Revista > Número 43

Massimo Introvigne: 'Un gran equívoc és reduir la llibertat religiosa a la llibertat de culte'.

Entrevista a Massimo Introvigne

Coordinador de l´Observatori de la Llibertat Religiosa (Itàlia)

Director del Centro Studi sulle Nuove Religioni (CESNUR)

El gener de 2012 s´ha creat a Itàlia un Observatori de la Llibertat Religiosa promogut pel Ministeri d´Afers Estrangers i l´alcaldia de Roma. Aquesta iniciativa italiana s´afegeix a d´altres de semblants en països com els EUA i el Canadà. Tenen en comú l´interès per documentar les violacions de la llibertat religiosa arreu del món, començant per les zones conflictives on les minories sofreixen persecucions. L´Observatori italià té com a coordinador el sociòleg, filòsof i escriptor torinès Massimo Introvigne, el qual, fins a l´any passat, va ser Representant de l´OSCE (Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa) per a la lluita contra el racisme i la discriminació envers els cristians i els membres d´altres religions. Introvigne també és el director del CESNUR (Center for Studies on New Religions) amb seu a Torí.

image-c0b6caf306d2df579350479ce1ba9729

Parlem amb Massimo Introvigne de les dificultats que troba la llibertat religiosa per manifestar-se en les nostres plurals i secularitzades societats occidentals. També de com preservar un aspecte fonamental de la dignitat humana que massa sovint s´interpreta malament.

Quin és l´origen de l´Observatori sobre la llibertat religiosa a Itàlia?

Altres països són actius en la vigilància de la llibertat religiosa a escala internacional. Itàlia s´hi ha afegit. Hi havia un suggeriment del sant pare Benet XVI a l´alcalde de Roma en el sentit de fer alguna cosa a Roma, ciutat d´un valor religiós únic, pels problemes tan urgents de la llibertat religiosa. Hi havia la voluntat del Ministeri d´Afers Estrangers de continuar una tasca començada el 2011, quan jo era Representant de l´OSCE per a la lluita contra el racisme, la xenofòbia, la intolerància i la discriminació envers els cristians i els seguidors d´altres religions. En el meu mandat a l´OSCE, que precisament es va acabar al desembre del 2011, vaig fer participar sovint Itàlia en iniciatives internacionals, entre altres coses, organitzant a Roma, el 12 de setembre de 2012, una cimera de l´OSCE sobre el tema «Prevenir i respondre als crims d´odi contra els cristians». 

Qui forma part de l´Observatori i quina és la seva missió?

L´Observatori consta de dos diplomàtics nomenats pel Ministeri d´Afers Estrangers, dos representants d´organitzacions no governamentals nomenats per l´alcalde de Roma i un coordinador nomenat de mutu acord entre el Ministeri d´Afers Estrangers i l´alcalde de Roma, que sóc jo. Té la missió d´ajudar la diplomàcia i les institucions italianes en els dossiers relatius a la llibertat religiosa i de fer conèixer al públic els casos de crisi i l´activitat internacional d´Itàlia en aquesta qüestió. Dissortadament, també l´Observatori ha ensopegat amb l´anomenada «spending review» [revisió de despeses] posterior a la crisi econòmica que ha colpit Itàlia –a Espanya entendreu fàcilment el problema–, per això no té pressupost per al 2012 i ha de buscar el finançament de cada iniciativa d´una en una.

Després de molts segles en què Europa, amb algunes diferències, compartia una visió cristiana de la vida, actualment trobem una gran diversitat cultural i religiosa. Com podem afrontar la llibertat religiosa en un context tan divers?

No s´ha de confondre la llibertat religiosa amb el relativisme, amb la idea que no existeix una veritat religiosa o que totes les religions tenen el mateix valor cultural, filosòfic o teològic. Això és un gran equívoc, que crea confusió en molts debats, a vegades fins i tot en el camp teològic. A més, dóna de la llibertat religiosa una idea exclusivament occidental i poc atractiva, per exemple, per al món musulmà, que no aprecia el relativisme. Cal superar aquest equívoc.

La llibertat religiosa es basa, sens dubte, en un pressupòsit antropològic, segons el qual l´acte de fe individual i comunitari ha de ser lliure, però en si mateixa no és una noció filosòfica o teològica. És una regla jurídica en virtut de la qual l´acte de fe –o la decisió de no creure– s´han de poder acomplir, fins i tot en la seva dimensió associada i comunitària, en una situació d´«immunitat» respecte a qualsevol interferència de l´Estat, en particular de l´Estat modern, per la seva naturalesa laica. La llibertat religiosa fixa les regles del joc. Un cop fixades i compartides aquestes regles, les diferents religions es posaran a jugar la seva partida. Cadascú jugarà la «seva» partida, mirant de guanyar-la i de proposar el seu missatge com a veritable.

