Aportació dels framenors caputxins a la cultura catalana

Des de la fundació a la Guerra Civil (1578-1936)

Valentí Serra de Manresa, ofm cap.

Col·lectània Sant Pacià. Facultat de Teologia de Catalunya

Barcelona, 2009

741 pàg.

Un llibre s´ha de jutjar per ell mateix, i aquest s´ho mereix: i amb ell és fàcil de fer-ho: són 741 pàgines dedicades al tema: la vida i els treballs dels caputxins i la seva influència en la cultura en els més de quatre segles en què estan presents a casa nostra, i des d´aquí en la d´altres territoris, especialment d´Amèrica i d´Oceania. D´elles, més de cinquanta dedicades a un interessant apèndix gràfic, amb índexs sobre diversos conceptes, i s´hi ofereix una extensa bibliografia que es pot considerar exhaustiva, i el detall dels materials que l´autor ha conegut i utilitzat en nombre d´arxius, no solament els de la província caputxina que es troba a Catalunya –i es pot reccordar que ell n´és el zelós i actiu arxiver–, sinó d´altres llocs, entre els quals, els més importants de Roma.

 Les investigacions del llibre, amb les valoracions de l´autor i la riquesa documental que s´ha abocat en les notes ens permeten, per una banda conèixer característiques de la formació dels caputxins –en l´estudi i en l´ascètica– que els han permès realitzar una tasca pastoral i missionera, a través de la predicació i l´administració del sagrament de la penitència, i de l´ensenyament, i també estar presents en els diversos àmbits de la cultura. I tot en un arrelament tan fort en el terrer que han treballat.

I, per altra banda, a través de la lectura d´un llibre que resulta apassionant per a l´estudiós, es troben les fites de la història de la vida eclesiàstica i civil del període que cobreix, i molt especialment des dels principis de la progressiva normalització –després de períodes de dificultats col·lectives– dels diversos aspectes de la vida social i religiosa, que es produí des de l´últim terç del segle XIX i en el primer del segle XX, en uns moments engrescadors de la reconstrucció nacional de Catalunya, fins a l´ensulsiada de la Guerra. Podem apreciar en aquest treball aquesta magnífica florida dels caputxins amb la seva presència en tots els àmbits de la vida cultural d´una Barcelona que semblava esplendorosa.

Tanmateix, en aquest cas, podríem utilitzar un signe extern per a una adequada valoració del llibre i de la persona que l´ha elaborat: és el fet que de manera certament espontània, en la presentació del llibre es va omplir de gom a gom l´Aula Magna –i en això fa honor al seu nom– del Seminari i de la Facultat de Teologia de Catalunya. La interpretació de tot això em sembla òbvia: era un marc adient per posar de manifest l´estima que en la ciutat, en l´arxidiòcesi i en tot el país es té del treball del pare Valentí, i de l´afecte tan general envers tot el que fa al franciscanisme i a la presència que hi ha hagut dels caputxins en la vida religiosa i cultural del nostre país, i amb la identificació que els framenors caputxins han tingut amb ell, del qual n´era tradicionalment una mostra el lligam que en el nom de cada religiós es mostrava amb la població d´origen, que en el cas del pare Serra és Manresa. En aquesta presentació, hi havia encara una altra raó. Entre els que avalaven el llibre i tota l´obra del Dr. Valentí Serra, hi havia el que ha estat catedràtic de la Facultat d´Història de la Universitat de Barcelona i de la Facultat de Teologia, i que des del patronatge de la tesi doctoral del nostre autor ha estimulat aquest alumne a fer successius i valuosos treballs –nombrosos i sempre importants llibres sobre aquests temes–, el que li ha prologat tots els que ha fet, en una mostra ben palesa de fidelitat i gratitud recíproques de professor i alumne. I encara hi planava en l´acte el reconeixement de la tasca directament pastoral del pare Valentí a benefici del bisbat de Barcelona, i l´edificació que en els seus germans caputxins produeix la seva fraternal i generosa observança com un més en la seva convivència religiosa

 A mi, en el llibre, m´han interessat de manera molt particular les biografies –generalment succintes– de caputxins que es van distingir en el període assenyalat dels últims 150 anys, i que l´autor ha elaborat, i per a les quals no solament hi aporta dades i documents. A més de la que fou el pare Calassanç de Llavaneres i després Cardenal Vives i Tutó, no em resisteixo a esmentar les del pare Miquel d´Esplugues o les dels pares Antoni M. de Barcelona i Rupert M. de Manresa, i he pogut tornar a rememorar amb admiració la resposta diligent que un equip de caputxins –bons escripturistes, teòlegs i literats– va donar a Francesc Cambó per a la preparació i l´edició d´aquella gran Bíblia que va ser la de la Fundació Bíblica Catalana, amb aquell Nou Testament bilingüe, en el qual trobem també les contribucions de diversos eminents clergues seculars, com Carles Cardó, Cebrià Montserrat o Ramon Roca-Puig. I, ni que l´anècdota pugui semblar marginal, vull acabar al·ludint a una que té relació amb aquella Bíblia i alguna de les persones esmentades, i que és un índex del tresor documental, històric, i diria que periodístic, del llibre. Són les referències que es fan en diversos llocs al pare Pius de Pietralcina, ara sant canonitzat. Dues recullen les dades d´un treball del pare Marc de Castellví, publicat l´any 1921 (i!) amb criteris molt plausibles per al discerniment dels fenòmens extraordinaris d´aquell caputxí estigmatitzat. I potser per aquesta relació, quan, acabada la Guerra Civil, s´havia d´accelerar la feliç cloenda de la Bíblia, i era justament el P. Marc, amb la salut molt malmesa, qui se n´havia d´ocupar, el patrocinador, Francesc Cambó, va expressar el desig que es demanessin oracions al P. Pius que ajudessin a la seva recuperació. Tanmateix, no va poder ser ell, qui hi posés el punt final, sinó el Dr. Ramon Roca-Puig.

I ara, pensant en alguna altra publicació de l´autor, com ens agradaria que, sense  deixar de cobrir historiogràficament algun període que encara li falti, volgués mirar  cap endavant i, fent de la història una mestra de la vida, ens oferís alguna prospectiva que ens pogués comunicar esperança

per al futur. 

Ferran Blasi Birbe