Arxiu > Número 32

Arrels ètiques de la crisi financera. D.Melé

Introducció

La crisi de les subprime, o com més senzillament es denomina a Europa, la crisi financera ha provocat una situació econòmica recessiva i de difícil sortida. Veiem empreses que tanquen o image-0316fab239229580fe3bde03c7cd68a0redueixen temporalment la seva activitat, mentre que l´augment del nombre de desocupats abasta xifres esfereïdores. Augmenta, a més a més, el dèficit públic i pot acostar-se a límits molt arriscats.

N´hi ha molts que hi busquen una explicació en intricades exposicions de caràcter economicofinancer. No troben referents en èpoques pretèrites per explicar el fenomen, ni saben gaire bé com actuar de cara al futur. Els polítics busquen fórmules per sortir de la crisi. Estudien noves regulacions i un major control de l´activitat econòmica, procedeixen a accions de rescat d´actius financers, injecten diners per donar liquiditat al sistema i busquen promoure polítiques encaminades a activar l´activitat econòmica. D´altra banda, preocupen especialment les persones que més directament han resultat afectades per la crisi, i en particular els qui han perdut l´ocupació.

Però,més enllà dels efectes econòmics i dels problemes humans i socials ocasionats, la crisi suggereix una reflexió i fins i tot un debat sobre els aspectes ètics que hi estan associats.

 

Com es va originar la crisi de les subprime?

Els orígens remots poden situar-se en el 2001. Davant d´una notòria desacceleració de l´economia, diversos governs, i en particular el dels Estats Units, van iniciar una política image-2c839853f470472a0106ae41299844c3expansiva mitjançant una reducció d´impostos, disminució de la despesa pública i una baixada considerable dels tipus d´interès, que en aquell any va passar des del 6,5% al 1%.

L´efecte va ser un notable impuls a la compra de béns privats i, sobretot, l´augment de la inversió en determinats sectors, un d´ells el negoci immobiliari, que va començar a pujar de forma considerable. Els bancs van oferir crèdits hipotecaris subprime per adquirir habitatges. Convé aclarir que els préstecs subprime als Estats Units es caracteritzen per ser menys exigents amb la solvència o la capacitat de tornar els pagaments que tenen les persones a qui van dirigits. El terme subprime es refereix precisament a una solvència com «per sota de l´òptima».

Les hipoteques subprime estaven destinades a un tipus de persones que Leopoldo Abadía, un consultor jubilat que ha divulgat amb gran èxit l´origen de la crisi financera, ha anomenat ninjas (persones sense ingressos, sense treball i sense actius: no income, no job, no assets). Van ser crèdits generosos, fins i tot superiors al valor de mercat que tenia l´habitatge, això sí amb un interès més elevat justificat pel risc. Els ninjas els acceptaren. En realitat, no hi tenien gaire cosa a perdre. En el pitjor dels casos, es quedarien si fa no fa com estaven abans. Als Estats Units, els sistemes hipotecaris només van contra les cases, a Europa image-e8f4e9fbfcf2907e20943d97d530e66avan també contra la persona que signa el crèdit hipotecari. Si els ninjas no podien pagar i baixava el valor de la casa, les pèrdues serien per al banc, no pas per a ells.

Durant anys el sector immobiliari i l´economia van créixer, i molt. Els ninjas, fins i tot amb ocupacions precàries, podien pagar i els bancs obtenien grans beneficis. L´economia es va dinamitzar. Els bancs seguien deixant diners, però necessitaven cobrir el capital mínim exigit per la legislació i per seguir concedint crèdits, i així incrementar els seus beneficis.

Els dos gegants hipotecaris nord-americans Fannie Mae i Freddie Mac al maig de 2008 abraçaven gairebé la meitat de tot el mercat hipotecari dels Estats Units. Incloent-hi els bons hipotecaris que garantien, el registre de tots els negocis de Fannie Mae el mes de maig va image-e1c48393b0a6906e6cb8be31112899c2aconseguir per primera vegada els 3 bilions de dòlars, el doble que al principi del 2002. Les inversions de Freddie Mac aconseguien 2,2 bilions de dòlars en títols amb bons per hipoteques.

És interessant remarcar que, encara que Fannie Mae i Freddie Mac són companyies que cotitzen en Borsa, estan patrocinades pel Congrés per oferir finançament al mercat de l´habitatge. Els noms d´aquestes companyies indiquen la seva vinculació al govern federal dels Estats Units. En anglès, Fannie Mae significa Associació Nacional Federal d´Hipoteques, mentre que Freddie Mac vol dir Corporació Federal d´Hipoteques per a Habitatges.

