Arxiu > Número 31

El ministeri de la Paraula. J. Sánchez B.

 

En l´Evangeli [1] de Joan, la Paraula és tot el contrari d´una paraula que el vent s´enduu: «la Paraula era prop de Déu i la Paraula era Déu». L´Evangelista es basa en l´altre Llibre que comença dient: «En el principi...», el Llibre del Gènesi, on «Déu diu» i les coses són. Abans de Joan, tot una tradició sapiencial, sobretot del judaisme hel·lenístic, especula entorn de la Saviesa amb la qual Déu va crear el món i li dóna faccions de persona distinta, sense superar presumptament el nivell de la ficció literària. El pas següent el dóna el cristianisme hel·lenístic, identificant Crist amb la Saviesa amb què Déu va crear el món, donant-li categoria de persona distinta, però d´una indescriptible proximitat al Creador.

L´apòstol Pau és qui recull els testimonis més antics d´aquest descobriment teològic: diu que Jesucrist és l´un i sol Senyor per mitjà del qual tot existeix (1Cor 8,6) i l´identifica de manera mig encoberta amb la Saviesa de Déu:

La saviesa amagada en el designi de Déu: des d´abans dels temps ell l´havia destinada a ser la nostra glòria. Cap dels prínceps d´aquest món no l´havia coneguda, perquè, si l´haguessin coneguda, no haurien crucificat el Senyor de la glòria (1Cor 2,7s).

Queda clar que el crucificat i, per tant, el Senyor de la glòria, és Jesús. Però també sembla que el mateix Jesús és la saviesa amagada en el designi de Déu, que ara ha restat amagada als prínceps d´aquest món i per això l´han crucificat. De passada, ens diu que la saviesa amagada en el designi de Déu era destinada a nosaltres, que participaríem de la glòria del Senyor de la glòria.

Pau no diu que Jesús sigui la Paraula de Déu: per a ell, «paraula» és sempre paraula pronunciada, més o menys intel·ligible, però no deixa d´impregnar-la d´aquell traspàs que va del «Senyor de la glòria» a «la nostra glòria».

La Paraula, fonament de l´Església

En el judaisme postexílic, especialment en les èpoques més pròximes a Crist, la presència de Déu enmig del seu poble era sentida sobretot a través del text bíblic, considerat com a Paraula viva de Déu. El mateix Pau, en enumerar les prerrogatives d´Israel, cita el fet que els van ser confiades les paraules de Déu (Rm 3,2). De l´Antic Testament diu que és paraula definitiva (9,28), que no pot fallar (v. 6).[2]

També l´anunci de la redempció obrada per Crist és acollit com a paraula: pot anomenar-se simplement «la Paraula» (Ga 6,6; Fl 1,14; 1Te 1,6), «la Paraula de Déu» (1Cor 14,36; 2Cor 2,17; 4,2), «la Paraula del Senyor» (1Te 1,8; 4,15), «la Paraula de la veritat» (2Cor 6,7), «la Paraula de la vida» (Fl 2,16), «la Paraula de la reconciliació» (2Cor 5,19). També és «la meva» (1Cor 2,4) o «la nostra» (2Cor 1,18) paraula, però amb gran insistència que l´evangeli que Pau anuncià no va ser paraula i prou, sinó «paraula en poder i en Esperit Sant i en molta plenitud» (1Te 1,5), «paraula i obra» (Rm 15,18), «manifestació d´Esperit i de poder» (1Cor 2,4).

         

Els textos sobre la Paraula tenen una gran significació per a nosaltres, perquè representen un traspàs al missatge del Nou Testament de tota la càrrega emotiva amb què es vivia la presència de Déu en els textos (i fins en els manuscrits) de l´Antic.

Però per ell mateix el terme «paraula» no implica res d´extraordinari. Se subratlla la seva importància a base d´expressar la bondat salvadora del seu contingut (d´aquí ve el terme euaggelion, «bona notícia») o la solemnitat de la seva proclamació (d´aquí, kêrygma, «pregó»). Tots dos termes són incorporats per l´apòstol, però basats tots dos en l´Antic Testament i presos probablement, d´una tradició cristiana anterior.

En Rm 10,15 el mateix Apòstol cita explícitament, acostant-se més a l´hebreu que als Setanta,[3] Is 52,7: «Que bonics són els peus dels qui anuncien coses bones» (euaggelizomenôn agatha). Isaïes continua: «Perquè faré conèixer la teva salvació dient: ´Déu regnarà sobre tu´». Pau també pensa en la salvació i no em sembla irrellevant el fet que hagi canviat el singular de l´original per un plural (euaggelizomenôn), amb la qual cosa subratlla que els evangelitzadors són molts.

Entre els textos en què euaggelizomai resulta fàcilment «traspassable» al Nou Testament, hi afegiríem Sl 39,10s; 67,12; 95,2; Is 60,6 (cf. Mt 2,11); Is 61,1 (cf. Lc 4,18); Jl 3,5 (cf. Rm 10,13); Nah 2,1 (cf. Rm 10,15).

Amb el verb kêryssô i el substantiu kêrygma (respectivament, «pregonar» i «pregó») l´Antic Testament expressa crides a la conversió com en Jl 1,14; 2,1.15; Jn 1,2; 3,2.4.5.7 (cf. Mt 3,1s par; 4,17 par), però també l´anunci joiós de la Saviesa, que invita a menjar del seu pa i a beure del seu vi (Pr 9,3-6; cf. 8,1). Així mateix, l´anunci del Rei que arriba a Sió (Za 9,9; cf. Mt 21,5), a més del cèlebre anunci de l´Ungit del Senyor:

L´Esperit del Senyor està sobre mi, perquè m´ha ungit: m´ha enviat (apestalken) a evangelitzar (euaggelisasthai) els pobres, a guarir els afligits de cor, a pregonar (kêryxai) la llibertat als captius i la vista als cecs (Is 61,1; cf. Lc 4,18).

Amb això tindríem el trinomi «evangeli»«querigma»«apostolat» (derivat de apostellô, «enviar»), juntament amb el verb khrizô, «ungir», del qual deriva el nom «Crist».

 

No costa gens de veure la «paraula» amb tots els determinatius que l´acompanyen, assimilada a «evangeli» i «querigma», amb tot el seu ressò d´Antic Testament, com a contingut essencial de la missió de Crist i de l´Església.[4]

Sobretot en els verbs, es concentra la llum en la persona del predicador: seran els que més podran il·lustrar el valor teològic del ministeri de la Paraula. En la major part, l´apòstol parla directament o indirectament en primera persona: ocuparan el primer pla, tot i que en el seu moment (l´apartat sobre «Un ministeri compartit») podrem estendre bona part del seu contingut a altres predicadors.

Un ministeri carismàtic

La primera definició que Pau donaria del seu propi ministeri és que es tracta d´una kharis (una «gràcia») que Déu li ha concedit (Rm 12,3; 15,15; 1Cor 3.10; 15,10; Ga 1,15; 2,9). Podem dir que es tracta d´un «carisma», perquè encaixa amb el sentit de «do concedit a alguns en bé de l´Església».[5]

Ja en 1Te 2,4 es proclamava «aprovat» (dedokimasmetha) per Déu perquè li fos confiat l´Evangeli. En la Carta als Romans, professa repetidament tal destí:

Pau, servent de Crist Jesús, cridat a ser apòstol, pres a part (afôrismenos) per a l´Evangeli de Déu» (Rm 1,1);

Pel qual hem rebut gràcia i apostolat (= «la gràcia de ser apòstol») per a portar a l´obediència de la fe gent de totes les nacions per obra del seu nom (v. 5);

Prenc per testimoni Déu, a qui dono culte (latreuô) en el meu esperit anunciant l´evangeli del seu Fill (v. 9);

Pel fet que jo sóc apòstol dels gentils, faig honor al meu ministeri (11,13);

La gràcia que Déu m´ha donat de ser liturg de Crist Jesús entre les nacions, realitzant l´acció sagrada (ierourgounta) de l´Evangeli de Déu, perquè l´ofrena dels gentils sigui acceptada, santificada en l´Esperit Sant (15,15s; cf. 12,3).

