Notes sobre l'obra poètica de Joan Maragall

Sempre, sempre mar endins

Enguany, fa cent anys de la mort del poeta i periodista Joan Maragall (1860-1911), i és per això que s´han organitzat un seguit d´actes, emmarcats dins de l´anomenat Any Maragall. La nostra modesta aportació no vol ser altra cosa que una breu introducció personal a la seva figura; no pas per repassar-ne la bibliografia abundosa de què ja disposem, sinó més aviat amb el simple propòsit d´endreçar uns quants coneixements propis i d´esbossar el perfil d´una vida i d´una obra literària i periodística que, encara avui, es mantenen fresques i sorprenentment vívides per a l´home contemporani.           

Una bomba i una vaca cega

La nit del 7 de novembre de l´any 1893, Joan Maragall era al Liceu, amb la dona, els pares i les germanes. Anar a l´òpera era un costum habitual entre la burgesia barcelonina de l´època. Però aquell dia i aquell vespre han passat tristament a la història perquè va esclatar, al mig de la sala del teatre, una bomba que va fer 20 morts. Començava l´etapa de l´agitació social i de l´anarquisme terrorista. Maragall ho va veure i ho va viure. Aleshores, va escriure Paternal (que remet directament a aquests fets) i, a l´estiu del mateix any, va compondre un dels poemes més famosos i més commovedors de la literatura catalana, La vaca cega: 

Topant de cap en una i altra soca,

avançant d´esma pel camí de l´aigua,

se´n ve la vaca tota sola. És cega.

D´un cop de roc llançat amb massa traça,

el vailet va buidar-li un ull, i en l´altre

se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,

mes no amb el ferm posat d´altres vegades

ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera,

fan dringar l´esquellot, mentre pasturen

l´herba fresca a l´atzar... Ella cauria.

Topa de morro en l´esmolada pica

i recula afrontada... Però torna,

i abaixa el cap a l´aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set... Després aixeca

al cel, enorme, l´embanyada testa

amb un gran gesto tràgic; parpelleja

damunt les mortes nines, i se´n torna

orfe de llum sota el sol que crema,

vacil·lant pels camins inoblidables,

brandant lànguidament la llarga cua.[1]

Aquest poema s´ha interpretat de maneres ben diverses, encara que, de fet, ja és prou bonic si el llegim sense buscar-hi cap simbolisme. De tota manera, al cap de poc temps, Maragall tornava a referir-se a una societat que, com la vaca cega, ja havia donat prou símptomes de desconcert i de ceguesa. Ho va fer a través de diversos articles als diaris i també amb la cèlebre Oda a Espanya:

Per què vessar la sang inútil?

Dins de les venes vida és la sang,

Vida pels d´ara i pels que vindran;

Vessada, és morta.

El poema (publicat l´any 1900) es referia a un altre fet que trasbalsava la societat del moment: la crisi colonial portà l´Estat espanyol a la guerra amb els Estats Units, l´estiu del 1989; és el que es coneix com la desfeta de Cuba i Filipines. Més endavant, el Govern de Maura va tornar a reclutar soldats per combatre al Marroc (un altre episodi del seguit d´inútils guerres colonials), i va incorporar a files els anomenats «reservistes»: és a dir, gent normal i corrent, homes que ja tenien uns quaranta anys i sovint estaven casats i afillats.[2]

Aquest va ser el començament de la Setmana Tràgica, l´any 1909. I va ser aleshores que Maragall va escriure tres cèlebres articles sobre la qüestió: Ah!, Barcelona..., La ciutat del perdó i La iglésia cremada.

Poeta i ciutadà

Els exemples anteriors ens serveixen per introduir un nucli temàtic rellevant de la seva obra (tant en vers com en prosa): la preocupació social i la consciència del seu paper com a intel·lectual compromès i, al mateix temps, independent.

