La contribució de Joan Pau II al paper eclesial dels laics

ESPECIAL: 50è Aniversari Vaticà II. Paper eclesial dels laics

Missió dels laics: Joan Pau II desenvolupa el Vaticà II

Per situar en el seu context la contribució del beat Joan Pau II a la missió eclesial dels fidels laics, cal tenir en compte, en primer lloc, que un dels principals progressos eclesiològics del Concili Vaticà II va ser precisament la comprensió del paper dels laics en l´Església. Es parlava del tema en el capítol IV de la Lumen gentium (LG) i després va ser ampliat en el decret Apostolicam actuositatem (AA), que il·lustra la naturalesa, el caràcter i la varietat de l´apostolat dels laics. Diversos documents van tornar a tractar el tema, sobretot la constitució pastoral Gaudium et spes (GS).

Aquest progrés conciliar va ser possible gràcies a diversos factors de caire teològic, pastoral i apostòlic que van sorgir en les dècades anteriors al Concili. Entre els factors teològics, cal esmentar el desenvolupament de la missiologia i la redescoberta del sacerdoci comú. Entre els eclesiòlegs que més hi van contribuir sobresurt Yves Congar amb la monografia Jalons pour une théologie du laïcat (1953). Entre els qui van saber combinar la claredat teològica amb una gran capacitat de realització, cal recordar sant Josepmaria Escrivá, el qual amb l´Opus Dei va donar vida, a partir del 1928, a un vast fenomen apostòlic i pastoral «que des del principi va anticipar –en paraules de Joan Pau II– la teologia del Laïcat, que després caracteritzaria l´Església del Concili i posterior al Concili».[1]

Després del Concili es va parlar molt dels laics, però sovint més amb la intenció d´obrir-los nous espais de col·laboració en els organismes eclesials i no pas d´ajudar-los a comprendre i a realitzar la seva vocació específica. Sens dubte, els laics poden acomplir, en l´àmbit eclesiàstic, diverses funcions, i això a vegades pot ser raonable i fins oportú. Ens referim a la participació en la litúrgia, en l´anunci de la Paraula de Déu i en la catequesi, o a la suplència d´algunes funcions íntimament lligades amb el ministeri ordenat, activitats que no demanen el caràcter d´orde. Seria, però, un greu malentès de la missió pròpia dels laics reduir aquesta última a les funciones esmentades, amb el perill d´una «clericalització» dels laics. Des d´aquest punt de vista s´entén el valor del compromís insistent de Joan Pau II perquè no quedés ofuscada la missió eclesial específica dels laics.

En realitat, Karol Wojtyla, des de l´inici del seu ministeri sacerdotal, tenia un gran interès en la missió eclesial dels laics. Aquesta «passió» es va plasmar, durant el seu pontificat, en nombroses iniciatives, entre les quals sobresurt la invenció de les Jornades Mundials de la Joventut. Des del punt de vista teològic, cal esmentar, en especial, el sínode dels bisbes convocat per ell a fi de reflexionar sobre la vocació i la missió dels fidels laics, el fruit del qual, l´Exhortació apostòlica Christifideles laici (1988) ha esdevingut la magna charta del laïcat catòlic. Cal recordar, a més, el primer document magisterial totalment dedicat a la dignitat i a la vocació de la dona, com un cant al «geni femení». Una altra iniciativa de gran relleu va consistir a reunir, pel maig del 1998, els moviments eclesials i les noves comunitats que, en diverses ocasions, va definir com a «providencials» per a l´Església. A tot això cal afegir-hi les nombroses trobades amb les famílies, amb els treballadors, els empresaris, els universitaris, els polítics, els artistes, etc. En aquestes trobades sempre es feia palès el seu compromís perquè Crist fos anunciat en tots els ambients de la vida.

Joan Pau II era ben conscient que el Concili constituïa l´alba del tercer mil·lenni –com va observar ell mateix–, «el fonament i l´inici d´una gegantina obra d´evangelització del món modern, a més d´un nou tomb en la història de la humanitat, en què empreses d´una gravetat i d´una amplitud immenses esperen l´Església».[2] Sabia encoratjar de moltes maneres els fidels laics en el compromís per la nova evangelització: nova per l´embranzida, el mètode i el llenguatge. Invitava els joves a esdevenir «sentinelles del matí»; exhortava tothom a «obrir les portes a Crist», a comprometre´s en la vida pública, en el món de la cultura, del treball, de les comunicacions...

