La formació intel·lectual del sacerdot. A.Marzoa
El capítol V de Pastores dabo vobis (PDV), dedicat a la formació dels candidats al sacerdoci, pren com a punt de partença la suggeridora escena del Mestre cridant «els qui Ell va voler», «perquè estiguessin amb Ell». Com tothom sap, l´articulació d´aquest capítol recull les quatre dimensions principals de la formació: humana, espiritual, intel·lectual i pastoral. Encara que es tracta d´una formació integral i simultània –no pas fragmentada i seqüencial en el temps–, no ha de passar inadvertit l´ordre en què es tracten les quatre dimensions esmentades: es comença per la formació humana i es corona amb la formació per al ministeri o formació pròpiament pastoral.
El lloc de la formació intel·lectual
Aquesta indicació permet ja una primera reflexió, òbvia però que cal subratllar enfront de la hipòtesi que no se la tingués prou en compte: una formació espiritual que no es basés en una adequada formació en l´exercici de les 
virtuts humanes originaria una espiritualitat abstracta, irreal, una mica esotèrica, poc o no gens atractiva. En efecte, una espiritualitat desconnectada del misteri de l´Encarnació engendraria aquella forma de ser piadós que repugnava a santa Teresa de Jesús –significativament criticada per la seva devoció a la Santíssima Humanitat–, origen de l´estereotip del cristià com a persona rara; sobretot quan aquest ésser cristià té una visibilització social immediata, com en el cas del religiós i encara més del sacerdot secular. ¿No és aquesta la imatge fecunda en escenes discutidament divertides però recurrents en la literatura espanyola des del Segle d´Or, com també en la pintura i més recentment, encara que amb menys imaginació i més clixés, en el cine? En el que tingui de «real» –sense descartar una gran part de prejudici i injustícia–, aquesta imatge no és sinó el negatiu del que el món demana al sacerdot: una atenció natural i senzilla a les formes; una manera de vestir-se adient amb el ministeri i amb l´edat; una proximitat prudent i afecte en el tracte; un respecte als moments i als llocs; una pietat transparent, humana, imitable; un parlar correcte i sense afectació; un caràcter contingut...
Formació humana i espiritual s´han de donar la mà, edificant-se la segona sobre i a partir d´un ordenat i proporcionat conreu de la primera: l´una i l´altra són dimensions de l´ésser humà i cristià que ha de ser i actuar com qui és en tota l´extensió espaciotemporal de la seva existència. És més, «la mateixa formació humana, si té lloc en el context d´una antropologia que abraça tota la veritat sobre l´home, es completa amb la formació espiritual i s´hi obre» (PDV 45).
Tan sols després s´enumera, en el capítol esmentat de PDV, la formació intel·lectual. Vet aquí el que en diu: «Malgrat tenir el seu caràcter específic, està profundament relacionada amb la formació humana i l´espiritual, constituint amb aquestes un element necessari; en efecte, és com una exigència insubstituïble de la intel·ligència amb què l´home, participant de la llum de la intel·ligència divina, mira d´aconseguir una saviesa que, al seu torn, s´obre al coneixement de Déu i a la seva adhesió» (PDV 51).
La necessitat de la formació intel·lectual
La necessitat de la formació intel·lectual queda específicament justificada per «la naturalesa mateixa del ministeri ordenat», i «manifesta la seva urgència actual davant el repte de la nova evangelització a què el Senyor crida la seva Església» (PDV, 51). Es pot dir que, si aquesta formació va ser sempre necessària –per «la naturalesa mateixa del ministeri ordenat»–, avui és particularment exigent en el context social i històric en què l´Església ha d´acomplir la tasca evangelitzadora. Des del punt de vista de la persona del sacerdot, es pot afirmar, a més, que una formació humana i espiritual –si això fos possible– desconnectada d´una formació intel·lectual adient originaria un exercici empobrit del ministeri sacerdotal que, a més, quedaria empetitit i aïllat, en no ser capaç d´afrontar amb respostes sòlides el discurs intel·lectual i la dinàmica de la societat on exerceix el ministeri. Aquest ministeri hauria de comparèixer al camp de batalla –permeteu-me l´expressió, no gens bel·licista– amb pertrets molt escassos i armes desproporcionades.
