Arxiu > Número 44

El Decret sobre l'ecumenisme del Concili Vaticà II

ESPECIAL: 50è Aniversari del Concili Vaticà II. Decret sobre l´ecumenisme

«Promoure la restauració de la unitat entre tots els cristians és un dels principals propòsits del sacrosant Concili ecumènic Vaticà II». Amb aquestes paraules comença el Decret Unitatis redintegratio (UR). I es pot dir que, realment, image-8132f971b9b40bdad64cddf8ee126471el Concili suposa un gran impuls, una nova manera de veure tots els esforços realitzats en les diverses confessions cristianes encaminats a la reconciliació de la cristiandat dividida, i és en això, pròpiament, que consisteix l´ecumenisme.

Més endavant, Joan Pau II afirmarà que «amb el Concili Vaticà II, l´Església catòlica s´ha compromès de manera irreversible a fer el camí de l´acció ecumènica»[1].

La missió de l´Església

Si ens demanem el perquè d´aquest progrés doctrinal, la resposta es troba en una millor autocomprensió per part de l´Església, que va ser una de les finalitats del Concili Vaticà II. De fet, la missió de l´Església s´adreça a la instauració escatològica del regne de Déu. I ho fa dirigint-se als no cristians –la «missio ad gentes»–, tot portant la bona nova a les nacions: és l´anunci de l´Evangeli en «terres de missió». La missió de l´Església també s´adreça, com és lògic, als seus fills, als quals vol conduir a una unió íntima amb Déu a través de la predicació, de la catequesi i dels sagraments. És la tasca pastoral de l´Església.

«Però hi ha un tercer aspecte de la missió, profundament unit a l´anterior. Perquè, quan l´Església contempla la seva pròpia realitat, s´adona que, en aquesta Església que és una i única, ja des dels començaments, hi va haver escissions, que l´Apòstol va condemnar severament; i que ara, com a fruit de cismes posteriors, 'comunitats no pas petites es van separar de la plena comunió de l´Església catòlica, de vegades no sense culpa dels homes d´una banda i de l´altra´ (UR 3). Pel que fa a totes aquestes persones, 'que s´honoren amb el nom de cristians, i als quals els fills de l´Església catòlica, amb raó, reconeixen com a germans' (UR 3), l´Església té una responsabilitat davant de Déu que arrela en la missió rebuda del Crist. L´ecumenisme és l´exercici d´aquesta responsabilitat i consisteix a «promoure la unitatis redintegratio de tots els cristians» (UR 1). Aquest tercer aspecte de la missió única, que anomenarem tasca «ecumènica» de l´Església, no és sinó la forma que pren la missió pastoral de l´Església com a conseqüència de la realitat històrica de les divisions i dels cismes»[2].

Història del moviment ecumènic

Aquest interès de l´Església per guarir les ferides produïdes per les divisions i pels cismes és present en tots els temps, des de la seva fundació. Però pren una puixança particular durant el segle XX, amb l´eclosió del moviment ecumènic. Segons el text del Concili, «s´entén per moviment ecumènic el conjunt de les activitats i obres nascudes o encaminades a afavorir la unitat dels cristians, d´acord amb les diverses necessitats de l´Església i les possibilitats dels temps» (UR 1). Els seus orígens es troben més aviat en el camp protestant.

Durant el segle XIX, s´esdevé una gran expansió missionera. Comencen les missions protestants, no pas gràcies al suport de les seves esglésies, sinó per obra de persones particulars i de societats missioneres. De seguida es fa evident el desconcert per part dels conversos davant la divisió de les diverses confessions. Hom s´adona, doncs, de la necessitat de predicar un sol Evangeli i d´instaurar una sola fe.

