ÀGORA, el nou film ''històric'' d'Alejandro Amenábar

Una crítica directa del cristianisme i de tota experiència religiosa

Amb una gran expectació i enorme publicitat –a l´estrena va assistir-hi gairebé en ple el Govern socialista– s´ha presentat la pel·lícula més cara del cine espanyol realitzada fins avui (50 milions d´euros). Mesos abans es va exhibir al Festival de Cannes, fora de concurs, i allà va ser rebuda amb una certa fredor i polèmica, la qual cosa va obligar el director a canviar-ne el muntatge.

El madrileny Alejandro Amenábar (encara que nascut a Santiago de Xile el 1972) és el seu jove autor. Guanyador de l´Oscar de Hollywood a la Millor pel·lícula de parla no anglesa per Mar adentro (2004) –un polèmic al·legat sobre l´eutanàsia–, avui és, al costat de Pedro Almodóvar, un dels cineastes espanyols més famosos a l´estranger. Va debutar el 1996, amb la també guardonada Tesis, i van seguir Abre los ojos (1998) –que va tenir una remake als Estats Units– i Los Otros (2000), ja rodada en anglès, amb Nicole Kidman com a protagonista.

Sinopsi argumental

Aexandria, segles IV-V dC. Narra la tragèdia d'Hipàtia, filla de Teó –el director de la cèlebre Biblioteca de la ciutat–, una reconeguda matemàtica i astrònoma, que va dedicar la seva existència a la Filosofia. Lliurada del tot a la ciència –havia renunciat a casar-se–, va viure en una època convulsa, quan l´imperi Romà anunciava la seva ranera i la religió pagana donava signes de decadència. El Cristianisme ja no sofria la persecució d´altres temps, però en la seva puixança s´enfrontava amb la religió jueva, els pagans i les primeres heretgies. En aquest ambient conflictiu, l´escola d´Hipàtia d´Alexandria tenia estudiants cristians i no cristians, i molts d´ells després formarien part de l´elit d´aquesta esplendorosa ciutat de l´Antic Egipte. Però al març de l´any 415, un grup de fanàtics –que abans havia destruït la Biblioteca d´Alexandria i fet fora els jueus de la ciutat, amb la vènia de l´Emperador romà– va assassinar la filòsofa pagana.

Valoració crítica

Penso que el màxim error d´Amenábar com a realitzador i coguionista és no haver anat a les fonts originals, malgrat els assessors històrics amb què va comptar (entre ells, el professor Carlos García Gual, catedràtic de Filologia Grega de la Universitat Complutense de Madrid). La crítica ha afirmat que “l´argument es basa en un dels pitjors materials sobre Hipàtia, el del divulgador de la ciència Carl Sagan”. A més, la filòsofa no va morir als trenta-vuit anys, com apareix en el film, sinó als seixanta-un, quan en plena Quaresma un grup liderat per un tal Pere va saquejar el seu carruatge i la va arrossegar fins al temple del Caesarium, on van matar Hipàtia amb fragments de ceràmica i després van cremar les seves restes als afores de la ciutat. A la pel·lícula, és el seu antic esclau, Davo –un personatge inventat, enamorat d´ella– qui l´asfíxia, per evitar-li el patiment, i la lliura despullada al populatxo. Amb tot –i això no se cita en el relat–, els antics autors cristians van condemnar l´assassinat (veg. Sòcrates Escolàstic, Història eclesiàstica, VII, 15).

A més, Carl Sagan presenta Hipàtia enfrontada al Cristianisme. En realitat, ella no era cristiana, però com a neoplatònica i pitagòrica va ser partidària de la convivència entre religions i les cultures pròpies del món bizantí. El que sabem d´Hipàtia –perquè no es conserva la seva obra– ho devem als escrits dels seus deixebles, sobretot a l´epistolari de Sinesi de Cirene, que va ser bisbe de Ptolemaida c. 409-410 i va morir dos anys abans que la seva mestra. A més, el prefecte de la ciutat, Orestes –que també l´havia pretès–, representant de l´autoritat imperial i que li va donar suport, estava enfrontat amb el bisbe d´Alexandria, Ciril (després sant i doctor de l´Església, com diuen els rètols finals del film, i impulsor del Concili d´Efes, el 431), en uns temps en què encara no hi havia la separació entre Església i Estat; i les relacions entre Ciència i Religió estaven no sols en conflicte, sinó plenes de prejudicis pels dos costats.

