Ecofeminisme i sostenibilitat
Arrels filosòfiques de l´ecofeminisme i les seves inspiradores
Des que, en l´informe publicat per la Comissió Mundial del Medi Ambient i del Desenvolupament, es va presentar el concepte de Sostenibilitat com un «Desenvolupament que té en consideració les necessitats de les generacions actuals sense comprometre les necessitats de les generacions futures» (Informe Brundtlant, 1987), s´ha canviat la visió segons la qual el progrés i el desenvolupament humans són incompatibles amb la conservació del medi ambient. De mica en mica les polítiques, els programes educatius i la ciutadania general adquireix el nou paradigma de la sostenibilitat en el qual inclouen els aspectes socials, econòmics i mediambientals. S´analitzen i s´intenten resoldre els problemes humans des de perspectives més globals i sistèmiques.
Aquesta visió holística que intenta dissoldre compartimentalitzacions entre els aspectes ecològics i els socioeconòmics comença ja a desenvolupar-se amb la crítica feminista i ecofeminista dels anys 70.
Relació entre dona i medi ambient
Hi ha diferents camins que mostren la relació entre dona i medi ambient. En la mateixa època que es formen el grups ecologistes com Greenpace (1971), sorgeixen moviments de justícia social liderats per dones, com el de Love Canal (1978) a l´estat de Nova York, que denuncien impactes mediambientals perquè han provocat avortaments, malalties i malformacions als nens.
Paral·lelament, des d´una perspectiva més acadèmica, algunes feministes com Françoise d´Eaubonne (1974) publica Le Femenisme ou la mort, obra en què analitza les causes de la crisi social i mediambiental i en culpabilitza la modernitat i l´home patriarcal occidental, que són identificats com els responsables d´aquesta crisi. Presenta el que fins llavors algunes feministes com De Beauvoir havien criticat: l´afinitat entre les dones i la naturalesa, i les actituds genuïnament femenines de la maternitat, com a habilitats positives perquè faciliten el respecte i la cura del medi natural. Aquestes actituds contrasten amb les pròpies de l´home patriarcal, que són, segons D´Eaubonne i totes les ecofeministas, el domini i l´explotació.
Si en els feminismes dels primers anys 70 es reivindiquen els drets de les dones al món de la cultura i es denuncien els estereotips femenins de considerar la dona com a passiva i sentimental, i confiscada a l´àmbit privat, a partir de l´obra Le Féminisme ou la mort de d´Eaubonne, es recupera la identificació patriarcal de Dona-Naturalesa, però per donar-li un nou significat. L´associació dona-naturalesa en lloc de ser vista com la causa del domini és interpretada com el catalitzador que permetrà construir una societat més humana i sostenible. Alguns grups ecofeministes deriven del feminisme i d´altres emergeixen d´accions reivindicatives de protecció del medi ambient, quan aquest és font de subsistència i condiciona la salut dels propis fills.
En els grups ecofeministes que deriven del feminisme, sorgeixen veus que denuncien una visió mecanicista i dominadora de la naturalesa i proposen un tractament alternatiu més integrador. No totes les denúncies són iguals, ni els conceptes de naturalesa humana i naturalesa no humana i desenvolupament humà, són similars, sinó que hi ha diferents posicionaments entre els grups ecofeministes.
L´origen acadèmic de l´ecofeminisme és independent, en gairebé tots els casos, de la praxi ecològica reivindicativa d´iniciativa femenina, a excepció dels ecofeminismes del Sud o ecofeminismes teoricopràctics, en què, juntament amb la pràctica social i ambiental, hi ha un cos filosòfic i una recerca acadèmica.
D´altra banda, hi ha una una nova realitat que és el fenomen anomenat la femeinització de la pobresa, arran del fet que, al segle XXI, és quan es produeix un major índex de pobresa en el sexe femení.
