És raonable buscar algun sentit al sofriment?

Passa la vida, passen generacions, imperis, ideologies, etc. i l´home continua lluitant per sobreviure als molts i variats revessos vitals: dedicant-hi un esforç personal o col·lectiu, millorant la vida mitjançant les diverses tasques polítiques i econòmiques, mèdiques, educacionals, familiars, laborals... Però, amb tot, l´ésser humà –en aquest llarg o curt recorregut de la vida– sofreix o sembla que ha de patir necessàriament; no només amb els naturals alts i baixos previsibles o no, sinó que la vida mateixa, per a algunes persones o col·lectivitats, és un patiment continuat, físic o moral, tot i que hi hagi també algunes clarianes o esplèndids moments de joia: és a dir, que hi hagi també alegries que configuren la denominada joie de vivre. Tots les hem conegudes en determinats moments. Hi ha exempcions: les d´aquelles persones que es desesperen amb el sofriment humà i que manifesten un gran desig de no viure o bé es plantegen seriosament si paga la pena el fet de viure amb tantes limitacions.

He llegit un article del pensador Robert Spaemann: Über den Sinn des Leidens, on la pregunta cabdal és la de si és raonable buscar algun sentit al sofriment vital. La qüestió no és si aquest patiment humà el podem disminuir, sinó «quin sentit té aquella situació concreta en què tots els nostres esforços arriben al límit per tal de disminuir-lo o d´evitar-lo». O bé quin sentit pot tenir quelcom que no volem o que ningú pot voler per si mateix perquè es considera un mal.

El sofriment sembla que és un «sense sentit» «un absurd», un «misteri»... Molts no saben donar cap raó que pugui justificar el patiment psíquic, físic o moral. I llavors es busca només la solució en el fet de curar-lo, d´alleugerir-lo, d´evitar-lo o de silenciar-lo. També hi entra, com a falsa solució en alguns casos extrems, l´eutanàsia directa o disfressada. Altres, de l´escola, podrem dir, estoica, el que fan és suportar-lo, tolerar-lo i assumir-lo pacientment, però sense trobar-li cap sentit, vivint-lo amb un escepticisme creixent fins que arribi la mort alliberadora, una mort que tampoc no saben explicar convincentment.

Segons Spaemann, en canvi, en las societats primitives, el dolor estava «previst» com a quelcom natural, i tenia una funció. Certes situacions, la del captaire o la viuda, que eren com un «status» natural aprofitable. El captaire no només era receptor de la beneficència pública, sinó que representava el seu paper dignament perquè tenia alguna cosa a oferir: prometia resar per aquell que li donava el que li era necessari o estar-li agraït tota la vida. El dolor i la mort eren, d´altra banda, realitats acceptades i, fins i tot, «desdramatitzades» per molts, acceptant un cerimonial que els situava justificadament en el context de la vida; eren realitats pròpies de la creaturabilitat humana i del cosmos «in genere».

Encara que sembli que, en aquests fets dolorosos, l'home deixa de ser home, com ja havia dit Rimbaud: «el meu jo és un altre», l´home és un ésser certament anorreat i potser reduït a un número, a una cosa, un ésser que deixa de ser el que sembla que ha de ser; sembla que quasi deixi d´existir com a ésser humà perquè desapareix –podríem dir– una part de la seva dignitat i del seu autèntic jo. Però al costat en neix un altre que ve a humanitzar allò que va semblar que quedava deshumanitzat pregonament. El no-home és enlairat, és salvat i és posat al seu lloc gràcies al dolor purificador, viscut des de l´amor.

Sofriment i unió amb Crist

Pel que fa al sentit del sofriment, tenim l´última paraula en sofriment de Crist, Mort i Ressuscitat. Un camí que converteix la vida de sofriment en una Vida transformada, totalment i definitivament feliç, que comença per les benaurances evangèliques, les quals no es poden entendre sense considerar tot el conjunt evangèlic. Potser la nostra ceguesa o sordesa és la causa més gran d´alguns sofriments. Benet XVI en l´Encíclica «Spe Salvi» ens diu: «la pregunta cabdal és la de si és raonable buscar algun sentit al sofriment vital, mitjançant la unió amb Crist, que ha sofert amb amor infinit».

Un magnífic exemple de com una persona pot enlairar el sofriment causat per la mort d´una persona estimada, la tenim en els llibres de l´escriptor anglès C. S. Lewis Un dol observat i El problema del dolor. El primer ha estat adapdat al cinema en la pel·lícula Terra de penombres, de R. Attenborough (1993).