Falta de rigor

Per això es troba a faltar una contextualització històrica més rigorosa, alhora que s´evidencia la influència del laïcisme contemporani; ja que la pel·lícula incorre en tòpics maniqueus –els pagans apareixen vestits de blanc, il·luminats; mentre que els cristians de negre, com a energúmens– i ofereix una lectura crítica massa actual: el mateix Amenábar va declarar, en la roda de premsa al Festival de Cannes del 2009, que Àgora no és una pel·lícula anticristiana, que la seva “condemna és de tots els fonamentalismes”. I davant de la premsa especialitzada espanyola, va manifestar poc temps després: “Cap catòlic d´avui no hauria de sentir-se ofès; només haurien de sentir-se al·ludits els fonamentalistes que han posat bombes aquest estiu [2009]. Serveix per a un terrorista islàmic, per a un terrorista d´ETA, per a qualsevol que ho practiqui. Àgora és, en molts sentits, una història del passat sobre el que està passant ara, un mirall perquè el públic miri i observi des de la distància del temps i de l´espai, i descobreixi, sorprenentment, que el món no ha canviat tant”. I en una entrevista publicada en el diari Avui, es va excusar també en aquests termes: “No he fet un al·legat contra el cristianisme, sinó contra el fonamentalisme. Evidentment, no tothom pensa com jo. El problema és que hi hagi algú que estigui disposat a matar per les seves idees, això és fonamentalisme, que és el que denuncia la pel·lícula. Però no és anticristiana, molts grups religiosos diferents han utilitzat la violència per imposar les seves idees” (cf. Bernat Salvà, Avui, 5-10-2009, p. 42).

Malgrat això, no tots han vist igual la seva voluntat d´expressió. El crític José María Aresté ofereix el següent judici: “El director, dins la seva opció de cine comercial amb contingut, segueix la seva línia de qüestionament del cristianisme, iniciat en Los Otros amb suavitat, i continuada de manera més agressiva en Mar adentro. Aquí recupera les formes suaus, la seva forma de tractar la complexa situació del cristianisme del segle IV a Alexandria podria descriure´s com “una mà de ferro amb guant de vellut”. De manera que al·ludeix al que pot resultar atractiu en la fe –Crist i les seves benaurances, la caritat amb els necessitats, el perdó...–, però posant el focus sobretot en el que pot generar fanatisme violent i lluita pel poder. En aquest sentit, queda especialment mal parat el qui serà sant Ciril d´Alexandria. Però també són qüestionables Orestes, amb el seu cristianisme pragmàtic i cínic, i el bisbe Sinesi, que convida Hipàtia a batejar-se perquè ella en el fons ja era cristiana, encara que no cregui. Per contrast, la immaculada ciència sembla la solució a tots els problemes, l´única capaç de donar accés a la veritat. En aquest sentit, s´obvien les manipulacions que poden fer-se en nom seu” (Hipatia, atea y mártir, en www.decine21.com).

Fe i Raó

Per la seva banda, el teòleg Peio Sánchez aniria fins i tot més lluny: “Àgora és una crítica directa del cristianisme, però en el fons de tota experiència religiosa. La tesi, a què de forma didàctica serveix la pel·lícula, és que l´experiència religiosa, sigui politeista, jueva o cristiana, sempre desemboca en el vessament de sang. Que la creença en Déu o déus acaba anihilant els éssers humans que acaben matant en nom seu. I així el que podia, i en rigor històric calia, haver-se convertit en una crítica necessària del fonamentalisme acaba en un qüestionament últim de la religió com a dimensió de l´ésser humà que es troba amb Déu. Per al director, només ens queda un cel estelat que mirem amb perplexitat construint formes el·líptiques al vent. Això ja és alguna cosa, almenys hi ha Misteri. [...] La imprescindible i urgent crítica del fanatisme, en aquest cas religiós, s´inclina cap a una exaltació del laïcisme que parteix d´un reduccionisme antropològic que retalla la dimensió espiritual de l´ésser humà. El director ha volgut presentar-nos aquesta nova Antígona com a heroïna i model contemporani que encarna la recerca de la veritat, el sentit de la democràcia pluralista, la integritat i la tolerància fins al perdó” (“Àgora, ideologia que denuncia el fanatisme per recaure en ell”, Catalunya Cristiana, 22-X-2009, p. 27).

Aquí hi ha, doncs, el verdader moll de la cinta: el vell conflicte entre Fe i Raó, actualment desmuntat pels filòsofs i teòlegs més rigorosos, i que Amenábar sembla invocar apel·lant a tòpics avui superats, però de fàcil efecte en el gran públic. En aquest sentit, vaig observar com a la nit de l´estrena a Barcelona un sector d´espectadors aplaudia al final de la projecció, potser identificats amb el laïcisme explícit del director.

