La Sagrada Família segons Gaudí. Comprendre un símbol

Armand Puig i Tàrrech

Barcelona, 2010

Pòrtic

280 pàg.

La Sagrada Família atrau l´atenció de moltíssima gent. Superficialment moltes vegades, però altres amb una implicació personal del visitant. El primer elogi de l´actual basílica, quan era només una cabòria dins la ment del jove Gaudí, el va fer mossèn Cinto Verdaguer. Poc després, quan ja prenia forma la Façana del Naixement –aquella traslació a la pedra del seu Jesús Infant, amb les tres parts del Natzaret, Betlem i La Fugida a Egipte–, era freqüent trobar-lo assegut no gaire lluny. El seu rostre assolia aleshores una expressió ultraterrena de pau, com si, a les envistes de les pedres que germinaven, assaborís les delícies del cel i descansés dels patiments que aquesta vida infringia a la seva ànima de sacerdot i poeta.

Vingueren després altres poetes, com Joan Maragall i Josep Carner; i altres sacerdots, com Josep Torras i Bages i Francesc d´Assís Vidal i Barraquer. Per a ells, la Sagrada Família era un acte de comunicació personal amb el seu admirat amic Antoni Gaudí que, apel·lant-ne la intel·ligència i atraient-ne la sensibilitat, emocionava el seu esperit fins a influir en la seva vida.

El prevere, teòleg i escripturista Armand Puig i Tàrrech (La Selva del Camp, 1953) confessa al pròleg que «sentia la necessitat interior d´atansar-se a l´univers d´Antoni Gaudí». I les seves conclusions, tot escoltant el llenguatge de les pedres, de la llum i de les formes de la Sagrada Família, són que es tracta d´un grandiosa síntesi del misteri cristià; i «allò que més m´ha corprès: besllumar l´ànima d´un místic».

Armand Puig, teòleg professional, reitera la sorpresa perquè Gaudí va concebre la Sagrada Família sense haver estudiat formalment teologia. Bé, santa Teresa de Jesús mai no havia estudiat teologia, i tots els teòlegs del món estudien els seus escrits; i el mateix podríem dir d´altres místics i de la majoria dels fundadors d´institucions cristianes, els quals tenien una formació teològica similar a la d´altres preveres o laics, i moltes vegades adquirida després de l´acte fundacional. És que la seva espiritualitat no era el corol·lari de raonaments teològics, sinó que es trobava en la font de la gràcia. Per als qui estem convençuts que Gaudí és un místic, el fet que els teòlegs estudiïn la seva obra no ens sorprèn; i celebrem que la Facultat de Teologia de Catalunya se n´ocupi. Felicitem el Dr. Armand Puig i desitgem que més teòlegs el segueixen.

La Sagrada Família segons Gaudí és, doncs, el llibre d´un teòleg sobre la basílica que l´autor denomina «la catedral d´Europa», expressió de l´escultor Etsuro Sotoo, que enllaça amb aquella claríssima visió de Verdaguer i de Maragall del «temple de la pau», que vol aplegar tots els pobles del món en la pau de l´Evangeli (Ef 2, 14-19).

El llibre és una perfecta guia per al pelegrí. També per al turista culte, que vulgui conèixer a fons l´obra magna de Gaudí, que per a l´autor és una obra «concebuda des de les bases del misteri cristià», «una immensa al·legoria, un esclat de sentit segon, espiritual». Quan Armand Puig hi afirma que «el simbolisme no és un afegitó o una ornamentació intel·lectual o pietosa: el sentit segon (simbòlic i al·legòric) forma part del sentit primer, millor dit, hi està inclòs. (...) No es tracta, doncs, d´una desmaterialització sinó d´una espiritualització de la matèria», expressa que ha entès molt bé l´art del neoplatònic Gaudí, el qual repetia la definició platònica: «la Bellesa és la resplendor de la Veritat».

Aquestes reflexions sobre l´art del gran arquitecte segueixen una síntesi de la seva vida i antecedeixen el divertit capítol 5: «La geometria, intèrpret de la natura, obra de Déu».En el capítol 6, Armand Puig comença la lectura simbòlica de la basílica de Antoni Gaudí. «Si algú comprèn la Sagrada Família –avisa–, comprendrà el cristianisme, i si algú comprèn el cristianisme, comprendrà la Sagrada Família.» Aquesta era exactament la intenció de l´arquitecte autor d´aquesta grandiosa síntesi del cristianisme en una sola obra, aventura que, com jo mateix repeteixo sovint, només han intentat el Dant en un poema i Tomàs d´Aquino en un manual de teologia; i, en el conjunt del seus escrits, Ramon Llull. Per tant, necessàriament, la basílica de Gaudí «s´orienta cap al misteri cristià fonamental: la Trinitat; i parla sobretot de Jesucrist, la Paraula eterna feta home. (...) L´arquitecte ha buscat de plasmar el somni de tota la Bíblia: l´aproximació i la unió del cel i la terra».

Amb perspicàcia, originalitat i utilitat per al lector, Armand Puig proposa, amb la traça de l´excel·lent teòleg biblista que és, tres vies o itineraris conceptuals per recórrer la basílica de Gaudí. «Aquests itineraris són, en darrer terme, explicacions del Credo. (...) Aquell text, resum del misteri cristià, és la clau de lectura de tota la basílica».

