Recordant la Carta Apostólica ''Novo Millennio Ineunte''

En començar una nova dècada

Deu anys després del Gran Jubileu de l´any 2000 val la pena revisar el seu missatge i el de la Carta apostòlica "Novo Millennio Ineunte" (NMI), publicada per Joan Pau II el 6 de gener de 2001, en concloure el Jubileu. “Jesucrist és el mateix ahir i avui i pels segles” (He 13:8) va ser el lema triat per al Gran Jubileu. Tant aquest lema com l´esmentada Carta apostòlica ens inviten a afrontar la nova dècada des d´un profund optimisme i, alhora, amb un madur realisme.

Un llegat molt valuós

A la Nova Millennio Ineunte, Joan Pau II valorava l´experiència Jubilar, fixant-se en alguns fets fonamentals i en la seva aportació a la vida de l´Església:

– Celebrant l´any 2000, hem estat més conscients del Misteri de Déu que ha entrat en la nostra història per salvar-nos des de dins, i que això és característic del cristianisme.

– Ens ha fet més humils, ens ha mogut a demanar sincerament perdó. Hem demanat la purificació de la memòria, que ens fa més forts per caminar cap al futur.

– Hem contemplat amb gratitud el rostre de Crist en els sants i els màrtirs, que encén en nosaltres el desig sincer d´imitar-los i prendre´ls com a intercessors.

– Hem viscut d´una manera plàstica que som Església pelegrina, que, com diu sant Agustí, vivim «entre les persecucions del món i els consols de Déu».

– Els joves han aprofundit en l´autèntic rostre de Crist: exigent i veritable.

– Una infinitat de pelegrins de totes les classes socials i edats han pogut veure l´experiència Jubilar: nens, ancians, malalts, treballadors, artistes, professors, polítics, periodistes, militars, religiosos i clergat, famílies, presos, etc.

– Hem assaborit els fruits de l´obertura més generosa i profunda a l´ecumenisme.

– S´ha revifat la preocupació pels països més pobres.

– Tot això sense oblidar el Congrés Eucarístic Internacional i l´Acte de Consagració a Maria i el pelegrinatge del Papa a Terra Santa.

El Gran Jubileu ens ha aportat un llegat molt valuós. En paraules del Papa Joan Pau II: “El nucli essencial, la gran herència que ens deixa, no dubtaria a concretar-lo en la contemplació del rostre de Crist: contemplat en les seves coordenades històriques i en el seu misteri, acollit en la seva múltiple presència en l´Església i en el món, confessat com a sentit de la història i llum del nostre camí” (NMI, 17).

Vivim molt de pressa i sovint som oblidadissos, però el Gran Jubileu no es pot quedar en un esdeveniment històric, sinó que cal projectar-lo cap al futur. Ha de ser recordat i actualitzat, com també ho ha de ser el document programàtic que és la Carta Apostòlica abans esmentada, amb un missatge central que podem fixar amb aquests mots: “Crist és el fonament i el centre de la història, de la qual és el sentit i la meta última” (NMI 5). Aquest és el plantejament definitiu damunt el qual s´ha de construir la proposta pastoral de l´Església.

Amb l´Encarnació, Crist mateix ha agafat les regnes de la història dels homes, i ens invita a col·laborar amb Ell. Encara són actuals, i ho seran sempre, les animadores paraules del servent de Déu Joan Pau II: “Caminem amb esperança! [...] El Fill de Déu, que s´encarnà fa dos mil anys per amor a l´home, acompleix també avui la seva obra. Hem de tenir ulls penetrants per veure-la, i sobretot un cor gran per esdevenir-ne nosaltres mateixos instruments” (NMI 58).

Realisme: sense Crist, «no podem fer res» (cf. Jo 15:5)

Hi ha un pretès realisme, que es limita a veure l´Església amb ulls humans i amb un agut sentit crític. D´aquesta manera, els problemes de l´Església es descriuen des de la més pura exterioritat i la seva solució consistiria a reformar les formes d´expressió i, a més, urgentment. Que si l´Església té un llenguatge anacrònic, avorrit, repetitiu, que l´home d´avui no entén i rebutja; que si s´ha perdut la línia evangèlica amb tant discurs moralitzant; que si els sacerdots s´han de casar o les dones accedir al sacerdoci...

