Com és l'Església que rep el papa Francesc
Del Concili Vaticà a l´actualitat
El beat Joan XXIII va sorprendre el món el dia 25 de gener de 1959 anunciant la seva intenció de convocar un concili 
ecumènic. L´11 d´octubre de 1962 va donar començament aquesta gran assemblea que va rebre el nom de Vaticà II i que va ser rebuda pels 565 milions de catòlics de tota la terra amb alegria i esperança.
Els pares conciliars van escenificar visualment la catolicitat de l´Església i els seus membres. Els participants van ser 3.000, en la major part bisbes de tot el món (exceptuats els de la majoria dels països de l´Est, als quals les autoritats comunistes els van impedir d´assistir-hi) En aquest any 1962, la població de la terra s´estimava en 3.139.723.000 persones de les quals un 17,6% eren fidels catòlics.
Han transcorregut 50 anys des de la celebració d´aquest Concili, que podem denominar el primer veritablement global. Què ha canviat a l´Església des de llavors? Com és l´Església que es troba el papa Francesc? És molt diferent de la que va governar el beat Joan XXIII?
Presentem una sèrie de dades quantitatives que poden resultar significatives per a l´acció del nou Pontífex. Aquestes xifres revelen problemes, reptes, i des d´una òptica de fe, també mostren l´acció de la gràcia i de la correspondència dels homes. En aquestes línies, s´ofereixen dades recollides de diverses fonts: l´Anuari Pontifici (2013), les estadístiques de l´Església Catòlica que anualment publica la Congregació per a l´Evangelització dels pobles amb motiu de la Jornada Missionera Mundial (2012), estadístiques de la Congregació per al clergat, el Banc Mundial i el departament de població de l´ONU. L´objectiu és proporcionar la seqüència en l´evolució de la presència de l´Església al món entre 1962 i 2012.
Canvia el món, canvia l´Església
Des de l´any 1962 fins l´actual 2013, la població mundial s´ha doblat amb escreix, i ha passat de 3.139 milions a 7.023 milions de persones. La proporció de catòlics gairebé no ha experimentat variació: si el 1962 suposava un 17,6% del total de la població, l´any 2013 representa un 17,46%. Traduït a fidels batejats, aquests han passat de 565 milions el 1962 a 1.195 l´any 2013
Pel que fa a la proporció de catòlics sobre el total de població en cada continent, sí que s´han donat variacions significatives:
El continent americà en té actualment la major proporció i ha passat de significar un 59% (el 1962) a convertir-se en un 63% (2013); en ordre de pes demogràfic, tot seguit, hi trobem Europa, que perd unes dècimes: del 40% (1962) al 39,8% de la seva població és catòlica (2013); Oceania es manté en un 24,6% a l´inici i final d´aquest període de 50 anys; Àfrica dóna un gran salt passant d´un 11,6% de catòlics sobre el total de la població el 1962 a un 17,2% el 2013; Àsia passa d´un 2,2% a un 3,1% en l´actualitat, però ha de tenir-se en compte que aquest continent reuneix la meitat de la població del planeta.
El canvi realment significatiu és visible en el rostre de l´Església. L´any 2013, de cada 100 catòlics són americans gairebé la meitat, 49; 24 són europeus, 16 són africans, 10 són asiàtics i 1 d´Oceania.
Present a tot el món
El papa Francesc troba una Església molt més diversa que la que va convocar per al Vaticà II el seu predecessor, el beat Joan XXIII. Segons l´Anuari Pontifici de 2013, actualment Amèrica representa un 48,8% dels catòlics, Europa només un 23,5% i Àfrica dóna un gran salt fins al 16%, Àsia aporta el 10,9% i Oceania el 0,8%. Aquesta presència global ho és en tots els sentits; pot ajudar a valorar-ho tenir present que de les actuals 3.871 diòcesis que hi ha al món, 1.374 són a Europa, 1.351 a Amèrica, 559 a Àsia, 503 a Àfrica i 84 a Oceania.
Europa, sens dubte, exerceix un lideratge cultural i històric, però l´Església és molt més diversa, més global i creix sensiblement en aquells continents més dinàmics, seguint el ritme del seu creixement demogràfic.
