Revista > Número 36

Sacerdot i anunci de Déu en el nostre context cultural

El 1990 se celebrava a Roma un Sínode sobre la formació dels sacerdots en la situació present. Dos anys després, Joan Pau II recollia les conclusions del Sínode en l´Exhortació apostòlica Pastores dabo vobis. Hi expressava aquesta convicció: “Avui, en particular, la tasca pastoral prioritària de la nova image-35bba5d1b7d6e8ed0b01d001ab03ea65evangelització, que afecta tot el Poble de Déu i demana un nou ardor, nous mètodes i una nova expressió per a l´anunci i el testimoni de l´Evangeli, exigeix sacerdots radicalment i integralment immersos en el misteri de Crist i capaços de realitzar un nou estil de vida pastoral, marcat per la profunda comunió amb el Papa, amb els Bisbes i entre ells, i per una col·laboració fecunda amb els fidels laics, en el respecte i la promoció de les diverses tasques, carismes i ministeris dins la comunitat eclesial”.1

Encara que ja han passat alguns anys, continua sent necessari aquest nou estil de vida pastoral en els sacerdots que faci més eficaç l´anunci de Déu també en l´actualitat. Aquest estil haurà de comptar amb el fet que el sacerdot tingui la seva arrel en Crist i que col·labori de forma fecunda amb els fidels laics. A més, necessitarà una bona formació humana i cultural.

Com avançar en aquest sentit? Quin mètode haurem que seguir per proposar l´anunci de Déu avui dia? Què hi ha en la cultura actual que ajudi o dificulti l´evangelització? Què poden fer els sacerdots i què poden fer els laics?

Totes aquestes preguntes cobren més actualitat amb motiu de l´any sacerdotal decretat per Benet XVI fins al juny del 2010 amb motiu del 150è aniversari de la mort de sant Joan Maria Vianney, el rector d´Ars. Un any en què la santedat dels sacerdots es posa en primer pla, i tota l´Església resa amb més intensitat per aquesta intenció.

Aquestes reflexions estan elaborades al fil d´algunes consideracions de Benet XVI sobre aquesta qüestió. Es basen sobretot en respostes del Papa en el marc de tres trobades que va tenir amb sacerdots els anys 2007, 2008 i 2009. S´han identificat fins a quatre possibles itineraris per a l´anunci de Déu per part dels sacerdots. Es tracta de propostes pastorals adreçades a persones submergides en la civilització actual i que sovint estan desproveïdes d´instruments i de formació adient per donar resposta a les seves inquietuds. La visió del Papa ofereix elements i idees de gran interès per a la feina diària pastoral. Veurem també alguna qüestió que sorgeix d´aquests itineraris d´evangelització. Com, per exemple, la relació laics-sacerdot i la centralitat de l´Eucaristia en l´evangelització. Mentre escrivíem, hem tingut en compte els ensenyaments de sant Josepmaria Escrivà de Balaguer, que va tractar especialment aquestes qüestions i que hem tingut sempre com a referència i ens ha ajudat a preparar el nostre personal esquema.

Abans convé descriure la situació cultural actual, i ens valem per a això de l´anàlisi del Sínode esmentat de l´any 1990, que dedica un ampli espai a aquest tema i que a parer nostre no ha perdut actualitat.
 

Esperances i obstacles de la cultura actual respecte a l´evangelització

Joan Pau II recull les conclusions del Sínode que va fer una reflexió detallada d´elements positius i negatius del món actual, i que influeixen en la transmissió del missatge evangèlic. Respecte dels positius assenyala: “En la societat trobem, malgrat tantes contradiccions, una set de justícia i de pau molt difosa i intensa; una consciència més viva de l´atenció de l´home per la creació i pel respecte a la natura; una recerca més oberta de la veritat i de la tutela de la dignitat humana [...]. Al camp més pròpiament religiós i cristià, cauen prejudicis ideològics i enfrontaments violents a l´anunci dels valors espirituals i religiosos, mentre sorgeixen noves i inesperades possibilitats per a l´evangelització i la renovació de la vida eclesial en molts llocs del món. Es dóna així una creixent difusió del coneixement de la Sagrada Escriptura; una nova vitalitat i força expansiva de moltes Esglésies joves, amb un paper cada vegada més rellevant en image-c702acc77dc5820959233d98556b7c00la defensa i promoció dels valors de la persona i de la vida humana; un esplèndid testimoni del martiri per part de les Esglésies del Centre i Est europeu, com també un testimoni de la fidelitat i fermesa d´altres Esglésies que encara es veuen sotmeses a persecucions i tribulacions per la fe”.2