En aquella època, els diaris, com a mitjà de comunicació, tenien una gran influència en la societat. No s´havia produït, encara, la difusió abassegadora de la banalitat televisiva. Hi havia menys gent que pogués llegir, però llegir encara era una manera de pensar. No es “consumien productes culturals», com diríem avui, sinó que l´art i la premsa eren fòrums de debat obert i viu. Maragall no va escriure mai per necessitats econòmiques ni tampoc va escriure mai massa. Però ho va fer en els moments en què realment creia que calia fer-ho. Abans hem esmentat dos poemes, el darrer dels quals (Oda a Espanya), ja és una intuïció dels conflictes socials que, com hem assenyalat, només trigarien nou anys a arribar, els de la sagnant Setmana Tràgica. Va ser aleshores que Maragall va escriure tres articles de gran importància en uns moments molt delicats. Després de l´esclat de la violència, arran de la fúria anarquista i anticlerical, va venir una dura repressió policial. Des de diversos mitjans, cadascú defensava la legitimitat dels seus actes violents. El fet és que, en aquella situació, i seguint el que li va aconsellar el bisbe Torras i Bages, Maragall va escriure tres articles que, amb el pas dels anys, s´han considerat dels més lúcids de l´època. Ara bé, en aquell temps, no van ser atesos, precisament perquè Maragall hi parlava per evitar la confrontació i buscar la reconciliació i el perdó. Va criticar durament els excessos i les atrocitats anarquistes, però no va deixar de recriminar a la burgesia i a una part de l´Església que tolerés les injustícies socials i que es desentegués dels judicis i les execucions policials. Malauradament, ni els uns ni els altres no el van escoltar. Però la violència genera violència i, al final, va ser la Història qui li va donar la raó: tot plegat s´havia de repetir, de forma molt més virulenta, amb la Guerra Civil Espanyola. És interessant, per exemple, llegir aquest fragment, en què Maragall parla de la manca de «cohesió social» de Barcelona, una ciutat que havia crescut massa en poc temps:

«Barcelona és una gran conglomeració d´energies individuals que no ha pogut crear un organisme social proporcionat a la seva massa.»[3]

I encara sorprèn més llegir aquestes paraules seves, referides a Catalunya i d´una estranya vigència social i política:

«En la nostra supèrbia individual, hi ha la nostra ineficàcia col·lectiva.»[4]

Mirar cap endins

Ara bé, quin era l´origen d´aquestes preocupacions socials? En aquest punt, convé repassar, ni que sigui breument, alguns aspectes de la biografia del poeta. Era fill d´una família benestant dedicada al negoci tèxtil. Per seguir la tradició familiar, va estudiar dret i es va fer càrrec, només en els moments més difícils, de l´empresa del seu pare. És una història ben peculiar i ben humana, la de la relació amb el seu pare. El senyor Maragall pare era home d´empenta, va voler fer una important inversió i va comptar amb la col·laboració d´uns fabricants anglesos (que aleshores disposaven de la tecnologia més avançada). El fet és que tot el capital abocat en aquella aventura s´hauria convertit en una ínfima participació en una societat anònima, si no fos perquè Joan Maragall, el fill, va estar al cas de l´operació fraudulenta, va buscar el consell dels seus millors amics del gremi de les lleis i, finalment, va poder evitar aquella autèntica ruïna familiar.[5] Des de feia anys, ell s´havia desentès del negoci familiar i es dedicava a escriure als diaris, però, en aquests moments clau, va dedicar-se en cos i ànima a redreçar l´economia familiar. El pare sempre ho va tenir present, i a Maragall i a la seva nombrosa família (va tenir tretze fills), no li van mancar mai els ajuts econòmics necessaris.

Diversos testimonis de l´època (com ara Josep Maria de Sagarra)[6], coincideixen a destacar el caràcter humaníssim del poeta. I, de fet, els seus articles sobre la Setmana Tràgica parteixen d´una fonda arrel, d´una convicció essencial del seu pensament cristià: el caràcter sagrat de la vida humana. Aquest és el punt de partida de la condemna dels atemptats anarquistes i també és el fonament per demanar que no s´apliqui la pena capital als inculpats, en un escruixidor alegat contra la pena de mort. Tot plegat, ens porta a un aspecte molt revelador, que caldria tractar i distingir més extensament. Ara, però, diguem només que si es pot parlar d´influència de Nietzsche en Maragall, és sempre delimitant amb precisió l´àmbit d´aquesta expressió. Maragall n´admira el vitalisme (i no pas la idea de la mort de Déu), precisament perquè el poeta català parteix de la idea sagrada de la vida humana i perquè vol regenerar-la tant en l´aspecte personal com en la dimensió col·lectiva. S´ha afirmat, en aquest sentit, que Maragall «cristianitza» les influències que rep d´autors com Nietzsche. Ara bé, Maragall sempre treia la força de dins, del fons de l´ànima. Ho va deixar escrit l´any 1903: «Tots tenim una feina essencial i importantíssima en aquest món: la indefinida elevació i depuració del nostre esperit.»[7]

També aleshores va escriure un poema preciós: L´Oda infinita

Tinc una oda començada

que no puc acabar mai

d´una força que s´esbrava

dictant-me-la sens parar.

