Les diverses cares de la llibertat religiosa

Sobre el llegat del Concili Vaticà II

Encara que no sigui una de les grans constitucions i ni tan sols un decret, la breu Declaració Dignitatis Humanae (DH) sobre la llibertat religiosa sens dubte passarà a la història com un dels documents més originals del Concili Vaticà II. En primer lloc, a causa de la sorollosa polèmica que va sorgir en els anys posteriors al Concili –i que encara persisteix avui en dia– sobre la continuïtat o la ruptura d´aquest document en relació amb la doctrina precedent; però, més enllà de les polèmiques, aquest document serà recordat, pel desenvolupament filosòfic i teològic que implica, com una de les fites més rellevants del diàleg que la Església manté amb el món des de fa ja més de 2.000 anys.

Com és prou sabut, aquest document va ser un dels més debatuts dins i fora de l´Aula Conciliar, i també un dels últims a ser aprovat, el dia abans de la solemne cloenda del Vaticà II. Aquest desenvolupament dels fets es comprèn si es considera la novetat que suposa la declaració del dret natural de totes les persones a la llibertat religiosa i l´exhortació a tots els règims polítics de consagrar-lo en els seus ordenament jurídics (DH 2), i si es té en compte que, fins feia pocs anys, l´Església acostumava a reclamar la seva pròpia llibertat –la que li correspoen com a única religió veritable– i acostumava a rebutjar les idees modernes de llibertat de consciència i de culte. Què havia passat, doncs?

Les llibertats i el liberalisme

Des de l´esclat de les revolucions liberals del segle XIX a Europa i a Llatinoamèrica –començant per la Revolució Francesa–, l´Església havia refusat la idea de llibertat religiosa, en tant que expressió política d´un indiferentisme religiós actiu i militant, fonamentat en el liberalisme, una ideologia oposada a les concepcions cristianes sobre l´home i la societat. La doctrina catòlica sempre havia defensat la llibertat individual i la no-absolutització del poder polític, que eren postulats bàsics de la ideologia liberal. Ara bé, els moviments liberals del segle XIX i començaments del XX reivindicaven la llibertat individual com a conseqüència de l´autodeterminació absoluta de la consciència –menyspreant, doncs, l´autoritat doctrinal de l´Església o de qualsevol altre sistema de creences–; exigien la participació dels ciutadans en el govern com a fruit d´una soberania popular omnicomprensiva, deslligada de qualsevol ordre que tingués Déu com a fonament; volien modificar l´estatut públic que tenia l´Església, i convertir-la en un dels subsistemes de la política.

A més, les hostilitats del liberalisme s´afegeixen al pes de la tradició multisecular del que podríem anomenar «aliança entre el tron i l´altar», escampada en ambients catòlics de gran extensió i importància, que entenia les relacions entre Església i poder temporal com una forma de defensa mútua entre la monarquia i l´Església: la monarquia defensava els drets i els privilegis de l´Església i s´hi subordinava moralment, i l´Església defensava els drets de la monarquia com a l´ordre social volgut per Déu.

En aquest context d´enfrontament i de grans canvis polítics i socials, el Magisteri va optar per insistir en el refús dels aspectes negatius del liberalisme –resulta paradigmàtic el Syllabus de Pius IX, de l´any 1864–, de manera que es va defensar la fe dels cristians davant de les amenaces d´aquesta ideologia, però, al mateix temps, es va ajornar el desenvolupament del diàleg de la doctrina catòlica amb les idees modernes: l´Església no va impulsar, en aquest primer moment, l´activitat de passar pel sedàs les noves tendències i distingir els aspectes veritables que el liberalisme polític i econòmic comportava, tot diferenciant-los de la fonamentació relativista i anticristiana amb què es presentaven en la major part dels casos.

