Què rep la dona de l'Església. I què n'ofereix
David Cameron, primer ministre anglès, a l´aeroport de Birmingham va dir a Benet XVI, en acomiadar-lo del recent viatge a la Gran Bretanya: «Santedat, ens heu reptat a tot el país a asseure´ns a pensar, i això només pot ser bo».
Aquest repte el va viure la dona del segle XX. Va pensar la seva vida, la seva funció social, la seva forma de construir 
cultura. Va prendre decisions i va accedir a nous camps. Va assolir èxits i un lloc propi en la societat i en la cultura. Una dada expressiva: avui cap economia no s´aguantaria sense el treball de la dona.
Però el repte de pensar en la dona continua vigent. Hi ha camps que fan aigües. El seu lideratge en llocs clau encara no s´ha aconseguit. Hi ha alarma vermella de l´amor en el matrimoni, fallades en la fidelitat que es van prometre els esposos. L´educació dels fills reflecteix carències paternomaternes: demanen una conciliació real treball-família i una maduresa dels pares en el seu propi rol. L´experimentació biotècnica, desplegada arreu del món, assetja la dona a gran escala i origina autèntiques plagues: les conseqüències de l´avortament, de l´experimentació en el propi cos, etc. El repte de pensar en la dona i en l´home crida amb una intensitat especial, d´alarma disparada que no calla, a qui el rep en perspectiva cristiana.
El que la dona ha rebut de l´Església
Primer de tot, cal preguntar-se: què rep la dona de l´Església? La resposta és senzilla: la dona, igual que l´home, rep de l´Església la Fe en Jesucrist, Salvador, que el seu Fundador va dipositar en aquesta per transmetre-la «a tots els pobles» (cf. Mt 28, 19-20).
Aquesta Fe requereix una escolta atenta i la llum de la gràcia. Gràcia ens fa pensar en gratis, do no merescut, sinó donat per voluntat de qui el posseeix, Déu, perquè la gràcia és la vida de Déu en nosaltres, que ens permet de conèixer-lo i actuar amb la seva ajuda.
Per a la fe cristiana, les realitats temporals i materials (família, treball, cultura, política, etc.) són reflexos de Déu i camins de santedat. Ho afirma l´Església en el Concili Vaticà II (veg. la constitució Gaudium et Spes). Sant Josepmaria Escrivá, fundador de l´Opus Dei, ho va predicar i ajudar a viure des del 1928. Amb el seu missatge, adreçat a homes i dones per amor de Déu, ha facilitat que moltes dones encarnin l´Evangeli amb naturalitat en la vida de cada dia.[1]
La dona ha rebut de l´Església els tresors que en aquesta va dipositar Crist: el coneixement i la vida participada del Déu U i Tri i els sagraments. Els rep igual que l´home, els dos amb igual dignitat de persona humana i amb la diferència específica complementària que el fet de ser humans –home i dona– expressa.
La dona va rebre la Veritat de Déu. El Senyor –que va revelar la dignitat de les filles d´Abraham i, alhora, va destacar l´originalitat que distingeix la dona de l´home– la va anunciar a la Samaritana, que se sabia pecadora, al pou de Sicar. Joan Pau II, a la carta Dignitatis mulieris (15 d´agost de 1988), n. 15, posa en relleu el caràcter insòlit del cas, tenint el compte la manera habitual de tractar les dones els mestres d´Israel. Jesús destaca la fe de la cananea –«O dona, gran és la teva fe» (Mt 15, 28)– i l´amor de la pecadora que a casa del fariseu trenca el vas de perfum als peus del Mestre (cf. Lc 7, 47). Són dones les primeres testimonis de la Resurrecció i envia el Ressuscitat Maria de Magdala a anunciar als dotze que ha ressuscitat, convertint-la en «apòstol dels apòstols» (cf. Jo 20, 16-18) (cf. la carta Dignitatis mulieris, 15 d´agost de 1988, n.15-16).
