Religió i llibertat religiosa a l'Índia
L'Índia és un dels països més diversos del món en termes de religió. Malgrat que el 80 per cent de la població és de religió hindú, el país compta amb minories de musulmans, sikhs, cristians i zoroastrians. L'Islam és la minoria més gran 
a l'Índia i representa al voltant del 13 per cent de la població del país: els aproximadament 150 milions de musulmans indis constitueixen la tercera major població musulmana del món. El cristianisme representa el 2,5% de la població, dels quals 25 milions són catòlics. A més de l´hinduisme, l´origen del qual es remunta al segle VII a. C., l'Índia és el bressol de tres religions més: el jainisme, el budisme i el sikhisme, que actualment compten respectivament amb 6, 8 i 24 milions de seguidors.
La natura plural de la societat índia queda recollida en una inscripció de l´emperador Ashoka del III a.C.: «El rei Piyadasi (Ashoka) estimat pels déus, honra totes les sectes, els ascetes (ermitans) o aquells que habiten a la casa, ell els honora amb la caritat i d´altres maneres. Però el rei, estimat pels déus, atribueix menys importància a aquesta caritat i aquests honors que a la promesa de veure el regne de les virtuts, cosa que constitueix la part essencial d´ells. Per totes aquestes virtuts, hi ha una font comuna, la modèstia de la paraula. És a dir, no cal exaltar-ne una i desacreditar el credo de les altres, ni se les ha degradar sense motius legítims. Ben al contrari, hom ha de donar als altres credos l´honor que es mereixen».
Entre els segles VI i IV a.C., van aparèixer el jainisme i el budisme i van conviure amb l'hinduisme durant els primers segles. Aquestes tres religions van conviure durant els primers segles, però, de mica en mica, l'hinduisme va desplaçar el budisme i, amb les invasions musulmanes, aquest últim ha estat pràcticament eliminat. Altres religions s´han establert en el subcontinent al llarg dels segles.
Els comerciants i viatgers àrabs van introduir l´Islam a partir del segle VIII i la seva expansió va ser afavorida amb la invasió mogol a partir del segle XII, que no sempre va respectar la religió local i en força ocasions va tractar d´imposar a la força l´Islam als pobles conquerits.El judaisme va venir amb les comunitats jueves establertes a l´Índia. La més antiga procedia de comerciants de Judea i d´Israel que es van instal·lar a la ciutat de Cochin, que avui en dia és Kerala, ara fa 2.500 anys, però la majoria va arribar l´any 68 fugint de la destrucció de Jerusalem pels exèrcits romans.
L'existència del cristianisme a l'Índia segons la tradició es remunta al segle I, amb l'evangelització de sant Tomàs apòstol, al sud del subcontinent (Tamilnadu) i sant Bartomeu a l´oest (Maharastra).
Els zoroastrians d'Iran van trobar refugi en Gujarat fugint de la persecució religiosa a Iran en el segle IX i van florir a l'Índia en els segles XVIII i XIX. En el segle XX, l'Índia va acollir també els budistes procedents del Tibet, i s'ha convertit en país que compta amb la major població bahai del món en acollir aquesta comunitat quan va ser expulsada d´Iran.En realitat, no sempre ha existit una coexistència pacifica entre els diversos regnes que convivien en el subcontinent indi. També hi ha hagut incidents d'intolerància religiosa al llarg dels segles. Potser el conflicte hindú-musulmà, ocasionat pels invasors islàmics, ha estat el més rellevant, i el que ha deixat una empremta més profunda. Se sap poca cosa de l´activitat missionera dels catòlics en els primers segles, però amb l´arribada dels missioners portuguesos a finals del segle XV, va començar una tenaç tasca d'evangelització que portà a la conversió pacífica però no fàcil d´una part de la població del sud de l'Índia. Aquesta evangelització, petita en un inmens país, no ha passat inadvertida i actualment està sent reinterpretada per alguns grups hinduistes.