 D´altra banda, hi havia una quantitat considerable de pensadors catòlics convençuts que no es podia atorgar un dret a una cosa que era substancialment errònia, com en el cas dels cultes diferents del catòlic. Encara més en el context d´una doctrina social que acostumava a veure l´Estat com una autoritat al servei del pla de Déu per a la salvació dels homes –encara que fos indirectament– i que, per tant, s´havia de subordinar a la veritat catòlica si volia dur a terme la seva funció. Per als altres cultes, es podia concedir «tolerància» si les circumstàncies ho aconsellaven, però mai un estatut igual al culte veritable.

Amb Lleó XIII, la doctrina catòlica aprofundirà en el seu diàleg amb les idees modernes, mirant de donar un fonament coherent amb la fe a les nombroses institucions polítiques i econòmiques del liberalisme. Després de la II Guerra Mundial, Pius XII tindrà un paper determinant en l´acceptació i justificació dels règims polítics democràtics davant dels horrors dels totalitarismes, però la doctrina tradicional sobre la llibertat de consciència i de culte, i la idea de la necessitat d´un nexe jurídic i institucional entre la veritat cristiana i l´ordre polític, continuaven en un primer pla.

En el context del Concili Vaticà II, hi havia molts factors que afavorien que aquesta doctrina es proposés d´una manera nova. En primer lloc, l´Església patia persecució en els països comunistes i es volia demanar la llibertat dels cristians per viure la seva fe en aquests règims. Per fer això possible, calia declarar la incompetència del poder polític en l´àmbit de les conviccions religioses, però això suposava renunciar –en l´àmbit occidental– a las pretensions de l´Estat cristià, si es volia mantenir la coherència. Un altre dels factors era la necessitat de legitimar teològicament la praxi de molts règims occidentals que consideraven la llibertat religiosa com un valor polític dels seus ordenaments democràtics, amb una fonamentació totalment diferent de l´indiferentisme liberal. És el cas, principalment, dels Estats Units, i, en aquest sentit, cal destacar que els bisbes i experts nord-americans van ser els principals impulsors de la llibertat religiosa en el Concili.

Llibertat moral i llibertat civil

Allò que va fer possible el reconeixement de la llibertat religiosa per part de la doctrina cristiana va ser el canvi de perspectiva. Si abans s´havia justificat el rebuig de la llibertat religiosa per raons teològiques –la unicitat de la religió veritable, el perill de l´indiferentisme, la necessitat de la fe per salvar-se, etc.–, la declaració de la llibertat religiosa no implicava deixar de banda tots aquests factors, sinó el traspàs del problema de l´àmbit teològic a l´àmbit ètic i polític. En el títol mateix de la Declaració, s´hi van incloure les paraules «social i civil» per aclarir que és en aquest àmbit que l´Església reconeix un dret a la llibertat en matèria religiosa. Per tant, es manté invariable la doctrina teològica segons la qual tothom ha de buscar la religió veritable i adherir-s´hi, i que només en la religió catòlica es troba la plenitud de la salvació (DH 1).

La llibertat religiosa que proclama el Concili consisteix, per tant, en el fet que tots els homes han de restar inmunes de coacció en matèria religiosa, per part d´altres individus o de qualsevol potestat humana (DH 2). I el fonament d´aquesta absència de coacció és doble: d´una banda, la dignitat humana que qualsevol persona té per naturalesa, que exigeix que la recerca i adhesió a la veritat religiosa es faci en llibertat, sense coacció (DH 3 i 10); d´altra banda, la consciència de les veritables finalitats de l´autoritat política, que es limiten a l´àmbit del bé comú de la societat i, per tant, no inclouen un àmbit que les transcendeix totalment, com és el cas de la religió que professa cada ciutadà (DH 3 i 7).