De l´Església la dona rep la gràcia. S´incorpora amb tot el dret al culte, a la vida sacramental. El baptisme li confereix el sacerdoci real, participa així en l´únic sacrifici i en l´únic sacerdoci, pel qual els batejats, homes i dones, han d´oferir els seus «cossos com una víctima vivent, santa, agradable a Déu» (Rom 12, 1), «respondre a qualsevol qui demani raó de l´esperança» (1Pe 3, 15).
En instituir l´Eucaristia en el cenacle, Jesucrist va encomanar fer-la als dotze apòstols, tots homes, que van transmetre aquesta missió al sacerdot masculí que impersona el Crist Espòs. La dona, que representa l´Església, Esposa, rep així de Crist, l´Espòs, el sacrifici Redemptor.
Amb la institució del sagrament del matrimoni, Jesús introdueix per primera vegada la igualtat dels dos cònjuges, com a exigència d´aquesta unió especial i única, mitjançant la qual l´home i la dona esdevenen «una sola carn» (Gn 2, 24; Ef 5, 31). A més, posa com a model de l´amor de l´espòs, l´amor de Crist per la seva Església: «Marits, estimeu les vostres mullers, com el Crist va estimar l´Església i s´oferí a si mateix per ella» (Ef 5, 25), el barem més alt de la història de la humanitat.
La fe en Jesucrist, la gràcia i, amb aquesta, l´entrada a la vida trinitària, la participació en la missió sacerdotal, profètica i règia de Crist, la recuperació de la seva dignitat i la seva capacitat per viure sacramentalment l´amor de la l´Església-esposa: vet aquí alguns dels béns –n´hi ha molts més– que la dona rep de l´Església.[2]
Respostes de la dona
En la Història de l´Església, són incomptables les dones que van rebre els dons de l´Església i els van interioritzar amb ment i cor. Sostingudes per la gràcia, van respondre amb agraïment i generositat a allò que actuava en elles. Una resposta des de la seva pròpia personalitat, qualitat humana, valors i virtuts; per això mateix, una resposta personal única, i significativa. Fins al punt que «des de Maria a Mònica, fins a la Mare Teresa [...] les dones defineixen de moltes maneres el rostre de l´Església més que els homes».[3]
Maria de Magdala va anunciar la Resurrecció als qui s´amagaven per por; Priscil·la va anunciar l´Evangeli –juntament amb el seu espòs, Aquila– a Apol·lo (Act 18, 26); i Lídia, la primera a rebre el baptisme a Europa, hi va portar «els seus familiars» (Act 16, 13-15 i 40).
A l´edat mitjana, la dona va tenir una influència notable. Les reines acosten els marits al Baptisme: Clotilde a Clodoveu; Ingunda a Hermenegild; Berta a Etelbert de Kent. Caterina de Siena i Brígida de Suècia tenen un paper destacat en el retorn del papa d´Avinyó a Roma.
A l´edat moderna, Teresa de Jesús segueix la crida de Déu a la reforma del Carmel per salvar la unitat de l´Església trencada per la Reforma luterana. Isabel la Catòlica sosté l´evangelització d´Amèrica i la llibertat dels indis. Àngela de Mèrici (+ 1540) reuneix per primera vegada un grup de dones per instruir la dona. Teresa de l´Infant Jesús s´ofereix per la santedat dels sacerdots dels cinc continents, i va ser proclamada «patrona de les Missions».
Al segle XX, la dona ha esdevingut protagonista explícita en diversos àmbits de la vida humana –social, familiar, econòmic, científic, artístic, polític– i ha incidit en la cultura. Des del claustre van influir Teresa de Calcuta, Teresa Jornet, sor Àngela de la Creu, Teresa dels Andes. Des de la cultura i buscant la veritat, va arribar al Carmel Edith Stein (Teresa Benedicta de la Creu). Construeixen avui l´Església les que recorren els camins de Sor Àngela; les Clarisses de Lerma; les filles de la Mare Teresa; als Estats Units, la Mare Angèlica, a través de la televisió i Internet, porta Crist fins als racons més oblidats.
Han construït l´Església, lliurant-se als qui les envoltaven, moltes professionals que van complir el seu deure i que es van donar a les seves famílies. Davant la impossibilitat de parlar de totes, n´esmentaré unes quantes.
