El Concili Vaticà II: una brúixola per a l'Església del segle XXI
En la Carta Apostòlica Novo Millennio Ineunte, va escriure Joan Pau II: «Amb el Concili se´ns ha ofert una brúixola segura per 
orientar-nos en el camí del segle que comença» (n. 57). I, en el 2012, Benet XVI corroborava el que va dir el seu antecessor en una Audiència general: «Els documents del Concili Vaticà II són una brúixola que permet a la barca de l´Església navegar en mar obert, enmig de les tempestes o de la calma, per arribar a la meta». El papa Francesc segurament ho tindrà molt present.
D´altra banda, l´Any de la Fe, en el qual estem immersos, porta per subtítol: en el 50è aniversari de l´inici del Concili Vaticà II. És un any per reflexionar sobre on estem en relació amb les esperances dipositades pels pares conciliars que van elaborar els documents promulgats pel Concili.
Els últims papes han donat gran importància al Concili. Ja en el seu «Primer missatge a l´Església i al món», del 17 d´octubre de 1978, Joan Pau II va afirmar: «Primer que res volem insistir en la permanent importància del Concili Ecumènic Vaticà II, i acceptem el deure ineludible de portar-lo acuradament a la pràctica». I Benet XVI, l´endemà de la seva elecció per a la Seu Romana, va deixar molt clar el seu propòsit de «prosseguir en el compromís d´aplicació del Concili Vaticà II», i va afegir: «Els documents conciliars no han perdut la seva actualitat amb el pas dels anys; ben al contrari, els seus ensenyaments es revelen particularment pertinents davant de les noves instàncies de l´Església i de l´actual societat globalitzada».
En aquest article, parlarem d´aquesta importància, començant per plantejar-nos: per què l´Església va convocar el Concili Vaticà II? És a dir: quina era la situació de l´Església a mitjan del segle XX que feia convenient la celebració d´un Concili ecumènic? Després, intentarem donar resposta a la qüestió del rumb a seguir per l´Església en la interpretació i aplicació del Concili. Ho veurem seguint el magisteri dels papes Joan Pau II i Benet XVI, que van tenir un gran interès a desenvolupar el Concili.
Per què l´Església va convocar el Concili Vaticà II?
Es pot dir que va ser una sorpresa. Altres concilis van ser convocats per causes doctrinals, o situacions històriques amb repercussions doctrinals. Per exemple, el Concili de Nicea (325), primer Concili ecumènic, es convoca per dilucidar la veritat sobre la divinitat de la Segona Persona de la Santíssima Trinitat, en contra de les tesis de Arrià, i va afirmar clarament que el Fill és consubstancial al Pare. Quelcom semblant es va donar en la resta dels concilis. En aquest punt, el Vaticà II constitueix una novetat: no hi havia cap tema candent o espinós doctrinalment que pertorbés el cos eclesial. No obstant això, hi havia «quelcom» en l´ambient que era ja motiu de preocupació. Ho recordava Benet XVI: «Aletejava en l´aire un sentit d´expectativa general: el cristianisme, que havia construït i plasmat el món occidental, semblava perdre cada vegada més la seva força creativa. Se´l veia cansat i donava la impressió que el futur era decidit per altres poders espirituals. El sentit d´aquesta pèrdua del present per part del cristianisme, i de la tasca que això comportava, es compendiava bé en la paraula “aggiornamento” (actualització). El cristianisme ha d´estar en el present per poder forjar el futur. Perquè pogués tornar a ser una força que modelés el futur, Joan XXIII havia convocat el concili sense indicar-li problemes o programes concrets. Aquesta va ser la grandesa i al mateix temps la dificultat de la comesa que es presentava a l´assemblea eclesial».
Se celebrà el Concili que provà i promulgà setze textos. Aquests textos es poden considerar el fruit del Concili, però també el fet de la celebració, l´intercanvi de parers, reflectit en les Actes Conciliars, la litúrgia, l´exercici efectiu de la comunió... Va ser una experiència única de l´Església, moguda per l´Esperit Sant. Per a les generacions posteriors, que no han tingut experiència viva del concili, és necessària una interpretació: del text i del context. I per a la interpretació autèntica s´ha d´anar al mateix Magisteri de l´Església, especialment als dos papes postconciliars: Joan Pau II i Benet XVI.