La declaració d´aquest dret, òbviament, no concedeix el mateix valor a totes les religions, no equipara la veritat amb l´error en matèria religiosa, ni en sentit moral ni en sentit civil: simplement, reconeix que és un àmbit en què no correspon a l´Estat intervenir perquè aquesta no és la seva funció. Per això, els únics límits que es reconeixen a aquesta llibertat civil de religió són els drets de les altres persones i l´ordre públic, la promoció del qual és una tasca pròpia de l´Estat. Així, doncs, el dret a la llibertat religiosa no s´ha d´entendre davant de Déu, ni davant de l´Església ni davant la llei natural, sinó només davant dels altres i davant del poder civil: és llibertat civil, mai llibertat moral de poder triar qualsevol religió sense que això tingui conseqüències davant de Déu, l´Església i la pròpia consciència. Aquests ensenyaments tampoc no consagren els «drets de l´error», sinó els de les persones: la persona equivocada no té dret pel fet d´estar equivocada, sinó perquè és persona, encara que estigui equivocada, i mentre no en resulti perjudicat l´ordre públic[1].

Van haver de passar uns quants anys perquè el doble fonament del dret a la llibertat religiosa proclamat pel Concili –les conseqüències del gran valor de la dignitat humana i la nova teoria sobre les finalitats de l´Estat– fos entès clarament. En aquest sentit, el document mateix reconeix que el discerniment ha estat possible gràcies a l´evolució cultural que s´ha donat en la història recent, que és notablement més sensible al respecte de la llibertat individual i a les seves conseqüències polítiques (DH 9 i 12). A més, al si de l´Església, es van haver d´abandonar antics esquemes teòrics que barrejaven aspectes teològics i polítics, i que ja no es corresponien amb la imatge de l´Església i a la seva missió en el món que emergia de la teologia conciliar. M. Rhonheimer, en un lúcid passatge, assenyala que «en les concretes circumstàncies d´aquell temps, no sempre és fàcil adonar-se que la posició dels pontífexs [anteriors al Concili Vaticà II] era feta d´una barreja de doctrines que pertanyien a nivells diversos, pel que fa a la relació entre la veritat religiosa i els drets i deures del poder temporal»[2]. Molts d´aquests principis eren essencials en relació amb la fe: la veritat i unicitat de la religió catòlica, l´obligació del poder temporal de respectar la seva missió, l´obligació de tots els homes de buscar la veritat. Però d´altres, no: concretament, la idea política segons la qual l´Estat havia de reconèixer la llibertat de l´Església perquè era l´Església veritable.

Més enllà de la tolerància

La doctrina catòlica, des de sempre, ha reconegut que sovint l´autoritat pot tolerar un cert mal, i no impedir-ne l´existència ni l´actuació. Ara bé, la tolerància no implica declarar la bondat o conveniència d´allò que és tolerat, ni el fet de reconèixer-li cap «dret» positiu: no és un acte de justícia, sinó de prudència política, en el sentit que s´arriba a la conclusió que, a llarg termini, combatre aquest mal comporta més perjudici al bé comú que el fet de conviure-hi.

Aquesta és la teoria amb què s´acostumava a fonamentar la tolerància de les religions diferents de la catòlica en una societat cristiana. El culte autèntic havia de ser protegit per l´autoritat civil, però, per tal de promoure la pau social i l´ordre públic, era possible tolerar altres manifestacions religioses. A més, en les dècades posteriors al Concili, el Magisteri ensenyava que, en alguns casos, l´Estat tenia el «deure» de no impedir l´error religiós. Aquestes concessions, però, sempre es fonamentaven en el fet que no es produïa cap perjudici a l´ordre públic.

El Concili Vaticà II farà un pas més, ja que fonamentarà aquest deure de l´Estat de no coaccionar en matèria religiosa en el reconeixement de la limitació del poder de l´Estat davant la persona i els seus drets fonamentals, un dels quals és el dret a buscar lliurement la religió veritable i adherir-s´hi.

El papa Benet XVI, en el seu famós discurs a la Cúria Romana del 22-XII-2005, es va referir precisament a aquest desenvolupament de la doctrina: «El Concili Vaticà II, reconeixent i fent seu el decret sobre la llibertat religiosa, un principi essencial de l´Estat modern, va tornar a acollir el patrimoni més profund de l´Església; d´aquesta manera, l´Església pot ser conscient que es troba en plena sintonia amb els ensenyaments de Jesús mateix (cf. Mt 22, 21), així com amb l´Església dels màrtirs, amb els màrtirs de tots els temps».