Al segle XX, s´institucionalitza l´ecumenisme de caire protestant, amb la constitució a Amsterdam, l´any 1948, del Consell Ecumènic de les Esglésies. Hi va haver dos antecessors del Consell: les associacions Faith and order (1920) i Life and Work (1925). Les bases del Consell són confessar el Crist com a Déu i Salvador, la glòria de l´únic Déu, Pare, Fill i Esperit Sant. Vol facilitar l´acció comuna entre les esglésies i les ajudes a l´evangelització.

image-ea50dc0919dfb4f3551044f799123226

La reacció catòlica davant d´aquest moviment va ser, al començament, de guardar reserva. Tot i que, durant el seu pontificat, Lleó XIII va manifestar una gran preocupació per la unitat dels cristians, es va fer evident que el moviment ecumènic, tal com estava orientat, plantejava problemes per als catòlics. Entre d´altres, les experiències negatives de l´Associació per promoure la Unitat dels cristians, la idea força escampada de les anomenades Three Branches (és a dir, «les tres branques»: la catòlica romana, l´anglicana i l´ortodoxa), que seria la manera en què avui en dia estaria «conformada» l´Església de Jesucrist, i la idea mateixa del «diàleg» ecumènic, situada en una perspectiva diferent de l´habitual en la «controvèrsia». De fet, Pius XI, en l´encíclica Mortalium animos de 1928, prohibia la participació en reunions ecumèniques.

Era un problema que amoïnava, però no es veia quins podien ser els mitjans per resoldre´l. Tot i això, cal dir que, en el camp catòlic, no hi havia pas indiferència davant del problema de la unitat. En l´etapa anterior al Concili, hi trobem autors sensibles a aquesta problemàtica, com ara Congar, Le Guillou, Thils, i, una mica abans, el cardenal Mercier.

L´arribada al papat d´un home que es va haver de moure en ambients cristians no catòlics, com és el cas de Joan XXIII, suposa un canvi d´orientació, i ja des del primer anunci de la reunió conciliar (el 25.I.1959), va assenyalar com una de les seves finalitats el fet de restaurar visiblement la unió entre tots els cristians. Vegem, doncs, els ensenyaments del Concili.

L´ecumenisme i el Concili Vaticà II

L´estatut teològic de les Esglésies i comunitats cristianes separades de Roma queda il·luminat per la cèlebre expressió «subsistit in» de Lumen gentium, 8, i també amb la doctrina conciliar sobre la comunió «plena», i «no plena o imperfecta».

Per la seva banda, el Decret Unitatis redintegratio tracta directament de l´ecumenisme, i està format per un Proemi i tres capítols, en els quals analitza els principis catòlics de l´ecumenisme (cap. I); la pràctica de l´ecumenisme (cap. II), i les característiques del diàleg amb les Esglésies d´Orient i amb les Comunitats sorgides de la Reforma (cap. III).

Cal tenir en compte que, encara que tots dos documents van ser promulgats el mateix dia, el punt de partida és la doctrina conciliar sobre l´Església, exposada en la Constitució dogmàtica Lumen gentium. Aquí ens fixarem en el capítol primer del Decret, que és el que conté els principis teològics dogmàtics.

El Proemi comença tot recordant que «única és l´Església fundada per Crist Senyor, encara que siguin nombroses les comunions cristianes que es presenten als homes com a herència de Jesucrist» (UR 1). Aqusta divisió contradiu la voluntat de Crist; és un escàndol per al món i perjudica la causa de la predicació de l´Evangeli. Reconeix que l´anomenat moviment «ecumènic» està impulsat per l´Esperit Sant.

Hi afegeix que el desig d´unitat no es limita als volers individuals sinó que inclou aquesta relació entre les Esglésies i comunitats cristianes en elles mateixes. Que això és el que pertoca pròpiament a l´ecumenisme.

El Capítol I exposa els principis catòlics de l´ecumenisme. És significatiu el canvi de text. Abans es deia «principis de l´ecumenisme catòlic», com si fossin diversos, els ecumenismes. De fet, es tracta d´un únic moviment cap a la unitat, impulsat per l´Esperit Sant. Els «principis» se centren en la comprensió catòlica dels elements d´unitat existents en l´Església: la unitat i unicitat de l´Església (UR 2); la situació dels germans separats (UR 3); l´Ecumenisme en aquesta perspectiva (UR 4).