Es corria el risc que els ninja no paguessin, però de moment pagaven amb uns excel·lents interessos i el cicle era expansiu. Es van seguir donant crèdits hipotecaris subprime. La forma d´obtenir més diners per a aquests crèdits va ser crear i vendre un producte financer, que van denominar mortgage-backed securities (títols avalats per hipoteques). Un nom sofisticat que, en essència, no era una altra cosa que un «paquetet» d´hipoteques, la major part qualificables com d´alt risc, junt amb altres amb un risc de no ser cobrades una mica més moderat. D´aquesta manera, els bancs no sols aconseguien liquiditat sinó que distribuïen el risc. Els títols avalats per hipoteques van ser, en efecte, venuts als mercats financers nacionals i internacionals. Bancs i inversors de tot el món els van adquirir moguts per la seva excel·lent rendibilitat i sense que les agències qualificadores de riscos financers assenyalessin amb claredat les «escombraries» que contenien. Part d´aquests títols van ser revenuts per bancs i inversors a altres inversors i companyies d´assegurances.

L´abundant inversió va fer pujar el «valor de mercat» dels valors invertits, i en concret a l´immobiliari, creant el que s´acostuma a anomenar una «bombolla» o, més correctament, una inflació d´actius. Les quantitats invertides en les «bombolles» eren realment molt elevades.

image-4f44fa9ce1ba6e4bd87b01eea2b49a0bL´any 2004, els governs preocupats per la situació van frenar la política expansiva mitjançant una pujada progressiva dels tipus d´interès i altres estímuls. En baixar l´activitat econòmica, molts ninjas no van poder pagar. La casa seria per al banc, com estava previst, però el seu valor real era notòriament inferior a la hipoteca. La bombolla immobiliària havia esclatat i les hipoteques havien passat de ser arriscades a convertir-se en ruïnoses.

image-27e8475bdc47b31d85fbad57a69d797cPerò aquesta ruïna era no sols per als qui van inventar els títols avalats per hipoteques sinó per a milions de persones que a través de fons d´inversió o de pensions havien comprat aquests «paquetets» el risc dels quals, en gran manera, era opac. En adonar-se que contenien actius ruïnosos, encara es va accelerar més la caiguda del seu valor de mercat.

Aquesta situació ha generat una doble crisi, la crisi econòmica del sector immobiliari i d´altres sectors més o menys interconnectats, i una crisi de confiança dins del mercat financer, i la consegüent falta de liquiditat i restricció del crèdit. Aquests últims factors, juntament amb els impagats de molts clients, porta al tancament d´empreses i a la desocupació.

 

Qui és responsable de la crisi?

És fàcil culpar el sistema, perquè hi ha molta gent que ha intervingut en la gènesi de la crisi i, per tant, exculpar tothom. Però no és pas correcte. Hi ha un conjunt d´actors, persones conscients i lliures, que han pres decisions en tota la cadena de transaccions financeres.

Podem qüestionar, en primer lloc, l´actuació de les autoritats monetàries i econòmiques en les polítiques expansives descrites anteriorment, potser preses sense la prudència deguda. Però, al image-7755e3a592df068be00e64ebb8001299meu parer, la major responsabilitat recau sobre els gestors dels bancs que van donar crèdits assumint un risc excessiu i després van vendre el risc sense advertir-ho amb prou claretat. Després d´un llarg cicle de creixement, no van preveure o no van voler preveure que podia haver-hi una desacceleració. Com a mínim, cal qualificar aquesta acció com a imprudència temerària. Més greu és encara la creació i venda dels títols avalats per hipoteques sense advertir del greu risc en què incorrien els seus compradors. Aquesta opacitat de riscos no és, de cap manera, èticament acceptable.

Els organismes reguladors i els agents de vigilància del sistema financer van actuar, com a mínim, amb falta de diligència. Pocs economistes i observatoris de les finances van advertir del risc quan calia i els estats es van trobar aparentment sorpresos davant la bombolla immobiliària que els esclatava a les mans.