Com es pot veure, el Papa diu dues coses: la primera és que el Concili «reconeix» i «fa seu» un principi de l´Estat modern, és a dir, la no-coacció de l´Estat davant els drets de la persona en matèria religiosa; un principi que abans no reconeixia com a «seu», pels motius històrics i doctrinals que hem assenyalat. Tampoc no el condemnava, sinó que l´entenia des d´una altra perspectiva, a causa d´una tradició religiosa i política en què els mateixos elements agafaven sentits diversos. Ara, incorporant aquest principi polític de la cultura moderna –no la ideologia en la qual, de vegades, es va fonamentar–, es pot veure clarament l´abast de la veritable llibertat religiosa i la seva coherència amb la resta de la doctrina cristiana. I aquesta és la segona cosa important que afirma el Pontífex: amb la incorporació d´aquest principi ètic i polític, l´Església «va tornar a acollir» una idea originària, una idea de l´Església dels màrtirs, un ensenyament de Jesús mateix, que consisteix en la correcta distinció entre el poder religiós i el poder temporal, un àmbit al qual Benet XVI ha dedicat una atenció molt especial tant abans com després de la seva elecció com a Papa.

Aquesta recuperació també és coherent amb la nova imatge de l´Església que va donar el Concili, sobretot pel que fa a la seva missió en el món i a l´especifitat del seu missatge, tal com s´explica a Gaudium et Spes, nn. 40-45. També és coherent amb la consciència cada cop més estesa que el centre de la Doctrina Social de l´Església és el respecte de la persona humana i no un model d´organització social, una qüestió que la fe no contempla amb solucions predeterminades.

L´hermenèutica correcta

Fets tots aquests aclariments, encara queda, però, la dada objectiva de les diferències pràctiques entre la doctrina preconciliar i la doctrina del Concili. És un fet que, si comparem els textos del Vaticà II amb els de Pius IX o Lleó XIII sobre la llibertat de religió i els deures de l´Estat, sembla que les paraules diguin coses diferents. També Benet XVI, en el discurs ja esmentat a la Cúria, reconeixia que «en cert sentit, de fet s´havia manifestat una discontinuïtat, en la qual, però, fetes les pertinents distincions entre les situacions històriques concretes i les seves exigències, resultava que no s´havia abandonat la continuïtat en els principis; aquest fet no és fàcilment copsat en una primera percepció» (els subratllats són nostres).

És per això que la resposta del Pontífex davant d´ aquesta «aparent discontinuïtat» és una reflexió sobre la veritable naturalesa de la reforma en la doctrina de l´Església, feta de «continuïtat i discontinuïtat en diferents nivells», que fa necessari l´estudi rigorós del context històric en què neixen les diverses formulacions doctrinals, a fi de determinar-ne l´abast exacte i distingir-ne els elements contingents dels principis perennes.

Però tota aquesta tasca ha d´anar precedida per una idea principal i irrenunciable de la teologia catòlica: l´ «hermenèutica de la continuïtat», que altres autors s´estimen més anomenar, de manera menys acadèmica, «el cap catòlic». Aquesta hermenèutica es fonamenta en la convicció de la assistència sobrenatural de l´Esperit Sant a l´Església i, sobretot, al seu Magisteri solemne. Per tant, quan es tracta d´explicar semblances i diferències entre diversos pronunciaments magisterials, la manera de procedir consisteix a acceptar-los tots amb la fe i de mirar d´entendre com els uns il·luminen els altres, reconeixent que cadascun d´ells és veritable i adequat en el seu propi context, encara que les manifestacions pràctiques sigui diferents. En el nostre cas concret, es tracta d´entendre el Magisteri anterior a la llum de Dignitatis Humanae, veient el sentit precís d´aquests ensenyaments i condemnes, que fonamentalment anaven adreçades a l´indiferentisme religiós i no al dret natural de buscar lliurement la veritat religiosa ni a l´absència de coacció política en aquesta matèria, un tema que no es plantejava –o es planteja en uns altres termes– en la doctrina anterior al Concili. Al seu torn, el Magisteri anterior també il·lumina els ensenyaments conciliars, ja que permet valorar a quin nivell es troben la continuïtat i l´evolució doctrinal, els principis i les seves manifestacions pràctiques.