Segons aquest plantejament, es tracta dels motius de molts abandonaments i del fet que no pocs cristians es girin cap a altres espiritualitats. Ara bé, aquest enfocament és realista? No és també una interpretació molt esbiaixada d´unes poques dades objectives? En tot cas, li falta una cosa fonamental: és imprescindible comptar amb Crist.

No ens enganyem, voler afirmar la fe en Crist i, alhora, negar alguns dels seus ensenyaments fonamentals i viure sense una íntima unió amb Crist i sense la força de l´esperança, porta a lliscar cap al descoratjament i fins i tot a emmalaltir amb risc d´esquizofrènia.

És veritat que sempre es pot millorar el llenguatge i la forma d´anunciar l´Evangeli, però no a costa d´adulterar la Bona Nova. La moral cristiana és la moral de l´amor, però és també la moral que segueix Qui és la Veritat. És “caritat en la veritat”, com ens ha recordat el Papa Benet XVI a la darrera encíclica. La caritat, però, inclou la justícia i, amb aquesta, béns humans fonamentals, com ara el respecte a tota vida humana des de la concepció fins a la mort natural i el respecte a la naturalesa intrínseca del matrimoni, unió d´home i dona, amb dues notes fonamentals: fidelitat i indissolubilitat.

Joan Pau II parla de la necessitat d´actuar amb dinamisme i promoure iniciatives, però sense caure en un “activisme” que deixa de banda el tracte amb Déu. “Ara hem de mirar endavant –afirma a la NMI–, hem de «tirar llac endins», confiant en la paraula de Crist: Duc in altum! Allò que hem fet enguany no pot justificar una sensació de deixadesa i menys encara portar-nos a una actitud de desinterès. Al contrari, les experiències viscudes han de suscitar en nosaltres un dinamisme nou, empenyent-nos a emprar l´entusiasme experimentat en iniciatives concretes” (NMI, 17).I afegeix: “Amb tot, és important que el que ens proposem, amb l´ajut de Déu, estigui fonamentat en la contemplació i en la pregària. El nostre és un temps de continu moviment, que sovint desemboca en l´activisme, amb el risc fàcil del «fer per fer»” (NMI 17).

Joan Pau II ens recorda quin és el veritable realisme, que va més enllà d´unes poques dades empíriques i de teories de tall sociològic o historicista. La història és donada als homes per tal que es vagin forjant el seu destí amb llibertat. Però tots sols no podem caminar bé. Crist ha entrat en la història dels homes com un home més. Però, com Déu, ha agafat les regnes i torna a dirigir amb força l´itinerari de la història humana que ha d´acabar en Déu. Joan Pau II insisteix en això: que el veritable protagonista de la història dels homes és Crist, home i Déu.

El plantejament pastoral de Joan Pau II inclou que tots prenguem consciència de la crida universal a la santedat i donem primacia a una autèntica vida cristiana d´unió amb Crist. Insisteix, en concret, en la pregària i en la primacia de la gràcia. Vet aquí les seves paraules:

En la programació que ens espera, treballar amb major confiança en una pastoral que doni prioritat a la pregària, personal i comunitària, significa respectar un principi essencial de la visió cristiana de la vida: la primacia de la gràcia. Hi ha una temptació que assetja sempre tot camí espiritual i l´acció pastoral mateixa: pensar que els resultats depenen de la nostra capacitat de fer i de programar. Certament, Déu ens demana una col·laboració real a la seva gràcia, i, per tant, ens invita a emprar tots els nostres recursos d´intel·ligència i d´operativitat en el servei a la causa del Regne. Però no s´ha d´oblidar que, sense Crist, «no podem fer res» (cf. Jo 15:5).

Crist ha estat, està i estarà present i actuant en la nostra història a través de la seva Església; és a dir, a través dels homes i les dones que no sols caminen cap a Crist, sinó amb Crist. És Crist qui camina en la nostra història, i nosaltres som invitats a seguir-lo. És com si volguéssim invitar a una festa l´amfitrió de la festa, quan en realitat els invitats som nosaltres. Per tant, el més important no és sols el que pensem o decidim fer, sinó que ens adonem que Crist és aquí, que ens invita a caminar amb Ell.

El més important no sembla, doncs, l´elaboració d´anàlisis sociològiques sobre el que passa en el món i en l´Església. Això pot ajudar, però el factor decisiu no són les enquestes ni les estadístiques de la situació actual, ni organitzar conferències i debats com a farciment. La solució no consisteix a reclutar experts per tal que ens facin estudis i propostes sobre com dur a terme una reforma de l´Església a fons. Encara és menys acceptable una relectura de l´Evangeli per veure quines pedres cal tirar. No hem de confondre voler que l´Església sigui creïble amb fer una Església que sigui còmoda i fàcil per a l´home d´avui.