No és gens fàcil, amb tant pocs anys de distància, sospesar tot l´abast del que Joan Pau II va fer per l´Església i, d´una manera particular, per fomentar la vocació i la missió eclesial dels fidels laics. A les pàgines que vénen a continuació miraré d´explicar els aspectes més rellevants de la seva contribució.

Diversitat i complementarietat entre les distintes vocacions

Una de les idees centrals del Concili, la rellevància de la qual es va reconèixer gradualment en el període postconciliar, és la de la comunió, que permet, entre altres coses, combinar diversitat i unitat. El tema ha estat tractat en la Carta Communionis notio (28.V.1992); el quart capítol es titula, precisament, «Unità e diversità nella comunione ecclesiale» [Unitat i diversitat en la comunió eclesial]. El capítol s´obre amb la següent afirmació de Joan Pau II: «La universalitat de l´Església comporta, d´una banda, la més sòlida unitat i, de l´altra, una pluralitat i una diversificació que no obstaculitzen pas la unitat, sinó que, al contrari, li confereixen el caràcter de comunió»[3] (n. 15).

En la infinita varietat de carismes, Joan Pau II ha assenyalat tres grans línies carismàtiques que es despleguen entorn de tres maneres fonamentals de participar els fidels en la missió de l´Església en relació amb el món, amb el Regne escatològic i amb la seva mediació sacerdotal: la secularitat específica dels laics, la vida consagrada i el ministeri sacre. En l´Exhortació apostòlica Vita consecrata (1996), el Papa, de fet, considera «paradigmàtiques» les vocacions a la vida laica, a la vida consagrada i al ministeri ordenat (n. 31). D´una manera sintètica, es pot dir que els laics tenen com a característica peculiar la secularitat, els consagrats la «tensió escatològica»[4] i els pastors el caràcter ministerial.

Al llarg dels segles hi ha hagut un notable desenvolupament de la vida religiosa (avui anomenada sobretot «vida consagrada») i, en part, de la sacerdotal. La vida espiritual dels fidels laics havia quedat molt menys desenvolupada. Joan Pau II ha remarcat que, en realitat, cada vocació dins l´Església és manifestació de l´únic misteri de Crist; de fet, «en la unitat de la vida cristiana, les distintes vocacions són com rajos de l´única llum de Crist (Exhortació apostòlica Vita consecrata, 16).

La dimensió secular, l´escatològica i la de mediació són pròpies de tota l´Església i, per tant, de cada fidel, però adquireixen, per als uns o per als altres (laics, religiosos i sacerdots), un caràcter propi i peculiar. Això determina la seva específica vocació-missió eclesial.

Joan Pau II, en l´Exhortació apostòlica Christifideles laici, ha reflexionat sobre la complementarietat dels diversos estats de vida, afirmant que «en l´Església-Comunió, els estats de vida es troben tan relacionats entre ells, que s´ordenen l´un en funció de l´altre. [...] Són modalitats alhora diverses i complementàries, de manera que cadascuna d´elles té una característica original i inconfusible i, al mateix temps, cadascuna d´elles es posa en relació amb les altres i al seu servei. Així, l´estat de vida laïcal té en el caràcter secular la seva especificitat i duu a terme un servei eclesial en el fet de testimoniar i recordar, a la seva manera, als sacerdots, als religiosos i a les religioses, el significat que les realitats terrenes i temporals tenen en el projecte salvífic de Déu. El sacerdoci ministerial, al seu torn, constitueix la garantia permanent de la presència sacramental, en llocs i temps diferents, del Crist Redemptor. L´estat religiós testimonia el caràcter escatològic de l´Església; és a dir, la seva tensió cap al Regne de Déu, que és prefigurat i, en certa manera, anticipat i gaudit per endavant gràcies als vots de castedat, pobresa i obediència» (n. 55).

La dimensió teològica del caràcter secular propi dels laics

L´ensenyament conciliar, segons el qual «el caràcter secular és propi i peculiar dels laics» (LG 31), no va tenir una acollida pacífica: no van faltar crítiques o malentesos respecte a aquesta manera d´especificar la identitat dels laics.[5] Alguns van voler relativitzar el significat del «caràcter secular», considerant-lo una mera dada exterior, sociològica, en comptes de pròpiament teològica o eclesial. La identitat del fidel laic, deien alguns, cal deduir-la del bateig i no pas d´una dada externa, com, segons ells, era precisament la inserció en les realitats seculars. D´altres argumentaven que tota l´Església té una relació íntima amb el món i que, per tant, això no pot servir per diferenciar els laics dels altres fidels. Així doncs, alguns van proposar substituir el mot «laic» per «cristià».

