La reforma de l'assignatura 'Educació per a la ciutadania'

He defensat sempre la necessitat d'impartir una assignatura d'Educació per a la ciutadania i drets humans, dins d'uns precisos termes, que ara desenvoluparé. Fins i tot m´he pronunciat sobre la no deficiència del programa vigent fins ara, encara que al seu moment he reconegut l'ambigüitat d´alguns termes i sobretot que l'assignatura s´havia de centrar amb claredat en un ensenyament de la Constitució i dels drets humans, com passa en gairebé tots els països de la Unió Europea. Recentment, he tingut oportunitat d'investigar a fons la impartició d'aquesta assignatura a Alemanya, on és obligatòria des de 1946.

Tot i que encara no s'ha fet pública la reforma impulsada pel ministre Wert, arran d'algunes notícies de premsa, sembla que el resultat respondrà a la idea que he assenyalat d´educar en la Constitució. No és moment d´entrar en els detalls de la reforma, mentre no es faci públic el text definitiu.

Programes oficials i manuals

Sí que es pot avançar que, al marge del programa en si elaborat per un o altre govern, el problema fonamental és que la legislació espanyola va suprimir el control acadèmic previ del Ministeri d´Educació sobre els manuals escolars, reduït a un control possible a posteriori. Això ha donat lloc al fet que les editorials hagin campat al seu aire. He llegit pràcticament tots els manuals que són al mercat, no només l´espanyol, sinó també els alemanys, els francesos i els canadencs. En els tres últims països esmentats, hi ha un ferri control sobre l´ajust dels manuals als programes, inexistent a Espanya.

Basant-se en un esborrany previ de la reforma, sembla que alguns pares del sector objector segueixen sense estar-hi conformes, uns perquè volen que l´assignatura desaparegui del tot, d´altres perquè la reforma no els sembla suficient, i d´altres perquè els criteris d´avaluació segueixen avaluant també les actituds dels alumnes davant els drets humans. Encara que és impossible analitzar detalladament aquesta discussió, voldria deixar apuntades algunes idees, en les quals en general, tant els defensors a ultrança de l´assignatura com els seus detractors tenen idees bastant confuses, cosa que no és d´estranyar en una societat tan bipolaritzada com la nostra.

A qui correspon la tasca d´educar?

La tasca d´educar en democràcia s´ha de fer d´una manera compartida i no excloent entre la família, l´entorn social, els centres educatius i també les comunitats religioses. Per això, l´Estat té dret a impartir unes instruccions mínimes sobre l´Estat de Dret, la constitució i el funcionament de les institucions públiques, així com tot el que fa referència a l´exercici dels drets civils i les llibertats que han d´exercir els ciutadans.

Evidentment, l´Estat ha de fer aquesta funció d´educar en civisme d´una manera complementària, respectant el dret a l´educació que correspon primàriament als pares, i aquests tenen dret a educar els seus fills segons les seves creences, així com la llibertat de triar el centre educatiu. L´Estat no ha de suplantar la voluntat dels ciutadans ni intervenir més enllà del que preveu la Constitució i les lleis. No obstant això, també el dret dels pares té uns límits, si l´exerceixen en contra de la pròpia dignitat del menor. Per exemple, encara que de facto ho puguin fer, no seria ètic que els pares eduquessin els seus fills amb l´objectiu que siguin futurs terroristes o transgressors de la legalitat o com a éssers incívics, tot i que els poden educar en la defensa de la llibertat de consciència i de la desobediència civil davant lleis injustes.

L´ètica cívica i l´educació política en el currículum escolar

En síntesi, l´ètica cívica i l´educació política ocupen un lloc propi en l´educació curricular i no és una missió exclusiva dels pares.

Al seu torn, l´educació política dissenyada per l´Estat, amb una programació aprovada a través dels parlaments, s´ha de fer d´una manera instructiva, evitant l´adoctrinament. Hi ha exemples propers en els països europeus, com és el cas d´Alemanya, França o Estònia, o en els països llatinoamericans, com Argentina, Xile, Perú, Colòmbia, on s´ensenya una assignatura de política, centrada a transmetre un coneixement de la Constitució i de l´Organització de l´Estat. Correspon als tribunals dirimir els conflictes que puguin sorgir si el legislador s´extralimita en les seves competències i en els casos en què es promulgui legislació adoctrinadora que no respecti el dret dels pares a l´educació dels seus fills, o si sorgissin peticions concretes d´objecció de consciència.

