Arxiu > Número 44

El colorante laicista

Javier Álvarez Perea

Ediciones Rialp

Madrid, 2012

223 pàg

Javier Álvarez Perea, llicenciat en Filosofia i en Ciències de l´Educació, en aquest llibre, reflexiona sobre la qüestió tan actual de les relacions entre l´Estat i l´Església, i el significat dels termes laïcisme i laïcitat.

L´autor comenta que la relació existent entre el fenomen religiós i el poder es remunta a l´origen de l´humanitat, tenint image-b860b6c7739c16ae77fec46e3b81d25den compte que la funció religiosa és present, darrere d´una diversitat de manifestacions, en tota societat humana. Com deia Mircea Eliade: «l´origen fundacional de les societats està sustentat en fonaments sagrats».

Álvarez ens recorda que Grècia ha estat el pilar bàsic del nostre pensament filosòfic i de la nostra història com a civilització occidental. El paganisme que vivien era un paganisme en el qual implícitament hi havia una comprensió del sagrat, allunyada de qualsevol consideració laïcista o atea. Món natural, àmbit social i món sagrat quedaven entrellaçats en la comprensió grega de l´home. L´areté o virtut platònica i aristotèlica suposen una comprensió antropològica que marca el camí del perfeccionament social i personal, ja que la virtut que desenvolupa l´individu té implicacions morals i polítiques que reverteixen en la societat.

El debat sobre la laïcitat de l´Estat és sens dubte un debat que impregna l´actualitat social, política, filosòfica, teològica... Només cal comprovar la quantitat creixent d´expressions que aquests darrers anys han sorgit per tractar aquest assumpte: estat aconfessional, estat laic, societat laïcista, cultura secularitzada... Què designen aquestes expressions? La resposta no es unívoca. L´autor fa esment del fet que «laïcitat» procedeix de la paraula grega laos, que significa «poble», i que també té un terme sinònim: demos, referit als subjectes amb capacitat de participació política. Amb l´irrupció del cristianisme en el món romà, el substantiu laic adquireix el significat grec de laic o poble, i s´utilitza per designar aquells cristians que no formen part de l´estructura eclesiàstica. Al llarg de la història, el terme és usat amb idèntic sentit, malgrat que en el segle XIX apareix una escissió entre el terme laic i el terme creient.

Per a John Locke, el principi de la «tolerància» forma part essencial de la laïcitat. La llibertat de consciència no pot ser condicionada pel poder estatal. I aquest, al seu torn, ha de constituir l´entramat jurídic i polític al marge de les confessions religioses. La laïcitat és, en principi, llibertat de consciència. Per a Claudio Magris, la laïcitat és la capacitat de distingir el que és demostrable racionalment del que és objecte de fe. La laïcitat és una actitud vital i intel·lectual en què l´individu assumeix la seva responsabilitat davant de la història i dels esdeveniments. No és una actitud d´enfrontament, sinó d´integració, conscient de la importància del llegat cultural procedent del cristianisme. Altres corrents més bel·ligerants, adopten una actitud refractària davant de la praxi religiosa i consideren que la laïcitat és un principi d´independència del actes polítics respecte dels religiosos i viceversa. Angelo Scola considera que la laïcitat de l´Estat suposa «la no identificació amb cap de les parts implicades».

És més endavant, ens diu Àlvarez, que el substantiu laic o laïcitat origina el polèmic concepte de laïcisme (dins dels «ismes» del segle XIX), assenyalant els sistemes de pensament basats en el principi de laïcitat, tenint algunes connotacions negatives en assumir actituds radicalitzades del principi de laïcitat. Així, llegim o sentim sobre «el flagell laïcista», «activisme laïcista», o «legislació laïcista». Es podria dir que, en aquest context, el laïcisme arrenca d´una comprensió global de la història europea marcada per la «filosofia de la sospita» davant del fenomen religiós i especialment de l´Església catòlica, considerant que el desenvolupament de la humanitat s´ha vist entrebancat per la influència de l´Església. Entre les seves pretensions, no hi hauria el rebuig de l´Església ni de la religió, sinó la llibertat i la autonomia moral de l´individu.

