Revista > Número 33

El Papa Benet XVI convoca un any sacerdotal. I.Fuster

Amb la llum del sant rector d´Ars

 

La carta adreçada pel Papa Benet XVI als sacerdots de tot el món, amb motiu de la proclamació de l´any sacerdotal, pot ser considerada una carta pastoral per a tota l´Església. Aquest any esdevé per a nosaltres, els sacerdots, una ocasió per viure un jubileu mundial de renovació de la nostra vocació sacerdotal i de tornar a prendre consciència de la nostra missió al món.  

 

El sacerdoci, una realitat en el cor de la humanitat

Certament, la realitat del sacerdoci està en el centre mateix de la visió redimida i esperançada que guarda l´Església image-09f83d2fe1d3a89139bb59276370ff52respecte a la humanitat. Efectivament, el sacerdot introdueix, amb el seu ésser i el seu obrar, el do de la salvació en la realitat sovint dramàtica de la humanitat. El sacerdoci salva el món.

En aquest sentit, el sacerdoci està profundament unit a la humanitat, tenint així un caràcter significativament antropològic. Els “tria munera” del sacerdoci ministerial (ofici profètic, sacerdotal i reial) descobreixen la fonda veritat de l´home i els principals trets de l´existència humana. L´ésser humà viu una íntima tensió vers la veritat (aspecte profètic), vers el bé (aspecte reial) i vers Déu mateix (aspecte sacerdotal).

Mons. Álvaro del Portillo, en el treball Escritos sobre el sacerdocio, estructurava el contingut del document conciliar sobre el sacerdoci (Presbyterorum ordinis) seguint aquest esquema ternari. També el Card. Karol Wojtyla, en els exercicis espirituals que predicà al llavors Papa Pau VI, i que recollí en el llibre Signe de contradicció, parlava de l´home des d´aquesta triple perspectiva característica del sacerdoci. Aquest lligam profund entre sacerdoci i home permet d´endevinar que una renovació del sacerdoci esdevé també una renovació de l´home. El sacerdoci té una clau d´interpretació antropològica i salvífica de primer ordre.

A més, comprendre l´Església i renovar-la significa comprendre adequadament la relació essencial entre el sacerdoci ministerial i el sacerdoci comú de tots els fidels, que es concreta en els diversos carismes, ja sigui de caràcter religiós o bé de caràcter laïcal. L´Església és un vincle orgànic i jeràrquic entre el sacerdoci ministerial i el sacerdoci comú dels fidels, entre els quals hi ha una diferència no sols de grau, sinó essencial. D´aquesta manera, la veritat del sacerdoci ministerial il·lumina la veritat del sacerdoci dels fidels i a l´inrevés. I així, l´autenticitat del sacerdot ajuda els fidels a viure amb autenticitat la seva vocació específica. De la mateixa manera, l´autenticitat de la vocació laïcal o religiosa ajuda el sacerdot a trobar la veritat més profunda de si mateix i el més propi del seu ministeri.

 

La insistència en la vida

El Papa insisteix que el testimoni fonamental de sant Joan Maria Vianney va ser el seu testimoni de vida. Es va identificar amb el nou estil de vida de Jesús. No eren tan importants les seves predicacions litúrgiques o els consells donats des del confessionari, sinó el seu testimoni de vida. Va viure el sacerdoci amb radicalitat evangèlica i amb profunditat humana. D´aquí brollà, per un especial designi de la Providència, la seva immensa fecunditat apostòlica, els seus carismes particulars i el seu ministeri de guarició espiritual. Tots coneixem els nostres defectes i misèries. Però cal, des de la consciència viva del nostre ésser sagrat, de la nostra relació amb les coses santes, viure la nostra existència de sacerdots amb una actitud constant de petició de la santedat per a nosaltres —i per al poble—. Posar-se en camí. Desitjar la santedat. Encara que siguem conscients de la nostra imperfecció i de les resistències que tan sovint posem.

 

L´obediència

El rector d´Ars va cercar els consells evangèlics de la pobresa, la castedat i l´obediència. La carta del Papa, quan es refereix a l´obediència, no es refereix tant a l´obediència al mateix Bisbe, encara que també és una manifestació concreta de l´obediència absoluta al voler de Déu i al compliment del ministeri sagrat. Però el Sant Pare sembla referir-se a l´obediència en un sentit més radical.

image-a4c1d58cfdf2d1534b2b7a65c6dabf34

“També l´obediència de sant Joan Maria Vianney va quedar totalment plasmada en l´entrega abnegada a les exigències quotidianes del seu ministeri”. Es tracta d´obeir la realitat. És des de la mateixa realitat concreta de la Parròquia, del lloc i de la gent, d´on sorgeix la veritable exigència de lliurar-se amb iniciativa i imaginació a l´atenció pastoral. Llavors ens oblidem de nosaltres mateixos —encara que hem de comptar amb els nostres talents— per servir l´home. Ens cal, per a això, una mirada atenta i una escolta fina de la nostra realitat. El sacerdot ha de mirar no tant que la gent el comprengui a ell, sinó que ell comprengui a la gent.