Cal reconèixer, a més –ja des de Presbyterorum Ordinis i Optatam Totius, però ara més específicament amb PDV–, la determinada sol·licitud de l´Església per dignificar el ministeri sacerdotal secular, trencant així una inèrcia de segles en què –amb notabilíssimes excepcions– s´ha plantejat un sacerdoci de mínims pel que fa a exigències de preparació intel·lectual i presència social. Això ja s´havia intentat corregir amb la institució dels Seminaris, promoguda pel Concili de Trento, i posada en pràctica amb penes i treballs pràcticament fins al segle XIX; però la consagració definitiva la donen els documents conciliars i l´esmentada exhortació apostòlica postsinodal de Joan Pau II.
D´altra banda, una suposadament acurada formació intel·lectual desconnectada de la humana i l´espiritual seria una formació extrínseca al ministeri sacerdotal, amb conseqüències d´«artificiositat» no convincent en l´exposició, i evident ineficàcia. La PDV ho denuncia amb clarividència, fent-se ressò d´una de les propostes sinodals: «Perquè pugui ser pastoralment eficaç, la formació intel·lectual s´ha d´integrar en un camí espiritual marcar per l´experiència personal de Déu, de manera que es pugui superar una pura ciència nocionística i arribar a aquella intel·ligència del cor que primer sap “veure” i després és capaç de comunicar el misteri de Déu als germans» (PDV 52; la cursiva és nostra). Pau VI incidia en el mateix punt amb altres paraules, amb una expressió que va fer fortuna: «L´home contemporani escolta més a gust els qui donen testimoniatge que els qui ensenyen, o si escolta els qui ensenyen és perquè donen testimoniatge » (Evangelii nuntiandi, 41).
Una formació personal escaient per al ministeri sacerdotal, per tant, ha de formar conjuntament l´ésser i el viure, mitjançant una bona i profunda formació humana, espiritual i intel·lectual. Només aleshores la formació pastoral trobarà un camp fecund de coherència i autenticitat on desplegar totes les seves possibilitats. L´exercici del ministeri (pastoral) no es pot desconnectar del món en i per al qual existeix, de la societat on es duu a terme: en cas contrari, en comptes de fer-se present a la societat, fecundant-la des de dins, crearia un món virtual, apartat... i, en certa manera, elitista. En definitiva, i potser sense pretendre-ho, abonaria els plantejaments del laïcisme, que vol relegar el fet religiós a un àmbit privat i, en l´aspecte social, el vol circumscriure a manifestacions esporàdiques, turisticoculturals.
Un cop entès això, podem parlar d´altres qüestions de la formació intel·lectual.
Una veritable formació intel·lectual
És veritat que les citacions que hem fet es refereixen principalment a la preparació per al sacerdoci; és a dir, a l´etapa del seminari. Però seria un error notable pensar que amb la culminació dels estudis institucionals conclou definitivament la formació intel·lectual (i, evidentment, la humana i l´espiritual) i que l´única tasca que incumbeix al sacerdot és l´exercici del ministeri.
No comet pas aquest error la legislació canònica, si es llegeix amb atenció el cànon 279 del Codi de Dret Canònic (CIC).
Les mateixes raons que advoquen convincentment a favor de la necessitat d´una bona formació intel·lectual dels aspirants al sacerdoci, continuen presents en la vida del sacerdot. Quan es rep el sagrament de l´orde, el temps no s´atura pas. Cal prosseguir la formació humana i espiritual; si no, es corre el perill que les diverses vicissituds en què s´exercirà el ministeri ordenat apaguin l´impuls inicial i redueixin el ministeri a rutina matussera i funcionariat estèril. I també cal conrear –si fos possible, amb més afany i responsabilitat– la formació intel·lectual. Podríem dir, si val la simplificació, que de la mateixa manera que el món no deixa de pensar quan el sacerdot s´ordena, aquest no ha de parar d´estudiar per poder mantenir un fecund i desacomplexat diàleg evangelitzador amb el món. Si mai han fet el fet, avui dia sens dubte no n´hi ha prou amb les fórmules, els estereotips i les receptes universals. I encara menys amb els placebos, amb què potser es podria amanyagar i adormir els fidels, però sense deixar en ells cap pòsit de fermesa i conviccions operatives per a la vida diària.
