L'espai sagrat en l'arquitectura contemporània

Entrevista a Esteban Fernández Cobián

Esteban Fernández Cobián és arquitecte i professor de l´Escola d´Arquitectura de la Corunya. És autor del llibre El espacio sagrado en la arquitectura española contemporánea. En aquesta obra, fruit de més de sis anys de feina, rastreja l´evolució de l´espai de culte catòlic els darrers cent anys.

S´ha dit que amb el “motu proprio” de Benet XVI Summorum Pontificum (2007), s´ha tornat a obrir el debat sobre la formalització de les esglésies contemporànies. Quins elements hi entren, en aquest debat?

Jo no diria pas que el debat s´ha tornat a obrir, perquè sempre ho ha estat d´obert, sinó que la discussió ha passat un altre cop a primer pla. Per a qualsevol historiador de l´arquitectura és sorprenent la rapidesa amb què es van introduir els canvis en les esglésies després del Concili Vaticà II. No és gens fàcil explicar com un model d´edifici tan consolidat es va canviar radicalment de la nit al dia. I que les veus que es van alçar –tantes i tan autoritzades– denunciant els fins i els mètodes d´aquest procés fossin sistemàticament silenciades. Sens dubte, la inèrcia de l´esperit dels temps era poderosa. Ara Benet XVI ha posat tot això sobre la taula; ell mateix ha estat un dels primers a esquinçar el vel de silenci ja als anys vuitanta, en el llibre Informe sobre la fe.

A parer meu, els elements que entren en aquest debat són, fonamentalment, dos: el concepte i la identitat, que donen, precisament, el títol al congrés internacional d´arquitectura religiosa contemporània que s´ha celebrat a Ourense el passat mes de novembre (www.arquitecturareligiosa.es). Segons l´evangeli de sant Lluc, Crist va celebrar l´Últim Sopar en «una gran sala» (Lc 22:12). Aquest podria ser el paradigma espacial d´uns església cristiana, el seu concepte. Però, és clar, fa més de dos mil anys que es construeixen esglésies, i això és una cosa que no podem ignorar pas, perquè aquesta història ha constituït la seva identitat com a tipus.

Amb la paraula 'concepte´ em refereixo al que entenem que ha de ser una església catòlica. Podríem convenir que una església és un espai més o menys delimitat que es dedica al culte i que, per tant, se sacralitza. Però aquí ja sorgeixen algunes preguntes, amb motiu, per exemple, dels espais celebratius a l´aire lliure, tan freqüents des del pontificat de Joan Pau II. Aquests espais són veritables esglésies o són una altra cosa? Pot existir un espai sagrat obert? Quins serien els seus límits? O bé: és possible considerar esglésies els espais interconfessionals o els contenidors de multituds que s´estan construint als grans santuaris marians –Fàtima, Lourdes, Guadalupe, etc.–, o fins i tot les esglésies inflables que comencem a veure en centres comercials i a les platges italianes? Crec que els límits conceptuals de l´espai de culte –tant per excés com per defecte– s´han difuminat en extrem i convé tornar a definir-los. [Fig. 01, 02 i 03]

Fig. 01.- Aleksandros Tombazis, Basílica de la Santíssima Trinitat, Fàtima (Portugal), 2004-07.

Fig. 02.- Pierre Vago, Pierre Pinsard i André Le Donné, Basílica subterrània de Sant Pius X, Lourdes (França), 1952-57.

Fig. 03.- Fra Gabriel Chávez de la Mora OSB i Pedro Ramírez Vázquez, Santuari de la Verge de Guadalupe, Tepeyac (Mèxic), 1968-76.