Durant el domini britànic, es va respectar la identitat religiosa de la població i Gandhi, el pare de l'Índia moderna, va defensar amb totes les seves forces la llibertat religiosa dels seus habitants. En efecte, l'Índia moderna va néixer el 1947 com una nació secular i en la Constitució es reconeix la llibertat de religió com un dret fonamental. L'article 25 atorga als ciutadans de l'Índia «llibertat, de consciència i de professar lliurement la pràctica i la propagació de la religió. Amb subjecció a l'ordre públic, la moral i la salut i les altres disposicions d'aquesta part, totes les persones tenen el mateix dret a la llibertat de consciència i el dret de professar lliurement, practicar i propagar la seva religió».
No obstant això, des del naixement de l'Índia moderna, s'han succeït incidents d'intolerància religiosa que han donat lloc a disturbis i enfrontaments. Aquests incidents han estat condemnats pels organismes internacionals, administracions governamentals i organitzacions privades, però el sistema judicial no sempre ha actuat amb la rapidesa i resultat esperats:En particular, va haver-hi disturbis generalitzats durant la partició de l'Índia el 1947, que va donar lloc a l'actual Índia (de majoria hindú) i al Pakistan (de majoria islàmica), amb agressions a les minories musulmanes per part de turbes hindús i sikhs en resposta als atacs, assassinats, violacions i actes de violència contra els hindús i els sikhs de Pakistan. També durant la insurgència de Caixmir, una regió entre l'Índia i el Pakistan, amb disputes frontereres. Militants islàmics van assassinar i van desplaçar a la força més de 400.000 hindús d´aquesta regió. Per la seva banda, els musulmans de Gujarat Ghanchi sovint han portat a terme atacs contra els hindús, sobretot els disturbis sindhi en la dècada de 1960.
L'assassinat d´Indira Gandhi el 1984 per part del seu agent de seguretat sikh, va provocar un motí contra la població sikh a Nova Delhi, que –davant de la passivitat dels responsables de l´ordre públic– va causar 4.000 víctimes.
Nacionalisme hindú
El més preocupant actualment és el moviment nacionalista indi estretament lligat a la religió hindú, que en els últims anys pren força i està minant la llibertat religiosa al país. Aquest fenomen anomenat hidutva va néixer al principi del segle XX promogut per Vinayak Damodar Savarkar, que va proposar «hinduitzar la política i militaritzar el poble hindú», impulsant l'establiment d´una nació Hindú (Hindú Rastre), que mantingui, protegeixi i promogui els interessos de la raça i religió hindús.
Per a ells, éser hindú és considerar l'Índia com a Punyabhu (terra santa) i Pitrabhu (pare-mare terra) de cadascú. Aquests dos termes són importants perquè van ser encunyats per atacar les comunitats musulmanes i cristianes que no consideren l'Índia com a terra santa.Sota el terme Hindutva, s'apleguen nombroses organitzacions anomenades Sangh Parivar, que bàsicament es reagrupen en la Rastriya Swayamsevak Sangh (Associació Nacional de Voluntaris), el partit polític Bharatiya Janata Party (Partit del poble indi) i el Vishwa Hindú Parishad (Consell mundial indi), que té altres branques extremistes entre polítics, estudiants i activistes. Part de l'agenda d'aquest moviment incloïa la construcció d'un temple al déu Ram (un dels més venerats de l´avatar de Vishnu) a Ayodhya (Uttar Pradesh), el suposat lloc del seu naixement i que, des del segle XVI, ha estat ocupat per la mesquita Babri. El 1992, la mesquita va ser destruïda per extremistes hindús amb l'aparent consentiment de les forces de l'ordre públic, cosa que va aixecar la indignació de la comunitat musulmana.La família de les organitzacions de Sangh Parivar, ha seguit promovent l'animadversió cap als musulmans tractant de recuperar els temples i llocs d'importància religiosa que els musulmans havien destruït durant els segles de domini mogol. A més del conflicte de la mesquita de Babri, s'han repetit diversos incidents greus entre hindús i musulmans al llarg dels últims anys: la violència a Gujarat l'any 2002, com a resultat de la crema del tren de pelegrins hindús provinent de Godhra, va acabar amb més 1.000 vides (754 musulmans i 235 hindús), o els atacs terroristes a Bombai dels anys 1992-93, que va causar la mort de gairebé 300 persones (la majoria de les quals, hindús).