El poeta busca saber:

A cau d´orella,

Esbrinant-ne, fil per fil

de la ignota meravella

que a la vida ens aparella

el teixit ferm i subtil.

I cercar-hi:

Un ressò de les cadences

de l´ocell d´ales immenses

que nia en l´eternitat.

L´Oda infinita conté tot el projecte vital i poètic de Maragall. I també algunes paraules-clau, que s´aniran repetint en tots els seus escrits: la «vida» i «l´eternitat». L´afany de deixar uns versos que ressonin com instants eterns.

La paraula viva

Fins aquí, hem repassat, de manera sintètica, dos temes importants en l´univers del poeta: en primer lloc, la recerca de la puresa espiritual i la defensa de la vida humana i, com a conseqüència d´això, la reivindicació d´una necessària justícia social i política.

Ara bé, de quina manera es podien expressar poèticament aquests continguts? Quina era la llengua que Maragall havia de fer servir? Aquí entrem en una qüestió complexa. La poesia, i encara més en el cas d´un poeta com Maragall, que podem considerar neoromàntic, es caracteritza, precisament, pel fet d´expressar-se d´una manera irreductible. Per tant, els bons poemes no poden «ser explicats», no poden ser reduïts a un enunciat només racional. Mirarem, doncs, de fer-hi una aproximació que no pot passar de ser una hipòtesi personal. Hi ha un aspecte que ens agradaria remarcar especialment. Bona part de la poesia occidental s´ha alimentat al llarg dels segles d´una concepció idealista de l´art, d´arrel platònica. En aquest sentit, l´artista (l´escriptor, el pintor o l´escultor) ja tenia uns models previs, immutables, perfectes (les idees), i la seva feina consistia a fer-ne una bona «còpia», a «il·lustrar» aquestes idees. Era, com si diguéssim, anar de dalt cap a baix (i això sovint ha desembocat en una poesia artificiosa, sense emoció). Maragall, en aquest sentit, és plenament aristotèlic: comença sempre per la realitat física, per un món que en ell mateix és considerat real, bell i bo, i és a partir d´aquesta mirada pura i innocent, que el poeta cercarà la transcendència. Podríem dir, doncs, que, quan Maragall escriu poesia, el que busca és precisament fer el trajecte invers: anar de baix cap amunt. Això suposa, com a mínim, dues coses: en primer lloc, la llengua ha de ser simple, entenedora, pura, i ha d´evitar l´expressió massa artificiosa o culta. En segon lloc, la poesia ha de transmetre una emoció real, ha de tenir força expressiva. Pere Gimferrer ho ha sintetitzat amb aquestes paraules:

«Si alguna cosa pot sorprendre avui, en l´obra de Joan Maragall, és l´aparença d´estranya facilitat i alhora de ple poder expressiu que hi té la paraula»[8].

Hi hem d´afegir que, en aquell moment de la història de la llengua, Maragall no ho tenia gens fàcil. Havia triat d´escriure en una llengua pura i entenedora, sense cultismes ni paraules recargolades. Per tant, havia d´intentar esquivar dos esculls: d´una banda, els nombrosos castellanismes de la parla popular i, de l´altra, el model de llengua que, a partir de Pompeu Fabra i el noucentisme, s´anava imposant, perquè era massa artificiós i no s´adeia amb els seus propòsits estètics.