El dret-deure dels poders públics en relació amb els programes d´ensenyament en Democràcia i Drets Humans, s´ha d´exercir dins dels límits imposats per la pròpia Constitució, amb una adequada ponderació dels altres drets fonamentals en joc, com la llibertat de pensament, ideologia i religió, i els drets dels pares a educar els seus fills segons les seves pròpies conviccions.

Comparteixo una idea de fons apuntada pel Tribunal Suprem: «Pel que fa a la transmissió i difusió de coneixements que és possible a través d´una actuació estatal constitucionalment disposada, s´ha de fer la següent diferenciació. D´una banda, hi ha els valors que constitueixen el substrat moral del sistema constitucional i que apareixen recollits en normes jurídiques vinculants, representades fonamentalment per les que reconeixen els drets fonamentals. I, d´altra banda, hi ha l´explicació del pluralisme de la societat, en les seves diferents manifestacions, que comporta, al seu torn, informar, no pas no adoctrinar, sobre les principals concepcions culturals, morals o ideològiques que, més enllà d´aquest espai ètic comú, poden existir en cada moment històric dins de la societat i, en nom de la pau social, transmetre als alumnes la necessitat de respectar les concepcions diferents de les seves tot i no compartir-les».

I també aquesta altra afirmació: «L´activitat educativa de l´Estat, quan es refereix a aquests valors ètics comuns, no només comprèn la seva difusió i transmissió, sinó que també fa lícit fomentar sentiments i actituds que afavoreixin la seva vivència pràctica».

A Espanya, a la pràctica, la varietat de manuals és infinita, els nivells acadèmics molt diferents, i n´hi ha alguns de molt ben fets al costat d´altres molt simples; els enfocaments, també; la manipulació freqüent (alguns d´ells no passarien ni de bon tros l´exigència d´absència d´adoctrinament que s´exigeixen als manuals a Alemanya o a França); els que segueixen el programa oficial vigent fins ara, que era ja una educació en dret constitucional i drets humans, són ben pocs; l´enfocament i rigor jurídic és el gran absent, ja que els manuals han tendit més a tractar els aspectes morals o ètics, on hi ha una major tradició pedagògica a Espanya, en lloc del temari polític i jurídic previst i estan escrits en la seva majoria per equips en què no hi ha hagut pràcticament ni un jurista, i escassament alguna persona versada en ciències polítiques.

La decisió del Tribunal Constitucional sobre l´objecció de consciència

Per tot això, encara que comparteixo molts dels raonaments de la sentència del Tribunal Suprem, com la legitimitat de la seva impartició, admetria fins i tot la constitucionalitat del programa anterior (amb alguns matisos importants, que espero quedin resolts amb la reforma), però no estic d´acord amb la decisió de l´alt tribunal sobre la inadmissió d´objecció de consciència a l´assignatura per sistema.

De manera que faré els següents matisos, potser dirigits a un públic més especialitzat en dret. En resum, al meu parer, en principi, si un programa no està manipulat, no hi cap dispensa perquè serveixi com a punt de partida, des d´una aproximació teòrica in abstracto, d´aquest tema. No obstant això, in concreto, fins i tot en un cas així, opino que hauria de mantenir-se sempre oberta la possibilitat d´objecció, si es demostrés que, en el cas concret, en impartir l´assignatura o en els manuals hi ha manipulació o adoctrinament (això també ho ha dit el Tribunal Suprem). Però hi afegeixo una cosa més: també s´hauria de concedir l´objecció si es pogués provar d´alguna manera el perill que hi hagi manipulació en una assignatura, basant-se en les experiències anteriors d´altres alumnes.

Conclusions

En definitiva, crec que cal combinar un control de proporcionalitat in abstracto amb un control in concreto, si hi ha prou dades disponibles en aquest sentit, per concedir dispenses a priori, sense necessitat d´esperar que l´alumne estigui cursant l´assignatura i pugui aportar proves de manipulació o de material abusiu en un curs que ja està realitzant.

En l´àmbit de l´ensenyament, el més adequat seria utilitzar la via dels ajustos concertats o pràctiques harmonioses per dirimir aquestes qüestions en l´àmbit escolar, negociant-les en el mateix centre escolar o amb les autoritats administratives immediates. Per a això, es necessita també certa flexibilitat per part d´aquestes instàncies. L´actual situació crea una gran indefensió del dret dels pares a educar els seus fills segons les seves conviccions, que s´ha de conciliar, d´altra banda, amb el deure educador de l´Estat, i especialment en matèries relacionades amb els drets humans i el sistema polític i jurídic.

María Elósegui Itxaso

Catedràtica de Filosofia del Dret

Universitat de Saragossa