En països en vies de desenvolupament, majoritàriament de l´Hemisferi Sud, les persones consumeixen els productes naturals sense gairebé cap mena de transformació i quan, no n´hi ha, a causa de la deforestació, la contaminació, el canvi climàtic o els diversos conflictes bèl·lics, no tenen possibilitat de accedir a altres alternatives de subsistència. La població més pobra del planeta és la més dependent del medi ambient, i aquesta dependència accelera l´emigració a la recerca de recursos per poder sobreviure.
Davant del desplaçament de milions d´ecorrefugiats per escassetat d´energies fòssils i recursos naturals, els que han romàs a les seves llars al càrrec de les seves famílies o de comunitats han estat les dones. Per aquesta raó, les dones constitueixen el grup de les més pobres entre els pobres, i són alhora les que han estat capaces de conservar i cuidar el medi ambient com a mitjà de subsistència. Davant del fet que la dona és la més perjudicada pels problemes mediambientals, algunes feministes ho denuncien des d´una perspectiva de víctima i unes altres com Vandana Shiva proposen establir llaços o aliances: llaços entre home i dona, llaços entre els habitants de la gran família humana i llaços amb el medi ambient.
Tipus d´ecofeminismes
L´ecofeminisme presenta un marc teòric difús en el qual és molt difícil precisar els termes i, per tant, les relacions entre l´ésser humà i la naturalesa, així com les classificacions dels tipus d´ecofeminismes que deriven de les concepcions filosòfiques.
Hi ha diferents classificacions dels ecofeminismes en la bibliografia consultada1. En aquest article, a partir de la classificació dels feminismes realitzada per Holland-Cunz2, s´ha elaborat un esquema de cada un d´ells, incorporant-hi aquells ecofeminismes que sorgeixen posteriorment. Els recollim tots d´una forma sintètica, assenyalant els diferents noms que adquireixen i esmentem les autores més representatives.
Ecofeminisme radical o biologista
L´ecofeminisme radical procedeix del feminisme radical de diferència i constitueix els orígens o les arrels de l´ecofeminisme. Les autores d´aquest grup són nord-americanes i destaquen les connexions històriques, biològiques i socials entre la naturalesa i les dones. Critiquen el patriarcat com a forma d´opressió i recuperen el matriarcat, rebutjant, per tant, els postulats del feminisme liberal i apropant-se més a un feminisme romàntic, amb una visió ginocèntrica. Sostenen que, en estar la dona més a prop de la naturalesa, està per tant en una millor situació per salvar el món del desastre ecològic.
El mateix any de la publicació de Le féminisme ou la mort (1974), la teòloga Mary Mellor ja treballa els conceptes ecofeminismes i es celebra la primera Conferència sobre Dones i Medi Ambient a Berkeley.
L´any 1978, apareixen obres de Mary Daly i Susan Griffin, que atribueixen al baró els desastres ecològics i de la dominació sexista. En cap moment, s´hi volen assemblar (feminisme de la diferència); proposen el protagonisme de la dona com l´única solució per aconseguir la pau i l´equilibri ecològic.
En la majoria d´aquestes autores, s'identifica la Naturalesa amb la Mare Terra divinitzada. Es busca una nova cosmologia i es presenten plantejaments acientífics i en alguns casos també antiecològics. Aquest ecologisme radical de diferència, es pot considerar una variant de l´Ecologia profunda, amb plantejaments biocentristes.
Ecofeminisme del Sud
Aquest tipus d'ecofeminisme deriva del feminisme cultural, però en lloc de potenciar el matriarcat contra el patriarcat (superant, doncs, els termes de la dominació dualista), pretén aconseguir la igualtat de drets entre homes i dones, a través del reconeixement de les diferències. No intenta anul·lar les diferències biològiques, socials i culturals, sinó buscar la complementarietat i interdependència.
La diferència fonamental d'aquest tipus d´ecofeminisme, és que no ha sorgit d´una investigació acadèmica sobre ecologia i feminisme, sinó de la trobada amb dones que havien patit greus problemes ecològics, que afectaven la salut i el sosteniment de les seves famílies. Davant d´aquests fets, dones senzilles –sense formació acadèmica i sense recursos materials– no han romàs indiferents, sinó que han mobilitzat iniciatives de justícia social, en les quals es vincula la cura del medi ambient amb l´alimentació, la salut i el progrés humà.