Algunes dones que van destacar per la resposta de fe i vida cristiana
La metgessa pediatra italiana Gianna Beretta Molla (1922-1962), professional de prestigi i mare heroica, canonitzada per Joan Pau II el 16 de maig de 2004. En assabentar-se del creixement d´un gran fibroma maligne i percebre el perill per al fill que portava a dintre va dir als metges: «Salveu el meu fill!».
Ho explica el seu marit, l´enginyer Pietro Molla: «La meva esposa era una santa normal. [...] tenia una confiança infinita en la Providència i era una dona plena d´alegria de viure. Era feliç, estimava la família, estimava la professió de metgessa, també estimava casa seva, la música, la muntanya, les flors i totes les coses boniques que Déu ens ha donat». I afegeix: «La santedat no sols està feta de signes extraordinaris [...] [sinó] de l´adhesió quotidiana als designis inescrutables de Déu.[4]
La Gianna es va negar a rebre tractament de quimioteràpia i va triar sentint-se lliure la solució més arriscada per a ella. Va ser coherent amb la llum de la fe encesa a la seva ànima. Va morir una setmana després d´haver donat a llum el quart fill.
Una trajectòria vital diferent és la de Dorothy Day(Nova York, 1897-1980). Periodista, eficaç lluitadora pels drets humans, primer amb iniciatives socialistes i, des de la seva recepció dins l´Església Catòlica, com a camí de trobada amb Déu i de servei als altres, especialment als més necessitats.[5] El16 de març de 2000, l´arquebisbe de Nova York, el cardenal John O´Connor, va obrir el seu procés de canonització.
El 1932 va engegar el diari The Catholic Worker, per impulsar el compromís social i les obres de misericòrdia. Després va ajudar els qui no tenien res –ni sostre, ni menjar ni cèntims– per temps il·limitat. El 1936 funcionaven 33 cases al país. Alguna vegada els seus crítics li recordaven la frase de Jesús: «Pobres n´hi haurà sempre entre vosaltres». I ella replicava: «Però no ens alegrem que n´hi hagi tants. L´estructura de classes és obra nostra i amb el nostre consentiment, no el de Déu, i hem de fer tots els possibles per canviar-la. Necessitem un canvi revolucionari».
Guadalupe Ortiz de Landázuri (Madrid, 1916 – Pamplona, 1975) va ser una de les primeres dones de l´Opus Dei. Va treballar per estendre la crida universal a la santedat a Espanya, Mèxic i Itàlia.[6] El 18 de novembre de 2001, l´arquebisbe de Madrid, el cardenal Rouco Varela, va obrir el seu procés de canonització.
El 1944, sant Josepmaria Escrivà li va descobrir la crida a la santedat enmig del món. Poc temps després va demanar l´admissió a l´Opus Dei. A Madrid i a Bilbao inicia l´administració domèstica de dos col·legis majors i organitza cursos de formació professional i cristiana per a joves empleades. Dirigeix una residència d´estudiantes universitàries a Madrid, en les quals arrela un apostolat eficaç. El 1951, el Fundador la invita a començar la tasca de les dones de l´Opus Dei a Mèxic, on deixa una profunda empremta. El 1956 viatja a Roma, des d´on impulsa l´apostolat arreu del món.
Va tornar a Espanya –el cor començava a fallar-li– i va obtenir el doctorat en Ciències amb la màxima qualificació (1965). Premi d´Investigació Juan de la Cierva, obté plaça de professora de Ciències en una escola professional pública. Atén també tasques formatives i de direcció en l´Opus Dei. Fins al final va reflectir l´anhel que movia la seva vida: acostar les ànimes a Déu, amb la seva alegria i amistat.
Jutta Burggraf (Hildesheim, 1952 – Pamplona, 2010), doctora en Psicopedagogia per la Universitat de Colònia (1979) i doctora en Teologia per la Universitat de Navarra (1984), professora del Departament de Dogmàtica, a la Facultat de Teologia de la Universitat de Navarra. Va morir el 5 de novembre, després de lluitar uns quants mesos, amb coratge i serena confiança en Déu, amb una leucèmia greu.