I se citen molts altres elements que són realment motiu d´esperança i bona terra on pot fructificar la llavor de la Paraula de Déu.

Però hi ha també obstacles evidents: “Encara està molt difós el racionalisme que, en nom d´una concepció reductiva de «ciència», fa insensible la raó humana a la trobada amb la Revelació i amb la transcendència divina. Cal constatar també una defensa exacerbada de la subjectivitat de la persona, que tendeix a tancar-la en l´individualisme incapaç de relacions humanes autèntiques. D´aquesta manera, molts, principalment nois i joves, busquen compensar aquesta soledat amb succedanis de diverses classes, amb formes més o menys agudes d´hedonisme, de fugida de les responsabilitats; presoners de l´instant fugaç, intenten «consumir» experiències individuals les més intenses possibles i gratificants en el pla de les emocions i de les sensacions immediates, però es mostren indiferents i com paralitzats davant l´oferta d´un projecte de vida que inclogui una dimensió espiritual i religiosa i un compromís de solidaritat”.3

Altres obstacles destacables poden ser: l´ateisme pràctic i existencial que porta a una visió secularitzada de la vida, la disgregació de la família i l´enfosquiment o tergiversació del vertader significat de la sexualitat humana, la ignorància religiosa...

Benet XVI ha resumit totes aquestes dificultats en el que ell ha anomenat la dictadura del relativisme, segons la qual tots els valors són relatius; no hi ha res que tingui el caràcter d´un absolut moral. Són fenòmens que influeixen molt negativament en la recepció de l´anunci de Déu, especialment en l´educació dels joves i en la seva disponibilitat per assumir un compromís cristià.

Vegem ara algunes línies d´actuació que traça el sant Pare per proposar a l´home actual l´Evangeli, de manera eficaç i concreta.

 

Itineraris d´evangelització. Primer itinerari

La primera proposta d´evangelització la trobem en la resposta del sant Pare a un dels sacerdots de les diòcesis de Belluno-Feltre i Treviso a propòsit d´una frase del llibre Jesús de Natzaret en què diu que Jesús ha portat Déu al món. Proposa el Papa seguir els següents passos: “El millor testimoni de Crist, el millor anunci és sempre la vida autèntica dels cristians [...] per a mi l´anunci més consolador és sempre veure famílies catòliques o personalitats catòliques impregnades de fe. Naturalment, després ve l´anunci de la Paraula. Hem de fer tot el que es pugui perquè s´escolti i es conegui la Paraula”.4 A continuació vénen totes les formes d´anunci. En primer lloc, “els sagraments. Amb Déu sempre vénen també tots els sants. Com ens diu la Sagrada Escriptura des de l´inici, Déu no ve mai sol, ve acompanyat i envoltat dels àngels i dels sants [...]. Amb Déu, amb Crist, amb l´home que és Déu i amb Déu que és home, ve la Verge Maria. Això és molt important. Déu, el Senyor, té una Mare i en aquesta Mare reconeixem la bondat materna de Déu image-02c61a36068393328400977c5e90f040[...]. Així mateix, tots els aspectes de la vida parroquial, fins i tot els humans. No hem de caminar sempre pels núvols, pels altíssims núvols del Misteri; també hem de tocar de peus a terra i viure plegats l´alegria de ser una gran família: la petita gran família de la parròquia, la gran família de la diòcesi, la gran família de l´Església universal”.5

