Escoles catòliques que no ho són tant

Molts pares tenen la preocupació de trobar escoles i col·legis que, a part de la seva qualitat docent en totes les matèries, proporcionin una bona formació espiritual i religiosa als seus fills, seguint el Magisteri de l´Església. De vegades, no és tan fàcil i les causes poden ser variades. Pot ser a causa de l´actual poder de les AMPAs (Associacions de mares i pares d´alumnes), no sempre en sintonia amb el que vol promoure la direcció, o bé de dificultats per un seguiment efectiu de l´ ideari del centre per manca de vocacions i, en algun cas, potser també per manca de sensibilitat o negligència.

Luis Fernando Pérez Bustamante, director de InfoCatólica, afirmava fa pocs mesos que «no està gens clar que una bona part dels col·legis que són confessionalment catòlics transmetin un catolicisme sa i ortodox als seus alumnes»[1].És certa aquesta afirmació? Podria ser-ho, encara que –pel que jo sé– no existeix cap estudi rigorós sobre la proporció de col·legis que es diuen catòlics i que, en la pràctica, potser no ho són tant. No obstant això, la pràctica pastoral i un persistent degoteig de notícies qüestionen l´ensenyament catòlic que s´imparteix en no pocs col·legis confessionalment catòlics. Faré al·lusió a alguns casos –sense donar noms– dels quals m´han parlat o n´he tingut notícia, encara que no n´hagi tingut una experiencia directa o próxima.

És conegut que, en l´elecció de col·legis, hi ha pares que descarten col·legis oficialment catòlics per la seva reputació de no proporcionar una formació catòlica garantida. No falten tampoc casos de canvis de col·legi quan els pares perceben l´escassa educació catòlica que rebien els seus fills. Conec un pare que era president de l´Associació de Mares i Pares d´Alumnes d´un col·legi que va fer el possible per redreçar la situació, però finalment, ell i la seva esposa, van prendre la decisió de treure tots els seus fills d´aquell col·legi perquè estudiessin en un altre més llunyà i més car, però amb millors garanties pel que fa a la formació religiosa. Un altre pare comentava que havia portat els seus fills al mateix col·legi on ell havia estudiat però va decidir canviar-los a una altra escola quan va comprovar que el més gran dels fills, que ja havia de fer la Primera Comunió, «no sabia res de res».

Hi ha col·legis que es denominen catòlics que han abdicat de preparar els alumnes per a la Primera Comunió. Algun diu: «El que vulgui fer-la, que es prepari a la parròquia». M´han explicat d´un altre en el qual sí que preparen per a aquest gran Sagrament de la iniciació cristiana, però ho fan sense tenir en compte elementals prescripcions litúrgiques de l´Església. Un dels professors d´aquest col·legi presumeix de la originalitat de les seves primeres comunions. Havien substituït les lectures bíbliques prèvies a l´Evangeli per lectures d´Umberto Eco, això sí, «molt boniques», i empraven una Pregària Eucarística feta per ells expressament per a aquests nens.

Les llacunes o falta de formació afecten molts àmbits, que van des de la fe i la moral a la formació litúrgica. Manquen estímuls per a l´educació en les virtuts i per fomentar la pietat. Alguns es queden també curts en l´educació de la sensibilitat i la solidaritat pels pobres i necessitats. Per no allargar-me, em fixaré en un cas recent que em van contar. Un jove professional buscava consell pastoral davant el comportament de la seva esposa, educada en un col·legi d´inspiració cristiana, que li exigia sistemàticament utilitzar preservatiu i que després combregava tranquil·lament cada diumenge. Abans de casar-se, havia tingut relacions íntimes amb un altre noi a «qui estimava», i amb això justificava l´ús del mètode contraceptiu. Argumentava que això era habitual entre les seves companyes de classe. Sembla que ningú en el col·legi no els havia explicat prou bé els ensenyaments de l´Església sobre l'amor humà, el matrimoni i la moral conjugal.

