El papa Francesc en el context europeu actual

És el primer papa no europeu des de fa més de 1.200 anys, han dit els diaris (exactament, des de l´any 741, en què va morir Gregori III). De fet, és el primer papa que ve de lluny, ja que els anteriors no europeus provenien d´aquest espai mediterrani una mica ampliat: Gregori III era siri. Un espai en què es van desenvolupar els debats decisius per a la configuració intel·lectual i cultural del cristianisme (i d´Europa) en els primers segles. És, doncs, el primer papa amb una experiència vital i intel·lectual situada lluny de Roma, si més no en el món modern (es pot discutir si els pocs papes no mediterranis tenien aquesta llunyania en la seva perspectiva o si els francesos d´Avinyó vivien també distanciats de Roma). De fet, és una alteritat relativa, perquè van ser els seus pares els qui van emigrar d´Itàlia, el fet de cursar un doctorat el va fer passar per Alemanya, entre els seus gustos musicals destaca no només el tango sinó també Beethoven, i, juntament amb Borges (noblesse oblige!, a més de la qualitat literària) és un apassionat de Dostoièvski.

Tanmateix, no hi ha cap dubte que el seu horitzó pastoral és, fonamentalment, el Buenos Aires de les villas miseria, la dictadura, la inestabilitat política i les turbulències econòmiques, els accidents deguts a la incúria i el debat al voltant de la teologia de l´alliberament. Quina serà la seva actitud i acció pastoral vers Europa?

Els dos papes anteriors i la seva sol·licitud per Europa

Europa ha estat present, de manera privilegiada, en la perspectiva de Joan Pau II i Benet XVI. Joan Pau II és reconegut com un dels protagonistes de la caiguda del Mur de Berlín, de la recuperació de la llibertat per part de milions de persones, del fet que els «dos pulmons» –com li agradava dir– compartissin un mateix cor. És el papa, també, de la pugna perquè, en el preàmbul de la Constitució Europea, s´esmentessin les arrels cristianes d´Europa. És el papa d´aquell crit cèlebre: «Europa, sigues tu mateixa!», a Santiago de Compostel·la. És el papa de l´exhortació Ecclesia in Europa, en la qual situa l´esperança al centre de les seves reflexions, com l´actitud que considera més necessària en aquesta Europa en crisi.

Benet XVI, després de les seves importants reflexions a Subiaco i al Senat italià, anteriors a la seva elecció, va deixar dos grups de discursos importants. Encara que no hi surti sempre la paraula Europa, és el rerefons de les seves reflexions. D´una banda, hi ha la seva important reflexió sobre cristianisme i modernitat, desenvolupada a Ratisbona, als Bernardins de París i –a causa de la intolerància d´alguns– només per escrit per a La Sapienza; d´altra banda, hi ha la línia marcada en els parlaments de Berlín i Westminster sobre els fonaments pre-democràtics de la democràcia. A tot plegat, cal afegir-hi l´homilia a Santiago de Compostel·la. De la primera sèrie, en destaca la importantíssima reflexió sobre la trobada entre missatge cristià i filosofia grega, centrada en el logos; de l´últim grup, en resta l´anàlisi de la gran tragedia d´Europa, que ha convertit Déu en «antagonista de l´home i enemic de la seva llibertat».

Van ser dos papes que, a més, van viure les grans ombres de l´Europa de les dictadures i de la guerra, de l´oblit de Déu i el menyspreu de l´home. És també per això que l´evolució del continent, encaminat a una «dictadura del relativisme», els causava una gran preocupació.

Com actuarà el papa Francesc?

Per descomptat, el nom que ha elegit enllaça amb una fita de la religiositat, però també de la cultura europea. De moment, poca cosa més se´n pot dir. Sí que recull –amb altres paraules, amb uns altres tons– un tema comú als dos papes anteriors, que no es refereix només a Europa, però que copsa una cosa que sens dubte és present en l´àmbit europeu. Joan Pau II va començar el seu pontificat amb les famoses paraules: «No tingueu por!», una afirmació que unia a la seva proposta per superar aquesta por: obrir les portes a Crist. Vint-i-set anys després, com si al llarg de tot aquest temps hagués estat reflexionant sobre aquestes mateixes paraules, el papa Benet, al final de l´homilia de la missa de començament del pontificat, en tornava a parlar i es demanava per les raons de la por. I aleshores –si ho enllacem amb les paraules de Santiago–, veiem que el papa Benet identificava aquest temor amb la por que Déu s´emportés part de la bellesa i de la grandesa de la vida, si l´home entrava a formar part dels plans divins. El papa Francesc ha reprès –en aquesta mateixa línia– el repte de «si us plau, no us deixeu robar l´esperança, no deixeu que ens robin l´esperança», que ha repetit diverses vegades. És el «fer memòria del que Déu ha fet per mi» allò que «obre el cor de bat a bat a l´esperança en el futur».