El paper que s´assigna al sacerdot no és el de figurar ell primer, sinó fer que destaquin les famílies i els fidels corrents. En paraules de sant Josepmaria Escrivà: “Em sembla que als sacerdots se´ns demana la humilitat d´aprendre a no estar de moda, de ser realment servents dels servents de Déu –recordant-nos d´aquell crit del Baptista: illum oportet crescere, me autem minui, («cal que ell creixi i que jo minvi» (Jo 3:30)–, perquè els cristians corrents, els laics, facin present Crist en tots els ambients de la societat. La missió de donar doctrina, d´ajudar a penetrar en les exigències personals i socials de l´Evangeli, de moure a discernir els signes dels temps, és i serà sempre una de les tasques fonamentals del sacerdot [...]. Per tal que la veu de Crist es faci sentir en el món d´avui, cal que el clergat parli de cadascun dels fidels cristians”.6

També el mateix Benet XVI destacava aquesta faceta en la vida del rector d´Ars: es recolzava en els laics: “S´interessava per l´educació dels nens; fundava germandats i cridava els laics a col·laborar amb ell. El seu exemple em porta a posar en relleu els àmbits de col·laboració en què s´ha de donar cada vegada més cabuda als laics, amb qui els preveres formen un sol poble sacerdotal”.7

 

Segon itinerari

Una altra manera d´abordar el tema de l´evangelització es troba en una resposta a un sacerdot de la diòcesi de Roma, en una reunió de l´any 2008, que pregunta què és l´essencial en el cristianisme.

“L´essencial”, diu el Papa, “és Déu. Si no parlem de Déu, si no es descobreix Déu, ens quedarem sempre en les coses secundàries. Per tant, em sembla fonamental que almenys es plantegi la pregunta: Hi ha Déu? Com podria viure sense Déu? Déu és en veritat una realitat important per a mi? [...]. Naturalment, jo diria que aquí hi ha els preambula fidei, que potser són el primer pas per obrir el cor i la ment cap a Déu: les virtuts naturals. En dies passats em va visitar un cap d´Estat, que em va dir: “no sóc religiós; el fonament de la meva vida és l´ètica aristotèlica”. Això és bo, i , juntament amb sant Tomàs, fem camí cap a la síntesi de sant Tomàs. Per tant, aquest pot ser el punt d´enllaç: aprendre i fer comprensible la importància que té per a la convivència humana aquesta ètica racional, que després, si es viu de forma conseqüent, s´obre interiorment a la pregunta de Déu, a la responsabilitat davant de Déu”.8

És important, per entendre el camí que condueix racionalment cap a Déu, el fet de viure una ètica fonamental. L´ètica, les virtuts humanes bàsiques, faciliten el camí cap a Déu. La vida reeixida dels clàssics, la vida virtuosa, ajuda a reconèixer el rostre de Déu.

 

Tercer itinerari

El tercer itinerari el trobem en la resposta a un altre sacerdot romà, aquesta vegada en una trobada més recent, l´any 2009. I la pregunta és semblant a les anteriors: com afavorir la trobada amb Jesús?

“Jo diria”, contesta el Papa, “que no hem de cobrir la senzillesa de la Paraula de Déu amb valoracions massa pesades de consideracions humanes. Recordo que un amic, després d´haver escoltat predicacions amb llargues reflexions antropològiques per arribar plegats a l´Evangeli, deia: “A mi no m´interessen aquestes consideracions; jo vull entendre el que diu l´Evangeli”. [...] També hem de tenir present, sense falses simplificacions, que els dotze apòstols eren pescadors, artesans, d´una província, Galilea, sense preparació particular, sense coneixement del gran món grec o llatí. I, no obstant això, van ser presents en tots els llocs de l´Imperi, fins i tot fora d´aquest, fins a l´Índia. I van anunciar Crist amb senzillesa i la força de la senzillesa del que és vertader. I també això em sembla important: no hem de perdre la senzillesa de la veritat [...]. Però no hem de perdre el fet que no proposem reflexions, no proposem una filosofia, sinó l´anunci senzill del Déu que ha actuat. I que ha actuat també amb mi”.9