L´altra hermenèutica, definida pel Papa com a «hermenèutica de la discontinuïtat i de la ruptura» és la que busca delerosament la contradicció entre el Magisteri conciliar i l´anterior, a fi de demostrar que el Vaticà II ha suposat una ruptura profunda en els 2.000 anys d´història de l´Església. N´hi ha que sostenen que aquesta discontinuïtat és un moviment positiu, però encara insuficient, perquè cal que l´«esperit del Concili» acabi eliminant de la doctrina i de la vida de l´Església les característiques que la fan incomprensible o escandalosa per a l´home modern. D´altres, per contra, defensen que la ruptura és quelcom molt negatiu, perquè s´ha deixat de banda la continuïtat doctrinal i disciplinària de l´Església de tots els temps. Totes dues opinions s´oposen totalment entre si, i són també contràries al veritable esperit de la reforma, que és el que, segons Benet XVI –i crec que és una opinió que, amb la perspectiva d´aquests 50 anys i la deguda honestedat intel·lectual, hem d´acceptar tots–, «de manera silenciosa però cada cop més visible, ha donat i dóna fruits», mentre que l´esperit de la ruptura «ha causat confusió».

El tradicionalisme i les esperances actuals

Entre els qui mantenen que el canvi operat pel Concili en la doctrina i en la vida de l´Església ha estat negatiu, potser la persona que ha tingut més repercussió ha estat Mons. Marcel Lefebvre. Bisbe i pare conciliar, Mons. Lefebvre va donar el seu placet a tots els documents del Vaticà II, encara que no deixés de manifestar les seves opinions contràries a alguns passatges. Al cap d´uns anys, però, en veure les dimensions de la crisi postconciliar a dins i a fora de l´Església, va acusar la doctrina del Concili de ser la causa de la confusió. La Fraternitat Sacerdotal Sant Pius X, fundada per ell, va començar agrupant alguns sacerdots i laics de la mateixa tendència, uns centenars, al començament i, avui en dia, molts milers, amb les seves parròquies, seminaris i organització autònoma.

La Declaració sobre la llibertat religiosa era un dels punts en què molts tradicionalistes es mostraven més perplexos, perquè, al seu parer, el Concili s´havia allunyat de la tradició de l´Església, afavorint, d´aquesta manera, el laïcisme en totes les societats cristianes i fomentant una mentalitat passiva i condescendent per part dels catòlics en un terreny fonamental en l´evangelització. Però no va ser aquesta l´única crítica que el tradicionalisme va fer als ensenyaments del Concili: la doctrina sobre l´ecumenisme, segons el seu judici, també havia aflebit la consciència que l´Església catòlica és l´única veritable; la nova manera de conduir el diàleg interreligiós fomentava l´indiferentisme, pel fet que atribuïa un cert grau de veritat i de poder salvífic a les altres religions; la reforma litúrgica seria la causant de la pèrdua del sentit sagrat en el culte i els corresponents abusos en les celebracions.

És cert que, en tots aquests àmbits, hi va haver abusos, de vegades notables i punyents, però no calia fer-ne culpable ni als textos dels documents conciliars ni a les intencions dels pares, perquè, de fet, la crisi era el resultat d´una mala aplicació dels textos i de l´esperit del Vaticà II, que, malauradament, va tenir un abast força generalizat i que tot just ara comencem a poder valorar en tots els seus aspectes.