Cal lamentar –i no falten motius– el procés secularitzador que ens assola, amb la conseqüència de relegar a l´àmbit privat la dimensió religiosa. Però potser també caldria fer una mica d´autocrítica, pensant amb rigor sobre la culpa que hàgim tingut en aquest procés, precisament per una desatenció injustificada a la cultura, al pensament, al diàleg intel·lectual, relegant l´exposició de les nostres conviccions a còmodes àgores enclaustrades sense contrast amb el món real, amb el debat diari, i, per tant, conformant-nos amb fórmules i formulacions envellides, que sols convencen els convençuts i que no es refresquen en el diàleg amb el món.
Diguem tot seguit que és fàcil, i un lloc comú, acusar d´aquestes deficiències el que s´ha anomenat amb poc encert «l´Església institucional». Seria més eficaç i fecund aplicar això a la vida personal del ministre, a l´àmbit i al context culturals on concretament s´exerceix el ministeri, per extreure´n les conseqüències i les exigències específiques que a cadascú li corresponen. Sense que s´hagi de considerar la panacea de tots els mals, no hi ha dubte que una formació intel·lectual adequada, exigent i continuada aportaria molts elements de solució al tantes vegades lamentat «distanciament» entre el món i els temples.
Per formació intel·lectual, però, cal entendre, i permeteu-me la redundància, una veritable formació intel·lectual. No sols informació, erudició, tractament desmanegat de qüestions actuals... Amb la precisió i el rigor propis d´un text legislatiu, el CIC esmenta els referents d´una veritable formació: «Fins i tot després de rebre el sacerdoci, els clergues han de continuar els estudis sagrats i han de professar la sòlida doctrina fundada en la Sagrada Escriptura, transmesa pels més grans i rebuda com un patrimoni comú per l´Església, tal com es determina sobretot en els documents dels Concilis i dels Pontífexs Romans, evitant innovacions profanes de la terminologia i la falsa ciència» (c. 279 § 1).
Algunes indicacions sobre la formació intel·lectual en el sacerdot avui
Convindria començar aquesta anàlisi per la formació impartida als seminaris, les seves necessitats i mancances. Encara que parlem de la formació intel·lectual dels sacerdots, caldria fer alguna referència a la formació prèvia.
En efecte, no es pot pensar amb rigor en les necessitats bàsiques de la formació dels sacerdots sense tenir en compte la formació rebuda als seminaris durant les últimes dècades (fixem, convencionalment, la segona meitat del segle passat).
Posats a ser realistes, cal reconèixer que el background doctrinal d´un seminarista que ha començat els cursos institucionals (seminari major) no és el mateix –amb conseqüències positives, però també negatives– que el de dècades anteriors. Això és deu principalment al fet que aquest seminarista major no procedeix generalment dels seminaris menors que oferien una formació propedèuticament orientada al major. Si el seminarista procedeix d´un seminari menor, en aquest hi ha prevalgut una docència assimilada als instituts d´ensenyament mitjà, a l´efecte de reconeixement oficial dels estudis. Això, en si mateix, no hauria de ser cap inconvenient; al contrari, ha pogut reportar notables millores en la qualitat de l´ensenyament. Però també és veritat que si no s´ha tingut l´afany de complementar una formació estandarditzada amb coneixements específics, les bases adquirides pel seminarista menor són molt deficients. I si el seminarista ingressa directament al seminari major, aquestes deficiències poden esdevenir encara més evidents. La vocació sacerdotal no supleix, per una mena d´ex opere operato, les deficiències en doctrina cristiana bàsica que pot tenir avui qualsevol jove. El seminarista no és pas un ésser especial pel fet de tenir vocació sacerdotal: és el mateix jove que podem trobar en qualsevol lloc de la societat, amb les seves virtuts i les seves deficiències; el mateix que acudeix a la catequesi de confirmació o es prepara per al matrimoni. Per això és molt difícil, per aterrar en una exigència concreta, que siguin de profit els coneixements que el seminarista major comença a adquirir al seminari major si no està familiaritzat amb el Catecisme de l´Església Catòlica i els elements més fonamentals de la història de l´Església.