¿Es tracta d´un missatge per a Europa, per a una Europa sacsejada per la crisi i a la recerca del seu paper en el món? És –pel que s´ha vist fins ara– un papa de gestos que confirmen les seves paraules o de paraules que il·lustren els seus gestos. Amb una coherència radical, al voltant del missatge bàsic: sortir d´un mateix, servir els altres, anar a la perifèria, fer-se present allà on hi ha pobresa, material i espiritual.

Per obtenir un impacte a llarg termini, l´únic camí és el que va emprendre Benet XVI: la purificació de l´Església i l´evangelització; per a moltes persones, la primera és condició per a l´acompliment de la segona. En aquest sentit, tampoc no és necessari un missatge específic per a Europa, que potser no es produirà tant com en els papes anteriors. De moment, el missatge (implícit, com molts d´altres del papa Francesc) és que serà Bisbe de Roma i presidirà en la caritat l´Església universal: entre l´urbs i l´orbis han desaparegut els estadis intermedis (han desaparegut les salutacions en idiomes diversos, per exemple).

L´Europa que troba Francesc

Europa s´ha empobrit: encara que a molts països la crisi sembli ja superada, la realitat és que fa temps que dura i que són nombroses les persones que ho van notant en la seva qualitat de vida. La crisi –no caldria ni dir-ho– no és només econòmica (o, més exactament, financera o bancària o immobiliària, si volem ser més concrets), sinó que té aspectes socials, ètics, culturals. I, a més, s´ha produït després d´una etapa d´eufòria. La integració europea, la Transició (amb majúscula a Espanya, però hi ha hagut moltes més transicions), la caiguda del Mur de Berlín i la fi del món bipolar, basat en l´amenaça mútua, van ser moments intensament desitjats per generacions, i es van portar a terme amb un consens ampli. Al cap de vint o trenta anys –arrodonint les xifres–, el que n´ha quedat és una gran decepció entre els qui les van fer i una immensa desconfiança entre els més joves. La visió d´una corrupció política (a gran escala, amb bona part dels partits polítics implicats, i fins i tot amb tonalitats gairebé picaresques: quatre dimissions de polítics per plagis en tesis doctorals a Alemanya) s´ha escampat molt, la impressió de mediocritat i manca de lideratge (amb l´excepció, segons sembla, d´Alemanya, cosa que també està generant uns sentiments «anti» germànics força preocupants) han portat a una nostàlgia per aquell «esperit de la transició», juntament amb un sentiment d´impotència per recuperar-lo.

En aquest context, sembla que el llenguatge directe i, sobretot, els gestos del papa Francesc s´estan convertint en una mena de bàlsam, una manera de respirar aire fresc, que han estat acollits positivament, com una forma d´alleujament de la crisi i la desesperança. L´autenticitat contrasta amb tota aquesta falsedat i corrupció, que en l´imaginari col·lectiu –deixant de banda les nombroses persones que treballen abnegadament– s´associa també amb la cúria vaticana. ¿Com s´explica aquesta recepció tan entusiasta que fins i tot arriba a perdonar-li que estigui en contra de suposades conquestes socials com ara el matrimoni homosexual? En els processos de recepció, és tan important el missatge com la predisposició del receptor. Els medievals ja deien allò de quidquid recipitur, ad modum recipientis recipitur. I aquí el papa Francesc s´ha trobat amb una societat que estava desitjant que aparegués algú com el papa Francesc potser sense saber-ho. Ha mobilitzat aquest petit sant francesc que tots portem a dins. Ara bé, aquesta mena d´impactes, que ja es va donar amb Joan Pau II o amb la Mare Teresa, pot ser efímer o durador. En el món de la inconstància informativa, les coses ben aviat deixen de ser notícia i d´estar presents. O comencen a sortir veus divergents i crítiques, que van erosionant la imatge (ja en vam tenir una primera mostra, amb el tema de la seva actuació durant la dictadura argentina, que es va estavellar contra l´entusiasme inicial, certament, pels arguments aportats, però no només per això: les dades i els arguments juguen un paper relatiu en els processos de recepció).

