Repensar el govern dels seminaris

Remedios Falaguera

periodista

Gairebé setanta educadors de seminaris de tot el món, membres de la Cúria romana, bisbes encarregats de les vocacions i professors amb experiència de formació sacerdotal, van participar en unes jornades de la Pontifícia Universitat de la Santa Creu celebrades dels dies 6 al 10 del passat mes de febrer i dedicades a reflexionar sobre com ha de ser estructurat el govern del seminari per respondre als desafiaments actuals.

El cardenal Grocholewski, prefecte de la Congregació per a l´Educació Catòlica, va ser l´encarregat d´inaugurar les sessions. Va afirmar: «Per a l´Església, entre els diversos tipus de formació, la dels sacerdots és la més important. La santedat és el nucli de tota la formació espiritual. De la qualitat dels sacerdots en gran mesura dependrà el futur de l´Església. I si a algú li quedessin dubtes, és impressionant veure la freqüència amb què Benet XVI parla dels sacerdots i dels dons de santedat que han de tenir».

El bisbe Juan Ignacio Arrieta, secretari del Pontifici Consell per als Textos Legislatius, va dissertar sobre L´autoritat com a servei eclesial. Es va aturar en consideracions canòniques (la igualtat baptismal de tots els cristians respecte a la diversitat funcional dels ordenats, amb els trets propis del ministeri eclesiàstic: sacramentalitat, diaconia, col·legialitat i caràcter personal) per detallar les característiques que el Papa demana avui als pastors: fidelitat, prudència i bondat.

L´arquebisbe Celso Morga, des de la seva experiència en la Congregació per al Clergat, del qual és secretari, va tractar sobre el Discerniment d´idoneïtat als ordes. Amb dades reals a la mà, no només va constatar l´augment sostingut del nombre de sacerdots des dels anys vuitanta en tota l´Església, sinó que va cridar l´atenció sobre la major qualitat de la seva selecció.

Animant a transmetre l´alegria en el ministeri des d´un celibat apostòlic tan lliure com fecund, va repassar els factors externs i interns que estan avui provocant les defeccions. Com a elements externs que no sempre es tenen en compte en els seminaris, va tractar de la mobilitat cultural, les expectatives socials o econòmiques, la possible coacció psíquica, familiar o social, i els conflictes d´una pastoral ideologitzada.

Entre els factors interns que cal destriar adequadament, assenyalà: la rigidesa de personalitat, la manca de salut física o psíquica, els desenganys intel·lectuals o amorosos, les conversions dràstiques, l´egocentrisme, la recerca de l´acceptació del grup, la fragmentació en la formació religiosa, la recerca de compensacions, la manca de domini d´un mateix. Va encoratjar els educadors a cuidar les vocacions tant al seminari com en els primers passos del ministeri, mitjançant una vida de tracte amb Jesucrist en l´oració, d´estudi de la paraula de Déu, i de servei a la fraternitat, que eviti els riscos de buscar amb mitjans només humans (pressa, poder de convicció, pressió social) aquesta quantitat de sacerdots que cada Església necessita, però que els atorga el Senyor quan es viu serenament la fe.

Govern i formadors dels seminaris

Monsenyor Rabitti va il??·lustrar la Funció de govern del rector; va indicar que els trets d´aquesta personalitat tenen les arrels en les fonts de la fe: home de Déu, complet i ben preparat, amb voluntat de dedicació plena, amb un amor a Crist i a l´Església fora de dubtes, transparent, més pare que pedagog, pacient i benigne, constant i fort d´esperit. Així, del «ser» procedeix el «bon fer»: respecte al fur intern, en interacció amb el bisbe, exemplar respecte al presbiteri, amb capacitat de judici sobre els docents, amb un amor exigent i patern als educands, actiu en la formació permanent.

Des de l´experiència d´una diòcesi peruana, en la seva conferència sobre La formació dels formadors, Monsenyor Cortez Lara va glossar els trets de la «identitat» del «formador» del seminari tal com es desprenen de les directrius de l´Església: un home de fe ferma, amb una forta identitat sacerdotal, amb maduresa de personalitat, segur de la pròpia vocació, obert als contactes humans, culte, prudent i savi, amb capacitat de col·laboració, compenetrat amb els joves, amb un cert lideratge i amb una indestructible adhesió a l´Església.