L´any 1988, a causa de l´ordenació il·lícita de quatre bisbes, Joan Pau II va excomunicar Mons. Lefebvre –que va morir poc temps després– i aquests quatre bisbes. En el Motu Proprio Ecclesia Dei, on explica els motius d´aquestes mesures, fa paleses, també, «les arrels d´aquest acte cismàtic (...): una imperfecta i contradictòria noció de Tradició»; imperfecta perquè no té prou en compte el caràcter viu de la Tradició, que creix i es va desenvolupant a mesura que el Poble de Déu avança en la història, però que és sempre fidel als seus orígens, gràcies a l´assistència de l´Esperit Sant; i contradictòria perquè s´oposa al Magisteri universal de l´Església, representat pel Papa i el Col·legi Episcopal.

Ara bé, durant el pontificat de Benet XVI, hem vist amb esperança que la sincera voluntat de diàleg ha impulsat totes dues parts a continuar els esforços per recuperar la plena reconciliació. El gener de 2009, el Papa va anul·lar l´excomunió dels quatre bisbes de la Fraternitat Sacerdotal Sant Pius X per tal de superar aquesta barrera «disciplinària» i, així, poder-se centrar en les qüestions teològiques de la interpretació del Concili i de la tradició, que són les que es troben als fonaments de les diferències. Entre l´octubre de 2009 i l´abril de 2011, una comissió mixta d´estudi, formada per experts de la Fraternitat Sacerdotal Sant Pius X i de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, es va reunir en diverses ocasions per examinar les dificultats doctrinals que encara hi ha entre la Fraternitat i la Seu Apostòlica. Acabats els col·loquis, el setembre de 2011, la Santa Seu va lliurar als representants de la Fraternitat un Preàmbul Doctrinal, l´acceptació del qual havia de ser la base fonamental per aconseguir la plena comunió. Després d´una primera resposta de la Fraternitat, que va ser considerada «no suficient» per part de la Santa Seu, aquest any se n´ha rebut una segona resposta, que encara ha requerit alguns aclariments, i que va motivar la trobada del passat 14 de juny entre el prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe i el superior general de la Fraternitat. A més de la resposta de la Santa Seu als aclariments de la Fraternitat, se´ls va lliurar un esborrany de document amb algunes pautes per a l´eventual reconeixement canònic de la Fraternitat.

Esperem que es continuïn fent els passos necessaris per completar el procés de reconciliació, i que aquest fet es tradueixi en una comprensió més completa dels ensenyaments del Concili –entre d´altres aspectes, el veritable abast de la doctrina sobre la llibertat religiosa–, uns ensenyaments que es revelen com a font inesgotable de renovació per a la vida de l´Església en el nostre temps.

Arturo Bellocq Montano

Professor de Teologia Moral  a la

Pontifícia Universitat de la Santa Creu (Roma)

[1] Per entendre l´abast exacte de les paraules de la Declaració, resulta molt útil la lectura de l´article de F. Ocáriz, Sulla libertà religiosa. Continuità del Vaticano II con il Magistero precedente, «Annales Theologici» 3 (1989) p. 71-97, que presenta molts textos del Concili mateix en què s´explica el significat dels diversos conceptes i la seva relació amb el Magisteri anterior, tot mostrant, al mateix temps, la continuïtat i l´evolució. També es pot llegir amb profit A. Acerbi, Chiesa e democrazia. Da Leone XIII al Vaticano II, Vita e Pensiero, Milà, 1991, p. 251-281, que és un estudi molt complet de la història de la redacció de la Declaració i de les motivacions d´uns i altres per donar suport o rebutjar els principis de la llibertat religiosa.

[2] Aquest autor ha dedicat moltes de les seves obres a explicar la novetat de la Declaració de la llibertat religiosa. En la més recent, M. Rhonheimer, Cristianismo y laicidad. Historia y actualidad de una relación compleja, Rialp, Madrid 2009, esbossa una història de la doctrina cristiana sobre les relacions entre el poder espiritual i el temporal, i proposa una visió optimista de la «sana laïcitat» de les institucions polítiques, allunyada tant del clericalisme com del laïcisme.