          Observem que en 11,13 l´instint de la llengua grega hauria portat Pau a suprimir la paraula «jo». La hi posa per expressar una major implicació del seu ésser personal en allò que diu. Però, per altra banda, en subratlla l´aspecte de «gràcia de Déu». Sense sortir dels textos citats, tenim dos exemples de l´Evangeli com a culte (1,9; 15,16), un culte especialment santificador, perquè ha de fer que l´ofrena dels gentils, essencialment profana, es torni santa.[6] També es repeteix la paraula «gràcia» (1,5; 15,15), així com la iniciativa de Déu, subratllada en 1,1.

En la Primera als Corintis, hi apareixen variacions, sobre l´Evangeli o sobre el sentit «carismàtic» de la seva predicació:

Pau cridat a ser apòstol de Crist Jesús per voluntat de Déu (1Cor 1,1; cf. 2Cor 1,1);

La meva paraula i el meu querigma no foren la persuasió pròpia de la saviesa, sinó demostració d´Esperit i de poder (= del poder de l´Esperit), perquè la vostra fe no es fundi en la saviesa dels homes sinó en el poder de Déu (1Cor 2,4s; cf. v. 13);

Encara que tinguéssiu deu mil preceptors en Crist, no teniu molts pares: ja que, en Crist Jesús per mitjà de l´Evangeli, he estat jo qui us ha engendrat (4,15);

Jo sóc l´últim dels apòstols, que no sóc capaç (ikanos) de ser anomenat apòstol, perquè vaig perseguir l´Església de Déu. Però per la gràcia de Déu sóc el que sóc, i la seva gràcia no m´arribà en va, ans he treballat (ekopiasa) més que tots ells: no jo, sinó la gràcia de Déu amb mi (15,9s).

El protagonista és sempre l´Evangeli, sostingut pel poder de Déu i de l´Esperit. L´Apòstol és simple instrument, però no instrument inanimat: pot arribar a frases tan atrevides com «Jo us vaig engendrar» (1Cor 4,15), fins i tot amb dolors de part (segons Ga 4,19) i «he treballat més que tots ells» (1Cor 15,10), però al mateix temps afirma que no diria ni una paraula si no cregués que és Crist qui ha actuat a través d´ell (Rm 15,18). És indubtable, doncs, que l´apòstol se´n gloria,[7] però no com qui no ha rebut (cf. 1Cor 4,7), sinó com qui ha rebut.

Per la seva banda, tota la Segona als Corintis és dedicada al «ministeri», com a ministeri de la paraula especialment conduït per la gràcia de Déu.[8] N´extraurem els tres fragments que més ens afecten:

Demostreu ser carta de Crist servida (diakonêtheisa) per mi; no escrita amb tinta, sinó amb l´Esperit del Déu viu; no en taules de pedra, sinó en les taules vives (lit. «de carn»; cf. Ez 26,19) del cor. I tinc tal confiança per mitjà de Crist en Déu. No perquè sigui capaç (ikanos) d´atribuir-me res com a propi, sinó que la meva capacitat ve de Déu. Ell em va fer capaç de ser ministre de la nova Aliança, no basada en la lletra, sinó en l´Esperit; ja que la lletra mata, mentre que l´Esperit dóna vida. Si el ministeri de mort, gravat en lletres sobre pedra, es presentà amb tal glòria que els israelites no podien mirar Moisès a la cara a causa de la glòria, per cert passatgera, no serà molt més gloriós el ministeri de l´Esperit? Si el ministeri de condemnació va tenir glòria, molta més glòria tindrà el ministeri de la justícia (2Cor 3,3-9);

No ens prediquem (kêryssomen) a nosaltres mateixos, sinó Jesucrist el Senyor: nosaltres som servents vostres per causa de Jesús. Ja que el mateix Déu que va dir: «Resplendeixi la llum enmig de les tenebres», ha fet resplendir en el nostre cor la llum del coneixement de la glòria de Déu en el rostre de Crist. Tanmateix, portem aquest tresor en gerres de terrissa, perquè la sobreabundància de poder estigui en Déu i no en nosaltres (4,5-7);

Tot ve de Déu, que ens ha reconciliat amb ell per Crist i ens ha confiat el ministeri de la reconciliació. Perquè Déu en Crist ha reconciliat el món amb ell sense tenir en compte els seus pecats, i a nosaltres ens ha confiat la paraula de la reconciliació. Som, doncs, ambaixadors de Crist, ja que Déu mateix us exhorta a través nostre. Us demanem en nom de Crist: «Reconcilieu-vos amb Déu!» A aquell que no havia conegut pecat, Déu el va fer [sacrifici pel] pecat en favor nostre, perquè nosaltres arribéssim a ser justícia [salvadora] de Déu en ell (5,18-21).

Resulta especialment interessant que l´apòstol, en el primer text citat, hagi comparat el seu propi ministeri amb el de Moisès. Perquè, a la llum de Jr 31,31-34, es diria més aviat que la Nova Aliança no necessita «ministre» (cf. v. 34: «Ningú no ensenyarà...»). Però en contra d´això hi ha el fet que la Nova Aliança ens ha arribat a través de Crist en la institució eucarística.[9] És a dir, que si Pau es considera «ministre de la nova Aliança» s´està col·locant en el lloc de Crist.

Dir que la capacitat per a tal funció només pot venir de Déu (oukh [...] ex eautôn alla, [...] ek tou theou: v. 5) és la pura evidència, perquè Déu ens pot assumir com a instruments, però no es deixa manipular per nosaltres.[10]

El text citat en segon lloc (2Cor 4,5-7) ofereix una comparació del ministeri amb l´acte creador. Amb una paraula («Déu va dir...»: v. 6), Déu va desfer les tenebres amb la seva llum. Amb una altra paraula («Prediquem... Jesucrist»: v. 5), donem a conèixer la glòria de Déu reflectida en el rostre de Crist.[11] Massa poder per a no recordar que guardem aquest tresor en gerres de terrissa (v. 7).

El tercer text (5,18-21) presenta més que els altres la dificultat de saber quan es refereix als fidels en general i quan es refereix als ministres, pensant especialment en el mateix Apòstol. És clar que en el v. 18a parla del «món» i li atribueix una reconciliació calcada en la del v. 17a. Entenem que en favor d´aquest mateix «món», Déu va voler que Crist fos [víctima pel] «pecat» (v. 20a). De tota manera, en coherència amb tota la carta, els mateixos versets parlen de la funció apostòlica:

Ens ha confiat el ministeri de la reconciliació (v. 18b);

A nosaltres ens ha confiat la paraula de la reconciliació. Som, doncs, ambaixadors de Crist, perquè Déu mateix us exhorta a través nostre. Us demanem en nom de Crist:«Reconcilieu-vos amb Déu!»(vv. 19b-20);

Perquè nosaltres arribéssim a ser justícia [salvadora] de Déu en ell (v. 21b).

La diferència entre «el món» i «nosaltres» és clara en el v. 19 i, ja que els dos versets estan calcats, també en el v. 18. En el v. 20 també es distingeix clarament entre «nosaltres» i «vosaltres». Més difícil serà, per a molts lectors, comprendre que en el v. 21b es parla dels ministres de l´Evangeli. Però qui hagi entès[12] que «justícia de Déu» en Rm 1,17; 3,5.21.25s significa la disposició divina a salvar (per això parlem de «justícia salvadora») podrà entendre que «arribar a ser justícia [salvadora] de Déu» signifiqui participar activament en aquell pla salvífic de Déu, com fan els ministres de la Paraula.[13] Amb la mateixa idea, diu que som «col·laboradors (synergountes) seus» (6,1) i que «ens recomanem nosaltres mateixos com a ministres de Déu» (v.4).Aquest és precisament l´intent de l´apòstol en tota la carta: defensar-se davant aquells que, per tots els mitjans, intenten desacreditar el seu ministeri.