Hi ha un designi diví d´unitat. I Déu mateix ha donat a l´Església els principis d´unitat: principis invisibles d´unitat (l´Esperit Sant, enviat pel Crist, uneix al Crist i, per Ell, al Pare); i també principis visibles (la Jerarquia i el Papat són el punt de discrepància fonamental amb les altres confessions).

El Col·legi dels Dotze és el dipositari de la missió apostòlica; de tots els apòstols, però, Crist en tria un, Pere, a qui encomana un ministeri particular. L´Església tendeix a la comunió del poble de Déu en la unitat: «en la confessió d´una sola fe, en la celebració comuna del culte diví i en la concòrdia fraterna de la família de Déu» (UR 2).

La situació dels altres cristians

La debilitat dels homes ha contrariat el designi diví «de vegades amb la culpa dels homes d´una banda i de l´altra» (UR 3). Tot i aquestes ruptures, l´Església és una. No s´ha disgregat en diverses parts. El Decret tenia en compte, com hem comentat, la Lumen gentium (núm. 8): L´Església de Jesucrist, «establerta i organitzada en aquest món com una societat, subsisteix en l´Església catòlica, governada pel sucessor de Pere i pels Bisbes en comunió amb ell, encara que, fora de la seva estructura, s´hi troben nombrosos elements de santedat i de veritat, els quals, com a béns propis de l´Església de Crist, impulsen cap a la unitat catòlica».

Fora del marc visible de l´Església Catòlica Romana, hi ha elements de santedat i de veritat, que el Decret anomena elementa Ecclesiae. Fonamenten la gradualitat de la comunió plena o menys plena i imperfecta, i permeten parlar de veritable comunió entre els cristians.

«N´hi ha molts que honoren la Sagrada Escriptura com a norma de fe i de vida, mostren un sincer zel religiós, creuen amorosament en Déu Pare totpoderós i en Crist, Fill de Déu Salvador; porten el segell del baptisme, pel qual s´uneixen a Crist, i a més accepten i reben altres sagraments en les seves mateixes Esglésies o comunitats eclesiàstiques. Molts d´ells posseeixen l´episcopat, celebren la sagrada Eucaristia i fomenten la pietat per la Verge i Mare de Déu» (UR 15).

Els qui ara neixen en aquestes Esglésies i comunitats (cfr. UR 3): 1r. no tenen pas culpa de la separació passada; 2n. La fe i el baptisme els incorporen a Crist i, per tant, a l´Església, encara que aquesta comunió no sigui plena per raons diverses; 3r. són autèntics cristians, estimats per l´Església i reconeguts com a germans.

image-7db73c70e0dfbed71a0733539758c842El paper que tenen les comunitats cristianes en la salvació és descrit amb aquestes paraules: «L´Esperit de Crist no refusa de servir-se´n com a mitjans de salvació, i la seva virtut deriva de la mateixa plenitud de gràcia i de veritat que va ser confiada a l´Església catòlica» UR 3). Es pot dir que aquestes comunitats coparticipen de l´única i mateixa economia salvífica. Els elementa Ecclesiae pertanyen a l´economia de la Salvació.

El Decret també alerta d´un irenisme fàcil que deixés de banda tot allò que encara és motiu de separació: «Tanmateix, els germans separats de nosaltres, o bé individualment o bé a través de les seves Comunitats i Esglésies, no gaudeixen d´aquella unitat que Jesucrist va voler donar a tots els qui va regenerar i vivificar conjuntament en un sol cos i en una vida nova, i que confessen la Sagrada Escriptura i la venerable Tradició de l´Església. Perquè és només per mitjà de l´Església catòlica de Crist, auxili general de la salvació, que es pot assolir la total plenitud dels mitjans de salvació» (UR 3).