El llenguatge dels gestos és universal. I Europa s´adona que necessita el que aquests gestos expressen. Potser el missatge essencial («sortir d´un mateix») no està pas tan allunyat de l´esperit europeu: Dante encara condenava Ulisses, el qual a l´Edat mitjana tenia mala imatge per haver conquerit Troia amb un dels seus tripijocs, i no és pas perquè sí que l´estàtua hel·lenística més famosa dels Museus Vaticans renaixentistes sigui precisament la del sacerdot Laocoont, que es recargola de dolor quan, juntament amb els seus fills, és atacat per les serps. No deixa de ser un homenatge, en l´expressió del seu dolor terrible, a qui va descobrir el parany d´Ulisses i va intentar evitar el desastre. Ara bé, segons el cèlebre poema de Dante, Ulisses és condemnat als inferns sobretot per haver volgut creuar el non plus ultra de les columnes d´Hèrcules, per haver volgut anar mar endins i, de fet, Europa no s´entendria pas sense aquesta contínua relació (ja sigui comercial i cultural, o bel·licosa) amb altres cultures, aquest constant sortir d´ella mateixa, per anar a trobar els altres. I els portava (no sempre amb els mitjans adequats ni amb l´actitud correcta, tot s´ha de dir) allò que considerava millor de tot el que tenia –sense oblidar que, amb la grandesa dels uns, s´hi barrejava també l´avarícia mesquina i l´ànsia de poder dels altres–.

Però, si ja hi és, aquest impuls, potser serà més fàcil purificar la intenció que crear l´impuls ex novo. A Europa –i aquesta va ser la lluita portentosa del gran Joan Pau II– ens cal tornar a generar l´esperança, que, al seu torn, activa l´impuls. Si el gest del papa Francesc aconsegueix, a més de reforçar l´esperança, purificar la intenció de l´impuls i convertir-lo en un servei a la perifèria de la pobresa material i espiritual, Europa serà una mica més ella mateixa.

El repte del relativisme i les seves conseqüències

No és pas cosa fàcil: el relativisme (com va assenyalar amb insistència Benet XVI) està incrustat en les ments i en les vides. És un relativisme no teòric ni reflexionat, és una d´aquelles terceres derivacions que, sense dur al damunt tota la història i la complexitat que les ha generat, s´han instal·lat dins les ments i guien el comportament de les persones. És aquesta convicció que no hi ha cap Veritat (i que, si n´hi ha alguna, no és cognoscible), sinó només veritats, la idea no pas que «en totes les coses, hi ha interpretació» sinó que «tot és interpretació», i tan bona és la meva com la teva. D´una valoració exagerada d´allò que es correspondria amb la naturalesa humana (això es fa així, perquè és natural i allò altre, també, i així successivament), s´ha passat a la convicció que la cultura ens determina: un actua així perquè la seva cultura l´hi ha transmès, i aquell altre ho fa d´una altra manera perquè obeeix a la seva cultura. Enmig d´aquesta confusió, el gran tema és l´ètica de mínims, el consens que permeti la supervivència d´una societat democràtica.

El relativisme és el gran repte de l´evangelització. La sortida, a banda d´allò que pugui sorgir de la capacitat de convèncer, és Jesucrist, Camí, Veritat i Vida. ¿Per què va escriure, si no, Ratzinger/Benet XVI els tres volums sobre el Jesús de la història, que és el Jesús de la fe? El relativisme marca la vida d´Europa: no pas el tot s´hi val, que ja va passar a la història després de l´11-S, sinó el de culturalment diferents, però cívicament units (és a dir, respectuosos amb la separació i reciclatge de les escombraries, la recollida dels excrements del gos al parc, la reunió de fumadors en aquells pocs llocs en què encara se´ls permet fumar, l´haver d´omplir tots els formularis que ens diguin que hem d´omplir i presentar tota la documentació en el termini i la forma deguts, però permetent la coexistència del respecte a la vida amb l´avortament o l´eutanàsia, del matrimoni –tradicional, en diuen ara– amb unions diverses (que també anomenen matrimoni).

El relativisme té conseqüències greus: una és el final del diàleg. Només hi pot haver diàleg des de la convicció, només des de la creença que es pot conèixer la Veritat, que es pot expressar la Veritat, que es pot convèncer amb la Veritat. De vegades, es farà; i, en altres casos, no, per descomptat; però es pot fer. Quan això no es dóna, no hi ha diàleg possible, sinó la successió de monòlegs i l´intercanvi de retòriques. ¿Serà una casualitat que Ratzinger hagi deixat grans exemples de diàleg: amb Marcello Pera, amb Jürgen Habermas? Tots dos, personalitats amb conviccions. De Bergoglio ja tenim el diàleg amb el rector del Seminari Rabínic Llatinoamericà.

La segona víctima del relativisme és el compromís. Qui es compromet si no està convençut? Només des de la convicció es pot donar el pas present que marca el futur. Si la veritat és canviant –com la cultura, que n´és el fonament, és canviant–, com ens podem comprometre amb alguna cosa o algú que canviarà? El descens de vocacions, les dificultats per donar-se totalment, els trencaments matrimonials (quan hi ha matrimoni, perquè el fet de «viure junts» té l´avantatge d´evitar per endavant aquesta possible ruptura) i la reluctància a tenir fills –és a dir, la incertesa– creixen en aquest humus.