Un ministeri compromès

Els textos citats ja deixaven clar que l´apòstol no restava passiu davant la gràcia de Déu: els textos subratllen precisament que el seu és un «ministeri compromès» en el sentit que tota la seva persona ha de respondre de la missió rebuda: el contrari d´aquell «funcionari» que «compleix» durant unes hores i després es desentén dels problemes.

En la Primera Carta als Corintis, hi llegim:

Així és com ens ha de considerar la gent: com a servidors de Crist i administradors dels misteris de Déu. I el que es demana a un administrador és que sigui fidel. Per a mi representa ben poc ser judicat per vosaltres o per qualsevol tribunal humà: ni jo mateix em judico! No tinc consciència de res, però no per això em considero absolt (dedikaiômai): qui em judica és el Senyor» (1Cor 4,1-4);

¿No sabeu que en una competició atlètica tots corren, però només un guanya el premi? Correu com per guanyar! Els qui es llancen a competir es priven de tot (panta egkrateuetai). Ells per obtenir una corona que es marceix; nosaltres, un trofeu perenne. Quant a mi, no corro a cegues, ni lluito com qui dóna cops a l´aire. Tracto el meu cos amb duresa i el sotmeto a disciplina, no fos cas que, havent-ne convocat (kêruxas) d´altres, jo quedés desqualificat» (adokimos: 9,24-27).

El «servei» és peça important tant de l´Antic com del Nou Testament. Els termes que l´expressen passen a ser títols de dignitat: per això hem traduït doulos com a «servent», en lloc de «esclau», i diakonos com a «ministre», en lloc de «servidor». En 1Cor 4,1, Pau recorre al terme més humiliat ypêretês, «criat», que no s´havia convertit en títol, per a expressar la seva manca de drets: no té ni tan sols el de judicar-se ell mateix (v. 3).[14] Hi afegeix el qualificatiu deoikonomos, «administrador», que suposa una major capacitat de decisió en primera instància, però acompanyada del deure de donar comptes estrictes de tot el que fa: de l´administrador s´espera que sigui fidel (v. 2).

Si en el primer text el punt de referència era el sentit dels termes, en el segon (1Cor 9,24-27) la referència és al drama de mort i vida que s´anuncia en el querigma i al fet que ell ja n´ha llençat molts altres a córrer sense descans. En les curses normals, hi ha qui corre perquè l´han «tirat» a la pista, però sense voluntat de guanyar. L´Apòstol demana que tots corrin com qui va a totes, com qui vol guanyar,[15] però ell s´hi sent especialment compromès. En Fl 3,12-14 (cf. el nostre v. 26), ja ha dit com ell corre sense distreure´s. Aquí hi afegeix detalls sobre el seu entrenament: privacions (v. 25) i pallisses, com qui vol domar una fera (doulagôgô: v. 27). El fet d´haver-ne animat d´altres a la mateixa lluita és motiu important per a no quedar enrere.[16]

La mútua implicació entre el ministeri de Pau i la seva intimitat personal és fortament expressada en diversos textos de la Segona als Corintis: 2Cor 1,12.15.17; 4,2; 5,11-13. El problema de fons en la carta és la crisi de confiança entre l´Apòstol i els seus fidels, per causa d´uns adversaris que li treuen alguns «drapets» de poca entitat: si havia dit que els visitaria dues vegades (cf. 2Cor 1,17), si la seva presentació externa és menyspreable (10,1.10), si va acceptar diners d´altres i no d´ells (11,7s), mentre els adversaris no poden recolzar-se més que en unes dubtoses cartes de recomanació (3,1) i en la comparació odiosa (10,12).     

L´apòstol es defensa amb les seves pròpies armes, que posen en primer pla la «senzillesa i sinceritat de Déu», és a dir, la sinceritat humana com a «transparència» d´una realitat molt més alta: «la gràcia de Déu» (1,12). En el fons, eilikrineia, que aquí i en 2,17 hem traduït per «sinceritat», significa «transparència». El missatge de fons és en els dos bàndols «la paraula de Déu» (2,17; 4,2), «la veritat» (4,2), «l´evangeli» (4,3). Però Pau es distingeix dels seus adversaris per la manera neta, incontaminada, amb què el transmet: «Som la bona olor de Crist per obra de Déu» (2,15), propagada «davant Déu» (2,17; 4,2; 5,12) i «com des de Déu» (2,17).

L´apòstol creu en l´eficàcia de les seves armes: la seva senzillesa i sinceritat es despleguen «en el món i especialment amb vosaltres» (1,12); en 2,15 afegeix: «per als qui se salven i per als qui es perden»; en 4,2: «ens recomanem nosaltres mateixos... a tota consciència d´homes»; en 5,11: «estem manifestos davant les vostres consciències». Precisament perquè és sincer «davant Déu», entén que tots els qui siguin de Déu percebran aquesta sinceritat. En aquest sentit, el seu motiu de glòria (kaukhêsis) és el testimoni de la seva consciència (1,12) que li confirma que està «davant Déu».

Aprofundint en aquest sentit de transparència i de compromís, Pau va fer un pas més: l´«evangeli gratuït». Es tracta d´un aspecte potser incidental per al teòleg, però que per a l´apòstol precisament perquè li robava moltes hores i perquè la conducta dels altres apòstols impedia de considerar-ho «la cosa més natural» havia de tenir gran importància, fins i tot teològica.

Al·ludim als dos moments on més raona sobre el tema:

En 1Cor 9,14-18, la frase: «més voldria morir...» és interrompuda violentament i substituïda simplement per una altra: «ningú no destruirà la meva glòria!». Pau ha de reprimir-se davant la idea que preferiria morir abans que... fer una cosa que Crist ha manat (v. 14) i els majors apòstols practiquen (v. 5). Però ell sent que ho ha de fer així per les característiques extraordinàries de la seva entrada en el ministeri: va ser-hi ficat «per força» (anagkê),[17] en el sentit de: «Ai de mi si no evangelitzés!» (v. 16). Això vol dir que no va viure el fet de Damasc (cf. Ga 1,1.11s) com una «suau invitació», sinó com una força (anagkê) de la qual no es podia escapar. Per això ell fa alguna cosa a més perquè quedi clar que ho fa voluntàriament (ekôn) i que, per tant, mereix la paga. Així obté una cosa que l´identifica més amb el fons de la seva missió: presentar un «evangeli gratuït» (v. 18). Per això en el v. 12 havia dit: «per no posar traves (egkopên dômen) a l´evangeli de Crist».

Aquesta mateixa idea, la trobem en 2Cor 11,7: no diu solament que els «evangelitzà gratuïtament», sinó que els «evangelitzà gratuïtament l´evangeli de Déu» (dôrean to tou theou euaggelion euêggelisamên), amb la qual cosa subratlla la mútua atracció entre «evangeli» i gratuïtat. Per altra banda, quan diu: «em vaig humiliar (emauton tapeinôn) perquè vosaltres fóssiu exalçats (ypsôthête)», proclama que s´està assemblant a Crist (cf. Fl 2,7, amb els mateixos termes), la qual cosa no és motiu de deshonor sinó d´honor.[18]

Un ministeri paradoxal

Segons Pau, en la mateixa idea de l´evangeli hi ha una voluntat divina de paradoxa:

Ja que el món, envoltat per la saviesa de Déu, no conegué Déu a través de la saviesa, Déu decidí salvar els creients per la bogeria del querigma. Perquè els jueus demanen prodigis i els grecs cerquen saviesa; però nosaltres anunciem Crist crucificat, escàndol per als jueus i bogeria per als grecs, però per als qui Déu ha cridat, jueus o grecs, poder de Déu i saviesa de Déu (1Cor 1,21-24).

