Fal·làcia de la ideologia de gènere: reflexions d'un psiquiatre
La ideologia de gènere està impulsada pel feminisme radical i es sustenta i nodreix les seves argumentacions ideològiques amb les aportacions dels filòsofs de la deconstrucció com Derrida, Zapata i Foucault. El feminisme radical va recolzar inicialment els arguments en les investigacions empíriques aportades pels treballs del Dr. Money. Aquest psiquiatre va introduir el terme gènere en l´antropologia en tractar d´estudiar les diferències existents entre home-dona. Per a ell, aquestes diferències eren només de naturalesa cultural tret de les evidències anatòmiques i fisiològiques. L´experiment John/Joan, aportat per Money i amb el qual pretenia demostrar la validesa dels seus postulats de gènere, afirmant que la sexualitat era només cultural, va resultar ser un engany1.
Curiosament, els filòsofs de la deconstrucció neguen el valor de les ciències empíriques. Així, en els anys 70 van negar l´existència de les malalties mentals i els psiquiatres seguidors d´aquestes teories van aconseguir tancar els psiquiàtrics de mig món. Per a ells, la malaltia mental és producte de la impossibilitat d´adaptació de les ments sensibles a una societat repressiva capitalista.
Les aportacions, més polítiques que antropològiques, dels filòsofs de la deconstrucció van demostrar ser un fracàs en la psiquiatria per irreals i políticament tendencioses cap al món de la utopia marxista. Ara veig que semblants arguments es repeteixen amb l´actual ideologia de gènere. La meva consciència em mostra el contrari del que afirmava Money: que home i dona són persones iguals, amb naturaleses psicològiques sexuades diferents i complementàries pel que fa a percepció i afectivitat, independentment de les aportacions culturals i educacionals que tinguin.
La consciència em diu que les ciències basades en la sola observació, sempre seran subjectives i les ciències basades únicament en el llenguatge, sempre seran aproximatives.
La meva experiència clínica com a psiquiatre em porta a idèntiques conclusions.
L´experiència psiquiàtrica
La psiquiatria, per establir els seus diagnòstics, es basa fonamentalment en el que el pacient manifesta des de la seva intimitat en l´entrevista psiquiàtrica. Per això és fonamental establir un bon rapport (relació de confiança comunicativa total entre pacient i metge). Pel llenguatge transferencial intuïm si el que ens comunica el pacient ens dóna sensació de certesa, falsedat o si ens intenta manipular. Tota la informació obtinguda amb l´entrevista s´ha de correlacionar després amb l´observació o el que la família i els seus cuidadors ens aportin.
El «jo» és on resideix la riquesa de coneixement de l´home, però només podem accedir-hi si l´home ens ho revela; podrem intuir el que pensa o el que ens vol comunicar, però només ell coneix la seva intimitat. Les filosofies centrades en la persona valoren l´home com a ésser lliure, ètic, amorós, sexuat com a home o com a dona i ambdós complementaris en tant que és família, que és capaç de conèixer la veritat...
Jo tinc consciència (com a veritat intuïtiva) que sóc lliure, que sóc persona individual, de veritat... Ja poden explicar els conductistes o neuropsicòlegs que no és així, jo tinc la certesa intuïtiva d´aquestes capacitats des del meu propi jo.
Entenc que en aquest axioma està implícit el que manifesta sant Agustí: «l´ànima coneix la veritat no per l´abstracció de les formes sensibles sinó només per la intuïció intel·lectual». O sant Pau en dir: ¿Qui en efecte coneix el més íntim de l´home, sinó l´esperit de l´home que està en ell? (1 Cor 2,11)
En l´Evangeli de sant Marc 21 es llegeix: «De dins del cor dels homes, és d´on surten els mals pensaments, fornicació...» El cor, en altres paraules, és la intimitat de l´home, on resideix el «jo» del coneixement i la llibertat per fer el bé o el mal.