D´altra banda, hi ha el problema de la identitat, que està relacionat amb el llenguatge de l´arquitectura contemporània. Simplificant molt, podem dir que després de les avantguardes artístiques de la primera meitat del segle XX, solament es podia fer una arquitectura culta que sigui abstracta. A la pràctica, aquest llenguatge es va començar a aplicar en l´arquitectura religiosa després de la Segona Guerra Mundial i va ser ben acollit. Però la coincidència temporal amb els canvis litúrgics dels anys seixanta i setanta va provocar el seu rebuig, fins al punt que, des de fa alguns anys, als EUA hi ha càtedres d´arquitectura religiosa que ensenyen a construir esglésies exclusivament 'tradicionals´; és a dir, romàniques o barroques. Entre altres consideracions possibles, es pot pensar que els immigrants llatinoamericans que hi arriben busquen edificis religiosos que els identifiquin enfront d´altres credos o altres cultures. No és el mateix una mesquita, una sinagoga, un temple evangèlic o una església catòlica, i se suposa que l´arquitectura els hauria d´aportar la pròpia identitat. El problema que es planteja a un arquitecte és com fer-ho sense caure en una nostàlgia paralitzant. [Fig. 04 i 05]

Fig. 04.- Duncan G. Stroik, Capella de Nostra Senyora de la Santíssima Trinitat, Santa Paula (Califòrnia, EUA), 2003-08.

 Fig. 05.- Duncan G. Stroik, Capella de Nostra Senyora de la Santíssima Trinitat, Santa Paula (Califòrnia, EUA), 2003-08. Interior.

La reflexió litúrgica de Joseph Ratzinger, especialment en el llibre L´esperit de la litúrgia, obre vies noves en la concepció del temple cristià?

La traducció arquitectònica dels conceptes teològics no és mai directa. L´arquitecte ha d´estar al servei d´un programa, aportar la seva experiència constructiva i la pròpia sensibilitat formal per treure el màxim profit del que li demanen. No hi ha dubte que la mitificació del geni creador –també dels arquitectes– des del Renaixement, encara que sembli paradoxal, no ha facilitat gaire la creació d´espais de culte veritablement originals. És important crear una tradició, una praxi on l´arquitecte pugui aportar coses, però sempre dins d´una línia ben traçada pels conceptes teològics, litúrgics i pastorals. I aquesta línia s´havia perdut els anys noranta, quan Ratzinger va escriure el llibre. Alguns afirmaven que L´esperit de la litúrgia només contenia especulacions d´un teòleg que es podien assumir des del magisteri petrí. Ja s´ha vist que s´equivocaven.

És ben significatiu que Ratzinger al·ludeixi amb el títol a Romano Guardini (Vom Geist der Liturgie, 1918), perquè Guardini va crear escola en el camp de l´arquitectura religiosa. Durant el segle XX, aquesta escola es va contraposar a la que lideraven els dominicans francesos de la revista L´Art Sacré, amb el pare Marie-Alain Couturier al capdavant. Els dominicans estaven convençuts que era impossible fer una veritable arquitectura sacra contemporània, perquè el poble ja no era majoritàriament cristià, i que, per això mateix, calia encarregar les grans obres als grans artistes per comptar almenys amb la seva sensibilitat. Així van sorgir les obres de Le Corbusier o Henri Matisse. En canvi, Guardini era més optimista i va voler formar en la litúrgia un grup d´artistes joves, com Mies van der Rohe o Rudolf Schwarz, i introduir-los en el pensament simbòlic, perquè a partir d´allà ells mateixos poguessin aportar les seves solucions a l´espai de culte del nostre temps. Crec que es tracta d´una actitud més ferma, més creativa i, sobretot, destinada a perdurar en el temps, encara que evidentment també més costosa. I en el seu llibre, Ratzinger torna a apostar per aquesta via: la de preguntar-se pel profund simbolisme que conté la litúrgia i com materialitzar-lo en formes sensibles. Crec que aquesta pot ser la seva veritable influència. [Fig. 06 i 07]

Fig. 06.- Romano Guardini a l´època del Castell

de Rothenfels (c. 1920).

Fig. 07.- Henri Matisse i Louis-Bertrand Rayssiguier, Capella

de  Nostra Senyora del Roser, Vence (França), 1948-52.

En el seu blog, dedica una atenció especial a l´església de Nowa Huta, de Polònia, construïda quan Karol Wojtyla era arquebisbe de Cracòvia. Quines són les particularitats d´aquesta església?