Podria fer un balanç del seu treball a l´OSCE com a representant per a la lluita contra el racisme i la discriminació envers els cristians i els membres d´altres religions?

El treball ha estat molt positiu, gràcies a la sensibilitat pel tema per part de Lituània, president de torn de l´OSCE el 2011, i al suport d´alguns països, entre els quals cal esmentar en particular la Santa Seu, Itàlia, Hongria i Rússia. També image-05038a46b828cec6140639b062b9e535Espanya, malgrat alguns problemes de llibertat religiosa envers els catòlics al seu interior durant el període del govern de Zapatero, s´ha implicat en alguns dossiers internacionals, per exemple, en relació amb el Pakistan. La cimera de Roma del 12 de setembre, ja esmentada, ha permès donar, per dir-ho així, un estatut internacional a la categoria de «crims d´odi contra els cristians», avui àmpliament reconeguda.

L´OSCE funciona també per «country visits» en una sèrie de nacions cada any. He visitat, juntament amb els companys que s´ocupaven de lluita contra l´antisemitisme i les discriminacions envers els musulmans, Itàlia, França, Suïssa i Ucraïna, com també –per primera vegada en la història de l´OSCE– la Santa Seu. A tot arreu els resultats han estat molt positius, encara que, naturalment, també han sorgit problemes. Cal remarcar, d´altra banda, que el meu mandat era més ampli que la llibertat religiosa i s´ocupava, així mateix, de la lluita contra el racisme i la xenofòbia. Per decisió pròpia i per necessitat, he privilegiat els problemes relatius als gitanos i als sintes, perquè la seva situació en alguns països és dramàtica, i crec que he aconseguit resultats petits però importants.

En el terreny de les situacions problemàtiques, cal esmentar les dificultats amb Irlanda a causa de propostes de llei i declaracions d´autoritats de l´Estat que, a partir de la justa exigència d´afrontar el tràgic fenomen dels capellans pedòfils –que ha vist a Irlanda els casos més greus d´Europa–, han posat en qüestió els drets de l´Església Catòlica i fins i tot el secret de la confessió. No revelo cap secret, ja que es tracta de fets de què ha parlat la premsa internacional, si recordo que alguns països, interessats en les iniciatives que havia iniciat durant el meu mandat, desitjaven que el 2013 continués a l´OSCE per dur a terme aquestes iniciatives. Però, com que el 2013 el país president de torn de l´OSCE és Irlanda, els problemes esmentats han fet que la meva permanència fos pràcticament impossible. 

Es parla d´una autèntica cristofòbia, violenta en alguns països, més subtil però no per això menys efectiva en altres països. Què n´opina?

Cal distingir amb rigor. No podem comparar l´assassinat i la tortura de cristians en alguns països d´Àfrica i d´Àsia amb la intolerància cultural o la subtil discriminació jurídica que veiem a Europa. Són dues realitats diferents. Existeix, però, una lògica del «pla inclinat», que fa que sovint es passi de la intolerància a la discriminació, i de la discriminació a l´autèntic crim d´odi.

A l´Occident hi ha persones o petits col·lectius que reclamen la desaparició de símbols cristians, com ara la creu, dels espais públics, perquè es consideren «agredits». Com afrontar aquestes polèmiques?

El problema és que quan es comença amb aquestes polèmiques no se sap on acaben. Per sort, la Gran Cambra del Tribunal Europeu dels Drets de l´Home en fase d´apel·lació ha donat raó a Itàlia, que volia mantenir el crucifix a les escoles públiques, mentre que els jutges del primera instància volien que desaparegués. Paradoxalment, Itàlia havia estat atacada per una mare de família finlandesa, amb fills en una escola italiana, i Finlàndia té una creu a la seva bandera. De fet, n´hi ha que demanen que es treguin les creus de les banderes. I també de les places públiques. I que s´eliminin dels programes escolars autors com Dante Alighieri, perquè fa propaganda cristiana i també és «islamòfob» per les seves crítiques a la religió musulmana. Al final, com que una gran part dels símbols, de l´art, de la cultura, de la literatura, de la música a Europa són cristians, caldria treure de les escoles i de les places gairebé tot el que hi ha. Darrere aquestes actituds –que violen, a més, el més elemental sentit comú– hi ha la idea que només les minories tenen drets. Però també existeixen els drets de la majoria.