El querigma, l´anunci evangèlic, és la porta de pas a la fe i a la salvació. El món, creat per la saviesa de Déu i envoltat per aquella saviesa, no va voler conèixer Déu a través de la saviesa; per això Déu va decidir posar-li-ho difícil, fent-lo humiliar davant Crist crucificat, en qui els jueus havien de veure un condemnat per blasfem (cf. Mt 26,65s par) i «maleït de Déu» com a «penjat d´una fusta» (Dt 21,23; cf. Ga 3,13), mentre que els «grecs» (el món civilitzat) hi veurien un bàrbar ignorant, condemnat a la mors turpissima crucis, seguit de deixebles ignorants, que van tenir el mal gust de dir que havia ressuscitat, és a dir (sempre segons ells), que havia tornat al seu cos maleït.[19]

Per això Pau, que en la Primera als Corintis dedica un llarg capítol recordant que «des del principi» havia anunciat la resurrecció (1Cor 15,3s), pot descriure la seva primera visita dient que no creia saber res més que Crist, i encara crucificat (2.2). No és que l´apòstol no sabés res fora de Crist i que de Crist només en conegués la crucifixió, sinó que, en aquell primer pas anomenat querigma, fins que no arriba la fe per la qual un descobreix Crist com a «poder i saviesa de Déu» (cf. 1,24), la creu representa l´única cara visible de Crist.

Pau és més conscient que ningú que la missió del predicador no és cobrir la creu amb un mantell d´or i pedreries, sinó presentar-la amb tota la seva cruesa (podem imaginar que moltes persones tremolaven només de sentir-la anomenar). L´apòstol té una especial prevenció davant la capacitat «màgica» que té el llenguatge (se´n deia «saviesa», avui dia s´anomena «publicitat») per a amagar les arestes de les coses. Per això diu que no parla amb saviesa de paraula, perquè no quedi buida (kenôthê) la creu de Crist» (1,17; cf. vv. 19-22.24s.27; 2,1.4.13).

La salvació comença, doncs, amb una realitat paradoxal: Crist crucificat (1,23; 2,2); d´aquí es passa a una paraula paradoxal: la «paraula de la creu» (1,18), «la bogeria del querigma» (1,21). I, donat que el ministre de la paraula (apartat anterior) és cridat a ser una espècie d´encarnació d´allò que predica, el pas següent és la vida paradoxal de l´apòstol, de la qual Pau parla repetidament.[20] En aquest sentit, escriu que «caminava en feblesa (astheneia), i en temor i en molta tremolor» (2,3).

Per a Pau, això no va ser ni pura anècdota ni «mala sort» en un moment donat: és... la seva vocació. Com a «feblesa» compta fins i tot amb la malaltia física (infirmitas és traducció normal d´astheneia); hi podem afegir la «feblesa» ètnica (un «bàrbar»!), la «feblesa» acadèmica (un home sense títols),[21] la «feblesa» social (un pobre mal vestit), la «feblesa» política (un desconegut).[22] De cap manera no hi afegim la «feblesa» psicològica, en el sentit del «complex» que hom sent per causa de totes aquestes febleses: tot seguit veurem com l´apòstol «es gloria» seriosament de totes elles.

Tampoc no entenem en sentit de «feblesa» psicològica el «temor i tremolor» (en fobô kai en tromô) de què parla el text: Pau no té por dels homes i sap molt bé que les seves «febleses» són marc necessari per a la «demostració d´Esperit i de poder» de Déu (v. 4; v. 5). El seu «temor i tremolor» no és altre que el sentiment profund de ser instrument de Déu, l´únic capaç de fer que l´home traspassi la barrera de tancament que porta dintre, barrera que Déu mateix ha reforçat amb la «bogeria del querigma».

Al final dels quatre capítols dedicats a la «saviesa», Pau té un text clau sobre la vida paradoxal de l´apòstol:

Crec que Déu a nosaltres els apòstols ens ha marcat (apedeixen) com els últims, com a condemnats a mort: per això hem vingut a ser espectacle per al món, per als àngels i per als homes; nosaltres som necis per Crist, vosaltres assenyats en Crist; nosaltres febles, vosaltres forts; vosaltres honorats, nosaltres menyspreats (1Cor 4,9-10).

En un altre lloc (cf. Ga 6,14), Pau dirà que el món és un crucificat per a ell, i ell per al món. Però el curiós aquí és que la comparació no és solament amb el món i amb els àngels, sinó també amb els lectors de la carta, que es veuen savis en Crist (!), forts i honorats, davant l´apòstol neci per Crist, feble i deshonrat. Se suposa que en aquestes frases hi ha ironia, però no ens val la idea que sigui pura ironia, ja que el text (vv. 11-13) continua amb una descripció fortament realista de penalitats que l´apòstol ha passat. El secret, entenem, està en el v. 9: que aquestes són «marques» (apedeixen), senyals distintius dels apòstols, per les quals els altres no han de passar necessàriament: poden sentir-se feliços veient-se savis en Crist, forts i honorats, i no comprendre quan veuen Pau neci per Crist, feble i deshonrat. Però, si hi aprofundeixen, veuran que el qui està més a prop de Crist participa més de l´escàndol de la creu.[23]

Així ho confirma un text de la Segona als Corintis:

Esteu cercant la solidesa (dokimên) del Crist que parla en mi, el qual entre vosaltres no mostra feblesa (asthenei), sinó poder. Perquè també va ser crucificat per feblesa, però viu pel poder de Déu, i també nosaltres som febles en ell, però viurem amb ell pel poder de Déu amb vosaltres (2Cor 13,3s).

Torna la referència a la paradoxa principal, que és Crist crucificat. Als qui en si mateixos han experimentat Crist com a fort (cf. 1Cor 4,10, citat) i s´escandalitzen de la feblesa de l´apòstol com si fos desaprovació de Crist, els diu: «Jo amb la meva feblesa em col·loco més a prop de Crist com a donant, ja que és per la feblesa que Crist ens ha donat la força. Aquí, com en 1Cor 2,2s (cf. 1,17), apareix una gran atracció entre feblesa i creu de Crist, que es reflecteix en el querigma i ens permet de situar-nos en ambient típicament (no podem dir exclusivament) apostòlic.[24]

Altres dos textos de 2Cor (4,7-12 i 6,4-10) ens donen aquesta mateixa teologia. El primer parla del de poder de Déu (êyperbolê tês dynameôs) amb paraules pròpies i de la feblesa en imatges («Tenim aquest tresor en vasos de fang»: 4,7), entenent que així l´apòstol «porta a tot arreu» (periferontes: v. 10) la imatge de Jesús mort (tên nekrôsin tou Iêsou), amb la qual cosa queda clar el caràcter específicament apostòlic (i amb això, de positiva recomanació divina) d´aquesta feblesa: «De manera que la mort actua en nosaltres, i la vida en vosaltres» (v. 12).

En 6,9s, l´al·lusió a Crist és més aviat velada: «Com qui mor, però vet aquí que vivim!». Però diu explícitament que això comporta una autèntica «recomanació» (synistantes eautous: v. 4) del ministeri apostòlic (v. 3: ê diakonia; v. 4:ôs theou diakonoi).

El terme astheneia, «feblesa», en sentit de malaltia, però també com a palanca del poder de Déu, apareix com a pinzellada autobiogràfica en Ga 4,13: «Us vaig evangelitzar per causa d´una malaltia corporal». El resultat va ser contundent: s´haurien arrencat els ulls per donar-los-hi (v. 15). És que la malaltia va ser una veritable transparència de la creu de Crist, i per això va tenir la mateixa eficàcia.[25] Imitant 1Cor 1,23-25, diríem que on d´altres haurien vist maledicció divina o presència diabòlica (i per això l´haurien menyspreat i escopit), «els cridats» hi van percebre una manifestació concreta de Crist, «Poder de Déu i Saviesa de Déu».

En l´exordi de la Segona Carta als Corintis (2Cor 1,3-7), Pau subratlla el valor apostòlic de les tribulacions. Diu clarament que les tribulacions de l´apòstol són «sofriments de Crist en nosaltres», és a dir, una major presència de Crist en ell, que el confirma en la seva funció (v. 5).[26] En aquelles tribulacions, l´apòstol serà consolat, però aquell mateix consol tindrà una finalitat apostòlica: poder confortar els qui se senten atribolats (v. 4). El mal (afegirà algú) és que amb això no disminuiran els sofriments dels fidels, sinó que poden augmentar: el mateix consol els conduirà a suportar els mateixos sofriments que suporta l´apòstol (v. 6), que no són pocs, malgrat que al final tot serà consol (v. 7) o «glòria», segons Rm 8,17: «si ara participem en els seus sofriments, també compartirem amb ell la glòria».

