història de l'ateisme.

Per anomenar aquesta revifalla de l´ateisme, es va encunyar, en els àmbits periodístics, el terme «nou ateisme»[1]. Es tracta d´un grup d´autors que pretenen convèncer en els seus escrits i debats de la veritat de l'ateisme i que, al mateix temps, sostenen que la religió no té sentit i que és perjudicial per a les persones.

Els nous ateus

L'origen d´aquesta proposta atea renovada, que avui en dia té un ampli ressò en nombrosos països, es deu als anomenats «quatre genets», autors procedents de mons ben diversos que donen suport a l'ateisme des de postures marcadament cientificistes. Per als promotors del nou ateisme, només la ciència experimental pot oferir una explicació fiable i completa de la realitat. A partir d´aquest convenciment, defensen que no hi ha res més enllà de la natura. Per tant, Déu no existeix, ni tampoc no hi ha ànima ni vida després de la mort.

El principal promotor d´aquestes idees és Richard Dawkins, un etòleg i zoòleg que actualment ocupa la càtedra de «comprensió pública de la ciència» de la Universitat d´Oxford. La seva obra més influent sobre la qüestió és El miratge de Déu (2006). Un gran divulgador d´aquestes postures és l´escriptor i periodista britànic, resident a Washington, Christopher Hitchens (1949-2011). La seva obra més incisiva porta el provocador títol de Déu no és bo (2007) i, tal com s´afirma al subtítol original, el seu objectiu és mostrar que «la religió ho enverina tot». Amb un tarannà més dialogant, Daniel Dennett, filòsof de la ciència dedicat especialment a les ciències cognitives, ha escrit també una obra sobre el tema: Desfer l'encanteri. La religió com a fenomen natural (2006). L´últim «genet» és un autor que encara era estudiant de filosofia a Stanford quan va publicar La fi de la fe (2004), obra de notable èxit. Es tracta de Sam Harris, que promou la intolerància contra les religions, perquè entén que comporten inevitablement la irracionalitat i el terror.

Al costat d´aquesta tendència cientificista, trobem al continent europeu alguns autors que promouen també amb virulència l´ateisme, tot i que s´inspiren especialment en els autors del segle de les llums i, sobretot, en Nietzsche. El filòsof més representatiu és Michel Onfray, el qual, des de finals de la dècada dels vuitanta, ha emprès una lluita contra el món cristià, tot proposant l´hedonisme, el cos i la matèria en comptes de les nocions cristianes d´ascetisme, ànima o més enllà. La seva obra més coneguda és el Tractat d´ateologia (2005), en què intenta dibuixar el camí per dur a terme el «desmuntatge» filosòfic de Déu. Molt més moderat és el filòsof parisenc André Comte-Sponville, qui, en el seu assaig L´ànima de l'ateisme (2006) proposa «una espiritualitat sense Déu», una mística sense religió.

El context del nou ateisme

Per poder entendre aquest sorprenent retorn a l´ateisme, hem de tenir en compte el context social en què sorgeix. Segons el meu parer, són rellevants, com a mínim, aquests elements:

Un factor que va resultar determinant fou l´atemptat al World Trade Center de Nova York, l´11 de setembre de 2001. Cal tenir present que l´11-S va suposar un cop molt dur per a molts intel·lectuals, que havien suposat que Déu i la religió ja eren morts. «L´11 de setembre –va escriure Dawkins– ho va canviar tot. La fe revelada no és una estupidesa inofensiva, sinó que també pot ser una estupidesa letalment perillosa»[2].

Un altre element important és la negació de l´evolució per part de cristians evangèlics conservadors dels Estats Units. Com ja és prou sabut, a l´Amèrica del Nord ha tingut lloc una notable confrontació entre els evolucionistes i els partidaris d´una interpretació literal del Gènesi. Els nous ateus, que es consideren guardians de la ciència, la veritat i el progrés, dirigeixen els seus atacs especialment contra aquestes posicions creacionistes, considerades com a paradigma de l´oposició entre la fe i la ciència.

Finalment, cal tenir en compte la proliferació de les sectes, especialment als Estats Units. Es podria dir que cada dia neix un nou grup, apareix una nova «religió», que s´acull a la protecció de la llibertat religiosa per escampar-se. Això provoca malestar en moltes persones no creients que consideren un abús aquestes lleis protectores de religions tan efímeres.