Accions anticristianes
L'estratègia contra els cristians no s'ha basat en motius històrics sinó ideològics, acusant els cristians de promoure conversions forçades. Si no és fàcil resumir l'activitat missionera de les diverses denominacions cristianes des del segle 
XVI, encara resulta més difícil avaluar la contribució al desenvolupament econòmic i social feta pel cristianisme durant aquests segles. En moltes ocasions, han estat missioners catòlics els qui han defensat la dignitat i drets dels més pobres oposant-se a injustícies socials com la «intocabilitat», el matrimoni entre nens, l'explotació de les castes més baixes, etc. Les institucions educatives i assistencials promogudes per catòlics han beneficiat no només els cristians sinó també en un 90% dels casos els no cristians. No obstant això, aquesta feina és vista amb recel per part dels grups fonamentalistes hindús, que consideren aquestes institucions com a instruments per aconseguir conversions forçades.
La realitat és que aquesta propaganda anticristiana segueix sent part important de l'agenda d'aquests grups radicals i ha motivat atacs i represàlies especialment en poblacions rurals. Alguns dels episodis més significatius són la crema d'un missioner baptista, Graham Staines, amb dos dels seus fills mentre dormien a la seva furgoneta el 1999, o els violents atacs dels anys 2007 i 2008 contra els cristians de Kandhamal, a Orissa, que van acabar amb un balanç de gairebé 100 morts i més de 48.000 persones desplaçades.
Precisament en els estats on el Bharatiya Janata Party ha obtingut majoria política, s´han promogut i aprovat lleis anticonversió que molts consideren dirigides en gran part contra els cristians. En aquest sentit, Arunachal Pradesh ja va aprovar una llei el 1978, seguida per una altra de semblant, a Gujarat, l'any 2003. El juliol de 2006, el govern de Madhya Pradesh va aprovar una legislació que exigeix a les persones que desitgen convertir-se a una religió diferent que ho comuniquin al govern amb un mes d'antelació, o s'enfronten a multes i sancions. Aquest mateix any, a l'agost, l'Assemblea de l'Estat de Chhattisgarh, va aprovar una legislació semblant que requereix que qualsevol persona que desitgi convertir-se a una altra religió avisi amb 30 dies d´antelació, i demani permís al jutge del districte. Finalment, Himachal Pradesh va repetir aquest tipus de legislació el 2007 i, actualment, un projecte de llei s´està debatent a l´estat de Manipur.
La majoria de les lleis anticonversió són breus i deixen molta ambigüitat, de manera que poden utilitzar-se indegudament per infligir la persecució, encara que el tenor literal de les lleis és molt general. Els experts legals pensen que aquestes lleis haurien de ser derogades, perquè ja n'hi ha d'altres, com la Secció 295A del Codi Penal de l´Índia, per jutjar possibles abusos dels missioners sobre els espais sagrats d´altres religions. La creació de lleis anticonversió en els estats és un arma perillosa a les mans dels polítics, que poden usar-les arbitràriament en contra de les minories. És ben cert que, malgrat l'amenaça contra els cristians propagada per aquests grups radicals, des de la introducció d'aquestes lleis, cap cristià no ha estat condemnat per promoure conversions forçoses.
No obstant això, el Departament d'Estat dels Estats Units ha afirmat que la recent onada de lleis anticonversió en diversos estats de l'Índia és preocupant i es veu com la institucionalització gradual i contínua de Hindutva i, «a causa de l´augment preocupant de la violència religiosa al país», ha inclòs l'Índia en una llista de països que no protegeixen les seves minories religioses de manera adequada.
La radicalització d´aquesta posició en el futur segueix sent incerta i dependrà fonamentalment del partit en el poder. Fins ara, el govern de coalició moderat ha evitat la creació de lleis nacionals que limitin la llibertat religiosa, però ha estat ineficaç a l'hora de prevenir i limitar freqüents atacs a minories religioses en diversos estats confederats. Si el Bharatiya Janata Party guanya les pròximes eleccions nacionals, previstes per al 2013, no cal esperar una millora d'aquesta situació.
Lluís Pons
Doctor en Teologia
Nova Delhi, Índia