 Amb això podríem passar als textos en què Pau es gloria paradoxalment i polèmicament en les febleses i en la creu.[27] Les primeres apareixen en 2Cor 11,30; 12,5-10 després d´una llarga llista de treballs i sofriments de l´apòstol (v. 23-29). Pau es gloria amb totes les lletres en la seva feblesa, perquè a través d´ella pot mostrar als altres una «força» perfecta, així com també a través dels seus «èxits» tangibles en l´evangelització i a través de la seva «predicació» gratuïta demostrava que Déu era amb ell. Evidentment és per la força de Déu (sobreentès, pel paral·lelisme amb kharis mou en el v. 9) que Pau «és fort» (v. 10), però aquesta referència a la gràcia de Déu és pròpia de tota glòria cristiana: el cristià es gloria sempre del fet que en ell (és a dir, en la seva feblesa) s´ha mostrat la grandesa de Déu.[28]

Arribem finalment a Ga 6,14, un dels textos més cèlebres quan es parla de paradoxa, tot i que no és atribuït tan unànimement a la «glòria» específicament apostòlica. Reproduïm des del v. 12:

Els qui volen quedar bé en la carn us obliguen a circumcidar-vos, només per no ser ells perseguits amb la creu de Crist. Perquè ni tan sols aquests «circumcidants» observen la Llei; però volen que us circumcideu per poder gloriar-se en la vostra carn. Quant a mi, al contrari, lluny de mi de gloriar-me de res més que de la creu de nostre Senyor Jesucrist, per qui el món per a mi ha estat un crucificat, i jo per al món (6,12-14).

En el v. 12, «la creu de Crist» no hi apareix certament en sentit material; tampoc, diríem, en sentit merament simbòlic: com una «sigla» de l´obra redemptora («ser perseguits per l´obra redemptora de Crist» tampoc no seria una frase convincent) o de l´adhesió a aquella obra. Diríem més aviat que aquí «la creu» és sigla de la persecució com a reproducció concreta de la creu de Crist: d´aquí ve la nostra traducció del datiu com a instrumental: [perseguits] «amb la creu de Crist».

El proselitisme dels judaïtzants portava, segons la descripció de Pau, a un gloriar-se contra (si més no, «tot fugint de») la creu de Crist: gloriar-se d´haver fet proselitisme jueu. Això explica la vehemència del verset 14: «Quant a mi, en canvi, lluny de mi de gloriar-me...» Si la circumcisió, en el cas dels Gàlates, equivalia a trencar amb Crist (5,2.4; cf. 2,21), gloriar-se d´aquesta circumcisió equivalia també a una apostasia. Pau reacciona vigorosament, com qui diu: en lloc de gloriar-vos del que suprimeix Crist, havíeu d´acceptar la creu i respondre gloriant-vos en ella.

El sentit de «reproducció concreta» que donem a «la creu de Crist» queda confirmat en el mateix verset 14, sobretot si fem dependre el relatiu di´ ou de stauros: «per la qual creu...». El món ha estat crucificat per a l´apòstol[29] i, per tant, pot gloriar-se d´haver-lo vençut;, mentre que l´apòstol ha estat crucificat per al món» i, per tant, pot gloriar-se d´estar, d´alguna manera, a l´altura de Crist. Queda en la línia del v. 17: «Porto els senyals de Jesús en el meu cos»; coincideix també amb 2,19: «Estic con-crucificat amb Crist.» A diferència de les «bones reproduccions» d´obres d´art, aquesta «reproducció» de la creu de Crist no té en ella mateixa el seu caràcter gloriós (i, per tant, la seva capacitat de ser utilitzada com a base per a gloriar-se en sentit propi), sinó per referència a l´«original» que reprodueix, Crist. Per això, per a qui no cregui en Crist, aquest gloriar-se en la creu serà pura paradoxa: Pau ho farà, precisament perquè creu en Crist i menysprea el judici del món. Per a tots aquells que considerin Crist com a «poder de Déu i saviesa de Déu» (1Cor 1,24), aquest gloriar-se en la creu no hi afegirà cap nova paradoxa: podrà servir-los com a toc d´alerta (així devia ser per a uns i altres a Galàcia) en nom de Crist crucificat.

Un ministeri pastoral

Segons els textos, el caràcter paradoxal del ministeri de la paraula ressalta de manera especial en l´evangelització, aquella paraula que invita el no creient a la fe, però determina tota la vida de l´apòstol. Paral·lelament, pastoral és l´activitat amb els qui ja s´han convertit i formen comunitats en l´Església, però el sentit pastoral ha d´afectar la mateixa predicació de l´evangeli.

Les cartes de Pau són el gran document de la seva activitat amb els convertits. Només a creients podia escriure´ls desitjant-los «la gràcia i la pau de part de Déu Pare i de Jesucrist el Senyor». Però les mateixes cartes posen en relleu el sentit pastoral de l´apòstol com a esperit de dolcesa, tant en la predicació de l´evangeli com en l´educació posterior dels fidels.

En aquest sentit, comptem amb dos textos especialment clars. El primer, de la Primera als Tessalonicencs:

Sabeu molt bé, germans, que la nostra arribada a vosaltres no va ser infructuosa. Després d´haver patit i haver estat ultratjats, com sabeu, a Filips, vam tenir valentia (eparrêsiasametha), confiant en el nostre Déu, per a anunciar-vos l´Evangeli de Déu enmig d´una gran lluita. La nostra exhortació (êparaklêsis êmôn) no es basava en l´error, ni en motius tèrbols, ni en l´engany. Al contrari, parlàvem perquè Déu ens havia considerat aptes (dedokimasmetha) perquè ens fos confiat l´Evangeli, no tractant de complaure els homes, sinó solament Déu, que examina el nostre cor. Com sabeu, mai no ens hem valgut de paraules aduladores, ni hem cercat astutament el propi profit. Déu n´és testimoni. Tampoc no hem cercat glòria humana, ni de vosaltres ni d´altres. Podíem, com a apòstols de Crist, fer-vos sentir la nostra autoritat (en barei einai). Tanmateix, ens comportàrem entre vosaltres amb tendresa, com una mare que dóna escalf als seus fills. Us teníem tant d´afecte (omeiromenoi), que estàvem disposats a donar-vos no sols l´evangeli de Déu, sinó també la pròpia vida. Fins a tal punt arribava el nostre amor. Recordeu, germans, el nostre afany i fatiga. Com treballàvem nit i dia per no ser onerosos a ningú, i així us anunciàvem l´evangeli de Déu. Vosaltres sou testimonis, i Déu també, de com la nostra conducta envers vosaltres els creients va ser pura, honesta i irreprotxable. Tractàvem cadascú bé ho sabeu! com un pare tracta els seus fills: exhortant-vos, encoratjant-vos i amonestant-vos a portar una vida digna del Déu que us ha cridat al seu regne i la seva glòria» (1Te 2,1-12).

Convé de subratllar que Pau està parlant del moment històric de l´evangelització: parla de la seva «arribada» (eisodos: v. 1), dels sofriments que la van precedir a Filips (propathontes: v. 2) i pronuncia quatre vegades la paraula «evangeli» (vv. 2.4.8.9). En aquest context es compara amb la mare (v. 7; cf. Ga 4,19), ja que la mare és la qui té els fills i els acompanya en els primers moments. A partir del v. 10 parla de «els creients» i hi apareix la figura del pare (v. 11), que és qui s´esforça per fer dels fills homes com ell. El cas és que no apareix cap discontinuïtat entre els dos moments i un es pregunta quan s´havia de produir l´«escàndol de la creu» de què ens parlen 1Cor 1,18-24 i Ga 5,11.