Així les coses, el cas és que –amb totes les lloables excepcions que es vulgui, i que abunden– els sacerdots actualment poden pecar de falta d´uns coneixements bàsics, diguem-ne arquitecturals, sense els quals les lectures abundants però indiscriminades, encara que siguin sòlides, no tenen on apuntalar-se. La decoració sense una arquitectura prèvia és vàlida únicament per als aparadors, però no per a la realitat. I ens quedem en l´anàlisi d´un fet. Però seria més greu –encara que això ultrapassi el guió encomanat– que aquest sacerdot al seminari hagués estat proveït d´un subjectivisme tan profund en les opcions formatives que donés lloc a una autosuficiència excloent de tota intervenció objectiva i objectivant del magisteri de l´Església (no suggereix una cosa així l´in fine del text legislatiu damunt transcrit?).
Probablement aquest sacerdot en el cicle formatiu institucional ha hagut d´afrontar, amb uns pertrets tan limitats, uns programes massa inflats en opcions i pretensions, plens d´opinions i magres de doctrina. En no anar precedit d´una formació cristiana bàsica, tot això ha pogut originar una fragmentació de la formació, amb acumulació de crèdits i de cursos. Una mena de tràiler llarg, on es destaquen escenes impactants sense coneixement previ de l´argument principal. En resulta un conjunt d´impressions més que no pas un coneixement sòlid i articular. Potser molta erudició d´autors, principalment els més afectes al docent, però amb una sistemàtica deficient. I el que, ja sacerdot, hi pot afegir la lectura i la participació en activitats formatives, no seria aleshores altra cosa que un increment d´impressions, filtrades per prejudicis i amb poques possibilitats, per tant, d´incidir en una sòlida formació intel·lectual. Molts coneixements, potser, però una saviesa deficient. O, dit més cruament, abundants detalls teològics, però poca síntesi: més extensió –si és que n´hi ha– que profunditat; o més decoració que arquitectura, per tornar al símil emprat més amunt.
Alguns suggeriments
Res de tot això no és insalvable. Al contrari, moltes coses adquirides poden ser «recol·locades» si es programa operativament una bona formació intel·lectual en la vida del sacerdot.
La primera indicació que cal fer respecte a la formació intel·lectual és la necessitat de valorar adequadament la importància d´una actitud de formació activa i permanent: sense aquesta convicció i decisió, cap altra consideració no arribarà a bon port.
Dit això, el segon punt ha de ser la necessitat d´una programació adient. La formació, perquè ho sigui, i no sols informació o papalloneig intel·lectual, demana un plantejament sintètic, orgànic, que apunti al que és essencial.
Per tal que aquest pla es pugui dur a terme amb eficàcia, cal que vagi acompanyat, a més, d´una agenda d´execució. Amb referència diària, setmanal o mensual, una formació intel·lectual com cal ha de tenir una seqüència temporal coherent, desplegada en moments determinats i repetits. Si no posseeix cap cadència, la formació perilla de desarticular-se per falta de continuïtat. Els anys sabàtics tenen sentit quan s´ha mantingut un hàbit d´estudi continuat. En cas contrari esdevenen unes «vacances» dissimulades.
Un altre element important, no cal dir-ho, serà l´elecció de bons llibres. Tenint en compte el que hem dit més amunt, hi hauria de predominar el pla de repàs –o de pas, si no n´hi ha hagut cap abans– de sòlids manuals de les matèries filosòfiques, jurídiques i teològiques troncals. Tan sols després hi tindrà cabuda l´especialització, la dedicació a matèries de preferència i gust. I tant de bo es doni el cas de la recuperació d´una vocació d´estudi que culmini en una temporada d´estada en una facultat eclesiàstica per obtenir un títol.