image-bfcd7b90f778a11962877d88b8019eda

I com fa això un sacerdot? Doncs, en primer lloc, intentant participar de la cultura del seu temps, alhora que fa ús de la pròpia experiència personal. “Sóc un home d´aquest temps si visc sincerament la meva fe en la cultura d´avui, sent una persona que viu amb els mitjans de comunicació d´avui, amb els diàlegs, amb les realitats de l´economia, amb tot, si jo mateix prenc seriosament la meva pròpia experiència i intento personalitzar en mi aquesta realitat [...]. Sant Bernat de Claraval, en el llibre de reflexions al seu deixeble el papa Eugeni, va dir: «Intenta beure de la teva pròpia font, és a dir, de la teva pròpia humanitat». Si ets sincer amb tu mateix i comences a veure en tu què és la fe, amb la teva experiència humana en aquest temps, bevent del teu propi pou, com diu sant Bernat, també pots dir als altres el que cal dir.”10

En aquest sentit, un rector pot fer molt gràcies al coneixement que té dels seus feligresos, als quals ajuda també a través del sagrament de la reconciliació, en què les persones obren el seu cor. Es pregunta Benet XVI: “I qui coneix els homes d´avui millor que el rector? [...]. Vénen al confessionari sense màscara, amb el seu propi ésser. Cap altra professió –em sembla– no dóna aquesta possibilitat de conèixer l´home com és en la seva humanitat i no en el paper que exerceix en la societat”.11

El sacerdot ha de ser un expert en humanitat per poder orientar, aconsellar i consolar els homes del seu temps.

 

Quart itinerari

En aquesta mateixa trobada, un altre sacerdot li pregunta sobre els elements que garanteixen una bona evangelització. El Papa li n´assenyala dos: la Paraula i el testimoni. “Per a l´anunci necessitem dos elements: la Paraula i el testimoni. Com ens diu el Senyor mateix, és necessària la Paraula que diu el que ell ens ha dit [...]. És absolutament indispensable, fonamental, donar credibilitat a aquesta Paraula amb el testimoni, perquè no aparegui només com una filosofia bonica, o com una utopia bonica, sinó més aviat com una realitat. Una realitat amb què es pot viure; i no sols això: una realitat que també fa viure. En aquest sentit, em sembla que el testimoni de la comunitat creient, com a teló de fons de la Paraula, de l´anunci, és summament important”.12

La Paraula influeix en la vida i la modifica. D´aquí ve la importància de comptar amb un ambient favorable, que permeti posar en pràctica el que aprenem. “Hem d´obrir-nos i intentar crear també vestíbuls, és a dir, espais d´acostament. Un que estava allunyat no pot entrar immediatament en la vida formada d´una parròquia, que ja té els seus costums. Per a ell, de moment, tot és molt sorprenent, llunyà de la seva vida. Per tant, hem de tractar de crear, amb l´ajuda de la Paraula, el que l´Església antiga va crear amb els catecumenats: espais on es pugui començar a viure la Paraula, a seguir la Paraula, a fer-la comprensible i realista, corresponent a formes d´experiència real.”13

Amb això hem comentat breument alguns dels itineraris d´evangelització proposats per Benet XVI en les trobades amb sacerdots. Es refereixen a la pedagogia de la fe i a la metodologia que es pot tenir en compte. La intenció image-6468f2db8abbb9ca4f7be4c03954e2d2evangelitzadora del Papa és evident i és un dels motius pels quals va proclamar l´any sacerdotal: intentar involucrar tots els sacerdots en aquesta tasca. També en la carta convocatòria de l´any sacerdotal anima a fer examen de consciència: “En l´actualitat, com en els temps difícils del rector d´Ars, cal que els sacerdots, amb la seva vida i obres, es distingeixin per un vigorós testimoni evangèlic. Pau VI va observar oportunament: ´L´home contemporani escolta més a gust els qui donen testimoni que els qui ensenyen, o si escolta els qui ensenyen és perquè donen testimoni´”. I Benet XVI es pregunta: “Estem realment impregnats per la paraula de Déu? És ella en veritat l´aliment de què vivim, més que el que pugui ser el pa i les coses d´aquest món? La coneixem veritablement? L´estimem? Ens ocupem interiorment d´aquesta paraula fins al punt que realment deixa una empremta en la nostra vida i forma el nostre pensament?”.14

 

L´Eucaristia, font i cim de l´evangelització

Una última consideració és que en aquest procés d´evangelització s´ha de tenir en compte l´Eucaristia com a objectiu final del procés.

