Sant Francesc Coll i la Diòcesis de Vic
Amb motiu de la canonització de P. Coll
El dia 11 d´octubre d´enguany el Papa Benet XVI va canonitzar Sant Francesc Coll i Guitart, fill de Gombrèn, de la Diòcesi de Vic. Amb motiu d´aquest esdeveniment, Mons. Romà Casanova, bisbe de Vic, ha escrit una carta pastoral que porta com a títol unes paraules del nou sant: Un foc encén un altre foc.
Francesc va néixer el dia 18 de maig de 1812 i va morir a Vic (casa sacerdotal) el 2 d´abril de 1875, a l´edat de seixanta-dos anys, el dia del seu sant patró Sant Francesc de Paula. Com tots els sants, Francesc Coll té molts aspectes que es podrien destacar. En trio tres.
Jove diligent i fidel a la crida de Déu
El seu pare, Pere Coll, es va casar dues vegades. Dels quinze germans ell fou l´últim. Encara que molts dels seus germans moriren joves, sabem bé que no hi ha com ser fill de família nombrosa per a aprendre les virtuts de la docilitat, l´esperit de sacrifici, la caritat i el servei, que d´altra part l´acompanyaren tota la vida. Orfe de pare als quatre anys, la seva mare, Magdalena Guitart, l´educà cristianament i el confià alrector, Mossèn Josep Prat, que li comunicà la seva pietat mariana, emportant-se´l sovint al mític santuari de la Mare de Déu de Montgrony, encimbellat al capdamunt del poble a una hora de camí. Francesc serà sempre devotíssim del Sant Rosari, que no deixarà mai més. De petit se´l recorda despert i mogut. Líder. Afeccionat a fer sermons als seus companys. Diu un testimoni de la Gna. Rosa Miró que, veient-lo sa mare tant inquiet, li deia: “Fill, tant de bo et rebentessis d´amor a Déu” (testimoni del seu procés, full 742).
Veient-lo eixerit i intel·ligent, el rector el va portar cap els estudis del seminari de Vic als deu anys. El bisbe del moment es deia Estruch i Vidal i era tarragoní. El curs no començà fins al gener del 1823 a causa del trienni liberal i l´aldarull que, per desgràcia, fou cíclic a l´Espanya d´aquells anys. L´acolliren al Mas Puigseslloses, al terme de Folgueroles, pàtria de Mn. Cinto Verdaguer, el nostre gran poeta.
En el curs de 1822-1823 hi havia matriculats 213 seminaristes. Estudià llatí i més tard filosofia. El nivell formatiu d´aquell moment era alt. Francesc Coll fou condeixeble de Benito Vilamitjana, més tard bisbe de Tortosa i arquebisbe de Tarragona; de Sant Antoni Maria Claret, uns anys més gran; de Jaume Balmes; de Fra Josep Alemany, que morirà arquebisbe a San Francisco de Califòrnia, als EUA, i també de Marià Puigliat, mort a Roma mentre participava en una sessió del Concili Vaticà I com a bisbe de Lleida. Francesc Coll se n´aprofità bé.
Un dia, a punt de complir els quinze anys, passant per la Rambla de Santa Teresa, prop del Monestir de les Carmelites Descalces, un desconegut li diu: “Tu, Coll, t´has de fer dominic”.
Això no ho pogué oblidar mai i al cap de tres anys entrà als dominics de Girona. Era l´any 1830. Fou novici exemplar i aprofitat estudiós de teologia. Per la seva veu excel·lent fou nomenat cantor de la comunitat o responsable dels oficis corals. Estudiós de Sant Tomàs d´Aquino i de la seva Summa teològica, que els dominics tenien com a llibre de text.
Amb la tenacitat d´un muntanyenc, amb la intel·ligència d´un jove aplicat i amb el fervor d´un sant, el jove Coll rebé els primers ordes i es preparava per al presbiterat. Però arribà una nova turbulència política que tancà els convents. I el 7 d´agost de 1835 –any de la llei desamortitzadora de Mendizábal– és exclaustrat i torna cap a Vic, sent ja diaca.
El predicador
Des de la casa amiga de Puigsesllosses acabà l´últim any de teologia. El 28 de maig de 1836 rep el presbiterat a Solsona. El 1839 es nomenat vicari a Artés i poc temps després a Moià, on es manifesta gran catequista i predicador. Els pobles el van demanant cada vegada més. Té un cor abrandat d´amor a Déu. Com diu ell mateix: “Un foc encén un altre foc”. Té clara la ment i el cor abrusat. És un gran orant i té esperit missioner. Visita la gent, escolta, ajuda. Moià sortia d´una guerra carlina que havia destrossat cases i famílies. Consola des del carrer i pacifica des de la trona.