La Jutta va descobrir la crida universal a la santedat a la Residència universitària Muengersdorf (Colònia) (1978) i va demanar l´admissió a l´Opus Dei. Sant Josepmaria Escrivà va impulsar l´estudi de la teologia per part de les dones de l´Obra, i la Jutta, a més, va optar professionalment per aquesta ciència fins a obtenir el Doctorat.
Sempre va buscar penetrar en la Veritat i descobrir el Bé per incorporar-lo a la seva vida i transmetre´l en classes, conferències, escrits[7] i en el tracte personal. El seu ensenyament manifestava la raó i el fi de la seva vida: el Déu que és amor. Abordava amb llibertat els temes més conflictius amb desig d´aportar-hi llum. La qualitat del seu magisteri va motivar que rebés invitacions de molts països, i sempre va procurar atendre-les.
Dones que continuen donant un testimoniatge cristià coherent en el món d´avui
Mary Ann Glendon (1938, Berkshire County, Massachusetts), casada amb Edward R. Lev, ha tingut tres filles. Professora de Dret a la Universitat de Harvard, és membre de l´Acadèmia Pontifícia de Ciències Socials des de la seva constitució (1994); actualment n´és presidenta. Va encapçalar la delegació de la Santa Seu en la IV Conferència de la Dona de l´ONU a Pequín (1995).[8] Ambaixadora dels EUA davant la Santa Seu (2007-2009).[9]
Treballadora, sociable i senzilla, bona transmissora de les seves conviccions –en classes, escrits i intervencions–, amb notable capacitat d´escoltar i de donar-se als altres, i conseqüent amb la fe que professa, Glendon ha construït Església, tant en la seva família com en la seva professió, difonent els principis de la llei natural i d´un ordre social que s´hi adigui. Ho ha fet al màxim nivell.
Entre els seus llibres cal destacar A World Made New: Eleanor Roosevelt and the Universal Declaration of Human Rights, sobre la declaració dels drets humans per part de l´ONU, iniciativa d´Eleanor Roosevelt. Dos estudis comparatius: Abortion and Divorce in Western Law i The Transformation of Family Law, premiat el segon, el 1993, amb l´«Order of the Coif Triennial Book Award», de la Legal Academy. Doctora Honoris Causa per nombroses universitats: Chicago, Lovaina, Navarra etc. Rep el premi «National Humanities Medal» (2005), al mèrit de la Cultura Catòlica (2008) i el «Proudly Pro-Life Award» (2009) per defensar la vida del no nascut. The National Law Journal la inclou entre les «cinquanta juristes més influents d´Amèrica» (1998).
Mercedes Aroz (Saragossa, 1944) testimonia avui la fe que li va arribar després d´un llarg iter.[10] Doctora en Economia, jove marxista, va educar els dos fills en aquests valors. El petit va arribar a la fe per gràcia de Déu abans que la Mercedes.
Afiliada al PSOE (1976), una de les fundadores del PSC (1978), diputada socialista (1986-2000) i senadora (2000), va ser la més votada de la democràcia, amb 1,6 milions de vots a Barcelona (2004).[11]
Després d´abraçar la fe, va renunciar al seu escó el 2007. Ho va fer públic «per subratllar [...] que el cristianisme té molt a dir als homes i dones del nostre temps, perquè hi ha alguna cosa més que la raó i la ciència [...]. A través de la fe cristiana s´aconsegueix comprendre plenament la pròpia identitat com a ésser humà i el sentit de la vida».
Per a la Mercedes, «el polític catòlic per damunt de tot ha de representar i defensar els valors fonamentals de l´ésser humà». En el X Congrés Catòlics i Vida Pública, sosté: «Cal plantejar l´abolició de l´avortament com el que és: un objectiu progressista, d´avenç de la civilització, perquè el reconeixement jurídic dels drets humans i la seva ampliació és fruit del progrés de l´ésser humà en la comprensió de la seva realitat i de la seva dignitat com a persona».