A mesura que es feien transaccions amb les mortgage-backed securities, el coneixement del contingut del producte per part dels agents podia ser menor. Bancs i grups inversors segurament van comprar productes financers sense saber exactament el que compraven. Els inversors institucionals són avui molt importants. Es calcula que les institucions inversores i els fons de pensions compten actualment amb el 75% de les accions del mercat nord-americà, mentre al principi dels cinquanta el 92% de totes les accions d´aquest país estava a les mans d´inversors personals. Els volums que es mouen i el fet de treballar per a altres requereixen professionalitat i un gran sentit de la responsabilitat. Malgrat l´opacitat, havien d´haver indagat més o no comprar productes desconeguts i fins i tot sospitosos per la seva alta rendibilitat. Segurament, la negligència o l´atracció per la rendibilitat va portar als gestors d´aquests fons a un comportament irresponsable. La cobdícia per les comissions que aquests gestors obtindrien va anar per davant dels interessos d´aquelles persones els diners de les quals s´encarregaven d´invertir.

image-bb845863a50db7909379fa633417dff4També es pot qüestionar la responsabilitat dels ninjas per endeutar-se més del raonable, encara que el seu nivell cultural i la falta de coneixements econòmics pot exculpar-los probablement en la seva gran majoria.

Capítol a part mereixen les companyies hipotecàries Fannie Mae i Freddie Mac. La seva teòrica funció social és ajudar a mantenir baixes taxes hipotecàries per a molts consumidors. Semblen comptar amb el suport implícit del Govern.

L´estabilitat de les dues companyies era clau per al funcionament del mercat de l´habitatge del país. Si Fannie Mae i Freddie Mac naufragaven, l´impacte al mercat de l´habitatge seria enorme. La pregunta que sorgeix és si comptant amb aquest suport, els gestors d´aquestes companyies van actuar pensant que el problema dels seus morosos, si arribava, seria un problema per al govern més que per a ells, i això és el que va passar. Si la resposta és positiva, no hi ha dubte de la seva greu responsabilitat. L´Oficina de Control d´Empreses Federals de l´Habitatge, l´ens que regula Fannie Mae i Freddie Mac, no pot ser tampoc aliena a la situació a què van arribar aquestes empreses, que finalment van ser rescatades pel govern de Bush, per un import de 140.000 milions de dòlars, per evitar la seva fallida. Una aclaparadora xifra que superava tots els rècords.

 

Les causes més profundes de la crisi

La descripció anterior de com es va originar la crisi no explica altres causes més profundes que hi van poder concórrer. Al meu parer, se´n poden assenyalar quatre:

1. Una regulació molt qüestionable. És una de les primeres causes que solen assenyalar-se. Des de l´existència de crèdits subprime fins a la regulació de les hipoteques i dels anomenats image-e7e9ca4f593d2b3eb72491c60ba08ceeproductes financers estructurats, entre els quals hi havia els títols avalats per hipoteques subprime La informació de risc i l´actuació i control de les agències qualificadores havien d´estar més ben regulades. A més a més, no es pot oblidar la famosa qüestió: Qui vigila el vigilant?

2. Els forts incentius per generar beneficis a curt termini. Una pràctica habitual als bancs i altres entitats, i no sols per als alts executius, sinó també per als operadors la retribució dels quals està fortament vinculada als resultats a curt termini. Els bons, opcions sobre accions i altres incentius pressionen fortament en el comportament d´operadors i executius. Aquesta motivació va poder ser molt important.

3. La ideologia imperant. Aquesta és una causa intangible però no dubtaria a afirmar que hi pot haver exercit una gran influència. L´atracció per enriquir-se en poc temps i per consumir de image-1f4e66558084316c445cf73c19e25d1bmanera desmesurada afavoreixen les actuacions descrites. D´altra banda, la ideologia liberal imperant, alhora que defensa la llibertat, l´ordre i les lleis, passa tota la responsabilitat social a l´estat, sense preocupar-se de les conseqüències socials de l´activitat econòmica. La meva responsabilitat exclusiva és guanyar diners, i que els organismes reguladors compleixin amb la seva. Però, què passa si no ho fan o si són enganyats? Tota la responsabilitat empresarial es redueix a obeir les lleis?

4. La cobdícia i la corrupció del caràcter moral de les persones. Finalment, però no pas per això menys important, hi ha les persones i la seva actuació professional. El que existeixi un incentiu per guanyar molts diners no eximeix del deure d´actuar de manera ètica, amb prudència i dient la veritat, en aquest cas informant del risc dels productes financers venuts.

 

Com orientar el futur?