Podria explicar què s´entén per llibertat religiosa? Quins són els seus límits?

Un altre gran equívoc és entendre que la llibertat religiosa es redueix a la llibertat de culte. A l´OSCE abans i avui a l´Observatori sovint em reuneixo amb diplomàtics dels països africans o asiàtics que em diuen: «Al nostre país hi ha una llibertat religiosa perfecta, vingui qualsevol diumenge i trobarà totes les esglésies obertes». Ben sovint –no sempre– això és veritat, però les minories cristianes tan sols tenen la llibertat de celebrar els seus ritus ben tancats dins les esglésies. No poden predicar fora de les esglésies, fer activitats culturals, publicar llibres, diaris, tenir una ràdio, una escola... Els cristians a vegades no poden ser elegits per a alguns càrrecs polítics ni assolir les categories més altes de l´exèrcit. La llibertat religiosa no consisteix tan sols en la llibertat de culte. Comprèn el dret de no ser exclosos d´alguna activitat pública a causa de la seva fe. I comprèn el dret d´evangelitzar i el dret de qui acull aquesta predicació de convertir-se i canviar de religió, sense haver de témer per la seva vida com li passa per exemple al musulmà que es converteix al cristianisme al Pakistan o en altres llocs.

Davant religions que practiquen o accepten fets com la poligàmia, l´exclusió de grups socials (per exemple, el sistema de castes), la mutilació genital, limiten l´accés de les dones a determinats treballs o a l´educació, ¿es poden acceptar aquests fets emparant-se en la llibertat religiosa?

La llibertat religiosa no és sense límits. I aquests límits no s´han d´ultrapassar. Per exemple, el 1992, quan es va compilar el «Catecisme de l´Església Catòlica», es va rebutjar la idea que la llibertat religiosa troba els seus límits en les «lleis vigents» en un país determinat, perquè aquestes lleis podrien ser injustes, per exemple, les lleis de la Unió Soviètica o de l´Alemanya nazi. O que el límit s´ha de buscar en l´«ordre públic», perquè un cert positivisme jurídic considera l´ordre públic és el conjunt de les lleis vigents, o almenys de les lleis considerades més importants, i amb això tornem al cas anterior.

El límit veritable està en el «bé comú», interpretat, però, segons els paràmetres de la llei natural. Les mutilacions genitals, la poligàmia i altres pràctiques contràries als drets fonamentals de la persona humana violen la llei natural i, per tant, es poden prohibir en nom del bé comú, sense que es violi la llibertat religiosa. Hi ha, evidentment, casos delicats difícils de resoldre. Però el principi general és ben clar.

Veiem atemptats i violències on es barregen qüestions religioses, ètniques i probablement terrorisme, com a Nigèria i el Sudan. Com diferenciar les veritables causes d´aquests atacs?

A parer meu, la religió és més important del que molts creuen i la premsa la infravalora. A vegades, els mateixos cristians del lloc en conflicte han de dir en públic que «no es tracta de persecució religiosa, sinó de qüestions ètniques o polítiques» a fi d´evitar mals pitjors. Però en privat diuen coses ben diferents. En molts països es duu a terme una «neteja religiosa» contra els cristians que s´assembla a la «neteja ètnica» que hem vist en altres llocs.

¿La defensa de la llibertat religiosa és competència exclusiva de les religions? ¿Quin paper hi han de tenir els estats i les legislacions civils?

Avui dia les religions, elles soles, no aconsegueixen defensar la llibertat religiosa. En els Estats predominen altres menes d´interessos. És, doncs, indispensable que la diplomàcia i les organitzacions internacionals es facin càrrec del problema de la llibertat religiosa. La meva experiència em demostra, però, que no tots els Estats tenen la mateixa sensibilitat envers el tema i que molts tenen por d´irritar qui potser ven el seu petroli o adquireix bons del deute públic. Per això, sovint és difícil que les organitzacions internacionals, que funcionen segons el principi del consens, es moguin d´una manera ràpida i eficaç. D´aquí ve l´oportunitat d´iniciatives nacionals, com l´Observatori italià, una «coalició de volenterosos» amb la missió, en els casos de crisi, de reunir els països més sensibles disposats a moure´s de seguida sense esperar les organitzacions internacionals.

Isidor Ramos Rosell

Periodista

  • 21 novembre 2012
  • Isidor Ramos entrevista a Massimo Introvigne
  • Número 43

Comparteix aquesta entrada