Si la història és de Crist i la condueix Ell, haurem de rebaixar els ardors de la supèrbia, ser dòcils i preguntar què cal fer i com pot contribuir a fer-ho cadascun de nosaltres. Joan Pau II ens proposa que siguem, primer de tot, contemplador de Crist. Només així podrem fer testimoniatge del que hem experimentat de debò.

“Els homes del nostre temps, potser no sempre conscientment, demanen als creients d´avui no sols «parlar» de Crist, sinó en certa manera fer-los-el «veure». I no és potser tasca de l´Església reflectir la llum de Crist en cada època de la història i fer resplendir també el seu rostre davant les generacions del nou mil·lenni? Amb tot, el nostre testimoniatge seria insuportablement pobre si no fóssim els primers contempladors del seu rostre” (NMI, 16).

Joan Pau II ens invita a contemplar i confessar Crist com a Fill del Pare, en la seva identitat profunda i en el seu Misteri. Recorda que “per retornar a l´home el rostre del Pare, Jesús hagué no sols d´assumir el rostre de l´home, sinó carregar-se fins i tot el «rostre» del pecat. «Aquell qui no havia conegut mai el pecat, Déu per nosaltres el féu pecat, per tal que nosaltres esdevinguéssim en ell justícia de Déu» (2C 5:21)” (NMI 25). Crist ens presenta, a més, el seu “rostre dolorós” (NMI, 26) i també el “rostre del ressuscitat” que ens omple de joia i optimisme. “L´Església mira ara el Crist ressuscitat. Ho fa seguint els passos de Pere, que plorà per haver-lo renegat i reprengué el seu camí confessant, amb comprensible temor, el seu amor a Crist: «Vós sabeu que us estimo» (Jo 21:15-17). Ho fa unida a Pau, que el trobà en el camí de Damasc i quedà impactat per ell: «Per a mi, viure és el Crist, i morir, un guany» (Fl 1:21). Després de dos mil anys d´aquests esdeveniments, l´Església els viu com si haguessin passat avui” (NMI, 27).

L´experiència dels Apòstols

Els apòstols van ser testimonis primers de l´experiència de Déu en la història, del Crist encarnat, i el van seguir. Segons la seva promesa, sabem que Crist no ha deixat d´estar present caminant ferm en la nostra història. L´Església –els creients reunits amb Crist– és el lloc propi de l´experiència d´aquesta presència, i en ella apreníem i ens animàvem. Alguns han caigut en la temptació de sospitar de l´Església, fins i tot de rebutjar-la, i ara se senten perduts: al nostre voltant s´han anat espesseint les boires del dubte i de la infidelitat, de les contradiccions amb el món on vivim; molts no veuen Crist amb prou claror per poder-lo seguir.

L´experiència dels apòstols els va obligar a confessar joiosament la resurrecció de Crist, la radical victòria i la força de la seva persona humana i divina. La realitat és que Crist ha demostrat ser més fort que totes les tenebres, que tots els pecats dels homes i que tot el mal del món junt. El que s´imposa, per tant, és deixar-nos trobar humilment per Ell.

La tasca de l´Església, la seva activitat pastoral i l´apostolat dels fidels laics ha de comptar, sortosament, amb l´ajut de Déu. És l´Esperit que ve a ajudar-nos (cf. Rm 8:1).

Com recorda la Novo Millennio Ineunte, “a la contemplació plena del rostre del Senyor no hi arribem només amb les nostres forces, sinó deixant-nos guiar per la gràcia. Sols l´experiència del silenci i de la pregària ofereix l´horitzó adequat en el qual pot madurar i desplegar-se el coneixement més autèntic, fidel i coherent, d´aquell misteri, que té la seva expressió culminant en la proclamació de l´evangelista Joan: «I la Paraula es va fer home i visqué entre nosaltres, i vam contemplar la seva glòria, glòria que té del Pare com a Fill únic, ple de gràcia i de veritat » (Jo 1:14)” (NMI 20).   

Joaquim Fluriach

Prevere del Bisbat de Terrassa

Rector de la Parròquia de Santa Maria de Caldes de Montbui