És una evidència neurobiològica que el cervell de l´home és sexuat, com a mascle o femella, ja des de l´inici de la seva vida. El subjecte transsexual percep en el seu cos un error en la identitat sexual: se sent dona dins d´un cos d´home –o a l´inrevés– fins a l´extrem de voler canviar la seva anatomia sexual amb intervencions quirúrgiques, normalment, doloroses i poc afortunades. Aquestes persones denuncien com a tortura psicològica l´educació impositiva cultural i moral que han rebut des de petits, contradient amb això les premisses de la ideologia de gènere que defensen el valor i força de la cultura com l´única modelitzadora del jo sexuat.
La immensa majoria de les persones ens sabem i sentim homes o dones des de molt nens d´una manera que s´adiu amb la nostra anatomia sexual, sense el sentiment que sigui una cosa imposada o dirigida des de l´exterior. L´estudi dut a terme per Money intentant demostrar que l´educació com a nen o com a nena és el que produeix la identitat sexual, i no la naturalesa sexual de l´individu, no és correcte.
La llibertat parla de la persona
Un altre axioma defensat per les filosofies centrades en la persona és la llibertat de la persona. Tornant a la psiquiatria, podem definir-la com la part de la ciència mèdica que estudia i tracta les patologies de la llibertat humana. Els seus tractaments van encaminats a recuperar-la. Per exemple, una persona que té fòbia a l´avió és aquella que té coartada la seva llibertat per viatjar en avió a causa de l´ansietat que li produeix el volar. De la mateixa manera, un alcohòlic és aquell individu que no pot deixar de beure alcohol, tot i saber que li és perjudicial. No té llibertat. L´addicte al sexe és el subjecte que es troba atrapat en unes conductes que no pot deixar de manera voluntària.
Els tractaments en aquests pacients van encaminats a guarir aquesta falta de llibertat. No és incumbència de la psiquiatria tractar individus que, voluntàriament, no vulguin pujar als avions o no vulguin deixar de beure o de tenir sexe al màxim. Aquests no són problemes que hagi de resoldre la psiquiatria. Com a molt, seran subjectes que fan un mal ús de la seva llibertat i el seu problema serà un problema moral o legal.
L´internament psiquiàtric no té com a funció la privació de llibertat del malalt mental, sinó tot el contrari: evitar que, a causa de la seva malaltia, que és el que disminueix o anul·la la seva llibertat, pugui fer mal a un altre, o a ell mateix, i, superada la crisi, tornar al carrer. De vegades, el tractament només pot fer-se des d´una institució tancada, com és el cas de les toxicomanies, per evitar que el malalt no tingui accés a les drogues fins que existeixi la millora clínica suficient per assumir la seva llibertat.
L´antropologia necessita de totes les ciències que ajudin al coneixement de l´home. Les empíriques segueixen el mètode científic, les filosòfiques el coneixement intel·lectual i les teològiques la revelació divina. L´antropologia filosòfica no pot prescindir del que l´home revela de si mateix, des de la seva intimitat, amb la seva autoconsciència d´un «jo» individual, lliure i transcendent, amb principis ètics, morals, de masculinitat i feminitat, etc. Entenc que això enriquiria el coneixement aportat per ciències com la sociologia, de la neuropsicologia, la cultura, etc. evitant errors costosos.
És constant en la història de l´home voler explicar tot des d´un sol principi que intueix cert, però que després absolutitza o universalitza (empirisme, marxisme, socialisme, nacionalisme, teisme, racionalisme...) Les hipòtesis es mantenen mentre les prediccions es compleixin. El problema apareix quan es fan complir artificiosament perquè es valora el que interessa i es menysprea el que s´oposa o debilita la hipòtesi. Amb això ens convencem del que volem ser convençuts: així actuen els prejudicis.
Li diria a Jacques Derrida, teòric de la deconstrucció, que la naturalesa sí que parla. Si escolta la veu de la consciència, els crims del marxisme i del nazisme, parlen. Les injustícies i els crims contra els indefensos, parlen. Parlen les corrupcions i abusos de poder. Els prejudicis dels que està impregnada la ideologia de gènere, també parlen.
Joaquim Muñoz
Doctor en Psiquiatria
–––––––––––––––––––––––––––––––
[1] Veure Del sexo al género. La nueva revolución social, de Mª Isabel Llanes. EUNSA. Pamplona, 2010, i La ideología de género, de Jesús Trillo-FigueroA. LibrosLibres. Madrid, 2009.