Diríem que l´escàndol ja s´havia produït abans que Pau obrís la boca (per la mateixa presentació externa de l´apòstol, perquè se sabia que parlava d´«aquell crucificat») o en els primers minuts del seu discurs (per la manca d´un exordi altisonant). Els qui resistien aquest primer impacte podien començar a descobrir, a impulsos de l´Esperit Sant, «la lògica de la creu» i l´amor que comporta, fet present en l´amor del missatger que l´anuncia.

Precisament, segons 1Cor 9, l´apòstol portava a l´extrem el seu sentit d´adaptació a l´auditori:

M´he fet com jueu amb els jueus, per tal de guanyar als jueus; com sotmès a la Llei, tot i no estar-hi, per tal de guanyar els qui hi estan sotmesos. Com qui no té Llei, amb els qui no en tenen, per a guanyar els qui no tenen Llei, malgrat que jo no estic sense llei de Déu (anomos theou), perquè sóc súbdit de Crist (ennomos Khristou). M´he fet feble amb els febles per tal de guanyar els febles; m´he fet tot amb tots per tal de, com sigui, (pantôs) guanyar-ne alguns (1Cor 9,20-22).

Veiem, doncs, com, també en qualitat d´evangelista, Pau té en compte les persones que té al davant, i vol fer entrar suaument el missatge en les seves ànimes. No fa res per cobrir d´oripells (saviesa d´aquest món) l´escàndol de la creu, per posar-lo «a l´altura» dels qui es consideren enlairats, però sap que el misteri de la creu és un misteri d´amor i posa tot el seu amor en el moment de transmetre´l.

És precisament l´amor el que el fa estar especialment preocupat pels problemes i les possibles desviacions dels seus fidels. Això queda clar fins i tot en les dues cartes (Gàlates i Segona Corintis) on les circumstàncies l´obliguen a emprar tons una mica aspres. Recordem de Gàlates:

Fills meus, torno a passar dolors de part per vosaltres, fins que Crist no quedi format en vosaltres. M´agradaria ser ara entre vosaltres i canviar el to de veu, perquè estic angoixat per vosaltres (aporoumai en ymin: Ga 4,19s).

Si aquí és la mare que no acaba de treure el fill que porta dintre, en Segona Corintis és el pare inquiet per entregar una verge pura a l´únic espòs, que és Crist:

M´abrusa el zel de Déu. M´havia compromès a presentar-vos a Crist com qui lliura una verge pura a un sol marit (2Cor 11,2).

El llenguatge de la gelosia surt només quan es tracta d´un gran amor i es coneixen els perills (entre altres, l´astúcia diabòlica: v. 3; cf. 2,11) a què està exposada la persona estimada. Aquest amor apassionat és una de les coses que queden més clares en la carta. Recollim alguns textos significatius, sense estendre´ns en comentaris:

La meva boca s´ha obert, el meu cor s´ha eixamplat vers vosaltres, corintis. No us heu de sentir angoixats (stenokhôreisthe) davant meu; que us angoixi la vostra estretor. Com a recompensa i com a fills us ho demano: eixampleu-vos també vosaltres (6,11-13);

Feu-me lloc en el vostre cor! Amb ningú no hem estat injustos, a ningú no hem ferit, de ningú no ambicionem res. I no dic això per recriminar-vos. Ja us he dit que us porto dintre el cor per morir i per viure amb vosaltres. Gran franquesa (parrêsia) tinc amb vosaltres, molts motius d´orgull em doneu, estic ple de consol i desbordant d´alegria per totes les meves tribulacions (7,2-4);

Estic content perquè en tot puc confiar en vosaltres (v. 16).

L´únic punt de referència per a comprendre aquest amor és l´amor de Pau a Crist. No hi ha competència entre ells dos, sinó que l´apòstol ha volgut posar l´amor als seus fidels a l´altura del que Crist els va tenir en donar la seva vida per ells.

Curiosament, l´apòstol, parlant d´ell mateix, sembla haver renunciat a la imatge del pastor, que li venia de la tradició profètica i de la tradició oral de la paraula del Senyor.[30] Només 1Cor 9,7 aprofita en part aquella imatge, i encara es discuteix amb quin èmfasi ho fa:

Qui serveix en l´exèrcit pagant ell mateix les despeses? Qui planta una vinya i no menja del seu fruit? Qui pastura un ramat i no s´alimenta de la llet del ramat? 

La imatge del pastor és clara en el verbpoimainein(«pasturar»), derivat depoimên, «pastor». Però sorgeix la pregunta: ¿la imatge val només com a exemple d´un que ha treballat i mereix la seva retribució, o bé suggereix una identificació específica entre la funció del pastor i l´obra de Pau? Les altres dues imatges afavoreixen la segona possibilitat. La imatge del soldat que destrueix les fortificacions de l´enemic és aprofitada per Pau per a expressar de manera decisiva la seva missió (2Cor 10,3-5; cf. 1Tm 1,18; 2Tm 2,3). També la imatge de l´agricultor: «Jo vaig plantar, Apol·ló va regar» (1Cor 3,6; cf. vv. s). Es pot sospitar, doncs, que també el concepte de pastor, que té una llarga tradició profètica i una presència clara en les paraules de Jesús que ens han estat transmeses, pot haver servit a Pau per a expressar concretament la seva pròpia missió.

Hi ha un detall que, a la nostra manera de veure, converteix la metàfora en al·legoria: no diu que el pastor s´alimenta de la llet «de les ovelles», sinó de la llet «del ramat» (ek tou galaktos tês poimnês), donant a entendre que són les comunitats in solidum les qui tenen l´obligació d´alimentar el seu pastor.

A part aquest text, trobem dintre l´àrea paulina que la Carta als Efesis (Ef 4,11) parla directament de «pastors» i els distingeix dels «evangelistes», amb la idea que aquests últims porten el missatge als no creients, mentre que els «pastors» tenen cura dels qui ja pertanyen al cos de l´Església.

En la pràctica, ens convé anar a les cartes com a fets de comunicació: hi descobrirem que, com a punt de partença i com a clau de tot el discurs, mostren el coneixement que l´apòstol tenia de la situació real d´aquella comunitat, i la voluntat de donar-li una orientació que respongués als seus problemes concrets; les veurà, per tant, com a escrits pastorals en el sentit més específic del terme.

La proximitat de l´apòstol a la realitat concreta de les seves comunitats és especialment clara en la Primera Carta als Corintis.[31] És amplament reconegut[32] que Pau, especialment en aquesta carta, mostra estar perfectament informat sobre la situació de la comunitat. No és menys clara l´autoritat amb què respon als problemes que li plantegen els fets observats.

L´apòstol se sent amb l´autoritat amb què, segons 5,3-5, va pronunciar «l´excomunió», però no entén que pugui ser utilitzada a cada moment (cf. 4,18-21). És molt més freqüent en les cartes i en tota l´activitat de Pau aquella exhortació que sap que es funda en l´Esperit del Senyor (7,40), però on ell no ocupa el lloc de l´Esperit en la consciència dels altres. Queda en peu, no obstant, el fet que Pau entén que té alguna cosa a dir en la formació d´aquella consciència. Per exemple: ell ha trobat errors en la posició dels «forts» i en la dels «febles», i els ha assenyalats tots, conscient que la seva paraula no els podrà dissipar com amb un toc màgic.

Les altres cartes ens donaran peu per a mostrar el sentit pastoral de Pau, tant en la cura dels ja incorporats a l´Església (ofici específic del pastor) com en la seva mateixa manera d´evangelitzar.

Comencem per la Segona Carta als Corintis, que ens ofereix un text esplèndid sobre la cura pastoral:

A part el treball extern, porto cada dia la meva càrrega, la preocupació per totes les Esglésies. Perquè, qui defalleix sense que jo defalleixi? Qui és temptat sense que jo senti febre? (2Cor 11,28s).

