Revista > Número 39

Persona y libertad: la posibilidad de una antropología metafísica de la persona humana

Ignasi X. Fuster Camp

Editorial Balmes

Barcelona, 2010

358 pàg.

 

L´autor, professor de la Facultat de Filosofiade Catalunya, presenta de nou la gran qüestió de la llibertat humana. I es pregunta: existeixen límits per a la llibertat?; és aquesta la millor manera de presentar la llibertat?; no caldria un image-3feb90f4d853b5644e00c00f4e534633plantejament més profund que ens permetés entendre-la més radicalment? En realitat, la qüestió de la llibertat és filosòficament molt present durant tota la «modernitat», com molt bé ha posat en relleu el Papa Benet XVI a la seva encíclica Spe Salvi.

En l´existencialisme, la llibertat és la primera afirmació antropològica. També l´Evangeli de Sant Joan posa en relleu la tensió íntima entre llibertat i veritat quan afirma que «la veritat us farà lliures». Com resoldre llavors la qüestió de la llibertat? De fet, molts dels autors existencialistes han sentit repulsió envers una visió de la llibertat «dominada» per la veritat. Certament, resulta paradoxal, per a l´essència mateixa de la llibertat, que els seus actes més íntims estiguin marcats per una font que supera la mateixa llibertat; és a dir, per uns manaments morals irrefutables. D´aquí resulta una aporia entre «autonomia i heteronomia», o bé entre «llibertat i necessitat», com ja remarcava Kierkegaard. Aquesta aporia sempre torna a aflorar una i altra vegada, en les diverses reflexions sobre la llibertat. Com podem, doncs, ser més fidels a aquest misteri fonamental de la persona, que és el nostre ser lliures?; com podem superar –des de quina perspectiva– aquesta aporia de la llibertat?

L´obra del Dr. Ignasi Fuster intenta presentar una manera renovada de plantejar la perenne i tortuosa qüestió de la llibertat, per tal de respondre totes aquestes preguntes tan essencials; més encara, vol superar, a més, els possibles plantejaments reduccionistes, negatius o no prou clarificadors.

L´autor vol clarament i naturalment situar –arrelar– la llibertat humana en la persona. Per això, abans d´arribar a la llibertat, estudia la persona humana. I es pregunta: què és la persona humana? en què consisteix la seva personalitas; és a dir, el nucli més profund de la persona, connotatiu de tots els éssers personals? S´imposa aquí un plantejament metafísic, que resultarà clau per tal de fonamentar una possible antropologia metafísica. Per aquesta raó, l´obra porta com a subtítol: La possibilitat d´una antropologia metafísica de la persona humana. El professor Fuster proposa la necessitat d´una superació de les antropologies de caràcter essencialista –centrades en la humanitas– en benefici d´una antropologia basada en l´ésser personal. I, per tant, tot l´estudi inicial de la persona, que busca poder il·luminar el misteri personal de la llibertat, és un intent d´esclarir l´ésser personal, com l´acte originari i fundador de la totalitat de l´home. Aquí hi ha la clau de volta de tota l´obra.

Com podem accedir d´una manera legítima des de l´essència fins a l´ésser, segons la genial distinció tomista esse-essentia? L´autor assenyala que aquesta superació estava pendent en sant Tomàs d´Aquino, i que Heidegger, ja durant el segle XX, la reprèn en el seu projecte antropològic de L´ésser i el temps. L´autor entronca amb aquesta inquietud, i intenta desenvolupar una metafísica de l´ésser personal que sigui fidel a l´essència humana, per tal de poder desplegar una antropologia metafísica de la persona, amb fonament i coherència interna. Segons l´opinió de l´autor, Heidegger capta aquest repte, però no acaba de reeixir-hi bé, precisament a causa de la pèrdua de la intuïció tomasiana de l´esse com a actus. L´antropologia heideggeriana té un regust de decepció. Cal comprendre en què consisteix allò que alguns filòsofs, com Leonardo Polo i Carlos Cardona, han anomenat l´acte personal d´ésser, que és l´acte propi de l´ésser humà. Serà molt important la manera com l´autor culmina tota aquesta línia d´investigació, oferint-nos una definició antropològica de persona humana; és a dir, una definició de caire metafísic, però fidel a l´essència humana, que mai no pot ser traïda o manipulada per la metafísica.

Precisament en aquesta perspectiva radical de la persona, l´autor té la base per poder afrontar l´àrdua qüestió de la llibertat, i més encara, per poder superar l´obscura aporia que ella mateixa planteja. És aquí on fan acte de presència dos autors importants per les seves reflexions vers la llibertat: Sören Kierkegaard (Les obres de l´amor) i Friedrich Nietzsche (Així parlà Zarathustra). Els dos, des de plantejaments radicalment oposats, reflexionen profundament sobre el misteri de l´home i de la seva llibertat. L´autor ressegueix les seves aportacions, per fer notar que tant Kierkegaard com Nietzsche tenen la lúcida intuïció de situar-se des de la perspectiva de l´amor, per tal d´oferir una visió més consistent de la vida humana. No és l´amor l´acte personal més lliure?; no és l´amor la clau hermenèutica per tractar de comprendre l´ésser i la vida de la llibertat?; no cal comprendre la llibertat radical –transcendental– de la persona des de la perspectiva de l´amor? Fins i tot, no és l´amor de la llibertat allò que permet superar radicalment l´aporia entre llibertat i necessitat? Dit d´una altra manera: què hi ha més lliure que l´amor i, alhora, què hi ha de més necessari que l´amor? L´home sense amor no pot sobreviure ni viure una vida autènticament humana. La visió que l´obra tracta de plantejar sobre la llibertat està marcada per aquest signe de l´amor, no sols entès com a acte propi de la llibertat, sinó, més encara, com a l´ésser de la llibertat.

Com es pot comprendre, és una obra profunda en tots els seus diversos aspectes i serà molt útil per a aquells que es veuen interpel·lats per aquestes qüestions filosòfiques. Des d´aquestes pàgines us recomanem l´obra del Dr. Ignasi Fuster, que l´editorial Balmes ha posat al nostre abast.

Josep Vall i Mundó

  • 09 juny 2011
  • Ignasi Fuster i Camp
  • Número 39

Comparteix aquesta entrada