Qualitat

El que no es pot negar al film és la seva qualitat formal: Alejandro Amenábar sap fer cine de debò. Rodada a l´illa de Malta, el brillant disseny de producció, la direcció artística –gairebé no es noten els efectes digitals; semblen decorats reals–, les preses zenitals, una reeixida direcció de la segona unitat a càrrec del coguionista Mateo Gil, les perspectives planetàries, la banda sonora, el vestuari, les lliçons cosmològiques que es van avançar a Kepler, la gran interpretació de Rachel Weisz i la resta del repartiment... Tot resulta excel·lent. Estem davant d´un realitzador que pot competir en els Oscar d´Hollywood amb aquest ambiciós i espectacular peplum en anglès.

Malgrat això, el relat resulta una mica fred, els personatges bastant plans –perquè presenten una psicologia no del tot ben desenvolupada–, el metratge un pèl excessiu, es troba a faltar més espectacularitat en les escenes..., i, d´altra banda, hi desentonen uns edificis d´estil arquitectònic grec, quan no eren pròpiament aquests –em va comentar el professor José Remensal, catedràtic d´Història Antiga i Arqueologia de la Universitat de Barcelona– els que hi havia a l´Alexandria d´aquella època.

Sembla, a més, que en aquest “al·legat laic” –qualificat així per la crítica de Cahiers du Cinéma-España, Estepa Yáñez– contra els fonamentalismes i el xoc de civilitzacions, es culpa a les religions monoteistes de misògines i generadores de conflictes enfront del sofert politeisme tolerant dels segles IV-V. Alhora, invoca constantment la gnoseologia com a veritat suprema en contra del literalisme bíblic deformat pels guionistes del film. Per tant, la pel·lícula proposa una Cosmogonia racionalista com la millor via per explicar el misteri de l´Univers. Tot això, amb un atractiu discurs didàctic i estètic; didactisme que s´aprecia en la caiguda de l´estàtua del déu grec, com si fos la de Saddam Hussein, o retratant els cristians com a paneroles. A l´últim, Ciril d´Alexandria, Pare de l´Església, queda retratat com un fanàtic i impulsor de l´assassinat d´Hipàtia.

Ara bé, Amenábar té molts problemes per distribuir el film als Estats Units i a Itàlia, precisament pel caràcter anticristià que se li atribueix. Així, l´influent setmanari Variety va escriure amb motiu de la seva presentació al Festival de Cannes (maig del 2009): “Aquesta elaborada producció espanyola en llengua anglesa és consistentment espectacular i posseeix el suficient conflicte i acció per fer-la remarcable, però una certa carència de pes d´estil i de pols emocional podria portar-li problemes per a la seva acceptació entre una audiència massiva als Estats Units”.

Veurem si, finalment, Àgora aconsegueix amortitzar el seu cost, i quina és la resposta del públic aquí i més enllà de les nostres fronteres, i l´acollida de l´Acadèmia de la vella Meca del Cine. Però els premis Goya de l´Acadèmia Espanyola els té assegurats.

Nota: A les sales de cinema espanyoles, Àgora ha estat entre les pel·lícules més vistes durant 8 setmanes amb una recaptació de 20,5 milions d´euros. Una bona campanya de comunicació i l´estrena a 470 sales han fet possibles aquests resultats.

Josep Maria Caparrós

Professor Titular d´Història Contemporània i Cine

Universitat de Barcelona

FITXA TECNICOARTÍSTICA

Títol original: Àgora. P.: Himenòpter / Mod Produccions, amb la col·laboració Telecinco Cinema (Espanya, 2009). Productors: Fernando Bovaira i Álvaro Augustín. Director: Alejandro Amenábar. Guió: Alejandro Amenábar i Mateo Gil. Fotografia: Xavi Giménez. Música: Dario Marianelli. Decorats: Guy Dyas, Dominique Arcadio i Frank Walsh. Vestuari: Gabriella Pescucci. Muntatge: Nacho Ruiz Capelles. Intèrprets: Rachel Weisz (Hipàtia), Max Minghella (Davo), Ashraf Barthom (Amoni), Óscar Isaac (Orestes), Michael Lonsdale (Teó), Rupert Evans (Sinesi), Homayoun Ershadi (Aspasi), Richard Durden (Olimpi), Sammy Samir (Ciril), Omar Mostafa (Isidor), Oshri Cohen (Medor), Yousef Sweid (Pere). Color – 126 minuts. Estrena a Espanya: 9 d´octubre de 2009.