L´església de Nowa Huta és una església insòlita des de molts punts de vista. Nowa Huta ('Nova Siderúrgia´, en polonès) va ser la primera ciutat oficialment atea del món. Els habitants d´aquesta ciutat industrial dels afores de Cracòvia, on els anys cinquanta es van instal·lar els alts forns més grans de Polònia, la van batejar com Arka Pana ('Arca del Senyor´), perquè la veien com una barca de salvació enmig del 'mar roig´. I, per tal de subratllar aquesta idea, es va adoptar al·legòricament una forma corbada, de vaixell, ben diferent de la uniformitat ortogonal dels blocs d´habitatges de la ciutat. [Fig. 08]

Fig. 08.- Wojciech Pietrzyk i Jan Grabacki, «Arka Pana», Santa Maria, Mare de Déu, Reina de Polònia, Nowa Huta (Polònia), 1967-77.

També va ser la primera església nova en un país sotmès a una dictadura comunista, i, segons alguns analistes, l´experiència sociopolíticament més arriscada que es va fer darrere el Teló d´Acer. La pressió exercida pels obrers per construir-la podia haver acabat en un bany de sang, però la prudència de l´aleshores arquebisbe Wojtyla va aconseguir mantenir el difícil equilibri entre els drets del poble cristià –que són els drets de Déu– i la ira del règim.

També és excepcional perquè, un cop obtingut el permís de construcció, es va haver d´alçar a mà. Cap empresa constructora no estava autoritzada per col·laborar amb els obrers catòlics. Les pedres es van col·locar d´una en una, i els llistons de la coberta també. Es treballava en acabar la jornada laboral i els caps de setmana. I durant els més de deu anys que va durar la construcció –fins i tot des de l´inici de les relacions amb el Govern–, Wojtyla va celebrar la missa de Nadal a l´aire lliure, davant dotzenes de milers de fidels, sota la neu i amb temperatures extremes. Com a retaule, va col·locar un gran mural que deia: «Ella ha triat aquest lloc».

Vaig visitar l´església a l´estiu del 2005, tot just després del traspàs de Juan Pau II. Per a mi va ser molt emocionant. Llavors encara no era coneguda fora de Polònia, però alguns amics polonesos m´han dit que últimament ja ha entrat en els circuits turístics. [Fig. 09]

Fig. 09.- Esteban Fernández Cobián visitant «Arka Pana» (agost del 2005).

jj9

L´edifici és molt vistós en la seva abstracció i té un seguit d´elements especials. A la cripta de confessionaris, dedicada a sant Maximilià Kolbe, hi ha escultures tremendament dramàtiques, com que representa el mateix Kolbe a Auschwitz, la Pietat de la Westerplatte, o la Pietat del poble polonès. A la nau principal, un Crist crucificat de més de vuit metres d´alt presideix l´espai; es va fondre amb la metralla que els combatents polonesos de la Segona Guerra Mundial s´havien extret del propi cos i conservaven com una relíquia. Les campanes de l´exterior les van regalar els catòlics austríacs per iniciativa del cardenal Koënig, que, com tothom sap, va ser qui va proposar Wojtyla com a candidat a Papa en el conclave del 1978. O el sagrari esfèric, que porta incrustada una pedra de rútil portada expressament des de la Lluna pels astronautes de l´Apollo 11. Per moltes raons, considero que l´Arka Pana és un símbol de l´Església catòlica, veritablement universal. [Fig. 10 i 11]

Fig. 10.- Wojciech Pietrzyk i Jan Grabacki, «Arka Pana», Nowa Huta (Polònia), 1967-77. Interior.

Fig. 11.- Antoni Rzasa, Sant Maximilià Maria Kolbe, «Arka Pana», Nowa Huta (Polònia), 1967-77.

Vostè ha afirmat que el simbolisme d´una església no és mai gratuït, sinó que és gairebé sacramental. Pot explicar això una mica més?

