Dios: Padre, Hijo y Espíritu Santo. J.M.Belloso

Josep Maria Rovira Belloso

Ed. Secretariado Trinitario

Salamanca, 2008

280 pàg.

Passa de vegades que, amb llibres excel·lents i importants, el qui en fa una recensió vulgui oferir-ne una síntesi o un resum, per facilitar l´estudi del lector, i potser, sense pretendre-ho, pot semblar que en fa menys necessària la lectura. Amb aquest llibre, no hauria pas de ser així. No m´agradaria –i la veritat és que no seria possible– oferir-li´n l´essencial, perquè en aquest cas el contingut de l´obra és molt ric, sinó que allò que desitjo és que si algú fa cas d´aquesta crítica busqui el llibre del Dr. Rovira Belloso, el llegeixi, pausadament hi aprofundeixi, i pugui fruir-ne amb la lectura.

El llibre ve precedit per un treball d´anys de recerca i d´ensenyament, que ha donat ocasió a valuoses publicacions en aquesta matèria i en totes les connexes. I, per altra banda, aquesta matèria –la teologia de Déu U i Tri: Pare, Fill i Esperit Sant– no és incórrer en indiscreció si diem que ha entrat en la seva vida i ell procura que passi també a les vides de tots els qui s´han relacionat amb ell.

Queden ben marcats en el llibre els camins que ha seguit per configurar el contingut, tal com ha quedat.

Ja no cal dir que destaca en l´obra un notabilíssim coneixement de la Revelació, en un i altre Testament. Sap aprofitar els textos dels Evangelis i de sant Pau, però també els altres que de Déu n´ofereixen els Salms i els Profetes, i qualsevol altre llibre, començant ja pels passatges més característics del Pentateuc, i ja no diguem el passatge de l´Èxode en què s´explica la revelació de Jahvè i l´explicació del seu nom.

Culmina en aquesta obra la importància que des de fa anys ha donat a l´analogia, per al coneixement de les coses de Déu, una actitud que es mereix de tenir la seva repercussió en el treball ecumènic. Sap presentar de manera suggestiva les qualitats i atributs de Déu, als quals s´arriba des de la bondat de la creació i de les qualitats bones dels homes i dones, elevades a un grau infinit, com és el cas de la idea de Déu, com a “Pare i Mare”, que recull d´algun testimoni recent –Joan Pau I–, que ja era present d´alguna manera en altres anteriors, i que pot ser un desenvolupament de textos dels Salms i dels Profetes, i que d´alguna manera es reflecteix en l´expressió “heset we emet”, en la forma hebraica, que ell glossa lúcidament, i en la qual hi apareixen qualitats que tenen matisos diferents en el pare i en la mare: fidelitat, fermesa, misericòrdia o veritat, que tenen un posterior ressò: en el “ple de gràcia i veritat”, (pleres chàritos kai aletheias), el “plenum gratiae et veritatis” de la traducció llatina de l´evangeli de Joan, on es presenta el Verb esdevingut carn.

Em sembla il·lustrativa de l´actitud de Rovira, pel que fa a l´atenció als filòsofs, la referència a Aristòtil, a qui dedica les seves paraules d´estima, bé que dins la limitació que mostren. Així, quan esmenta aquell pensador grec, mentor llunyà de Tomàs d´Aquino, Rovira escriu: “Déu és quelcom més que la Causa Primera o qualsevol de les altres abstraccions que Aristòtil assenyala -això sí, genialment, i com en una cascada-, al final de la Metafísica”, il´esment que fa d´altres pensadors contemporanis i de tots els temps, com Heidegger, denoten el coneixement dels camins humans que, per a ells o per a altres poden marcar aquell itinerari.

Molt suggestives les coses que Rovira diu a propòsit del camí que passa per la Bellesa o de les coses belles, en la creació i en les arts, i que denoten l´àmplia cultura i la fina sensibilitat de l´autor.

També aquí, com en una excel·lent obra de què vam ocupar-nos en aquesta secció Qui és Jesucrist?, acompanya útilment l´itinerari que aquest tema segueix a través dels escrits dels Pares i Escriptors eclesiàstics i de les intervencions més destacades del Magisteri eclesial, dels concilis i dels pontífexs romans. Gosaria, gratament, al·ludir a la companyonia en l´ofici de teòleg entre l´autor i Josef Ratzinger, i a les al·lusions que hi fa, també en aquest cas. I el capítol destinat a recollir l´essencial de l´Encíclica Fides et Ratio, de Joan Pau II, reflecteix l´apreci que té per l´aportació del papa, filòsof, teòleg i humanista, en aquest tema i en d´altres. I no voldríem deixar d´esmentar la síntesi dels ensenyaments dels primers concilis, i plau de subratllar l´oportunitat de recordar, en els temps que correm i en els àmbits en què es mou l´autor, algunes de les conclusions de Calcedònia, i en concret quan parla d´aquest, com a “punt de partida i d´arribada”, i hi afegeix “Que em sigui permès que ara sigui un punt d´arribada que ens crida a la major senzillesa i profunditat possibles” i recorda que “en la 'Persona' de Jesús la humanitat i la divinitat són inseparables, tant que s´uneixen en un sol subjecte/persona”.

També tenen el seu lloc en les entranyes d´aquesta obra les referències als diversos sants i santes, homes i dones de Déu. De tots els temps, òbviament els que més reflecteixen la devoció de l´autor cap a ells o la gratitud que li mereixen, referències que sempre han de ser limitades en l´extensió o en l´abast, per no allargar massa el tractament del tema, i agrada aquí de veure, lògicament, a més de les autoritats en la matèria: sant Agustí i sant Tomàs, i de fer excursions a través dels escrits de sant Irineu o de sant Gregori Nissè i el Nazianzà, també Joan de la Creu i Ignasi de Loiola, i en un altre pla, però amb no menor reconeixença, alguns professors seus de la Universitat Gregoriana de Roma i d´altres escriptors com Urs von Balthasar, K. Rahner o Ladaria, i ara també Bruno Forte i en un altre àmbit, Karl Barth. No em sembla pas un detall menor, el d´haver fet esment, en una nota, d´un autor ja traspassat, José M. Casciaro –i li ho agraeixo perquè vaig conèixer bé la seva persona i obra–, que fou un biblista de la Universitat de Navarra, o que faci referència a un amic cordial i proper, Eugenio Trias, que havia treballat molt el tema de les arrels judaiques de Jesús.

És un llibre que es pot considerar universal i que mereix ser una obra de llarga durada, amb elements que, sense por, ens atrevim a dir que poden quedar per sempre.

Ferran Blasi i Birbe