Joan Pau II i el Concili Vaticà II
En el pontificat de Pau VI, ja es porten a la pràctica alguns aspectes de la praxi i la doctrina conciliars. Per exemple, es realitza l´edició del nou Missal Romà, s´instaura el Sínode dels Bisbes, es constitueixen les Conferències episcopals, etc. Després del breu període en què Joan Pau I presideix la seu de Pere, ve el llarg pontificat de Joan Pau II, qui s´entesta amb decisió a portar a la pràctica el Concili Vaticà II. Té multitud d´intervencions en aquest sentit. Potser n´hi ha una que té una rellevància particular, perquè ve a ser com el cim del seu pontificat; té lloc l´any 2000 durant l´Any Jubilar de la Redempció, en la cloenda del Congrés Internacional sobre l´aplicació del Vaticà II (27-II-2000). En aquesta ocasió, va afirmar: «La 'petita llavor' que el Papa Joan XXIII va dipositar 'amb el cor i la mà tremolosos' (constitució apostòlica Humanae salutis, 25 de desembre de 1961) a la basílica de Sant Pau Extramurs el 25 de gener de 1959, anunciant la seva intenció de convocar el vigèsim primer concili ecumènic de la història de l´Església, ha crescut convertint-se en un arbre que ara estén les seves branques majestuoses i fortes a la vinya del Senyor. Ja ha donat molts fruits en aquests trenta-cinc anys de vida, i en donarà molts més en el futur. Una nova època s´obre davant dels nostres ulls: és el temps de l´aprofundiment dels ensenyaments conciliars, el temps de la collita de tot allò que van sembrar els pares conciliars i la generació d´aquests anys ha conreat i esperat. El Concili Ecumènic Vaticà II va ser una vertadera profecia per a la vida de l´Església: seguirà sent-ho durant molts anys del tercer mil·lenni acabat d´iniciar. L´Església, amb la riquesa de les veritats eternes que li han estat confiades, continuarà parlant al món, anunciant que Jesucrist és l´únic i veritable Salvador del món: ahir, avui i sempre».
En aquest discurs, destaca com el Concili posa la paraula de Déu al centre de la vida de l´Església i hi afegeix: «Perquè el predomini de la revelació del Pare a la humanitat conservi tota la força de la seva novetat radical, cal que la teologia, primer que res, es converteixi en instrument coherent de la seva intel·ligència. En l´encíclica Fides et ratio vaig escriure: "Com a intel·ligència de la Revelació, la teologia en les diverses èpoques històriques, ha hagut d´afrontar sempre les exigències de les diferents cultures i conciliar-hi el contingut de la fe amb una conceptualització coherent. Avui té també una doble comesa. En efecte, d´una banda, ha de desenvolupar la feina que el Concili Vaticà II li va encomanar en el seu moment: renovar les pròpies metodologies per a un servei més eficaç a l´evangelització. (...) D´altra banda, la teologia ha de mirar cap a la veritat última que rep amb la Revelació, sense donar-se per satisfeta amb les fases intermèdies" (n. 92)».
El document en què Joan Pau II va participar de manera més immediata com a pare conciliar, va ser la Constitució pastoral Gaudium et spes. Aquest document –afegeixJoan Pau II– «ens repeteix avui també a nosaltres unes paraules que no han perdut la seva actualitat: "El misteri de l´home només s´aclareix en el misteri del Verb encarnat" (n. 22). Són paraules que tinc en gran estimació i que he volgut tornar a proposar als passatges fonamentals del meu magisteri. Aquí es troba la vertadera síntesi que l´Església ha de tenir sempre present quan dialoga amb l´home d´aquest temps, com de qualsevol altre: és conscient que posseeix un missatge que és síntesi fecunda de l´expectativa de tot home i de la resposta que Déu li dóna».