De vegades, el problema arriba a produir grans disbarats i fins i tot una crisi d´identitat cristiana en alguns centres. Fa uns pocs anys, en un debat televisiu al qual vaig asistir s´argumentava sobre la presència de crucifixos a les escoles. Érem sis tertulians. D´entre el grup que defensava l'eliminació del crucifix, hi havia l´encarregat de pastoral d´un grup de col·legis. En la trobada prèvia al programa, va afirmar que ells ja feia temps que havien retirat els crucifixos de les aules per ser més «oberts i acollidors» i per no molestar els alumnes no cristians. Un altre responsable de pastoral d´un altre grup de col·legis d´inspiració cristiana afirmava en una altra ocasió que les seves classes de religió estaven enfocades a fer atractiva la figura humana de Jesús, però sense pretendre passar al plànol sobrenatural. Matèries com els sagraments i la seva ajuda en el comportament moral, vida de fe i la importància de l'oració en el cristià quedaven fora del programa.

Els rectors de parròquies coneixen la situació de les escoles del seu entorn. Un d´ells em deia que no recomanaria un col·legi que es diu catòlic situat en la seva demarcació a cap feligrès que busqués una educació catòlica per als seus fills. Una mica trist, però és el que hi ha.

La situació descrita no és només del nostre país. En una web catòlica[2] en la qual es planteja la qüestió de com trobar un 'bon´ col·legi catòlic, fidel al Magisteri de l´Església, s´hi recullen diversos testimonis. Manuel afirma: «Les meves filles van a un col·legi catòlic del qual estic descontent en els aspectes doctrinals i morals.» Norbert hi afegeix: «En el seu moment, per als nostres tres fills, varem triar un col·legi religiós molt proper a casa, a 3-4 minuts caminant, i, això permetia disposar del temps necessari, per corregir les moltíssimes llacunes, ocasionades per una falta de profunditat catòlica». Aratxa comenta: «Nosaltres vàrem passar un petit calvari amb els col·legis catòlics a Anglaterra, fins que decidirem, alhora que altres famílies joves de la nostra parròquia, educar nosaltres mateixos els nens (...) És molt difícil trobar un col·legi realment catòlic, que sigui el que ha de ser en tots els àmbits educatius».

Distorsió entre allò que s´ofereix i el que realment es dóna

El Concili Vaticà II assenyalava amb fermesa que «els nens i els adolescents tenen dret que se´ls estimuli a apreciar amb recta consciència els valors morals i a acceptar-los amb adhesió personal i també que se´ls estimuli a conèixer i estimar més Déu»[3]. És una part essencial d´una desitjable educació integral. I, com ha assenyalat recentment la Santa Seu, «un ensenyament que desconegui o que posi al marge la dimensió moral i religiosa de la persona seria un obstacle per a una educació completa»[4].

Aquest dret a una formació moral i religiosa té exigències, en primer lloc, per als pares. L´Església no es cansa de repetir que els pares, ja que han transmès la vida als fills, són els seus primers i principals educadors[5] i tenen la joiosa obligació d´educar-los i, més concretament, de cuidar la seva educació cristiana[6]. Per això, es recolzen en diversos mitjans que han de triar acuradament. Els pares tenen «l'obligació i el dret de triar aquells mitjans i institucions mitjançant els quals, segons les circumstàncies de cada lloc, puguin proporcionar la millor educació catòlica als fills»[7]. L´escola és qui té la importància més gran entre tots els mitjans d´educació[8]; és «ajuda primordial per als pares en el compliment del seu deure d´educar»[9].

L´escola catòlica, confessional o no, però que imparteix ensenyament i educació catòlica, és vivament recomanada per l´Església. Més encara, com assenyala el Codi de Dret Canònic, «Els pares han de confiar els seus fills a aquelles escoles en les quals s´imparteixi una educació catòlica; però, si això no és possible, tenen l´obligació de procurar que, fora de les escoles, s´organitzi la deguda educació catòlica»[10]. De vegades, no és possible per raons de proximitat, econòmiques, etc. Però en moltes altres ocasions és possible, especialment a casa nostra, i aleshores l´escola és, o hauria de ser, una gran suport per a l´educació catòlica dels fills.