Aquest ecofeminisme s´ha involucrat socialment en moviments a favor de la defensa i la protecció dels més marginats, de les dones, dels indígenes i, per tant, també de les cultures locals que es consideren font de coneixement. Representants importants d´aquest ecofeminisme són Vandana Shiva a l´Índia, Maria Mies a Alemanya (que ha publicat conjuntament amb Shiva) i Wangari Maathai, a Kenya.
L´Ecofeminisme de Vandana Shiva té el seu origen en la praxi ambiental (fonamentalment, en el moviment hindú Chipko), a partir de la qual posteriorment es desenvolupa un marc conceptual que el fonamenta filosòficament. Quant a la seva vinculació amb els feminismes, en Shiva hi ha un posicionament del feminisme radical de diferència (home i dona són diferents tenint la mateixa dignitat com a persones), però sense tenir una actitud negativa cap al baró en general, sinó que proposa la complementarietat entre home i dona per aconseguir un desenvolupament humà integral.
Les qualitats que s´atribuïen a la feminitat, com la proximitat cap a la vida, la cura i la dependència d´unes persones de les altres i de la naturalesa, són vistes com a actituds positives per superar la crisi ambiental. Es potencia la capacitat de la dona de ser sustentadora i assistent de la vida natural.
Shiva i Maathai han advocat per moviments socioambientals com Chipko i Navdanya al subcontinent indi, i El Cinturó Verd, fonamentalment en el continent africà. En aquests moviments, es troben involucrades milions de dones pobres de l´Hemisferi Sud.
Aquestes iniciatives han intentat potenciar i preservar recursos locals, com les llavors autòctones i els arbres a fi de evitar l´erosió i la desertització. Protegir els béns naturals locals ha estat la forma de lluitar contra la pobresa i la desnutrició d´una forma constructiva.
Dins d´aquest grup, com a autora amb més obres publicades, figura Vandana Shiva i posteriorment Maria Mies, entre les que comparteixen l´autoria de dues obres. Elles mateixes no es situen dins de l´ecofeminisme radical o cultural, perquè consideren que les autores radicals continuen emprant les mateixes estratègies del patriarcat reduccionista de domini però invertint els termes.
Postulen que l´ecofeminisme radical parteix d´una situació de privilegi en certa manera artificial, atès que només són discursos teòrics sense tenir cap vinculació amb la pràctica socioambiental, i que, ben al contrari, l´ecofeminisme teoricopràctic promou els drets humans i la conservació de la naturalesa.
Fan denúncies explicites de les manipulacions de la sexualitat, com una expressió de domini i, per tant, de tracte indigne que perjudica sobretot les dones més pobres.
Sostenen que el feminisme tecnicista va en contra de la naturalesa i, per contra, la praxi de l´ecologisme popular liderat per dones que respecten les lleis de la naturalesa va a favor del medi ambient i de les persones. Refermen la idèntica dignitat de l´home i de la dona, al mateix temps que reconeixen la dependència amb la naturalesa.
Pel que fa a la imatge que tenen de Déu, la natura i l´ésser humà, es posicionen com a panteistes o transpersonalistes. Identifica –sobretot Shiva– l´univers com una energia creativa autoorganitzada, autogenerativa i autorenovable3.
Ecofeminisme socialista
Aquest grup és el que aplega un major nombre d´autores, totes elles de països occidentals: Ynestra King, Mary Mellor, Carolyn Merchant, Evely Fox Keller i Irene Diamond (els Estats Units), Ariel Kay Salleh (Austràlia) i Barbara Holland-Kunz (Alemanya).
Ynestra King va organitzar la primera trobada sobre Ecofeminisme: Women and Life on Earth: Ecofeminism in the 80, arran de la qual aquest corrent de pensament va prendre cos de moviment.