Al meu parer, per reorientar el futur, cal prendre mesures en diversos àmbits:

image-7e89b353c9fc4d58dd8c33f60f95e172a) En l´àmbit legal i polític, amb una regulació i un control que facilitin la transparència i evitin abusos. Amb freqüència, es considera pràcticament l´única mesura. És una actitud de fons que es remunta al segle XVII. No obstant això, l´experiència demostra que la regulació i control a través de lleis i del poder polític són limitats. La mateixa crisi que comentem ho posa de manifest, igual que casos com Enron, Parmalat i més recentment el frau de Madoff, valorat en 50.000 milions de dòlars.

 b) En l´àmbit empresarial. Eliminant els forts incentius per als directius quan obtenen alts beneficis a curt termini i, al mateix, temps, desenvolupant image-1b6a0beecedbcd1630762e17b9377a53enfocaments sostenibles que posin l´accent en el llarg termini. Cal canviar la idea que els directius han d´orientar els seus esforços cap als interessos dels accionistes per la d´una direcció basada en una missió corporativa que concreti el bé comú de l´empresa i el seu servei al bé comú de la societat. S´han de tenir també en compte els efectes de l´acció empresarial i els legítims interessos de les persones i grups involucrats en la marxa de l´empresa.

c) En l´àmbit cultural. Fomentant una nova forma d´entendre l´economia i uns valors que l´acompanyin. L´economia no pot seguir veient-se com una activitat completament desconnectada de la resta de l´àmbit social. El consumisme desenfrenat ha de ser substituït per estils de vida que potenciïn el desenvolupament humà. S´han de fomentar estils de vida més austers, l´aprofitament dels recursos i el seu reciclatge, i el sentit de l´estalvi, així com el sentit de responsabilitat vers persones, famílies i països menys afavorits.

d) En l´àmbit personal. Redescobrint el paper de les virtuts i la necessitat de persones decents i virtuoses per a la gestió de l´economia i de les finances.

 

Conclusió

Pocs s´atreveixen a pronosticar quan s´acabarà aquesta crisi financera. Però no cal quedar-se aturat, esperant que algú ho arregli. Cal actuar, cadascú des del seu lloc. Un col·lega, professor de finances i de bon criteri, em deia: «Aquesta crisi se superarà quan el sentit comú, el treball ben fet, la competència professional i la veracitat tornin a ser la tònica dominant en la societat». Em refereixo a dirigents polítics, directius d´empreses, organismes reguladors, empleats... Mentrestant, serenitat per aprofitar les oportunitats que ofereix el mercat, per treballar al marge del que diuen els clarividents mentiders o incompetents i, sobre tot, treballar per desenvolupar una cultura amb sólid valors i recuperar l´educació en virtuts.

image-e737e7d14af6a22ecdbc30253cec4965En tot cas, si els problemes són oportunitats, com a mínim d´aprendre, hem de treure lliçons d´aquesta crisi, també de tipus ètic; o recordar el que ja sabem o hauríem de saber. El Papa Benet XVI també ha considerat la crisi actual per fer-hi algunes reflexions i donar criteris. Concretament, en el missatge per a la Jornada mundial de la pau, l´1 de gener de 2009, feia una referència a la crisi financera constatant que «la funció objectivament més important de les finances, el sostenir a llarg termini la possibilitat d´inversions i, per tant, el desenvolupament, es manifesta avui molt fràgil: es ressent dels efectes negatius d´un sistema d´intercanvis financers –en el pla nacional i global– basat en una lògica a molt curt termini, que busca l´increment del valor de les activitats financeres i es concentra en la gestió tècnica de les diverses formes de risc.» I hi afegia: «La recent crisi demostra també que l´activitat financera està guiada de vegades per criteris merament autorefencials, sense consideració del bé comú a llarg termini». Finalment, donava una recomanació que cal tenir present, sobretot en el món de l´empresa i les finances: «La reducció dels objectius dels operadors financers globals a un brevíssim termini de temps redueix la capacitat de les finances per exercir la seva funció de pont entre el present i el futur, amb vista a sostenir la creació de noves oportunitats de producció i de treball a llarg termini. Una finança restringida al curt o curtíssim termini arriba a ser perillosa per a tots, també per a qui aconsegueix beneficiar-se´n durant les fases d´eufòria financera».

Domènec Melé

Titular de la càtedra d´Ètica Empresarial

IESE Business School

Universitat de Navarra, Espanya

  • 01 setembre 2009
  • Domènec Melé
  • Número 32

Comparteix aquesta entrada