L´últim Concili afirma que “l´Eucaristia apareix com la font i el cim de tota l´evangelització; els catecúmens, en introduir-se a poc a poc en la participació de l´Eucaristia, i els fidels ja marcats pel sagrat Baptisme i la Confirmació, per mitjà de la recepció de l´Eucaristia s´empelten plenament en el Cos de Crist”.15

Sovint és l´assistència a la Santa Missa el començament d´un itinerari de conversió, com expliquen alguns conversos cèlebres, i per això és font d´evangelització. Però també és cim; per als ja convertits la millor assistència i aprofitament de la Missa ha de ser un objectiu pastoral clar. Com diu el Concili: “Els preveres ensenyen als fidels a oferir al Pare en el sacrifici de la missa la Víctima divina i a oferir la pròpia vida juntament amb ella”. 16

Els ensenyaments de sant Josepmaria estan també en aquesta línia: “Tots els afectes i les necessitats del cor del cristià troben, en la Santa Missa, la llera millor: el que, per Crist, arriba al Pare, en l´Esperit Sant. El sacerdot ha de posar un afany especial a fi que tothom ho sàpiga i ho visqui. No hi ha cap activitat que pugui anteposar-se, ordinàriament, a aquesta d´ensenyar i fer estimar i venerar a la Sagrada Eucaristia”.17

Benet XVI va explicar amb detall als joves reunits a Colònia per a la Jornada Mundial de la Joventut la força transformadora de l´Eucaristia: “Pa i vi es converteixen en el seu Cos i la seva Sang. Arribats a aquest punt, la transformació no pot aturar-se, al contrari, és aquí on ha de començar plenament. El Cos i la Sang de Crist se´ns donen perquè també nosaltres mateixos siguem transformats. Nosaltres mateixos hem d´arribar a ser Cos de Crist”.18 Es tracta de canviar el món a partir de l´Eucaristia: “Aquesta és la transformació substancial que es va realitzar al Cenacle i que era destinada a suscitar un procés de transformacions l´últim fi del qual és la transformació del món fins que Déu sigui tot en tots (cf. 1C 15:28). Des de sempre tots els homes esperen en el seu cor, d´alguna manera, un canvi, una transformació del món”.19 

Joaquim González-Llanos Navarro

Doctor en Teologia

Notes a peu de pàgina

1 JOAN PAU II, Exh. Ap. Pastores dabo vobis, n. 18.

2 Ibid., n. 6.

3 Ibid., n. 7.

4 Ibid.

5 Ibid.

6 J. ESCRIVÀ DE BALAGUER, Converses amb Mons. Escrivà de Balaguer, a www.escrivaworks.org, n. 59.

7 BENET XVI, Carta convocatòria d´un any sacerdotal, 16.VI.2009.

8 BENET XVI, Trobada 7.II.2008.

9 BENET XVI, Trobada 26.II.2009.

10 Ibid.

11 Ibid.

12 Ibid.

13 Ibid.

14 BENET XVI, Carta convocatòria d´un any sacerdotal, 16.VI.2009.

15 CONC. VATICÀ II, Presbyterorum ordinis, 5.

16 Ibid.

17 J. ESCRIVÀ DE BALAGUER, Homilia Sacerdot per a l´eternitat, dins Estimar l´Església, Editorial Albada, Terrassa 2007, pàg. 86-87.

18 BENET XVI, Homilia a Marienfeld - Colònia, 21.VIII.2005.

19 Ibid.

  • 24 agost 2010
  • Joaquim González-Llanos Navarro
  • Número 36

Comparteix aquesta entrada