Per aterrar una mica, podríem concretar algunes matèries que no haurien de faltar pas en un pla personal ambiciós de recuperar el temps «perdut» i encaminar –o reencaminar– la formació intel·lectual del ministre ordenat: a més de les llengües bàsiques –el llatí i algun idioma modern que tot sacerdot hauria de conrear, almenys llegir-lo–, no hi hauria de faltar alguna lectura metafísica, de teoria del coneixement, antropologia, lògica i història de la filosofia; també conceptes fonamentals de dret natural i especialment de dret canònic i història de l´Església; i, no cal dir-ho, les grans matèries troncals d´una bona teologia: trinitat, cristologia, gràcia, mariologia, eclesiologia, dogmàtica sacramentària i escatologia, moral, Sagrada Escriptura i patrística (i aquestes dues cal que vagin aparellades, perquè em sembla imprescindible un estudi de l´Escriptura en l´Església i des de l´Església, amb superació del protagonisme excloent dels absolutismes crítics historicistes). Potser s´hi podrien afegir més títols o modificar-se les prioritats. Es tracta tan sols de suggeriments per apagar el foc, sense ganes d´entretenir-me estèrilment en discussions sobre el color més escaient per a la mànega. L´important, en realitat, és que tothom tingui el seu propi pla, amb la convicció que el pitjor pla és el que no existeix; que la improvisació dóna pocs fruits; i que deixar-se arrossegar per l´última moda, pel que és més in, pel que entra pels ulls, sol ocasionar –com a mínim– notables pèrdues de temps.
Això sens dubte no exclou ni desautoritza la conveniència –caldria dir-ne necessitat?– d´exercitar un hàbit de lectura o activitat cultural continuada, més afí als propis gustos en els àmbits de la literatura, la història, la música, l´art en les seves nombroses expressions, etc.; per no referir-nos a coneixements instrumentals avui difícilment obviables si no és en detriment de l´eficàcia: a més dels idiomes, ja al·ludits, també coneixements d´informàtica, de comunicació, de dret, d´economia... «Cal que [els sacerdots] també procurin conèixer altres ciències, sobretot les que estan en connexió amb les sagrades, principalment en la mesura que aquest coneixement ajuda a l´exercici del ministeri pastoral» (c. 279 § 3).
En redactar aquestes pàgines hem tingut davant els ulls la realitat de cada sacerdot, en l´àmbit de la insubstituïble, lliure i responsable administració del seu propi temps.
Potser també caldria fer una consideració sobre els plans de formació permanent organitzats a les diòcesis per les delegacions del clergat o organismes similars. En una ràpida anàlisi, potser injustament generalitzant però no exempta d´exemples, caldria dir que, tret d´algunes excepcions, aquestes activitats solen pecar de falta de sistema; no solen funcionar, a més, amb plans a mitjà o llarg termini –i tot el que no siguin plans com a mínim quinquennals no és eficaç en una matèria tan extensa–; a vegades són instrumentalitzades en funció de necessitats i moments concrets de les diòcesis, o aprofitades com a fòrums de discussió sobre qüestions puntuals que per la seva immediatesa fan perdre de vista el que una formació intel·lectual continuada hauria de tenir com a nord: la visió general, l´arquitectura bàsica.
L´Església exhorta a fer el següent: «Segons les prescripcions del dret particular, els sacerdots, després de l´ordenació, han d´assistir sovint a les lliçons de pastoral que s´han d´establir, com també a altres lliçons, reunions teològiques o conferències, en els moments igualment determinats pel mateix dret particular, mitjançant les quals els ofereixen l´avinentesa d´aprofundir en el coneixement de les ciències sagrades i dels mètodes pastorals» (c. 279 § 2; cf. també c. 555 § 2, 1r, on precisament s´estableix aquesta preocupació com una de les sol·licituds principals de l´arxipreste). Cal remarcar que la referència al dret particular sembla que demani una doble exigència: en primer lloc, que el dret existeixi; i, en segon lloc, que fixi clarament els temps i les maneres. És evident que si aquesta activitat legislativa concreta no es produeix, costen d´entendre les exhortacions al seu compliment.
En aquest punt cal assenyalar de passada que tota comunicació o circular sobre activitats formatives per al clergat en la vida diocesana o va precedida d´una prudent legislació particular en aquest aspecte –i aquí també hi entra la necessitat d´una programació sàvia a mitjà i llarg termini– o es queda irremeiablement en l´àmbit de la invitació i el suggeriment, que no lliga amb retrets o planys, i encara menys amb «represàlies» per la inassistència. La diligència in observando ha d´anar òbviament precedida de la diligència in legislando.
Ángel Marzoa
Rector del Seminari Major de Tui-Vigo