Sobre aquesta problemàtica, l´Exhortació ofereix una resposta clara en el n. 15, que ratifica per damunt de tot la doctrina conciliar, afirmant que «la dignitat baptismal comuna assumeix en el fidel laic una modalitat que el distingeix, sense, però, separar-lo del prevere, del religiós i de la religiosa». Al cap de poc afegeix: «De fet, per entendre d´una manera completa, adient i específica la condició eclesial del fidel laic, cal aprofundir l´abast teològic del caràcter secular a la llum del projecte salvífic de Déu i del misteri de l´Església».

Amb aquesta finalitat, recorda que tota l´Església és cridada a continuar l´obra redemptora de Crist en el món i té, doncs, una dimensió secular intrínseca, les arrels de la qual s´enfonsen en el misteri de la Paraula Encarnada. Per això, tots els fidels són «partícips de la dimensió secular; però ho són de diverses formes. La participació dels fidels laics, en particular, té una modalitat d´actuació i de funció que, segons el Concili, els és “pròpia i peculiar”».

La inserció dels laics en la realitat secular, explica l´Exhortació, no és simplement una dada exterior i ambiental, sinó «una realitat destinada a trobar en Jesucrist la plenitud del seu significat». El caràcter secular no és, doncs, una dada que s´afegeix des de l´exterior a la realitat cristiana. De fet –recorda el text–, com havia evidenciat el Vaticà II, «la mateixa Paraula Encarnada va voler ser partícip de la convivència humana [...]. Va santificar les relacions humanes, sobretot les familiars, on tenen el seu origen les relacions socials, sotmetent-se voluntàriament a les lleis de la seva pàtria. Va voler fer la vida d´un treballador del seu temps i de la seva regió» (GS 32).

Així queda clar el sentit propi i peculiar de la vocació divina destinada als laics. Ells no són cridats a abandonar la posició que tenen al món, ja que el baptisme no els treu pas del món, com assenyala l´apòstol Pau: «Que cadascú, germans, continuï davant de Déu en la condició en què es trobava quan fou cridat» (1C 7:24). Déu els confia una vocació que afecta precisament la situació intramundana.

L´Exhortació, responent a les crítiques o malentesos més amunt esmentats, conclou: «L´estar i actuar en el món són per als fidels laics una realitat no sols antropològica i sociològica, sinó també específicament teològica i eclesial. En la seva situació intramundana, en efecte, Déu manifesta el seu projecte i comunica la particular vocació de “buscar el Regne de Déu tractant les coses temporals i ordenant-les segons Déu” (LG 31). Sobre aquesta qüestió, els Pares sinodals han dit: “El caràcter secular del fidel laic no s´ha de definir tan sols en sentit sociològic, sinó sobretot en sentit teològic. La característica secular s´entén a la llum de l´acte creatiu i redemptor de Déu, que ha confiat el món als homes i a les dones per tal que participin en l´obra de la creació, alliberin la creació mateixa de la influència del pecat i se santifiquin en el matrimoni o en la vida cèlibe, en la professió i en les diverses activitats socials” (Propositio 4)» (n. 15).[6]

El munus regendi dels laics

El Vaticà II ha il·lustrat la missió de l´Església i, per tant, de tots els fidels, recorrent a l´esquema dels «tria munera Christi»: sacerdot, profeta i rei. La tasca on el caràcter secular propi dels laics té més incidència és la funció reial. El Vaticà II ha subratllat la importància de la contribució dels laics, afirmant que ells «han de reconèixer la naturalesa íntima de tota la creació, el seu valor i la seva ordenació en lloança de Déu, i ajudar-se mútuament a fer una vida més santa fins i tot amb les obres seculars, de manera que el món quedi impregnat de l´esperit de Crist i assoleixi més eficaçment el seu fi en la justícia, en la caritat i en la pau» (LG 36).

En la Christifideles laici, Joan Pau II ha denunciat «la tendència a la “clericalització” dels fidels laics» (n. 23), que prové d´una manera reductiva d´entendre la seva missió eclesial. L´Exhortació subratlla diverses vegades que el camp on els fidels laics són cridats a acomplir la seva missió original i insubstituïble és el vast món de les realitats seculars. L´aspecte perillós de la tendència denunciada pel Papa és que la participació d´alguns laics en àmbits eclesiàstics es faci en detriment de la vocació i de la missió que els és pròpia. Caldrà, doncs, distingir atentament les autèntiques necessitats de l´Església dels desitjos eventuals de dur a terme una promoció del laïcat entesa d´una manera inadequada.