Benet XVI i el Concili Vaticà II
Benet XVI havia participat en el Concili com a assessor del cardenal Frings, arquebisbe de Colònia. Dues setmanes abans d´acabar el seu ministeri, el 14 de febrer del 2013, va fer una àmplia reflexió sobre la seva experiència personal en el Concili Vaticà II. Va ser una xerrada informal amb el clergat i els seminaristes de Roma, sense papers, en la qual el Papa, un cop anunciada la seva renúncia, va obrir el seu cor d´una forma viva, i va donar potser les claus del perquè de l´Any de la fe, i va rememorar les seves esperances juvenils en el Concili i un cert neguit seu davant els esdeveniments posteriors: «Vam anar al Concili no sols amb alegria sinó amb entusiasme. Hi havia una expectació increïble. Esperàvem que tot es renovés, veritablement, que vingués una nova Pentecosta, una nova era de l´Església». Esperaven «la conjunció entre l´Església i les forces millors del món, per obrir el futur de la humanitat».
Però succeí que una versió deformada del Concili va arribar de manera eficient al gran públic a través dels mitjans de comunicació, que van considerar el Vaticà II una lluita política i van afavorir els corrents més complaents amb el món. Van amplificar la idea de descentralitzar l´Església i de donar el poder als bisbes a través del poble. Els fruits van ser nefastos. Si bé cinquanta anys després el «Concili virtual» s´està perdent, i va sorgint el vertader Concili Vaticà II, amb tota la seva força espiritual.
Va comentar el Papa que «el món va percebre el Concili més a través dels mitjans de comumnicació que eren molt eficients, o sigui que al públic li va arribar més el 'Concili dels mitjans´ que el Concili dels Pares».
«El Concili dels Pares es realitzava dins la fe, el Concili de la fe buscava l´intellectus, intentava entendre´s, entendre els senyals de Déu i donar resposta als desafiaments del moment. En canvi, el Concili dels periodistes no es va realitzar dins la fe, sinó a l´interior de les categories dels mitjans de comunicació d´avui, o sigui fora de la fe, amb una hermenèutica diversa».
Això va tenir efectes en la litúrgia: per al Concili virtual, «el culte no és culte, sinó un acte conjunt de la participació comuna. I aquestes traduccions del Concili van ser violentes en la praxi de l´aplicació de la reforma litúrgica, perquè van néixer fora d´una visió del Concili i de la seu pròpia clau de fe».
«Sabem com –va prosseguir el Papa– aquest Concili dels mitjans era més accessible a tots, dominant i més eficient. I ha creat calamitats, tants problemes i misèries. Seminaris tancats, convents tancats, litúrgia banalitzada. Aquest Concili dels mitjans es va imposar en la societat creant nombrosos problemes, mentre que el Concili va tenir dificultat per concretar-se». Perquè, per així dir-ho, «el concili virtual era més fort que el concili real».
Però la força del Concili estava present i, a poc a poc, es realitza cada vegada més i retorna la veritable força, que en realitat és la vertadera reforma i la vertadera renovació de l´Església». Benet XVI, en concloure aquesta intervenció, va assenyalar: «Cinquanta anys després del Concili, veiem que aquest Concili virtual s´està perdent, i al mateix temps va sorgint el vertader Concili amb tota la seva força espiritual. I és el nostre deure en aquest Any de la Fe, treballar perquè el vertader Concili, amb la força de l´Esperit Sant, es realitzi i l´Església sigui realment renovada».
Aquest vertader Concili és el correctament interpretat. Hi ha dues claus d´interpretació possibles, afirmava Benet XVI en el famós discurs a la cúria romana del 2005: «D´una banda, hi ha una interpretació que es podria anomenar 'hermenèutica de la discontinuïtat i de la ruptura´; sovint ha comptat amb la simpatia dels mitjans de comunicació i també d´una part de la teologia moderna. D´altra banda, hi ha l'hermenèutica de la reforma', de la renovació dins la continuïtat de l´únic subjecte-Església, que el Senyor ens ha donat». Les novetats del Concili expliciten aspectes nous, fins aquest moment no formulats encara pel Magisteri, però que no són contradictoris amb la doctrina precedent. La seva interpretació autèntica ve del mateix Magisteri, especialment de la doctrina magisterial dels papes citats en aquest article.
Joaquim González-Llanos
Doctor en Teologia