Moltes escoles cristianes ho fan estupendament. Fidels laics o comunitats religioses tenen cura amb atenció de l´educació catòlica dels seus alumnes. La direcció de l´escola i, si s´escau, els superiors n'estan molt pendents. També els bisbes en el seu àmbit de responsabilitat. Però, com hem apuntat, hi ha escoles catòliques que no ho són tant i algú té responsabilitat en aquest fet. No es tracta d´acusar ningú, i encara menys sense tenir elements per fer-ho. A més, no és aquesta la meva intenció. Però, malauradament, hi ha escoles catòliques, que no ho són tant.

Quan l´escola es presenta com a catòlica, però en la pràctica la formació catòlica que dóna és molt deficient, no s´està complint un compromís contret amb els qui han triat aquesta escola precisament per ser catòlica. N´esperen una educació integral que inclogui formació moral i religiosa segons el legítim Magisteri de l´Església. No és acceptable que, quan s´anuncia una cosa, se´n doni una altra. Què diríem d´una empresa que anuncia un producte amb certes característiques o propietats que no es donen en la realitat? Aquí el cas no és un producte material, sinó l´educació de joves i infants.

Importància de l´ensenyament de la religió

És adient recordar aquí una Carta Circular de la Sagrada Congregació per a la Doctrina de la Fe de 2009[11], sobre l´ensenyament de la religió a l´escola, en la qual es troba subjacent la preocupació per aquest tema i se´n recorden les responsabilitats. En aquesta Carta, es remarca la responsabilitat no només del centre, sinó de tota la comunitat cristiana, i també es destaca la responsabilitat canònica del bisbe diocesà de «disposar tot el que calgui perquè tots els fidels rebin educació catòlica»[12] i, més precisament, per tenir «escoles en les quals s´imparteixi una educació impregnada de l´esperit cristià»[13]. Recorda també que una escola catòlica es caracteritza pel vincle institucional que manté amb la jerarquia de l´Església, la qual garanteix que l´ensenyament i l´educació estiguin fundades en els principis de la fe catòlica i siguin impartides per mestres de doctrina recta i vida honesta[14].

I hi afegeix: «En aquests centres educatius, oberts a tots els que comparteixin i respectin el projecte educatiu, s´ha d´aconseguir un ambient escolar impregnat de l´esperit evangèlic de llibertat i de caritat, que afavoreixi un desenvolupament harmònic de la personalitat de cada individu. En aquest ambient, es coordina el conjunt de la cultura humana amb el missatge de la salvació, de manera que el coneixement del món, de la vida i de l´home, que els alumnes a poc a poc adquireixen, sigui il·luminat per l´Evangeli (cf. GE 8; CIC 634)»[15].

Importància de l´ensenyament de la religió

Fides ex auditu, afirma sant Pau (Rom 10,17). La fe comença escoltant i, per poder escoltar l´Evangeli, primer cal anunciar-lo. Això significa també que transmetre la fe, i en concret l´ensenyament de la religió, és una base primordial sobre la qual rebre el do de la fe. ¿No serà que gran part de la increença de part de joves i adults menors de 40 anys té molt a veure amb les deficiències en l´educació religiosa rebuda?

L´ensenyament de la religió és tan important que Joan Pau II va arribar a afirmar que «el caràcter propi i la raó profunda de l´escola catòlica, el motiu pel qual haurien de preferir-la els pares catòlics, és precisament la qualitat de l´ensenyament religiós integrat en l´educació dels alumnes»[16]. En aquesta línia, la citada Carta de la Santa Seu afirma que «L´ensenyament de la religió a les escoles catòliques identifica el seu projecte educatiu»[17].

Acollir i respectar els no cristians, com exigeix el dret a la llibertat religiosa, no comporta renunciar a la identitat cristiana del centre, fins al punt de retirar els crucifixos de les aules o deixar de fer classes de religió catòlica. En aquest sentit, la citada Carta assenyala: «També a les escoles catòliques, ha de ser respectada, com en qualsevol altre lloc, la llibertat religiosa dels alumnes no catòlics i dels seus pares. Això no impedeix, com és clar, el dret-deure de l´Església d´ensenyar i testimoniar públicament la pròpia fe, de paraula i per escrit»[18].