Alguns trets característics

Ara, convé que ens fixem en alguns trets específics d´aquest ateisme, per tal de comprendre en quin sentit és «nou»:

L'element que crida més l´atenció és potser el gran ressò mediàtic, que respon, en part, al tipus de discurs que fan. Són autors que utilitzen la provocació i la controvèrsia, per tal de sortir als mitjans de comunicació i publicitar les seves obres. Escriuen per a la gran massa (i, especialment, per als més joves), que no coneix gaires aspectes de la religió. No fan matisos. L´ateisme es proclama com a veritat absoluta, capaç de vèncer la irracionalitat, les guerres i la immoralitat.

Un altre element rellevant és la seva agressivitat davant les religions. Els discursos del nou ateisme s'adrecen principalment a criticar las religions i, només de manera secundària, a considerar l´existència de Déu. Es tracta, sobretot, d´un ateisme polèmic davant de totes les religions i específicament anticristià. En aquest sentit, es tracta d´un ateisme entès com a contrareligió.

Crida l´atenció que, tot i que el nou ateisme es presenta com un ateisme «en nom de la ciència», de fet, les seves argumentacions no són pas gaire acurades ni ben construïdes –segons que reconeixen els crítics–, de manera que, en l´àmbit de les idees, acostuma a ser fàcil refutar-los. Ara bé, els seus escrits sí que aconsegueixen transmetre unes actituds davant la vida i, sobretot, uns sentiments davant les religions. En aquest sentit, el nou atesime és un fenomen típic de la postmodernitat, en la mesura que es fonamenta més en els sentiments i les emocions que no pas en la raó.

La retòrica del nou ateisme i la forta polèmica contra les religions té una finalitat pràctica: provocar un canvi en la política que porti a l´exclusió total de la religió en la vida social. Així, doncs, el nou ateisme és més un moviment social que una postura intel·lectual. No són llibres pensats per a les aules universitàries o per tenir un lloc durador a les biblioteques: són una crida a actuar de manera urgent. I és amb aquesta finalitat que s´han promogut associacions i organitzacions atees a tots els països occidentals.

La religió és una estupidesa perillosa

Tot seguit, descriurem les afirmacions principals d´aquests nous ateus sobre la religió, que, com ja hem indicat, és l'objecte preferent de les seves crítiques.

Per a aquests ateus cientificistes, la religió és una estupidesa simplement perquè les creences religioses no tenen cap prova científica que les justifiqui. El punt de partida d´aquesta posició és la consideració de la ciència empírica com a única font de coneixement del món (cientificisme fort) o, si més no, com a millor font de coneixement de les coses (cientificisme dèbil). Des d´aquesta confiança absoluta en la ciència natural, la fe religiosa és presentada com una superstició mancada de proves. Sentencia Hitchens: «a la religió, se li han esgotat les justificacions. Gràcies al telescopi i al microscopi, ja no pot oferir cap explicació de res que sigui important»[3]. Cal, doncs, tirar endavant una nova il·lustració per combatre la religió, que sempre s´ha aliat amb la barbàrie i amb els enemics de la civilització.

Una de las característiques principals de l´ateisme del segle XXI és el fet de presentar la religió com a font d´odi i de violència. Ja no es tracta, com en segles anteriors, d´emancipar-se de la religió sinó més aviat d´eradicar-la, tot desqualificant qualsevol tipus de vivència religiosa.

Un primer pas en aquesta estratègia és la criminalització de la religió, que s´identifica amb els fanatismes. Per això, per al nou ateisme, «en cada creient hi ha un terrorista en potència»[4]. La conseqüència és clara: desfem-nos de la religió, perquè el món sigui més segur. Per salvar la civilització, cal eradicar la creença religiosa.

El pas següent consisteix a mostrar la fe com a font de violència. Tots els autors en fan un gra massa, d'aquesta qüestió. Hitchens és especialment esmolat: la religió és «violenta, irracional, intolerant, aliada del racisme, el tribalisme i el fanatisme. Investida d´ignorància i hostil davant la indagació lliure, menysprea les dones i és coactiva amb els nens»[5]. S´acusa la religió de ser la causa de totes les guerres i conflictes, i es fa un vast catàleg de tots els mals produïts per la religió.

Finalment, per donar suport a la tesi que la religió condueix a la violència, els nous ateus defensen que el Déu bíblic –sobretot, el Déu de l´Antic Testament– és un «monstre moral». Dawkins acusa Déu de ser gelós, mesquí i venjatiu a partir d´una comprensió dels relats i codis de l´Antic Testament que resulta tan grollera que de vegades convida a burlar-se´n[6]. Diu Harris: «No hi ha cap acte de crueltat, per esgarrifós que sigui, que no es pugui justificar, o fins i tot ordenar, recorrent només a alguna citació de la Bíblia»[7].