Denuncia la ideologia laïcista: «La llibertat religiosa reclama el respecte i un reconeixement positiu del fet religiós enfront d´un intent d´imposar el laïcisme»; i exigeix a l´Estat facilitar «l´educació religiosa a l´escola», ajudar el matrimoni i la família, afrontar –tot respectant la persona– la biotecnologia, la interculturalitat o la interreligiositat, que són «les qüestions més greus que afecten la visió de l´home».
Mariqui Dueñas (Madrid, 1959), secretària a Espanya de Mans Unides, casada amb Alfonso Cervera Dueñas, signe del valor del sofriment viscut amb Fe. Personalitat activa, plena d´energia, vivaç, amb molts amics. Mentre estudiava, va practicar la natació: campiona de Galícia als quinze anys, subcampiona d´Espanya, bones marques internacionals. Als disset anys, un foc devorador va canviar la seva vida. Va patir molt, però va saber que Déu li donava una altra oportunitat de viure, i buscava un perquè.
Després de l´alta, va estudiar a Anglaterra i als EUA. Des d´Espanya va viatjar a Kenya (1991); va experimentar la duresa del Tercer Món i va optar pel voluntariat. Primer a l´Àfrica, després a Naga (Filipines), on va conèixer les Missioneres de la Caritat de la Mare Teresa. Va treballar amb els més pobres entre els pobres, amb total gratuïtat, i va percebre que el dolor assumit construeix la persona. A l´Índia, de la Mare Teresa va aprendre el valor de «poques coses fetes amb gran amor». A la fi, descobreix la seva crida: servir a través del testimoniatge.
Va tornar a Espanya i va treballar com a voluntària de projectes de Mans Unides (1999), i va assistir malalts terminals de sida (Missioneres de la Caritat, a Madrid). «Moltes vegades és més difícil donar-se als altres aquí –afirmava– que en el Tercer Món».[12] Com a secretària de Mans Unides, ha portat l´àrea de projectes sobre el terreny. De nou, «és deixar-me usar per Déu». I conclou: «Dono gràcies a Déu per cada dia de la meva vida».
Mercè Riera va fundar "El Xiprer" (1993), institució d´acollida, a Granollers.[13] Fe sòlida, la sap encarnar estimant el proïsme. "El Xiprer" és situat a la casa familiar, que, en morir els pares, va quedar buida. La Mercè es preguntava dintre seu: «Senyor, què n´esperes, Tu, d´aquesta casa?». Participava en un grup de pregària i va llegir el salm 132: «Li beneiré les provisions, i abundaran, els seus pobres menjaran fins a saciar-se». Es va imaginar la sala gran convertida en un gran menjador on es complís aquesta benedicció. I així va ser.
«El Xiprer» té avui 140 voluntaris que treballen al menjador, en la distribució d´aliments a persones sense recursos... El 2009 es van distribuir 140.000 quilos d´aliments. A més d´oferir menjar, «El Xiprer» acull les persones que ho necessiten, analitza les causes de la seva situació i busca solucions. Des del 2008 atén persones que abans tenien estabilitat econòmica, però amb la crisi i l´atur no han pogut afrontar una hipoteca i tenen una difícil situació econòmica, familiar i legal. Vint voluntaris –economistes, advocats i empleats de banca– estudien solucionar aquests problemes i que puguin arribar a fi de mes, encara que modificant els costums. El treball es fa coordinat amb Càritas. Un grup de suport busca recursos per al centre; en preguntar a la Mercè si han faltat mai, va respondre: «Si cadascú fa la seva part, la Providència no falla mai».