Joan Pau II va tornar a parlar de la qüestió, aprovant de forma específica la Instrucció pluridicasterial Ecclesiae de mysterio (1997). A propòsit de les tasques eclesiàstiques més amunt esmentades que poden acomplir els fidels laics, el Papa afirma: «Com que es tracta de tasques molt íntimament relacionades amb els deures dels pastors –que per ser-ho han d´estar investits del sagrament de l´Orde–, es demana, per part de tots els qui hi participen d´una manera o d´una altra, una cura especial per tal que quedin ben salvaguardades tant la naturalesa i la missió del ministeri sacre com la vocació i el caràcter secular dels fidels laics. Col·laborar no significa pas substituir» (Premissa).

Tenint en compte la novetat de l´ensenyament conciliar sobre els laics, no sorprèn gaire que una teoria tan esplèndida encara sigui lluny d´aplicar-se en la vida de l´Església. El Papa i els bisbes n´eren ben conscients i han aprofitat l´avinentesa d´aquell Sínode per rellançar amb força la crida de Crist: «Aneu també vosaltres a la meva vinya», crida adreçada a tots els fidels laics per tal que assumeixin d´una manera responsable i activa la seva missió eclesial. Joan Pau II ha descrit així l´objectiu de l´Exhortació: «Suscitar i alimentar una presa de consciència més decidida del do i de la responsabilitat que tots els fidels laics, i cadascun d´ells en particular, tenen en la comunió i en la missió de l´Església» (n. 2).

La urgència d´una nova evangelització

Joan Pau II va indicar la necessitat d´una «nova evangelització» a la fi del 1979 i aquesta idea va esdevenir un dels fils conductors del seu compromís pastoral i missioner.[7]

A la tercera part de la Christifideles laici, parla de la coresponsabilitat dels laics en la missió de l´Església i, en particular, en el n. 34, que té un títol ben significatiu: «Ha arribat l´hora d´iniciar una nova evangelització».

Val la pena recordar aquí les seves paraules: «Països i nacions senceres, on la religió i la vida cristiana eren en altre temps florents i capaces de crear comunitats de fe vives i actives, ara passen per una dura prova i a vegades fins i tot experimenten transformacions radicals a causa de la difusió contínua de l´indiferentisme, del secularisme i de l´ateisme. Es tracta, en particular, dels països i de les nacions de l´anomenat Primer Món, on el benestar econòmic i el consumisme, si bé barrejats amb situacions esgarrifoses de pobresa i de misèria, inspiren i sostenen una vida viscuda “com si Déu no existís”» (n. 34).

La importància que dóna el Pontífex a aquesta crida colpidora es veu en el número final de l´Exhortació, quan diu: «Al llindar del tercer Mil·lenni, tota l´Església, Pastors i fidels, han de sentir més forta la seva responsabilitat d´obeir l´ordre de Crist: “Aneu per tot el món i prediqueu el missatge joiós a tota criatura” (Mc 16:15), renovant el seu entusiasme missioner. A l´Església se li ha confiat una gran empresa, àrdua i magnífica: una nova evangelització; el món actual en té una immensa necessitat. Els fidels laics han de participar d´una manera viva i responsable en aquesta empresa, perquè són cridats a anunciar i a viure l´Evangeli en el servei als valors i a les exigències de la persona i de la societat» (n. 64).

Al llindar del Sínode del 2012, que Benet XVI ha volgut dedicar precisament a aquest tema, es constata un cop més la fecunditat i la clarividència del magisteri de Joan Pau II. La creació del Consell Pontifici per a la Promoció de la Nova Evangelització es pot considerar fruit del seu compromís.

*      *      *

Aquests no són, evidentment, tots els aspectes de la contribució de Joan Pau II al paper eclesial dels laics. Hauríem pogut recordar l´impuls que va donar als nous moviments eclesials (que en la majoria dels casos són moviments laïcals), com també les seves reflexions sobre la unitat de vida dels fidels laics (cf. Christifideles laici, n. 17) o sobre la seva necessària participació en el procés d´enculturació. El que acabo d´exposar, però, em sembla més que suficient per posar en relleu el gran valor d´una contribució que continuarà il·luminant l´Església per tal que acompleixi cada vegada més bé la seva missió salvífica.

Arturo Cattaneo

Prof. ordinari a la Facultat de Dret canònic de Venècia

i professor visitant a la Facultat de Teologia de Lugano (Suïssa)