I comencen novenaris, predicacions quaresmals, mesos de Maria i del Sagrat Cor, exercicis a capellans i més missions. No pararà de predicar durant més de trenta anys, fins que caigui malalt. La llista de pobles és molt gran. Impressiona. Folgueroles, Olot, Borredà, Sant Jaume de Frontanyà, Gombrèn, Campdevànol, Sant Martí de Sesgueioles. Pel mes d´agost del 1846Sant Antoni Maria Claret el designa coordinador d´exercicis espirituals. Va al bisbat de Girona. El 6 de febrer de 1848 obté el rescripte amb el nomenament de missioner apostòlic i vindrà a viure a Vic. El 1849, el bisbe d´Urgell, el benedictí Simó Guardiola, el crida a predicar a Castellbò per nou dies. Era un poble emblemàtic, dit “niu de càtars”, on es va martiritzar el dominic Beat Ponç de Planella, com també el Beat Pere de la Cadireta. El P. Coll tingué tant d´èxit que el “novenari” s´allargà del 28 d´abril fins a l´11 de maig, a petició de la gent. Com un altre sant Domènec, anava a peu i no acceptava altra remuneració que un plat de sopes. Anà a Organyà, Sort, Gil, Llavorsí, Rialb, a l´Abella, la Poble de Segur, Conques, Tremp, Salàs, Aran, Oliana, Agramunt...
El 1850 és nomenat director del tercer Orde Dominicà de Catalunya. Continuarà predicant a les diòcesis de Vic, Lleida, Barcelona i la Seu d´Urgell. El 1852 publica el llibre Formosa Rosa, i se´n faran diverses edicions. Impressiona veure que el 2 de desembre de 1869 té el primer atac d´apoplexia a Sallent que el deixa quasi cec però continua predicant i hi deixa la pell.
Fundador
La persecució del govern lliberal provocà a Catalunya i especialment a Vic un esplet de fundacions de famílies religioses per ocupar-se d´infants, malalts i vells. Veient la necessitat de formació i d´acompanyament de nenes i dones pels poblets i comarques,el P. Coll sent que Déu li demana de fundar. D´acord amb els seus superiors dominicans i diocesans, inicia el 15 d´agost de 1856 una congregació que esdevindrà un arbre frondós: les Germanes Dominiques de l´Anunciata.
Començà molt humilment amb set noies aplegades en una caseta del carrer Nou de Vic. El bisbe Antoni Palau l´aprovà i, el mateix any, fundava ja a Roda de Ter. L´any següent comprà una casa al carrer del Nord, ara carrer de Francesc Coll, que serà la Casa Mare i nus cabdal de la congregació. El 12 de setembre professaren les primeres germanes. Les vocacions vingueren nombroses. I en qüestió de tres anys fundà a Santa Maria de Corcó, Folgueroles, Calldetenes, Tortellà, Casserres, Sant Pau Mieres (Girona), Balsareny, Torà de Riubregós, Prats de Lluçanès, Sant Feliu Sasserra i Sant Feliu de Codines.
La congregació s´anirà estenent per Catalunya, Espanya, Amèrica Llatina, Àfrica i Filipines ja al s. XX. Sofriran persecucions i trencaments, però elles continuen sempre fidels a l´esperit dominicà d´ensenyar i servir els pobres. En morir el P. Coll l´any 1875, la congregació tenia 52 cases, totes encara a Catalunya.
Beatificat el 29 d´abril de 1979 per Joan Pau II, acaba de ser canonitzat el dia 11 d´octubre d´enguany per Benet XVI. És el coronament perfecte d´un gran sant de la nostra terra, que ha deixat petjada ferma. Moria el 2 d´abril amb els rosaris a les mans. Aquell rosari que ell havia pregat per tot Catalunya, instituint-ne confraries i fent-ne estimar la bellesa i la grandesa. D´ell escriví: “Oh Rosari... un regal del cel que ens descobreixes els principis, els motius i la pràctica de totes les virtuts. Tu ens introdueixes en la fe, alenes la nostra esperança i ens encens la caritat. Tu despertes els adormits, escalfes els tebis, converteixes els pecadors i sostens els justos” (Escritos del Veda, citant un sermó del P. Coll a Moià sobre el Rosari). I acabava amb la popular oració: “Oh Verge i Mare de Déu, jo m´ofereix per fill vostre...”.
Joan Casas
Prevere Vicari Episcopal de Vic