La primera, la via humanitatis, va rectilíniament de la futura Façana de la Glòria a l´absis, a la manera del cardo. Gaudí deia que aquesta façana «és un portal de gran volum per a tota la humanitat, la qual cap sencera en el si del seu Creador». Armand Puig explica com aquesta idea teològica, del tot justa, queda plasmada mitjançant la relació conceptual entre «a) El Déu recapitulador de tot que corona la Façana de la Glòria; b) el Déu salvador en Jesucrist, representat simbòlicament pel tron que formen la intersecció del transsepte i la nau; i c) el Déu creador que cobreix tot l´absis». I la humanitat, en entrar a la basílica, hi troba, al centre, Jesucrist en la creu. Pel que fa a l´Esperit Sant, la relació s´estableix entre la representació que hi haurà a la gran rosassa de la façana i el lampadari heptagonal de l´absis. En aquest itinerari, «l´altar assenyala el lloc de la donació màxima de Jesús, de la seva oblació a favor de tots els homes, de la qual és expressió el misteri de l´Eucaristia».

La segona, la via Christi, va rectilíniament de la Façana del Naixement a la Façana de la Passió, com el decumanus. Anem de l´inici de la vida del Home-Déu, Jesucrist, a la seva fi: l´enaltiment, l´ascensió al cel. S´estableix una continuïtat entre l´anunci de l´arcàngel a Maria, que assenyala el misteri del Déu que es fa home, que «davalla del cel», i la figura de Jesús ressuscitat que «se´n puja al cel». En tractar el simbolisme de la Façana de la Passió, Armand Puig, tal vegada per evitar polèmiques, descriu allò existent: l´esculturació de Josep Maria Subirachs. La polèmica, però, és inevitable. Aquestes escultures, que llastren una de les obres cimals de l´arquitectura de Gaudí, segueixen un programa teològic molt diferent, oposat al dissenyat per Gaudí. Si a través de l´obra de l´arquitecte, el Dr. Armand Puig beslluma l´ànima d´un místic, què beslluma en l´obra de l´escultor? «Que adopta una perspectiva històrica i popular». És una resposta correcta; però tot plegat em sembla insuficient. És l´obra d´un artista humanament i espiritualment pobre –en comparació del gran geni cristià Antoni Gaudí–, i l´exposició que fa de la Passió i Mort de Jesucrist és la pròpia d´un agnòstic que es compadeix de la tortura, de les penes de mort injustes i del mal que els poderosos infligeixen impunes als petits indefensos, però que no mostra la divinitat de Jesucrist. I si la seva mort no és redemptora, l´Església és sols una colla d´aprofitats que despersonalitzen els seguidors amb l´esquer de promeses falses. El món sobrenatural no existeix i la institució del sacerdoci, la institució de l´eucaristia i el mandatum novum, centrals en el programa escultòric de Gaudí, són eliminats o bandejats; i substituïts com a grup escultòric central per la Verònica, una tardana llegenda medieval. «Popular», en efecte; però, ¿on és l´extraordinària interpretació teològica del místic cristià Antoni Gaudí, la «Passió segons Gaudí»?

La tercera, la via Ecclesiae, és circular: ressegueix en sentit levogir l´interior de la basílica. Integra les altres dues, ja que l´Església s´identifica amb la humanitat creada per Déu i salvada per Jesucrist (via humanitatis) i és el cos místic de Crist (via Christi). Els articles del Credo ens guien ara per la nau, «l´espai de la il·luminació obtinguda pel baptisme, allà on es reuneix l´assemblea dels qui han conegut el Senyor Jesucrist, l´aplec dels amics de Déu que viuen en la lloança, l´acció de gràcies i l´amor a la humanitat i, especialment, als pobres». Comença el recorregut en el futur baptisteri, i gira fins a l´interior de la Façana del Naixement, per contemplar el misteri de l´encarnació de la Paraula. En el camí, troba el nodriment de l´Eucaristia i, si algú torna a l´home vell, el redreçament del sagrament de la Penitència. El passeig pel deambulatori ens integra en la comunió del sants. En l´interior de la Façana de la Passió, l´Església es cridada a participar en el sofriments de Jescurist; per, finalment, tornar al portal principal, on Jesucrist ha esdevingut Senyor de la història i jutge misericordiós de vius i morts.

Armand Puig dedica el capítol 7 –número apocalíptic per excel·lència– a descriure com les visions de l´Apocalipsi, el llibre de la Bíblia més estimat per Gaudí, són les imatges que el gran artista plàstic volia plasmar en la Sagrada Família, un edifici litúrgic i, per tant, participació i reflex aquí baix de la «Nova Jerusalem». Els coneixements bíblics del Dr. Armand Puig li permeten de fer una exposició profunda i clara, pedagògicament útil. L´Apocalipsi ens ajuda a pujar a la teulada per explorar les futures torres i considerar en un capítol especial el singular paper de la Mare de Déu en el simbolisme de la basílica de Gaudí.

La Sagrada Família segons Gaudí és, en definitiva, un llibre imprescindible per a qualsevol gaudinista, per al pelegrí que vulgui gaudir espiritualment de la basílica i per al turista culte que desitgi conèixer a fons això mateix, la Sagrada Família segons Gaudí. Cal recomanar-lo a tothom que hi estigui interessat.

Que ningú no s´espanti perquè l´autor és teòleg: la lliçó és intel·lectualment rigorosa i documentada, però és entenedora, sense l´argot dels professionals. I amena, fins i tot per les anècdotes del Camp de Tarragona –pàtria d´Armand Puig i d´Antoni Gaudí–, les quals, com diria l´arquitecte, donen color a la pell de l´edifici, en aquest cas, un llibre sobre un edifici.

Josep Maria Tarragona