La característica de l´ecofeminisme socialista és la de destruir els dualismes: cultura/naturalesa, home/dona, ment/cos, esperit/matèria i promoure una nova metodologia científica feminista, no dualista ni fragmentària. És molt coneguda l´obra de Carolyn Merchant: The Death of Nature: Women, Ecology and the Scientific Revolution (1980) en la qual s´identifica la naturalesa amb la figura de dona i mare i es denuncia la visió mecanicista del món que ha provocat l´explotació ecològica.
Ecofeminismes de la Teologia de l´Alliberament
Les autores d´aquest grup presenten característiques comunes a l´ecofeminisme socialista i al constructivista.
En la seva lectura de la realitat, segueixen el mateix discurs de l´ecofeminisme de denunciar els dualismes home/dona, cultura/naturalesa, ànima/cos, però acusen el patriarcat no només d´haver aconseguit un domini econòmic, polític i bèl·lic amb l´explotació de la naturalesa i la dona, sinó que la característica pròpia d´aquest ecofeminisme és que acusen el patriarcat d´haver exercit un domini també espiritual. Proposen la deconstrucció del model teològic per reconstruir un nou model de teologia ecofeminista. Les autores més representatives d´aquest grup són Ivone Gebara i Rosemary Radford Ruether.
Rosemary Radford Ruether, teòloga de formació, publica el 1975 New Women/ New earth: Sexist Ideologies and Human Liberation. En aquesta obra afirma que s´han d´unir les demandes del moviment feminista amb les demandes del moviment ecologista per poder concebre unes noves relacions socioeconòmiques, que no es basin en els patrons de domini subjacents en la societat industrial.
Mary Daly, a qui hem inclòs en l´Ecofeminisme Radical o Cultural de caràcter Biologicista, té tesis en comú amb la Teologia de l´Alliberament, en tant que és teòloga feminista.
Altres autores d´aquest grup, i que tenen en comú amb Ivone Gebara el fet de ser teòlogues i d´Amèrica del Sud, són Margarita Pintor i Coca Trillini. Es critica la imatge masculina de Déu, que la qualifiquen de sexista. Se substitueix un Déu Transcendent –que s´identifica com a patriarcal– per un Déu immanent i femení. Com a alternativa, s´adora la deessa Terra, sustentadora de vida.
Presenten una visió holística del planeta, les persones som un tot amb la naturalesa. La religiositat es manifesta com una possibilitat de transcendir a partir de la naturalesa.
Ecofeminisme constructivista
Aquesta actitud sorgeix d´algunes investigadores com Bina Agarwall, Gesta Menon i Mira Burra, totes elles índies, i Val Plumood (australiana), que critiquen alguns aspectes dels ecofeminismes, fonamentalment aspectes de l´ecofeminisme de Vandana Shiva, que qualifiquen d´essencialista. L´autora que més s´ha pronunciat en aquesta línia ha estat Bina Agarwall. En proposar una alternativa i una reformulació de l´ecofeminisme, suggereix també un canvi de nom: Feminisme mediambientalista o Feminisme ecologista.
Proposen un ecofeminisme de la reconstrucció distanciant-se del racionalisme.
Aportacions de l´ecofeminisme a la sostenibilitat
Com a alternativa digna a la dominació patriarcal de la dona i de la naturalesa, hi ha la complementarietat home-dona i el respecte per les lleis de la natura.
Respecte i cura en lloc de domini i explotació. Des de l´ecofeminisme de Shiva i des del nou paradigma de la sostenibilitat, es presenta una visió integradora de la realitat, que permet de superar el dualisme.
Es proposen les solucions de conflictes des d´una visió més integradora: homes i dones incorporen valors que tradicionalment s´havien identificat només com a femenins: la intuïció, la capacitat d´alteritat, la cura del feble i desprotegit; ancià, nen, malalt o ciutadà d´un país en vies de desenvolupament i també les actituds corporatives, la tendència al concret, el petit i el local. Aquestes actituds «femenines», s´uneixen a un model de desenvolupament sostenible que contempla els límits dels sistemes i acaben sent l´essència del nou paradigma ecofeminista.