L´ensenyament de la religió ha de ser seriós i exigent: «cal que l´ensenyament religiós escolar aparegui com a disciplina escolar, amb la mateixa exigència de sistematicitat i rigor que les altres matèries. Ha de presentar el missatge i l´esdeveniment cristià amb la mateixa serietat i profunditat amb què les altres disciplines presenten els seus sabers. No se situa, no obstant això, al costat de les altres matèries, com una cosa accessòria, sinó en un necessari diàleg interdisciplinari»[19].

Les escoles catòliques que no ho són pel deficient ensenyament religiós que imparteixen, o per altres mitjans educatius emprats, poden excusar-se amb fet que han minvat sensiblement les vocacions i cal confiar la formació religiosa a persones que poden no tenir el grau de compromís i formació dels sacerdots o dels religiosos. En tot cas, si l´escola es presenta com a catòlica, ha de fer tot el possible per no enganyar en presentar la seva identitat. Això exigeix, sens dubte, un esforç en la selecció i formació del professorat i prendre les adequades mesures de control de qualitat.

Les escoles catòliques que no ho són pel deficient ensenyament religiós que imparteixen, o per altres mitjans educatius emprats, poden excusar-se amb fet que han minvat sensiblement les vocacions i cal confiar la formació religiosa a persones que poden no tenir el grau de compromís i formació dels sacerdots o dels religiosos. En tot cas, si l´escola es presenta com a catòlica, ha de fer tot el possible per no enganyar en presentar la seva identitat. Això exigeix, sens dubte, un esforç en la selecció i formació del professorat i prendre les adequades mesures de control de qualitat.

Per què no fer un «Informe PISA» d´ensenyament religiós?

Un apunt final i una proposta potser una mica agosarada. En l´àmbit educatiu general, l´OCDE realitza cada tres anys una avaluació mitjançant proves normalitzades en diversos països sobre coneixements adquirits en estudiants de 15 anys (els famosos informes PISA –de les seves sigles en anglès: Program for International Student Assessment­–). No és per no fiar-se de la titulació, sinó per verificar l´eficàcia i el rendiment.

Que jo sàpiga, no existeix cap informe equivalent al PISA per a l´ensenyament religiós i suggereixo endegar aquesta iniciativa. Certament, els coneixements religiosos són només una part de la formació religiosa, però penso seria interessant fer controls generals periòdics de coneixements religiosos adquirits per alumnes d´escoles catòliques d´una determinada edat (15 anys, per exemple, com en l'Informe PISA). Haurien de ser dutes a terme amb serietat i garanties de fiabilitat. Es podrien complementar amb el coneixement d´altres aspectes significatius dels centres i del seu esforç educatiu, com l´existència de misses catequètiques setmanals, plàtiques i recessos, dedicació de sacerdots, voluntariat per realitzar accions socials, foment de la participació social, etc.

Definitivament, les escoles catòliques, ho han de ser de veritat. Tot un repte.

Domènec Melé 

Professor d´Ètica

[1] http://infocatolica.com/blog/coradcor.php/1211220607-solo-faltaba-que-los-colegios. Accés el 16 de setembre de 2013.

[2] http://infocatolica.com/blog/sarmientos.php/1001300840-dificultades-encontrando-un-b. Accés 16 de setembre, 2013.

[3] CONCILI VATICÀ II, Gravisimun educationis (d´ara endavant GE), n. 1.

[4] SCEC, Carta circular sobre l´ensenyament de la religió a l´escola , 5 de maig de 2009 (d´ara endavant Carta). Veure a www.vatican.va

[5] Cf; JOAN PAU II, Exhortació apostólica Familiaris consortio, n. 36 (d´ara endavant FC), Codi de Dret Canònic (d´ara endavant CIC), c. 627.

[6] Cf CIC, 793.1.

[7] CIC 993, 1.

[8] GE 5.

[9] CIC 796,1.

[10] CIC 798.

[11] Op. Cit.

[12] CIC 794. 2.

[13] CIC 802.

[14] Cf CIC 803.

[15] Carta, 6.

[16] JOAN PAU II, Exhortació apostòlica Catequesis tradendae, n. 69.

[17] Carta, 16.

[18] Carta, 16.

[19] Directorio General Catequético, n. 73.