El viatge etern

Aquest afany de Maragall per lligar les coses temporals i les eternes, aquesta recerca dels instants eterns, ha influït poderosament en alguns dels millors poetes catalans del segle XX (des de Carles Riba fins al mateix Gimferrer, per posar només dos exemples). Però en el cas de Maragall (i també de Carner o de Riba), no es tracta de voler substituir, per així dir-ho, l´eternitat del més enllà per una estètica de l´instant limitada a la temporalitat humana, sinó de buscar «el teixit ferm i subtil que ens aparella a la vida» i que ens permet també escoltar el «ressò de les cadences / de l´ocell d´ales immenses / que nia en l´eternitat». Així ho llegíem més amunt, a L´Oda infinita, i Maragall ho torna a proclamar a Excelsior:

Sempre amb les veles suspeses

del cel al mar transparent;

sempre entorn aigües esteses

que es moguin eternament.

Fuig-ne, de la terra immoble,[9]

fuig dels horitzons mesquins;

sempre al mar, al gran mar noble,

sempre, sempre mar endins.

La natura és, segons la tradició clàssica, una mena de llibre que ens permet «llegir-hi» l´eternitat. Fixem-nos, finalment, en els primers versos del famós Cant espiritual:

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira

amb la pau vostra a dintre de l´ull nostre,

què més ens podeu dar en una altra vida?

Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,

i el cos que m´heu donat, Senyor, i el cor

que s´hi mou sempre... i temo tant la mort!

El poeta estima apassionadament la vida i el món: el troba extremadament «formós» o bell, si es mira «amb la pau vostra a dintre de l´ull nostre». La imatge és senzilla, però de gran eficàcia visual («l´ull nostre», diminut, en què es reflecteix la vastedat de «la pau vostra», del Senyor). Observem que ens ho indica amb una construcció condicional: és a dir, de la natura i del món se´n gaudeix, quan se´ls veu precisament amb un sentit transcendent, quan se n´ha descobert l´harmonia, quan se´ls mira amb aquella puresa espiritual que era, com vèiem més amunt, el punt d´arribada a què havia d´aspirar la vida de l´home. Dins del pensament de Maragall, és lògic i humà, doncs, que l´arribada de la mort, la separació d´aquesta vida tan estimada, el torbi. Si hi ha algun concepte que es repeteixi gairebé constantment en la seva poesia és precisament aquest: «la vida» (energia, creativitat, bellesa), oposada a «la mort» (convencionalismes estèrils, fe morta, indiferència). Si la presència de la mort no fos temuda, no podríem creure en l´autenticitat d´aquest amor seu per la vida.

Ara bé, aquests versos i el que clouen el Cant espiritual, van a parar a allò que ja ens indicava el títol: un cant espiritual i, al capdavall, doncs, una forma de pregària. Recordem-los:

I quan vinga aquella hora de temença

en què s´acluquin aquests ulls humans,

obriu-me´n, Senyor, uns altres de més grans

per contemplar la vostra faç immensa.

Sia´m la mort una major naixença!

Josep Pelfort

Llicenciat en Filologia Catalana

Professor i traductor

[1] Aquest poema és ben conegut. Fins i tot, recentment, se n´ha fet una versió musical actual molt recomanable (a càrrec del grup Víctor Pi / Andana). El text es pot trobar, doncs, a la major part de les antologies. D´altra banda, Glòria Casals va publicar l´edició crítica de tota l´obra poètica de Maragall: Poesia de Joan Maragall (Barcelona, La Magrana, 1998).

[2] En aquest punt (i, en termes generals, en tot l´article), segueixo una breu i fascinant biografia: M. Serrahima, Vida i obra de Joan Maragall, Editorial Laia, Barcelona, 1981.

[3] Cito per La Setmana Tràgica. Tres articles (edició i introducció d´Ignasi Moreta), Fragmenta Editorial, Barcelona, 2009 (pàg. 46). El curador d´aquesta interessant edició també ha publicat un excel·lent i complet assaig sobre pensament i religió en l´obra del poeta: No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall (Fragmenta Editorial, Barcelona, 2010).

[4] Vegeu M. Serrahima, obra citada.

[5] Segueixo la biografia de M. Serrahima, abans citada.

[6] Vegeu, en aquest sentit: Antologia poètica. Joan Maragall (estudi introductori de Josep Vallcorba), Hermes, Barcelona, 2005.

[7] Vegeu M. Serrahima, obra citada.

[8] P. Gimferrer, Introducció a Catalunya. Joan Maragall, Blas Aristio Editor, Madrid, 1985. (Cito per Antologia poètica (a cura de Josep Vallcorba), obra citada.

[9] Immoble: immòbil.