En els darrers temps, el simbolisme del temple cristià s´ha perdut gairebé del tot. Això és degut al dèficit de pensament simbòlic de la societat actual, que en altres èpoques era molt més intens. Ara, per tal de justificar la forma de les esglésies, es recorre a l´al·legoria, que pot ser totalment subjectiva i moltes vegades gratuïta. Per exemple, si una església té dotze columnes, es diu que cadascuna d´aquestes simbolitza un apòstol; però si en té quatre, que al·ludeix als evangelistes; o si en té deu, als manaments. Sempre hi ha un número per a tot. Però aquest no és el simbolisme d´una església.

Fixem-nos ara en els sagraments. Segons el catecisme, els sagraments són signes sensibles instituïts per Jesucrist per donar-nos la gràcia. A més, els teòlegs diuen que produeixen el que simbolitzen. En el baptisme, per exemple, es tira aigua al cap de la persona, i aquesta aigua li neteja els pecats: és lògic, tothom sap que l´aigua neteja. És a dir, que no cal que algú ho descodifiqui: tot és evident.

Les esglésies no són sagraments, encara que, durant els primers segles del cristianisme, en algunes regions de l´Orient les hi consideraven, perquè són llocs on la gràcia actua amb especial intensitat. I per això, els constructors d´esglésies –que, diguem-ho de passada, gairebé sempre han estat els clergues, no els arquitectes– les han formalitzat perquè tinguessin una forma que recordés clarament la gràcia que produïen. I com actua la gràcia en una església? Posant-nos en contacte amb Déu i amb els altres. Això es fa des d´una dimensió còsmica; és a dir, convocant tot l´orbe, tota la natura, perquè lloï Déu amb nosaltres.

Una església és un mecanisme còsmic: es construeix orientada cap a la sortida del sol, i el sol la va modificant segons les hores del dia i el pas de les estacions. Exactament igual que l´any litúrgic. Tots els participants en els actes de culte es dirigeixen junts cap a l´Orient, cap a Crist llum del món, com els que els han precedit i els que els succeiran, i el sacerdot se situa al capdavant (per això, antigament el sacerdot no els girava l´esquena, només anava el primer). I aquest poble en camí adopta una forma de creu (la planta de l´església), està ben assentat a la terra (murs de formes quadrades), però el seu objectiu és el cel (sostre de volta). S´entra al temple per un lloc fosc (actitud humil), cal caminar una estona per l´interior (ascesi), però l´objectiu és la llum que inunda el presbiteri (la joia de la salvació). No cal tenir molta imaginació per comprendre les invariants formals dels temples cristians, les esglésies. És en aquest sentit que afirmo que el simbolisme de les esglésies ha de ser gairebé sacramental.

Una església s´ha de reconèixer des de l´exterior? Quins són els elements clau?

Em sembla una església ha de ser un edifici que posi pautes en l´espai públic, tant l´espai urbà com el territori en general. Perquè es tracta d´un node, d´un aglutinador social, d´un espai de reunió i de socialització. Això ha estat així històricament i encara ho és avui dia en molts llocs del món. De fet, a Galícia, la meva regió, el territori està articulat per parròquies, i les esglésies són les fites fonamentals del paisatge. Això no impedeix que pugui haver-hi altres elements de referència en forma d´equipaments, infraestructures, etc. Però pocs tenen la força simbòlica i identitària de les esglésies. Per això crec que una església sempre ha de ser semblar una església, cosa que no és gens fàcil.

Una església hauria de tenir una torre o un campanar de cadireta, encara que no siguin molt alts. Perquè tot temple –no sols en el cristianisme– és un pont entre la terra i el cel. I la manera més intuïtiva de representar-lo és mitjançant el campanar, la torre; aquesta dimensió vertical em sembla imprescindible.

Així mateix, una església ha de ser un lloc obert, acollidor. Ha d´invitar a entrar-hi. A les esglésies romàniques, amb les portades atrompetades, tota la cort celestial sortia a rebre el fidel, li donava la benvinguda i l´invitava a la festa de l´eucaristia. No dic pas que cal repetir les solucions romàniques, encara que algunes de les millors esglésies de l´actualitat han reinterpretat aquestes elements (penso en Mario Botta, per exemple), però sí que cal buscar recursos formals que aconsegueixin el mateix efecte. [Fig. 12]

Fig. 12.- Mario Botta, Església de Sant Joan Baptista (Suïissa), 1994-96.