El sofriment ens pot enfortir humanament i sobrenaturalment. El fet de patir no s´ha de veure, doncs, només negativament, perquè ens pot encaminar a compartir millor la nostra feblesa amb la dels altres, ja que compadir –o compadir-se del proïsme necessitat de consol– és «compartir penes» o «fer costat» amb el més necessitat d´estima. Per aquesta raó el sofriment, viscut plenament així, en una mútua complementarietat, fa que sigui més intensa, més pròxima, més empàtica la nostra relació amb el proïsme.

L´escriptor català Rusiñol, parlant del dolor, deia una vegada: «Quan l´home ha sofert tots els esplèndids mostraris de dolors de què està guarnida la terra; quan n´ha trepitjades moltes de les espines de la bardissa del món, quan ha estat prou trepitjat el seu cos i el seu cor, ja no protesta, el pobre home! ja s´hi ha avesat, ja els nervis se li han ensopit, ja ho sap, el pa que s´hi dóna, al món, i calla... i pren paciència, que fins el queixar-se cansa... També s´apaga l´entusiasme, i quan ja es parla del dolor com un eco, és que la joventut va fugint; i quan ja comença a allunyar-se és que neix vora dels llavis aquell plec de la ironia més fred que les mateixes llàgrimes. Sí... quan vegis un home trist, per anys que tingui és que és jove; quan el vegis que somriu amb certa pena, és que encara té ideals; quan calla i es resigna, ja li pots preparar la tomba».

Com veiem, el nostre gran pintor i escriptor era una mica pessimista. Experiència pròpia pel que fa als seus sofriments?

L´únic dolor autèntic: la mort d´un fill

Sembla que el dolor que una mare sent amb la mort d´un fill és un dolor del qual un potser ja no se´n pot refer mai més humanament parlant. Escrivia Sandor Marai que «aquest és l´únic dolor autèntic: la mort d´un fill. Tota la resta de sofriments només s´hi poden assemblar».

Hi ha altres dolors que penetren l´ànima. Així Màrius Torres, el nostre gran poeta lleidatà, que visqué el dolor físic i moral, durant els temps difícils de la Guerra Civil, expressà el seu sentiment en aquella coneguda poesia: Dolç àngel de la Mort:

«Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val que vinguis ara. / Ara no temo gens el teu bes glacial, / i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara de més enllà del gual. / Dels sofriments passats tinc l'ànima madura per ben morir. / Tot allò que he estimat únicament perdura / en el meu cor, com una despulla de l'ahir, / freda de tan pura. / Del llim d'aquesta terra amarada de plors / el meu anhel es desarrela./ Morir deu ser bell, com lliscar sense esforç / en una nau sense timó, ni rems, ni vela / ni llast de records. /I tot el meu futur està sembrat de sal ! / Tinc peresa de viure demà encara... / Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara, / el dolor que m'espera em fa mal... / I gairebé donaria, per morir ara, / –morir per sempre– una ànima immortal».

Precisament davant de tantes injustícies, dolors, mentides –de tant sofriment humà– el «dolç Àngel de la Mort» de Marius Torres és l'únic que ens pot alleujar o alleugerir el pes de la vida avançant aquella justícia a què es referia un escriptor clàssic: Fiat iustitia et pereat mundus, «que es faci la justícia i que s´enfonsi el món», que Hegel després transformà en Fiat iustitia ne pereat mundus, «que es faci justícia perquè no s´enfonsi el món». Tantes coses podrien acabar in bellezza –com diuen els italians– si ens prenguéssim amb més fortalesa i paciència aquesta curta vida. Moltes vegades m'aturo considerant allò que diu l'Escriptura: «No hi ha bàlsam capaç d'amorosir les ferides incurables del meu cor». De bàlsams per derrotar o pal·liar els patiments humans, n´hi ha; els hem de saber descobrir i aplicar quan sigui necessari. Ho dic pensant en la necessitat que té molta gent de consol, de compassió i en l´obligació que tots tenim de fer-los costat en els moments difícils. Potser sí que podríem amorosir una mica més les ferides que deixen els dolors... No sé si totes podran cicatritzar com cal, però «saber endolcir el cor d'un malalt, d´un home trist, d´un desgraciat, és un gran do». Tots hi podem col·laborar.