Tendim a tapar-nos els ulls. Quina estranya por hi ha en l´home d´entrar dins de nosaltres i de tocar del tot la nostra realitat? I podem inventar realitats que no són la nostra, o viure entusiasmats en els nostres projectes particulars. Però llavors fugim de l´autèntic compromís i del veritable deure del sacerdot, refugiant-nos còmodament en el nostre somni. I fem estèril el veritable ideal del sacerdoci. Quan de veritat en acostem a l´altre, al seu cor, al seu drama, a la seva necessitat, llavors neix la veritable caritat pastoral. Sant Joan Maria va estar temptat de fugir de la seva Parròquia, però la seva obediència sacerdotal el va fer tornar a aquelles multituds immenses vingudes de tot França que eren com ovelles sense pastor. Va obeir el seu Bisbe, però abans va obeir el seu cor, la seva missió pastoral i la realitat concreta que l´envoltava. Fins i tot aquesta obediència es manifesta en l´estabilitat del sacerdot en la materialitat de la seva Parròquia.

 

El cercle virtuós

El sant rector d´Ars va viure un cercle virtuós: de l´Eucaristia a la Penitència i de la Penitència a l´Eucaristia. El Papa comenta que, per a ell, el moviment cap a l´altar i el moviment cap al confessionari no eren dos moviments, sinó una única “moció interior”, que naixia de la seva sincera identificació amb el Sacrifici de Crist, que se celebrava en la santa Missa, i que purificava els pecats dels homes en el sagrament de la Penitència. No és el camí de l´home? I no ha de ser el profund camí del sacerdot, al servei de la vida i la redempció dels homes? No és el camí del fill pròdig de la paràbola que es mou des de la misèria del pecat al banquet familiar de casa seva? L´home sobre la terra viu en un estat dramàtic. No para de reconèixer i d´aixecar-se del mal per tal d´elevar-se a la dignitat de ser fill de Déu. El ministeri sacerdotal és una tasca d´elevació de l´home. El sacerdot abraça amb misericòrdia el drama humà. La confessió aixeca l´home de la postració del pecat i la santa Missa l´eleva a la vida d´intimitat amb Déu.

 

Cor sacerdotal, cor de Crist

El Cor de Crist és un cor que coneix veritablement l´home; que coneix el drama de l´existència, marcada pel mal; que s´entrega sense reserves per tal d´elevar l´home a la seva vocació sobrenatural d´eternitat i d´intimitat amb Déu. “El image-af800eb5b4d1d3e6dec015ac1e1f3ae5cor de Déu s´estremeix de compassió!”. Crist “carrega sobre seu el destí d´un amor destruït”. Això és misericòrdia. Precisament l´any sacerdotal s´ha inaugurat en la Solemnitat del Sagrat Cor de Jesús de l´any 2009.

El cor del sacerdot “és l´amor del cor de Jesús”, deia sant Joan Maria Vianney. El sacerdot participa des de la seva petitesa humana d´aquesta gran font d´amor que és el Senyor. El seu símbol és el cor de Jesús traspassat per una llança d´on brollà sang i aigua. El sacerdot ha de viure “cor a cor” amb el Senyor i créixer en la intimitat amb Ell. Això és la pregària. La seva missió és cridar els cors per portar-los al Cel. I aquesta crida salvífica comença en la pregària. No ressona aquí aquell primer diàleg que va mantenir el nou rector d´Ars amb el nen, quan buscava entre boires el lloc de la seva església parroquial?

 

Consciència del sacerdoci

El Papa crida els sacerdots a prendre consciència del seu sacerdoci. Sant Joan Maria Vianney havia arribat a dir que si la tinguéssim del tot moriríem, ja no de por, sinó d´amor. Només al Cel coneixerem del tot la transcendència infinita del nostre ésser sacerdotal.L´home tendeix a quedar-se a la superfície. Ens costa d´arribar al fons, a la intimitat, a l´ésser. Vivim en el brogit de les tasques, dels nostres deures, de les coses concretes, totes elles molt importants i fins i tot essencials, però no arribem a profunditzar en el més interior de nosaltres mateixos. I ens cal aquest moviment d´interioritat, pel qual prenem consciència de nosaltres mateixos i intentem viure des del nostre centre més profund. Llavors la vida sacerdotal, inspirada per l´Esperit Sant, flueix sola, com aigua pura, sobre els deserts del nostre món.

Ens cal vetllar per la nostra rectitud d´intenció o disposició de l´ànima. Aquesta, malgrat els nostres defectes i febleses, es pot mantenir pura, veritable, recta. Ens cal tornar una i altra vegada a la intenció profunda de la nostra existència sacerdotal que és reflex del nostre ésser participant del Sacerdoci de Crist: la glòria de Déu, el servei a l´Església, l´amor per les ànimes. Qualsevol desviació en el nostre sacerdoci és, en el fons, una perversió d´aquella intenció fontal, capaç d´inspirar tota la nostra vida sacerdotal.

“Estimats sacerdots, Crist compta amb vosaltres. A exemple del sant rector d´Ars, deixeu-vos conquerir per Ell i sereu també vosaltres, en el món d´avui, missatgers d´esperança, reconciliació i pau”.

Mn. Ignasi Fuster Camp

Rector de la Parròquia de Sant Martí

a Sant Celoni (Barcelona)

  • 10 desembre 2009
  • Ignasi Fuster i Camp
  • Número 33

Comparteix aquesta entrada