L´Ecumenisme a la llum d´aquests principis

El moviment ecumènic, primàriament, s´adreça més a les comunitats que als individus. Se´n participa, doncs, des de la identitat confessional respectiva. Ara bé, comporta algunes exigències personals. El Decret n´assenyala algunes quan es refereix, per exemple, als «esforços per eliminar paraules, judicis i accions que no responguin, segons la justícia i la veritat, a la condició dels germans separats i que, per això mateix, fan més difícils les relacions mútues amb ells» (UR 4)

Tots poden tenir portagonisme en l´acció ecumènica, principalment a través de la pregària, demanant al Senyor la unitat de tots els cristians. El Decret parla d´un cert ecumenisme «interior», i es refereix a la llibertat, tant en les formes de la vida espiritual com a la disciplina i diversitat de ritus litúrgics, i fins i tot en l´elaboració teològica de la veritat revelada, tot manifestant, així, l´autèntica catolicitat (cfr. UR 4).

També s´al·ludeix al «diàleg de perits». Es tracta que cadascú expliqui amb més profunditat la doctrina de la seva Comunió i que presenti amb claredat les seves característiques. El sentit i la finalitat d´aquest diàleg són descrits en aquests termes: «Mitjançant aquest diàleg, tots adquireixen un coneixement més autèntic i una estima més justa de la doctrina i de la vida de cada Comunió; a més, les Comunions també aconsegueixen tenir més col·laboració en aquelles obligacions que, a favor del bé comú, exigeix tota consciència cristiana i, en la mesura que és possible, s´apleguen en l´oració unànime» (UR 4).

Tot seguit, el Concili considera l´ «apostolat de les conversions» i diu: «l´obra de preparació i reconciliació personal dels qui desitgen la plena comunió catòlica és, per la seva mateixa natura, diferent de l´obra ecumènica; tot i que no hi ha pas, entre elles, cap mena d´oposició, ja que totes dues procedeixen de l´admirable pla de Déu» (UR 4). D´aquesta manera, refusa el parer dels qui veuen amb mals ulls les conversions individuals al catolicisme, perquè pensen que són contràries a l´obra ecumènica. Al mateix temps, aclareix que l´ecumenisme no és «una nova tàctica per aconseguir conversions amb més facilitat». Hi ha la possibilitat que totes dues tasques es donin conjuntament. En una, l´ecumenisme contempla les comunitats separades com a comunitats; en l´altra, l´apostolat de les conversions es fixa en l´home individual.

«Al capdavall, el Decret convida a mirar-se els altres cristians no només i exclusivament sota la perspectiva de «no-catòlics» (cosa que és certa, però que no és tota la veritat), sinó partint de la consideració fonamental de «cristià». No només i exclusivament sota el prisma teològic, pastoral i espiritual d´allò que «no són», sinó també d´allò que «són», sense desconèixer allò que encara els separa. Els principis exposats en el Decret (...) volen provocar aquest esperit de comprensió i de benevolència fraterna com a condició de possibilitat per assolir la unitat anhelada»[3].

Joaquim González-Llanos

Doctor en Teologia


[1] Joan Pau II, enc. Ut unum sint, 25.V.1995, núm. 3. Amb aquesta encíclica, el Sant Pare desenvolupa el decret conciliar i l´orienta cap a la praxi. Hi destaca que, en el mateix Concili, ja hi va haver gestos tan significatius com l´aixecament de les excomunicacions del passat, la creació d´un organisme especial dedicat a l´ecumenisme, i les opinions de les altres comunitats cristianes, que hi van participar amb observadors. Cfr. José Ramón Villar, Eclesiología y Ecumenismo, Eunsa, Pamplona 1999, pp. 201-222 (cap. VII: «El decreto conciliar sobre ecumenismo y la encíclica Ut unum sint»).

[2] Pedro Rodríguez, Iglesia y Ecumenismo, Rialp, Madrid 1979, pp. 12-13.

[3] José Ramón Villar, o.c. p. 222.

  • 12 abril 2013
  • Joaquim González-Llanos
  • Número 44

Comparteix aquesta entrada