 I, finalment, una església ha de ser un edifici seriós. La religió és una cosa alegre, però també seriosa, i, per tant, una església no ha de ser mai un edifici trivial, risible. Les seves formes han de ser serenes, tranquil·les, permanents: una església ha de manifestar la permanència i la immutabilitat de Déu enmig del seu poble.

Al novembre del 2010, el Papa Benet XVI consagrarà la Sagrada Família de Barcelona, de l´arquitecte Antoni Gaudí. Quina li sembla que és l´aportació més important de Gaudí a l´arquitectura religiosa?

No sóc un expert en Antoni Gaudí, però precisament fa uns quants mesos vaig tenir l´avinentesa de visitar les obres de la Sagrada Família amb Jordi Faulí, l´arquitecte director adjunt de les obres. També vaig anar a veure la cripta de la Colònia Güell. Tots dos edificis em van semblar fascinants. Crec que Gaudí va trobar l´equilibri just entre la riquesa decorativa que és intrínseca a un espai de culte cristià –perquè es tracta d´un lloc de festa, on se celebren els misteris de la fe i es manifesta l´alegria dels deixebles al voltant del seu Mestre– i la lògica constructiva de la millor arquitectura moderna. A través d´una geometria molt enginyosa, que curiosament és fàcilment repetible i construïble, Gaudí va ser capaç de generar un ordre absolutament racional i, alhora, molt vistós, potenciant la dimensió simbòlica de l´edifici de culte sense renunciar per això a les aspiracions típiques de la Modernitat arquitectònica, com ara la sinceritat constructiva, la fluïdesa espacial, la percepció dinàmica de l´espai, la prioritat de la llum en la formalització interna de l´arquitectura, etc. Crec que tot plegat només va ser possible perquè es tractava d´un arquitecte extraordinàriament dotat, que va ser prou humil per posar els seus coneixements al servei de la litúrgia catòlica i de les necessitats pastorals de l´Església; i, alhora, prou sagaç per mantenir la coherència interna de la seva disciplina. [Fig. 13 i 14]

Fig. 13.- Antoni Gaudí i Cornet, Temple Expiatori de la Sagrada Família, Barcelona, 1883 i seg.

Fig.  14.-  Antoni Gaudí i Cornet, Cripta de la Colònia Güel, Santa Coloma de Cervellò (Barcelona), 1898-1916.

Quins consells arquitectònics donaria a un sacerdot que vulgui edificar una església en una ciutat del cinturó industrial de Barcelona?

Coincideixo amb Gaudí a pensar que construir una església a la perifèria (Colònia Güell) no ha de ser gaire diferent de construir-la al centre (Sagrada Família). Déu és el mateix a tot arreu.

Construir una església és una de les coses més boniques que es poden fer, encara que acostuma a donar molts maldecaps. Per això, en primer lloc li recomano que busqui un arquitecte amb qui es pugui enraonar (n´hi ha molts i molt bons), i que conversi extensament amb ell. Després, que organitzi converses entre l´arquitecte i diversos grups de feligresos, per saber quina mena d´església els agradaria tenir.

Que no es preocupi gaire per qüestions d´estil; és a dir, si l´església serà antiga o moderna: l´església ha de ser un regal d´una comunitat al seu Déu i, per tant, ha de ser valuosa, ha d´estar molt ben construïda i ha de ser personal.

Que es prengui el temps que calgui. Que reculli de l´arquitectura religiosa universal les parts que li són pròpies: un atri que separi l´església del carrer, on els fidels es puguin trobar i conèixer-se; una nau orientada a l´est, cap on neix el sol; un presbiteri ampli, amb un punt focal ben definit; una capella dels Santíssim Sagrament bonica, on se pugui resar durant llargues estones; i al peu de l´església, un baptisteri lluminós on càpiga tota la família.

I que s´encomani a sant Carles Borromeu, perquè ho necessitarà! I no cal que remarqui que aixó és perqué aquest sant entenia en assumptes econòmics...

Joaquim González-Llanos

Doctor en Teologia