L´evangelització de Corint va durar un cert temps (un any i sis mesos, segons Ac 18,11). Passats alguns anys, Pau no els deixa com a ja evangelitzats, sinó que continua vivint els seus problemes com si fossin propis: els ha escrit diverses cartes i no els deixarà de petja durant diversos mesos. El mateix succeirà amb els fidels de Galàcia i de Filips, per citar només la preocupació que podem documentar amb les cartes.

Segona Corintis ens ofereix, a més, dos textos directes sobre la potestat pastoral de l´Apòstol:

I si em gloriés una mica més sobre l´autoritat (exousia) que el Senyor m´ha donat per a la vostra edificació i no per a la vostra destrucció, no seré avergonyit (2Cor 10,8);

Us escric això estant absent, perquè quan sigui present no hagi d´usar amb tota decisió (apotomôs) l´autoritat que el Senyor m´ha donat per la vostra edificació i no per la vostra destrucció (13,10).

En 1Cor 9 (vv. 4-6.12.18), Pau ja havia parlat de la seva «potestat» (exousia) apostòlica. Però allà la «potestat» equivalia al dret de ser mantingut pel seu «ramat» (recordem v. 7). Aquí es tracta d´una «potestat» per a dirigir-los, i fins castigar-los (cf. 12,20: «Em fa por que us trobaré com jo no voldria, i vosaltres em trobareu com no voldríeu»). Per això n´entristirà molts que «havien pecat i no es penediren» (v. 21). En aquesta carta, Pau es compara amb el Mestre quan diu que s´humilià perquè ells fossin exalçats (11,7; cf. Fl 2,8s, amb els mateixos verbs) i contempla la imatge del Mestre, fins i tot quan tem que no l´està imitant gaire bé:

Jo, Pau, us exhorto per la mansuetud i la moderació (praytês kai epieikeia) de Crist, jo que sóc poca cosa (tapeinos) quan sóc entre vosaltres i m´atreveixo a tot quan sóc fora (10,1).

Es refereix a les sortides de to («no segons el Senyor»: 11,17) a què l´ha obligat la polèmica amb els adversaris (12,11). Però la veritat és que per mor d´ells ha fet el possible per mantenir-se raonable (5,13). En altres moltes ocasions l´ha guiat el «mirament» pels seus fidels (1,23:feidomenos ymôn), que li dóna ocasió de definir altra vegada la seva actitud pastoral.

És la mateixa delicadesa que la Carta als Gàlates recomana als altres:

Germans, si algú incorre en mancança, vosaltres, que sou espirituals (pneumatikoi), corregiu-lo amb esperit de mansuetud. Mira´t a tu mateix, que no siguis temptat tu també. Porteu les càrregues els uns dels altres, i així complireu la llei de Crist» (Ga 6,1s).

El mateix succeeix en la Carta als Filipencs. Quasi tota es pot llegir com una gran expressió d´afecte:

Us porto en el cor (1,7);

Déu m´és testimoni de com us enyoro a tots amb els sentiments de Crist Jesús (v. 8);

Germans meus, estimats i enyorats, alegria i corona meva (4,1).

Aquesta és la tònica de tota la carta, no causada sinó acompanyada per l´alegria de les últimes notícies i les últimes contribucions econòmiques:

Gran ha estat la meva alegria en Crist en veure que ha tornat a florir el vostre interès per mi. Ja el teníeu, però us mancava l´ocasió de manifestar-lo... Però no és que jo cerqui el regal; cerco els fruits que s´acumulen en el vostre compte (Fl 4,10).

L´escena pot canviar de cop: en el moment en què despuntaran les orelles del llop, passarà inesperadament de la dolcesa a l´agror:

Germans meus, alegreu-vos en el Senyor. Repetir les mateixes coses no m´és molest i us dóna seguretat a vosaltres. Atenció a aquests gossos, aquests mals treballadors, els de la mutilació! (Fl 3,1s);

Sigueu també imitadors meus (symmimêtai), germans, i fixeu-vos en els qui viuen igual, prenent-me com a model (typon). Perquè n´hi ha molts que viuen com a enemics de la creu de Crist. Us ho vaig dir moltes vegades i ara ho repeteixo amb llàgrimes als ulls (Fl 3,17s).

El primer text és més brusc, però en tots dos hi apareix el contrast entre les dues actituds del pastor: davant les ovelles i davant el llop. La duresa de Pau quedarà especialment justificada si els adversaris, tot i saber que Pau i Bernabé estaven en comunió amb les columnes de l´Església i estaven autoritzats a «anar als gentils» (Ga 2,9), havien recorregut dos mil quilòmetres per atacar el ramat de Déu. Pau té paraules dures per a ells, comparant la circumcisió amb la mutilació (per l´assonància entre peritomê i katatomê,: Fl 3,2) i dient que posen la seva glòria en les seves vergonyes (pel contrast entre doxa, «glòria» i aiskhynê, «vergonya»: v. 19). Però aquesta duresa és fruit de l´amor que sent pels seus fidels i la por que es perdin. Per això els advertí moltes vegades i ara ho repeteix amb llàgrimes als ulls (v. 18; cf. v. 1). Dels fidels no n´espera tan sols que l´escoltin, sinó que l´imitin: que siguin, literalment, «co-imitadors» seus (symmimêtai: v. 17): és a dir, entenem, que tot el ramat se senti compromès a imitar el seu pastor.

En la carta a Filèmon hi manca la comunitat, perquè es tracta d´una relació entre individus, però hi abunda l´afecte i l´autoritat pastoral, derivats tots dos de la paternitat de Pau en l´Evangeli:

Tenint en Crist la franquesa (parrêsia) de manar-te (epitassein) el que convé, t´hi exhorto (parakalô) per caritat, pel fet de ser jo Pau ancià (presbytês) de Crist, i ara també el seu presoner. Et prego pel meu fill Onèsim, que vaig engendrar estant entre cadenes (vv. 8-10).

Precisament perquè l´Evangeli no és un simple anunci, sinó que dóna peu a una nova paternitat (cf. 1Cor 4,15; Ga 4,19), la vinculació dels fills al pare i els deures del pare vers els fills han de continuar per molt de temps: l´evangelista s´ha de convertir en pastor. En el nostre cas, Onèsim, l´esclau, era fill de Pau, però Filèmon, l´amo, també: «Jo, Pau... pagaré. Per no dir-te que et deus a mi» (v. 19).

Potser caldria observar que, malgrat el judici moral que li mereixia el fet que un ésser humà fos esclau d´un altre (cf. 1Corr 7,23), l´apòstol respecta el dret civil (fins a l´extrem de pagar els danys!) i la consciència dels seus fidels. El pastor exhorta, però no imposa:

No vaig voler fer res sense el teu consentiment (gnômê), perquè no facis el bé de manera forçada (kata anagkên), sinó voluntària (kata ekousion: v. 14).

 En la Carta als Romans, Pau demostra un respecte exquisit pels seus destinataris, tot donant a entendre que sí que té alguna cosa a dir-los. Es tracta de dos textos, respectivament, en el pròleg i l´epíleg:

Tinc un gran desig de veure-us i comunicar-vos així algun do espiritual que us enforteixi, és a dir, d´animar-nos mútuament (sumparaklêthênai en ymin) amb aquesta fe que vosaltres i jo compartim (Rm 1,11s);

Estic convençut, germans, que esteu pletòrics de bondat, plens de tot coneixement (pasês gnôseôs), capaços d´aconsellar-vos els uns als altres. M´he permès, tanmateix, d´escriure-us amb certa audàcia, com recordant-vos alguna cosa, en virtut de la gràcia que Déu m´ha concedit de ser liturg de Crist Jesús entre les nacions... (Rm 15,14-16).

Pau supera aquí de manera neta dues possibles antinòmies: la que hi podria haver entre el qui dona i el qui rep i la que hi podria haver entre el coneixement i la vida. Per descomptat que la carta és una exhibició de saviesa a la llum de Crist, però l´apòstol no voldria presentar-se com un que «comunica» en una sola direcció, sinó com un que «comparteix» una cosa comuna (1,12), «com qui recorda» (15,15) el que ja saben; en cap cas, a més, no es tractaria d´una cosa pròpiament seva, sinó d´un «do de l´Esperit» (kharisma pneumatikon: 1,11), que ell té «en virtut de la gràcia que Déu li ha concedit» (15,15). També pot ser xocant que una carta en la qual abunda l´aspecte especulatiu pugui ser vista com a ordenada a «enfortir» la fe comuna» (1,11), com un exercici de la missió «litúrgica» de Pau (15,16) en ordre a fer que l´ofrena dels gentils pugui ser acceptada per Déu (ibíd.).