Dissortat aquell que s´inquieta sempre per l´esdevenidor

Sèneca deia: «Dissortat aquell que s´inquieta sempre per l´esdevenidor». Perquè també el pas dels anys ens poden inquietar amb l´obsessió malaltissa mirant cap el que ens pot succeir, cap tot allò que pot encara venir i aleshores pot sorgir el neguit o l´angoixa d´un present que ja està ple de pors i sofriments. Dissortats aquells que, en aitals moments, cauen en el derrotisme i pessimisme perquè se´ls entela l´alegria de viure. No s´adonen que la tristesa causada pel dolor és dolenta per al cos i per a l´anima. I penso que és molt positiva aquella sensibilitat que porta a compartir els sofriments dels altres.

Deia Fénelon: «Qui no sap patir no pot posseir un gran cor», és a dir, no és capaç de ser misericordiós i repartir consol a mans plenes. Alguns diuen que els ulls, a base de llàgrimes, del molt plor que vessem al llarg de la vida, acaben per assecar-se. Quan ja totes les llàgrimes queden exhaurides sembla que els sentiments no puguin aflorar a l´exterior. Tal vegada no és així en la pregonesa del cor, que continua plorant. Digué Goethe en el seu escrit Afinitats electives: «L´amor és capaç de sofrir-ho tot. Sap transformar els dolors en obres d´art».

Per a molts, n´estic ben segur, el sofriment té un sentit amagat que s´aprofita per créixer en tots els vessants de la vida; per a d´altres, tot és absurd i desesperant. Hi ha també molt escepticisme, però la processó continua anant per dins. Et trobes sempre amb els estoics de torn. Tot és com un aiguabarreig impressionant. Estic convençut que el do de l´alegria, de la pau i de la serenor pot anar guanyar terreny, malgrat totes les proves, contradiccions i maldecaps de la vida. També es podria aplicar allò d´Ovidi (Tr. 5,11,7): «Perfer et obdura, multo graviora tulisti»: «Aguanta i sigues fort, coses molt més greus has sofert». Efectivament, tots, i no només aquell a qui van adreçades aquestes famoses paraules, en el curs la vida hem hagut d´aguantar pacientment i hem estat forts, perquè coses molt greus hem sofert. A més a més, al final de la vida, la mort alliberadora té l´última paraula i es troba amb la Paraula substancial i definitiva.

El que és més trist és el fet de rondinar des del descontent, de no saber-ho superar estimant més en moltes situacions injustes i en els sofriments. Si tot això no ho assumim com un element essencial de la condició humana, no trobarem pas la felicitat en els possibles dolors, treballs i limitacions que comporta la vida. Tal vegada la trobaríem si tot ho acceptéssim més positivament, sense derivar-ho envers estoïcismes barats. El feliç estat d´ànim i «la joie de vivre» ve descrita en unes pàgines d´Antoine Saint Exupéry a Carta a un ostatge: «Érem totalment en pau, immersos, lluny del desordre en una civilització definitiva. Assaboríem una espècie d´estat perfecte, en què, acomplerts tots els desigs, ja no necessitàvem res per confiar-nos. Ens sentíem purs, dreturers, lluminosos i indulgents. No hauríem sabut dir quina veritat se´ns manifestava dintre de la seva evidència. Però el sentiment que ens dominava era ben bé el de certitud. Una certitud gairebé orgullosa... Tots estàvem d´acord. D´acord, en què? En la significació de la vida? En la dolçor del dia?... Aquell acord era tan ple, tan sòlidament establert en la seva pregonesa, es referia a una mena de bíblia tan evident en la seva substància... que, de bona gana, hauríem acceptat fortificar aquella tenda per tal de resistir-hi qualsevol assetjament, i morir-hi per tal de salvar aquella substància».

Així és la felicitat, la serenor, la pau, les ganes de viure, com si es fessin realitat aquelles paraules bíbliques: «Jo els amansiré..., jo els ablaniré, jo sembraré, entre els homes, granes de dolcesa».

 Com deia Joan Maragall, al·ludint a l´alegria de la dona que ha portat una vida al món des del dolor del part (Jo, 16, 21): «Heus aquí la més perfecta imatge del dolor eficaç perquè és vençut per l´amor. I d´aquí ve una misteriosa bellesa que haureu observat en el rostre de tota dona en camí de ser mare, com si suaument transparentés la llum de l´amor que crea a través dels sofriment i de la seva deformitat».

Josep Vall i Mundó