Al darrere d´aquestes xifres fredes o neutres, s´hi amaga, però, una gran vitalitat missionera i apostòlica a l´Àfrica i Àsia, i en menor mesura a Llatinoamèrica, mentre que Europa i Oceania s´estanquen o retrocedeixen. No és aliena aquesta situació a la profunda crisi cultural i religiosa que viuen les nacions del primer món, a les quals l´Església i els catòlics tampoc no són aliens. Una crisi repetidament denunciada tant pel beat Joan Pau II com per Benet XVI.
Senyals esperançadors
El període 1962-2012 va veure grans esperances de renovació que es van despertar en l´Església com a resultat del Concili Vaticà II, i també va viure amb especial dramatisme una profunda crisi, en bona part encoratjada des de fora de l´Església, que va portar a fets com que es buidessin els seminaris i molts sacerdots i religiosos abandonessin la seva vocació, com va recordar Benet XVI, el 14 de febrer de 2013, en la seva al·locució als sacerdots de Roma poc abans de la seva renúncia. Tampoc no ha d´oblidar-se que aquests anys coincideixen amb la revolució del 68, que va posar de manifest una profunda crisi antropològica i social en les nacions occidentals.
L´any 1961, l´Església comptava amb 404.000 sacerdots (entre diocesans i religiosos) que van arribar als 442.000 el 1970, sent aquesta la xifra més alta mai aconseguida. Paral·lelament, es va desencadenar una autèntica crisi d´identitat que va portar al fet que entre 1964 i 2006 més de 70.000 sacerdots sol·licitessin la seva secularització; la meitat només entre 1968 i 1978. L´arribada al pontificat de Joan Pau II va suposar una aturada radical d´aquesta situació. Segurament, hi va contribuir el major rigor en la tramitació de les secularitzacions imposat pel Papa les va frenar. Facilitar una serena reflexió en decisions de tanta entitat suposa no deixar-se portar per emocions passatgeres. Això s´adverteix atenent a dades de la Congregació per al clergat que destaquen que, entre 1970 i 2006, va haver-hi 11.387 sacerdots que van sol·licitar el seu reingrés a l´estat clerical.
La situació de les congregacions religioses és bastant semblant, tant en les masculines com en les femenines. El descens en el nombre global de membres tendeix a moderar-se en els ordes masculins, mentre que entre els femenins continua aquesta caiguda. Però aquí també cal fer precisions: novament Àsia i Àfrica tenen augments significatius, però no suficients per pal·liar la situació de la resta de continents. Aquest any 2013, els religiosos no sacerdots són 54.665 i les religioses 721.935.
La gran crisi postconciliar va veure el nombre més baix de sacerdots el 1989, amb només 401.479. Les xifres van romandre estables fins l´any 2000, en el qual es va iniciar una lleu recuperació, permanent i sostinguda fins a l´actualitat. Ara, hi ha un total de 412.236 sacerdots, tant diocesans com religiosos. Aquesta tendència es consolida en examinar la situació dels seminaristes. L´any 1969, primer de la sèrie estadística de la Congregació per al clergat, hi havia 88.000 seminaristes. Els candidats al sacerdoci van disminuir fins a tocar fons l´any 1975, amb 60.142 seminaristes. A partir de 1978, es va experimentar un augment, lleuger inicialment i més vigorós a partir de 1985, fins a arribar als 118.990 del 2013. Un cop més, les dades ofereixen matisos molt significatius si observem què ha passat en els diferents continents durant aquest període de 1962 a 2013. Europa, que compta el 2013 amb 190.150 sacerdots, en aquests 50 anys ha perdut 60.000 sacerdots diocesans i religiosos (un 24% menys que els que tenia el 1962); Oceania n´ha perdut en aquest període un 12,4%, fins als actuals 4.816. Amèrica del Nord en perd un 24,8%, fins a quedar en 53.900; per contra, la resta del continent americà experimenta un augment d´un 55% i passa de 43.200 sacerdots l´any 1962 als 67.000 de l´actualitat. I espectaculars són els creixements a Àfrica (+127%) amb 37.527 sacerdots, i Àsia (+124%), amb un total de 57.136 sacerdots als dos continents el 2013.
