Revista > Número 33

La Iglesia, el Opus Dei y el ''Código Da Vinci'': un caso de comunicación global. J.M.Mora

Juan Manuel Mora

 

EUNSA

Colección biblioteca dircom

Pamplona 2009

173 pàg.

Una campanya publicitària global que té com resultat la venda de 64 milions de llibres en cinc anys a tot el món, sens dubte, pot qualificar-se d´eficaç. Si, a més a més, es remata amb la versió cinematogràfica del best seller es pot pensar en un altre èxit.

En aquest cas –referit a la novel·la El Codi Da Vinci de l´escriptor Dan Brown–, l´espectacular campanya de image-46ef7c040188ccfd8484db15e864399fmàrqueting va anar acompanyada per una notable polèmica. La trama del llibre presenta l´Església Catòlica com una organització amb aires mafiosos que no dubta a utilitzar mitjans delictius –a través de persones de l´Opus Dei– per mantenir el món en un terrible engany: Jesús no és Déu; va tenir descendència de Maria Magdalena i la nissaga familiar es perpetua fins avui a través d´una societat secreta. Al centre de la polèmica, la intencionada pretensió de veracitat de tot el que descriu el llibre –així s´afirma en un epígraf sota el títol de Fets– encara que tractat novel·lescament. La fe de milions de persones ridiculitzada, menyspreada i presentada com una cosa odiosa per al lector poc crític.

Davant d´una crisi informativa global, d´un atac a la reputació corporativa de dimensions planetàries, què s´hi pot fer?

Juan Manuel Mora, vicerector de Comunicació de la Universitat de Navarra va viure en primera línia de foc informatiu aquests esdeveniments, ja que entre els anys 1991 i 2006 va treballar en el departament de comunicació de l´Opus Dei a Roma. En aquestes pàgines, tracta de forma clara i objectiva aquesta singular experiència digna d´interès per a tots aquells periodistes especialitzats en comunicació institucional, especialment de l´Església.

El llibre, en la seva primera part, recull dades rellevants sobre les campanyes de màrqueting que van desenvolupar els editors del llibre i, posteriorment, els productors de la pel·lícula, així com les reaccions de les audiències.

En la seva segona part, se centra a donar-nos a conèixer l´acció que van portar a terme els departaments de comunicació de la Prelatura. Uns annexos finals aporten documentació rellevant perquè el lector pugui fer-se càrrec de forma més completa de les dades i reflexions que fa l´autor.

L´autor presenta de forma asèptica i objectiva la informació recollida i l´experiència acumulada durant aquests anys des del seu treball en el departament de comunicació de la Prelatura a Roma. El llibre assenyala que es tracta de “un cas de comunicació global” i aquí es troba el seu interès. Presenta la informació rellevant que configura una crisi i dóna les claus que, en aquest cas, es van utilitzar per fer-hi front. Al final, es permet un breu capítol en què fa un resum d´aquesta experiència comunicativa i en un dels annexos inclou una interessant ponència que va presentar en un seminari professional d´oficines de comunicació de l´Església titulada “direcció estratègica de la comunicació de l´Església”. La ponència tracta l´essència de la comunicació institucional, reflexiona sobre qui dirigeix aquesta comunicació i com es dirigeix. Aquestes últimes pàgines facilitaran als responsables de comunicació d´institucions de l´Església o d´altres entitats, temes de reflexió i una possible millora en el seu treball professional i algunes pistes molt útils per afrontar una possible situació de crisi.

Isidor Ramos Rosell

 

  • 10 desembre 2009
  • Juan Manuel Mora
  • Número 33

Comparteix aquesta entrada