Erigit com a moviment redemptor de les societats democràtiques, el laïcisme no admet l´adoctrinament en dogmes ni el fanatisme doctrinari. Ara bé, el que no queda clar és què s´entén per dogmatismes, sectarismes o ser un fanàtic. Tampoc no es pot 'parlar genèricament de laïcisme´, ja que, especialment a França, es poden distingir diferents nivells. Però, com diu el filòsof italià Vittorio Posenti, el laïcisme, a diferencia de la laïcitat, considera la religió com un factor no positiu i pretén recloure´l a l´àmbit privat, cosa que suposa una restricció de la llibertat religiosa. Diu Magris, pel que fa a aquest punt, que «el terme laïcisme és usat de vegades per designar una arrogància agressiva i intolerant». D´aquestes diferents postures, es podrien assenyalar genèricament tres nivells: a) el laïcisme religiós, d´arrel cristiana, que reconeix les aportacions que el cristianisme ha donat a la història de l´humanitat, b) el laïcisme antirreligios, que es manifesta com una mena d´ateisme, reivindicant la secularització de la societat, c) El laïcisme de neutralitat que pretén impedir la influència de la religió en la vida publica, procurant la neutralitat de l´Estat, sense pretensions de conculcar el dret de llibertat de conciència dels ciutadans.

En el darrer apartat, l´autor comenta la conversa pública entre Benet XVI i Jürgen Habermas. Aquest, partint de Rawls, sosté un liberalisme polític amb normes no religioses en un Estat democràtic. Una forma de dret natural que renunciaria a la tradició iusnnaturalista i les conseqüents implicacions religioses, com a punt de partida de la Il·lustració, recolzant el principi de neutralitat de l´Estat, si bé reconeix que la conformació d´una opinió i voluntat polítiques, s´alimenta d´ideals ètics i aspectes culturals, entre els quals s´ha d´incloure la comprensió i la moral religiosa. La secularització és una ocasió d´aprenentatge per a la convivència entre la mentalitat laica i la religiosa, buscant un mutu enriquiment dialògic. L´Estat ha d´acceptar el diàleg amb les confessions religioses atorgant-los un paper en el diàleg social com a part que són de la societat civil. Per a Ratzinger, les cultures estan transformant la fisonomia social d´Occident, i s´han de establir unes bases ètiques per construir una estructura jurídica que controli i ordeni el poder. La situació no és fàcil, ja que s´ha prescindit de certeses ètiques mantingudes fins ara. La ciència i la filosofia han d´actuar amb responsabilitat perquè no s´alteri la concepció integral de l´home. El poder polític ha d´estar sotmès al dret, evitant arbitrarietats, un dret, doncs, que ha de seguir criteris de justícia i no privilegis dels qui tenen el poder, i que ha de ser expressió del interès comú de tots. La solució estaria en la participació democràtica. Això ens invita a reflexionar sobre els fonaments democràtics del dret, que s´han d´ajustar a uns principis pre-polítics, com és el cas dels drets humans, que, per la seva adscripció a l´espècie humana, s´entenen com a universals i inalienables. No són inventats, sinó que es van descobrint, presentant-se com a principis inqüestionables de la civilització occidental.

Però noves amenaces cauen sobre la humanitat i plantegen un repte normatiu, davant del desenvolupament científic que permet la manipulació i control biològic de l´home. L´home és capaç de crear l´home, convertint-lo en un producte, o també els abusos de poder i el fanatisme religiós, el qual planteja dubtes per posar sota tutela les religions. Això posa en qüestió la raó mateixa, que ja no té límits. A Grècia, el dret s´allunyà de l´arbitrarietat i la contingència per passar a un fonament normatiu universal. L´experiència d´altres cultures porta Francisco de Vitoria a desenvolupar el ius gentium o drets dels pobles, que són previs a la concepció cristiana del dret, els quals garanteixen la unitat moral del món cristià, encara que estigui dividit en confessions cristianes diferents. Tenint en compte que la raó i la naturalesa s´entrecreuen, el dret natural ha sostingut un ordre racional de l´univers. La cultura laica racional és realment prepotent i s´entén a ella mateixa com a element unificador dels nous models socials, però el cert és que la comprensió cristiana de la realitat segueix sent la força activa. La relació entre raó i religió estan cridades a depurar-se i regenerar-se recíprocament, ja que es necessiten mútuament, i així ho han de reconèixer. Per aquest camí, Ratzinger entreveu el futur d´Europa i el món.

Lluís Pifarré

  • 14 abril 2013
  • Javier Álvarez Perea
  • Número 44

Comparteix aquesta entrada