Aspectes a tenir en compte
A partir de tot plegat, podem apuntar algunes línies de força que configuren l´Església que el papa Francesc ha rebut aquest any 2013.
1. L´Església que s´obria al Concili el 1962 era culturalment occidental. El pes de les nacions europees, d´Amèrica del Nord i en menor mesura d´Oceania era aclaparant. Europa era font de vocacions sacerdotals i missioneres i es mirava amb esperança cap a Amèrica i els països de missió. Així, el 1962 els no europeus eren mirats gairebé com una cosa exòtica al col·legi cardenalici o a la Cúria romana. Recordem que, en l´elecció de Joan XXIII, dels 53 cardenals electors, el 56% eren europeus i només n´hi havia 1 per Àfrica i Oceania i 3 per Àsia.
L´evolució dels darrers 50 anys explica prou clarament perquè, en l´elecció del papa Francesc, escollit per un col·legi de 115 electors, només 60 eren europeus, 10 de Llatinoamèrica, 14 d´Amèrica del Nord, 11 d´Àfrica, 10 d´Àsia i 1 d´Oceania. L´Església avui és geogràficament universal.
2. Tot i això, Europa continua en primer terme. La crisi que va venir després del Concili va ser, sobretot, una crisi amb arrels ideològiques, culturals i religioses a Occident i en aquests països es van pagar les primeres i més doloroses conseqüències amb la secularització de la societat, el descens en la pràctica religiosa i la caiguda de les vocacions religioses, sacerdotals i missioneres. Malgrat el creixement i dinamisme d´altres zones del món, la influència i prestigi d´Europa i dels Estats Units encara pesa molt per a bé o per a mal. Com a exemples, es poden assenyalar les legislacions sobre el matrimoni homosexual i sobre llibertat religiosa i l´efecte dominó que produeixen sobre altres zones del planeta. En l´altre extrem, podem esmentar la vitalitat d´algunes realitats eclesials i de molts nous moviments, la gran majoria d´origen europeu, que aporten una gran vitalitat espiritual i apostòlica.
3. El llarg pontificat del beat Joan Pau II va patir el final de la crisi interna de l´Església i va posar les bases per a una lenta i sòlida recuperació. Tenint en compte els indicadors que hem mostrat, ningú no pot estranyar-se de l´acció continuada del Papa viatger, tot confirmant en la fe els catòlics dels quatre punts cardinals, promovent les Jornades Mundials de la Joventut, per exemple, i l´acció perseverant per dotar d´un cos doctrinal sòlid i actualitzat a l´Església del Tercer Mil·lenni desenvolupant el Concili Vaticà II. Benet XVI ha aprofundit en aquesta línia de govern, cosa que ha permès posar a disposició del nou Papa tots els elements per a una tasca ara més pastoral.
4. Governar la diversitat. Els països occidentals afronten una Nova Evangelització. Amèrica Llatina té com a repte atendre una immensa població catòlica necessitada d´una creixent formació per a la qual no hi ha prou sacerdots (tenen la relació nombre de catòlics/sacerdot més alta del món, amb més de 7.000/1). Àsia és la gran sorpresa, amb un gran creixement simultani en la població catòlica i el nombre de sacerdots. Podria ser el senyal de la majoria d´edat de l´Església en aquesta zona del globus. Àfrica és una altra grata sorpresa pel pes que guanyen els catòlics del continent dins de l´Església, però el seu repte és comptar amb clergat autòcton suficient i preparat per atendre´ls.
5. Podem apuntar –en d´altres articles d´aquest número de Temes d´Avui, se´n parla àmpliament–, que l´Església haurà d´incorporar rellevants personalitats de tots els continents al seu govern central. D´altra banda, la selecció, formació i nombre suficient dels sacerdots es revela com a prioritària per a la santedat i creixement del Poble de Déu. També per formar els laics, els quals, amb la seva vida i doctrina, arribaran a les darreres fronteres de què parla el papa Francesc, per portar-hi el missatge de Crist.
Isidor Ramos Rosell
Periodista