En relació amb la tesi anterior, hi ha la idea que la religió és inmoral. Onfray diu que cal desmuntar la tesi que «si Déu no existeix, tot està permès». De fet, segons aquest autor, és a l´inrevés: «com que Déu existeix, tot està permès». La creença en l´existència de Déu no ha fet els homes més morals. Encara més: la religió és realment immoral. Les religions fomenten un sistema moral «repugnant» perquè violen el nostre deure moral de ser racionals i perquè defensen doctrines «fastigoses» com ara l´expiació dels pecats[8].

Des d´aquesta perspectiva, els nous ateus neguen qualsevol possibilitat d´una revelació sobrenatural. Utilitzen diversos arguments. Així, per exemple, apel·len a l´existència d´una gran pluralitat en el món religiós: «Les religions són innumerables. Com es pot triar, llavors? Com es poden conciliar les unes amb les altres?»[9]. Un altre aspectes és la negació del caràcter revelat dels llibres sagrats. Els nous ateus examinen els llibres sagrats com una cosa curiosa, sobretot els cristians, per mostrar-ne les contradiccions i discrepàncies internes i negar-ne, doncs, el caràcter de llibres revelats. És aleshores que fan una lectura fonamentalista de la Bíblia, una interpretació que no respecta el text ni té en compte els gèneres literaris o les aportacions de l´exegesi contemporània. Finalment, per tal de qüestionar l'apel·lació cristiana a una revelació en Jesucrist, els nous ateus sembren dubtes sobre la seva historicitat i sostenen, per exemple, que «l´existència de Jesús no ha estat verificada històricament»[10].

Com que la religió no té cap origen sobrenatural, només pot ser un producte de l'home, «un subproducte d´alguna altra cosa»[11]. En comptes dels intents d´explicació clàssics de l´origen de la religió (por de la mort, sentiment de culpabilitat, etc.), els nous ateus assajan de donar-ne una explicació «científica». Dawkins i Dennett hi busquen una explicació des dels seus supòsits evolucionistes i defensen que la religió persisteix perquè ha estimulat la supervivència i transmissió dels gens humans en el decurs de l'evolució. Ens trobem davant d´un dels punts més febles del nou ateisme, ple de contradiccions i d'afirmacions pseudocientífiques.

Examen de la «hipòtesi» Déu

D´acord amb les tesis cientificistes, els nous ateus sostenen que la idea de Déu es pot considerar com una hipòtesi, que seria refutada per la ciència. Tracten l´afirmació de Déu com una hipòtesi científica i, per tant, en busquen l´evidència empírica i conclouen, com Dawkins, dient que aquesta hipòtesi és «molt improbable» o, com Stenger, que la seva disconfirmació és «definitiva»[12].

En relació amb els arguments de l´existència de Déu, els nous ateus acostumen a dedicar poques pàgines a l´anàlisi de les vies clàssiques d´argumentació, i en fan, generalment, un examen força superficial. Dues observacions ens poden ajudar a justificar aquesta afirmació.

Gairebé tots els nous ateus, quan examinen les vies clàssiques, repliquen amb la pregunta de qui ha creat Déu. Amb això, pretenen demostrar que les proves de l´existència de Déu són «nècies», ja que impliquen una regressió infinita i assumeixen que Déu és immune a la regressió[13]. Però –com entenen fins i tot altres ateus–, aquesta pregunta només té un valor retòric, perquè Déu, per definició, és l´ésser sense causa. Déu no és un altre obejcte d´aquest món, sinó la raó que fa que tot existeixi.

Una altra qüestió curiosa és la fixació que tenen amb l´argument anomenat «del disseny», que consideren erròniament com un dels nuclis del teisme. El fonament d´aquesta crítica és que l´ordre de l'univers, en què es basa l´argument, no exigeix l´existència de Déu, perquè té una explicació naturalista en termes de selecció natural. Ara bé, a banda que les explicacions evolucionistes resulten discutibles, cal tenir en compte que el teisme no queda pas qüestionat amb aquest argument.

Sobre la naturalesa de Déu, acostumen a objectar –seguint Hume– que la complexitat de l´univers és incompatible amb la simplicitat de Déu[14]. Tornen a oblidar que Déu no és un altre ésser en el món, sinó una realitat espiritual, i que no hi ha, doncs, cap dificultat perquè un ésser espiritual simple sigui causa d´una realitat complexa.

Promoció d´un laïcisme excloent

Examinats els arguments, sembla que es pot defensar amb fonament que la finalitat última d´aquests nous ateus és política i social: eliminar totes les formes de creença religiosa, fins i tot les més moderades.