Els valors relacionats amb la cura i la protecció de la vida s´han associat històricament a les dones: s´ha catalogat el gènere femení de passiu perquè no entrava en les economies de mercat, perquè no produïa i perquè no estava associat amb actituds dominadores.
Les actituds de cura i atenció de l´altre són actituds actives perquè pressuposen la iniciativa de sortir d´un mateix per servir l´altre. El servei desinteressat i humil associat a la compassió, és actiu perquè suposa un pronunciament i moltes vegades una renúncia voluntària a èxits. Aquestes actituds, que s´han vist com a passives per ser silencioses i ocultes, són actives quan són lliures i són constructores d´una civilització més humana.
El nou paradigma ecofeminista de la responsabilitat i de la cura, presenta un model alternatiu al model patriarcal, i té, principalment, aquests postulats:
· Els elements que es veien anteriorment com a oposats: raó/emoció, masculí/femení, esperit/cos, nord/sud... són vistos com a complementaris.
· Es valora la diversitat social, cultural i natural (biodiversitat).
· S´analitzen els problemes socials i ecològics d´una forma sistèmica i relacionats entre si.
· Apareixen ciències noves com l´ecoeconomia.
· Es difon el valor de la cura, de l´atenció del feble i l´indefens.Se substitueix la independència i l´autosuficiència per la interdependència.
· Es relativitza la cultura de l´èxit per abraçar la cultura de la felicitat.
· Es rescata el valor d´alló petit, d´alló descentralitzat, davant el poder d´alló gran.
· Es reconeix el valor intrínsec de tots els éssers vius.
· Se substitueix el model de progrés productivista per un model sostenible.
· S´és més conscient dels propis límits.
· S´ha d´emprar la ciència i la tècnica amb ètica.
· Es modifiquen els conceptes de desenvolupament humà, riquesa i qualitat de vida, des d´una perspectiva únicament material i econòmica, per uns altres que consideren el bé integral de la persona en totes les seves dimensions. En definitiva, es tracta de valorar alló petit, alló divers, que no sempre produeix econòmicament. Reconèixer el valor ontològic de cada ésser humà, per cuidar-lo.
· La proposta és realitzar la tasca de valorar i cuidar la persona i tota la creació de forma compartida, els homes i les dones. Per tant, en el nou paradigma ambiental (que inclou totes les dimensions de la persona) es parla de corresponsabilitat familiar, social i ecològica.
Sílvia Albareda Tiana
Professora d´Educació per al Desenvolupament
Sostenible Universitat Internacional de Catalunya
1 Bellver, V. y Nuévalos, C. (1999), Una mirada diferente. La mujer y la conservación del medio ambiente. Valencia, Editania., pàg. 76-91; Holland-Cunz, B. (1996). Ecofeminismos. Madrid: Instituto de la Mujer, pàg. 45-57, Del Bravo, M. A. (1999), El ecofeminismo: un reencuentro con la naturaleza. Jaén: Universidad de Jaén, 18-30; Bustillos, S. (2005). Mujeres de tierra. Ambientalismo, feminismo y ecofeminismo. Noesis, julio-dic (15). Nº 28, Universidad Autónoma de Ciudad Juárez: Ciudad Juárez, pàg. 59-77; Puleo, A. (2002). Feminismo y Ecología. Un repaso a las diversas corrientes del ecofeminismo. El Ecologista, 31, pàg. 36-39. y Romañà, T. (2007). Hacia nuevos modelos de resolución de conflictos: ecologismo y feminismo como propuestas de cambio en Novo, M. (Ed.), Mujer y medio ambiente: los caminos de la visibilidad. Utopías, Educación y Nuevo Paradigma. Madrid: Catarata, pàg. 111-141.
2 Holland-Cunz, B. (1996). Ecofeminismos. Madrid: Instituto de la Mujer, 45.
3 Cfr. SHIVA, V. (2010). Terra. Superar l´era del petroli, per una nova justícia ambiental. València: Guada, pàg. 260.