Sense un compromís, no hi ha tampoc un projecte, un projecte vital que enllaci la pròpia vida amb el món en general. I només queda l´individualisme, el fet de tenir cura que «allò meu» estigui més o menys a recer de la corrupció, de la destrucció, de l´entrada en el remolí devastador de la política, de les institucions, de la cosa pública (pobre Habermas, que insisteix tant en l´espai públic). Però allò de «canviar el món abans que el món et canviï a tu» (que deia la Mafalda) ja queda només per als nostàlgics d´aquella generació de somiadors del 68 que (es pregunta la generació actual), de fet, sí que van canviar el món, però el van millorar? És molt difícil, en aquesta posició, sentir-se involucrat en la lluita dramàtica entre el bé i el mal –una idea que agradava molt al papa Joan Pau II–, en les lluites contra «la mundanitat del dimoni», si fem servir una expressió del papa Francesc.

Potser es tracta, al capdavall, d´aspectes de la mentalitat europea. I la nova evangelització de la vella Europa els ha de tenir molt presents.

Déu i Jesucrist, dues imatges equivocades

L´any 1988, a Pamplona, en una reunió amb professors de les facultats eclesiàstiques de la Universitat de Navarra, el cardenal Ratzinger va comentar quines eren les preocupacions del prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. La primera, la imatge de Déu que és present a molts caps i a moltes vides, fins i tot catòliques. Aquí, la realitat, amb les seves pròpies lleis, alegries i maldecaps, i allà, Déu – una quimera a la qual ens apressem a recórrer quan les altres possibilitats fallen. Però és que Déu –ens venia a dir– és la realitat més real i, sense parlar de Déu, no s´entenen les altres realitats. Mostrar el veritable rostre de Déu és un dels grans temes dels últims papes, aquest Déu que no és enemic de l´home, sinó ric en misericòrdia –Dives in misericordia, era el títol d´una de les encícliques de Joan Pau II–, i amor –Deus caritas fa el títol de la primera encíclica de Benet XVI–, un Déu que «no es cansa mai de perdonar» –va afirmar Francesc– perquè «si el Senyor no ho perdonés tot, el món no existiria».

La segona preocupació, va dir qui aleshores era el cardenal Ratzinger, és la imatge de Jesucrist, distorsionada per la discordància entre el Jesús de la fe i el Jesús de la història. Joan Pau II va mostrar Jesucrist –d´una manera que va impressionar molts intel·lectuals, també no creients– com a «Redemptor de l´Home», de manera que és en Ell –i només en Ell– en qui «es manifesta plenament l´home», n´és la plenitud, sempre i fins al final, també en la malaltia, quan un ja no és capaç d´articular un sol mot, de finalitzar un simple gest, tal com, de manera trasbalsadora, va mostrar el mateix Joan Pau II en els seus últims dies a la terra. Benet XVI insisteix en el fet que Jesucrist –el Jesús històric– mostra el rostre de Déu. I el papa Francesc descobreix en Ell «el cor atent a tots nosaltres». «Vostè és el papa de l´esperança» –li va dir una senyora al papa actual, quan sortia de Santa Anna–. Ràpidament, Francesc, amb un gest revelador, li va respondre: «Jesucrist és l´esperança».

Conclusions

Aquest és potser –juntament amb la purificació de l´Església– l´entrellat de l´evangelització del món, i també d´Europa: davant del relativisme, la manca de projecte, la dificultat per al compromís, la incertesa del futur, la desesperança, d´aquell non plus ultra o de l´absència del duc in altum –«vola baixet i a poc a poc», recomanava una mare al seu fill pilot davant del seu primer vol–, que les altures fan molta por, hi tenim el sortir d´un mateix. «Europa, sigues tu mateixa», és a dir, surt de tu mateixa, d´aquest inacabable regurgitar la teva crisi i la teva manca de perspectiva. De fet, si bé t´hi fixes, continues estant –en comparació amb tants milions de persones d´arreu del món– en una situació de privilegi; amb amenaces greus, és clar, però també amb capacitats notables. I amb una ànsia de bones notícies, com va comentar un periodista després de l´elecció de Francesc.

Potser serà aquest primer papa no europeu o no mediterrani qui portarà a Europa allò que els seus dos predecessors europeus han volgut donar-li amb tot el seu cor de pastors i de mestres.

Enrique Banús

Catedràtic de la Universitat Internacional de Catalunya

President de la European Community Studies Association