Una idea fonamental és que la construcció d´un món sense religions és condició indispensable per aconseguir la pau i la tolerància. Com que totes les religions són criminals, hem d´abandonar el respecte per les religions, fins i tot per aquelles que són més moderades. La fe religiosa té una gran força per pervertir les ments. Diu Harris: «Ja és hora que ens adonem que tenim un enemic comú. Un enemic tan proper a nosaltres i tan enganyós que fins i tot li demanem consell quan no vol altra cosa que destruir qualsevol possibilitat de felicitat humana. El nostre enemic és la fe en ella mateixa»[15].

L'espai públic només pot ser ocupat per l´ateisme, que és proclamat com a única actitud assenyada davant el món. El filòsof francès M. Onfray proposa clarament la necessitat d´avançar cap a un laïcisme excloent i postcristià. Cal obrir camí a una laïcitat postcristiana[16].

Aquesta posició s´uneix a l´elogi desmesurat de l´ateisme com a actitud sana i realista. D´aquesta manera, busquen una legitimació cultural i social de l´ateisme. Així s´expressa Comte-Sponville: «Quina llibertat! Quina joia! Sí, des que sóc ateu, tinc la sensació que visc millor: més lúcidament, més lliurement, més intensament»[17].

Val la pena dialogar amb el nou ateisme?

Encara que les actituds bel·ligerants d´aquests autors conviden poc a dialogar-hi, el cristià ha d´estar sempre disposat a tenir un diàleg obert i crític, tant amb la cultura de la increença com amb la persona concreta que viu com si Déu no existís. El lloc de la religió en les modernes societats plurals, la relació entre la fe i la ciència o el perill dels fonamentalismes (de qualsevol mena) són alguns dels temes sobre els quals cal dialogar. En el debat, també caldrà tenir en compte les qüestions epistemològiques, que són l´arrel del nou ateisme: què és racional creure i què podem saber; com obtenir creences i coneixements racionals.

Al capdavall, doncs, tant els creients com els ateus han d´estar disposats a posar-se en la pell de l´altre, per poder créixer a través del diàleg. Precisament en el món que sorgeix després de l´11 de setembre, les persones laiques i les religioses necessiten ajudar-se i entendre´s molt més que abans per construir una autèntica cultura de l´home.

Francisco Conesa

Vicari general de la diòcesi d´Oriola-Alacant.

Professor del seminari diocesà.

Rector de la Basílica de Santa Maria d´Elx

[1] He tractat aquest tema de manera més àmplia a «El nuevo ateísmo: exposición y análisis», a Scripta Theologica 43 (2011) 547-592 i, amb un to més divulgatiu, a F. CONESA - J. M. CEJAS, El nuevo ateísmo. Hoja de ruta, Rialp, Madrid 2012. De la nombrosa bibliografia existent, m´agradaria recomanar: AA. VV., «Ateos, ¿de qué Dios?», a Concilium 337 (setembre 2010); T. EAGLETON, Razón, fe y revolución, Paidós Ibérica, Barcelona 2012; J. HAUGHT, Dios y el nuevo ateísmo, Sal Terrae, Santander 2012.

[2] «How the World has Changed» a The Guardian (11/10/01).

[3] C. HITCHENS, C., Dios no es bueno. Alegato contra la religión, Debate, Barcelona 2008, p. 307.

[4] A. McGRATH, «Los ateísmos de superventas: el nuevo cientificismo», en Concilium 337 (set. 2010) 556.

[5] C. HITCHENS, Dios no es bueno, p. 73.

[6] Cfr. R. DAWKINS, El espejismo de Dios, p. 39 i 47 («un delinqüent psicòpata»).

[7] S. HARRIS, El fin de la fe. Religión, terror y el futuro de la razón, Paradigma, Madrid 2007, p. 77.

[8] Cfr. R. DAWKINS, El espejismo de Dios, pp. 254-272.

[9] A. COMTE-SPONVILLE, El alma del ateísmo, Paidós, Barcelona 2006, p. 86.

[10] M. ONFRAY, Tratado de ateología, p. 127.

[11] Cfr. R. DAWKINS, El espejismo de Dios, pp. 188-196.

[12] VICTOR J. STENGER, God: The Failed Hypothesis, Prometheus Books, Amherst, NY 2007, p. 15.

[13] Cfr. R. DAWKINS, El espejismo de Dios, pp. 87-90.

[14] Cfr. R. DAWKINS, El espejismo de Dios, pp. 164-166.

[15] S. HARRIS, El fin de la fe, p. 130.

[16] Cfr. M. ONFRAY, Tratado de ateología, p. 226.

[17] A. COMTE-SPONVILLE, El alma del ateísmo, p. 23.