* * *
Podríem continuar parlant de moltes altres dones que «construeixen Església». Ho fan, en primer lloc, totes les que en l´àmbit familiar es lliuren als seus: «La família cristiana transmet la fe quan els pares ensenyen els fills a resar i resen amb ells (cf. Familiaris consortio, 60); quan els acosten als sagraments i els van introduint en la vida de l´Església; quan tots es reuneixen per llegir la Bíblia, il·luminant la vida familiar a la llum de la fe i lloant Déu com a Pare».[14]
Així ho veia sant Josepmaria: «En tots els ambients cristians se sap, per experiència, quins bons resultats dóna aquesta natural i sobrenatural iniciació a la vida de pietat, feta en l´escalf de la llar. El nen aprèn a col·locar el Senyor en la línia dels primers i més fonamentals afectes; aprèn a tractar Déu com a Pare, i la Verge, com a Mare; aprèn a pregar, seguint l´exemple dels seus pares. Quan es comprèn això, es veu la gran tasca apostòlica que poden fer els pares, i com estan obligats a ser sincerament piatosos, per poder transmetre –més que no pas ensenyar– aquesta pietat als fills» (Converses, 103).
«Una mare pot formar els fills en profunditat, en els aspectes més bàsics, i pot fer d´ells, al seu torn, altres formadors, de manera que es creï una cadena ininterrompuda de responsabilitat i de virtuts» (Converses, 89).[15]
Elisa Luque Alcaide
Professora agregada d´Història de l´Església, Universitat de Navarra
Doctora en Filosofia i Lletres i en Història d´Amèrica
[1] Cf. Ana Sastre, Tiempo de caminar. Semblanza de Mons. Josemaría Escrivá de Balaguer, Rialp, Madrid 1990, pàg. 100-106 i pàg. 301-316, passim; Francisca Rodríguez Quiroga, «14 de febrero de 1930: la transmisión de un acontecimiento y un mensaje», a Studia et Documenta (Roma) 1 (2007) pàg. 163-189.
[2] No m´entretinc, perquè són coses més conegudes, en l´evangelització i l´educació de la dona, el treball a favor de nenes òrfenes o de pares desconeguts; i, avui dia, per atendre les que pateixen les conseqüències de l´avortament.
[3] Benet XVI, en Luz del mundo. Conversaciones de Benedicto XVI con Peter Seewald, <http://www.zenit.org> (21 de novembre de 2010).
[4] Aciprensa, 10 d´octubre de 2010, <http://www.aciprensa.com>.
[5] Cf. Jim Forest, Love is the Mesure: A Biography of Dorothy Day, Orbis Books, 1994. Veg. www.catholicworker.org
[6] Mercedes Eguíbar Galarza, Guadalupe Ortiz de Landázuri,Palabra, Madrid 2001.
[7] Entre els seus més de 20 llibres, alguns traduïts a diversos idiomes, cal esmentar: Teresa von Avila. Humanität und Glaubensleben, Vivir y convivir en una sociedad multicultural, Una perspectiva cristiana en un mundo secularizado, Teología Fundamental, Conocerse y comprenderse i Libertad vivida: con la fuerza de la fe. Explicava que Joan Pau II una vegada li va dir: «Has d´escriure molt! Escriu molt!».
[8] Primera dona a assumir aquests dos càrrecs.
[9] Cf. http://es.wikipedia.org/wiki/Mary_Ann_Glendon.
[10] Cf. http://www.archiburgos.org/sembrar/854/entrevista.htm.
[11] Cf. http://www.forumlibertas.com: Entrevista, 22/09/2010.
[12] María Rosario Dueñas, testimoniatge presentat en el Simposi de la Facultat de Teologia, Universitat de Navarra, 16 d´abril de 2010 (en premsa). Citat amb autorització de l´autora.
[13] Antoni Pedragosa, Cuando fe y acción se complementan,<http://www.forumlibertas.com> (17 de novembre de 2010).
[14] Benet XVI, Homilía en la Santa Misa en la Ciudad de las Artes y las Ciencias de Valencia (9 de juliol de 2006).
[15] No és fàcil relatar aquesta projecció. Molts autors han relatat la influència d´una mare. Cf. Humphrey Carpenter, J.R.R. Tolkien. Una biografía, Minotauro, Barcelona, 1990, pàg. 43; José Vasconcelos, Ulises criollo, Crítica (Claude Fell, coord..) ALLCA, Madrid-México 2000, pàg.7-8; Julián Herranz, Atajos del silencio, Rialp, Madrid 2004, pàg. 81.