En la seva relació sobre L´admissió i dimissió dels seminaristes, Monsenyor Superbo va presentar els criteris per a la selecció de candidats al sacerdoci, integrant els requisits institucionals (disponibilitat a un lliurament total a l´evangeli, qualitats humanes i intel·lectuals mínimes per a un servei desinteressat als altres, personalitat oberta) amb el bé del mateix jove, que ha de ser el protagonista de la seva pròpia biografia.

Va demanar als educadors que també tinguin en compte per al discerniment vocacional tant les famílies com les comunitats cristianes de procedència del candidat, en diàleg habitual amb elles. Va animar a combinar el respecte a les persones amb la claredat i promptitud a comunicar la decisió de dimissió del seminari en aquells casos que es vegi convenient, ja que els retards perjudiquen tant al jove, que no pot reorientar la seva vida, com a la mateixa institució.

Fomentar la maduresa i unitat de vida del seminarista

L´últim bisbe a intervenir, Monsenyor Delpini, va tractar de La vida i el reglament del seminari des dels seus principis amb totes les seves implicacions concretes, fent èmfasi en el fet que la llibertat veritable demana disciplina, i la maduresa no es pot confondre amb la autoreferencialitat. Per això, cal tenir present que el seminari no és un lloc per on passar sinó un temps per preparar-se per al sacerdoci, que connecta sense solució de continuïtat la seva «vida en comú» amb la caritat pastoral i la fraternitat sacerdotal futures. L´estil de vida que ha de trobar el reglament és el que prové de la fe, el que deixa a l´Esperit Sant el protagonisme de la pròpia existència, en docilitat i sinceritat a l´Església. El sentit de responsabilitat, franquesa, participació i lleial confrontació entre educands i educadors poden aconseguir, mitjançant un reglament clar però no immutable, acceptat i compartit però no opressiu, que els valors educatius no s´imposin sinó que convencin.

Finalment, en l´àmbit universitari era lògic que no faltés la veu dels professors. Amb una brillant conferència sobre Comunicació i coordinació entre els formadors, el degà de Comunicació Social de la Universitat Pontifícia de la Santa Creu (PUSC), professor José María La Porte, va oferir suggeriments per incentivar tant el flux de relacions externes del seminari (la diòcesi, les parròquies, el presbiteri i la realitat social concreta) com la comunicació interna en tots els nivells de decisió.

Va assenyalar la importància de generar confiança, evitar el funcionalisme, saber delegar al temps i verificar els resultats, viure la subsidiarietat i la solidaritat en els diferents estadis de gestió, viure la justícia en les relacions, tot entusiasmant, al mateix temps, els col·laboradors, amb una combinació de respecte al propi àmbit i de sentit d´empresa comuna. La lleialtat, l´eficàcia i l´alegria són el resultat de la participació ordenada, del saber escoltar, de la tasca d´equip, del valor donat a les coses petites i ordinàries, d´afrontar els problemes com una oportunitat i no com una nosa. Ha remarcat que la veritat en les relacions interpersonals és el que fa que cada paraula i cada gest siguin vehicle de fraternitat en una vida comuna ratificada per fets de caritat, i no una mera escola d´hipocresia revestida de diplomàcia.

Va concloure la trobada el professor Fernando Puig, també de la PUSC, reclamant l´atenció sobre l´Administració de la seu i ambient formatiu. L´ambient exterior de la casa ha d´afavorir l´exercici de les virtuts humanes que són pròpies del ministeri sacerdotal: un despreniment dels béns temporals, que sàpiga cuidar-los, valorar-los i posar-los al servei dels altres, el respecte mutu i la cordialitat, un cert àmbit de privacitat i autonomia, instal·lacions netes i ordenades que permetin l´estudi i la pregària i que es valorin i es cuidin amb gratitud, i un estil de vida senzill però agradable i bell, que estimuli l´obstinació en la santedat.