Un ministeri compartit

A ningú no se li ocorre de pensar que Pau era l´únic a participar del ministeri de la Paraula. En les Cartes Pastorals és evident l´interès per demostrar que el ministeri de Pau continua, amb el mateix esperit, a través d´altres ministres (Timoteu, Titus, els bisbes, els preveres...). En les grans cartes, l´únic ministeri que apareix «amb cara i ulls», amb gran interacció en la psicologia d´una persona, és certament el del mateix Apòstol. Els altres apareixen, sigui en una «llista de carismes», sigui en al·lusions fugisseres a persones concretes. De tota manera, val la pena de recollir el que aquests textos donen de si, perquè en depèn, en certa manera, la nostra imatge de l´Església primitiva i la nostra consciència de la continuïtat en el ministeri.

Com a persones concretes col·locades en el ministeri citem en primer lloc Apol·ló, «ministre» (diakonos) per mitjà del qual cregueren (1Cor 3,5) i la família d´Estéfanas, que es consagrà al ministeri (16,15: diakonia). El fet que aquests últims fossin «primícies d´Acaia» (entenem, d´Atenes: cf. 1Te 3,1) i ara siguin a Corint ens indica que s´hi van traslladar per causa del ministeri. En tots dos textos, hi surt l´«esforç» (kopon: 3,8;kopiônti: 16,16) i la «col·laboració» (synergoi,: 3,9;synergounti: 16,16). En el primer text, queda clar que són col·laboradors «de Déu»; en el segon, resta imprecís, però costava ben poc de dir «meus» si aquest era el sentit. En l´últim text, a més, s´amplia el nombre dels «ministres», ja que es parla de «els qui són com ells» (oi` toioutoi: vv. 16.18) i, a més, de «tot aquell que col·labora i s´esforça». No és el cas, de tota manera, d´ampliar fins a l´infinit el nombre d´aquells a qui cal obeir (ypotassêsthe, literalment, «sotmetre´s»: v. 16): els cristians no s´han d´anar sotmetent a qualsevol que hagi fet qualsevol cosa.

El cercle s´eixampla especialment en la Carta als Filipencs, especialment l´equip d´evangelitzadors que es menciona en Fl 4,2s:

Exhorto Evòdia i exhorto Síntique que vagin d´acord en el Senyor. I et prego a tu, fidel company, que les acullis, ja que van lluitar amb mi (synêthlêsan moi) en l´evangelització, juntament amb Climent i els altres col·laboradors meus (synergôn mou), els noms dels quals estan inscrits en el llibre de la vida» (Fl 4,2s).

 

Aquí la implicació de l´apòstol és ben visible: «van lluitar amb mi», «col·laboradors meus». L´activitat d´Evòdia i Síntique és descrita en termes de competició atlètica (observeu l´arrel synathleô) quan en la palestra mai no competien junts homes i dones. L´equip devia ser nombrós, vist que, a més de les dues dones i els dos homes (el «company» i Climent), s´anomenen «els altres col·laboradors». Pròpiament, la seva activitat no es desenrotllava en les assemblees de culte (cf. esp. 1Cor 14,27-35), perquè l´evangelització té el seu lloc en altres àmbits, mirant d´atraure els no creients a la fe.

També fa grans elogis d´un altre membre de la mateixa comunitat, Epafrodit (Fl 2,25.29s). Recordem l´anècdota: van enviar Epafrodit on Pau era pres, perquè l´assistís; allà Epafrodit es posa greument malalt; quan es posa bo, l´apòstol el fa tornar a Filips perquè tranquil·litzi els fidels. Coneixem el títol de «col·laborador», fins i tot el de «col·laborador meu»; recordem també que 1Cor 16,16.18 parlava de «els qui són com ells» (oi toioutoi); aquí també es diu que els «honorin» (entimous ekhete: Fl 2,29). També hi afegeix el possessiu «el meu germà» (v. 25: «germà» sol voldria dir simplement «membre de la comunitat») i la metàfora militar «company de lluita» (ibíd.: systratiôtên mou), que l´associa al més difícil de la missió de Pau (cf. 2Cor 10,4s).

Tant el títol de «col·laborador» com el de «company de lluita» (systratiôtês) apareixen, repartits entre dues persones, en la Carta a Filèmon: el destinatari, «estimat col·laborador nostre» i Arquip, «company nostre de combat». Recordem també que la carta acaba citant Épafras, «company meu de presó» (synaikhmalôtos mou) en Crist Jesús (v. 23), així com Marc, Aristarc, Dimes i Lluc, «col·laboradors meus» (synergoi mou: v. 24).

 

Altres participants en el ministeri apareixen en Rm 16:[33] Prisca i Aquila (vv. 3s), coneguts per Ac 18,2.18.26: fa un cert temps saludaven des d´Efes (1Cor 16,19) i ara són saludats a Roma. També d´Efes devia haver arribat Epènet, primícia d´Àsia (v. 5). I de més lluny devien arribar Andrònic i Júnia (v. 7), que cregueren en Crist abans que Pau i van ser companys seus de presó... diríem que en algun escenari de la vida de Pau, perquè l´apòstol no havia estat mai a Roma. És la mateixa mobilitat que atribuíem a les «primícies d´Acaia» en 1Cor 16,15.

Tots ells coincideixen amb Pau en els desplaçaments, necessaris per a anunciar l´evangeli, però també per a «regar» (cf. 1Cor 3,6-8) la jove planta de la fe. També coincideixen amb l´apòstol en les persecucions: Andrònic i Júnia estigueren a la presó, mentre que Prisca i Aquila exposaren la seva vida per salvar la de Pau. El títol de «col·laboradors meus» el dóna a aquests últims i a Urbà (v. 9). Els altres procedien probablement d´altres iniciatives apostòliques.

Hem de mencionar, dintre de Rm 16, quatre persones més: Maria (v. 6),Trifena, Trifosa i Pèrsida (v. 12), de les quals es diu que «s´esforçaren» (ekopiasen) en el Senyor. El verb kopiaô, «esforçar-se», «treballar durament», s´aplicava als qui, com la família d´Estèfanes, s´havien consagrat al ministeri (1Cor 16,16); també el veiem aplicat als proistamenoi de 1Te 5,12; però és l´apòstol qui més se l´aplica en textos ben característics (1Cor 4,12; 15,10; Fl 2,16). Hi ha, doncs, motius per a entendre que van participar en algun treball apostòlic, ja que els dos textos citats , a més, diuen que «s´esforçaren per vosaltres» (v. 6) i «en el Senyor» (v. 12).

Arribem finalment als grans noms entre els col·laboradors de Pau: té la seva importància que «el germà Timoteu» figuri en l´encapçalament de la Segona als Corintis (2Cor 1,1), en el de la Carta als Filipencs (com a «servent de Jesucrist» igual que Pau: Fl 1,1), el de la Primera als Tessalonicencs (precedit de Silvà: 1Te 1,1) i el de la Carta a Filèmon (altra vegada «el germà Timoteu»: Fm 1). Vol dir, si més no, que l´apòstol desitja presentar-los com a dotats d´una autoritat semblant a la seva.

Observem de passada que en 1Cor 1,1, en lloc de «el germà Timoteu», hi apareix «el germà Sòstenes». Més impressionant és el fet que en 2Cor 1,19 el mateix Fill de Déu sigui definit com aquell que és «predicat per mi, per Silvà i per Timoteu».

A més del títol de «col·laborador meu» (Rm 16,21), ja conegut, Timoteu ostenta el de «germà nostre i col·laborador de Déu en l´evangeli de Crist» (1Te 3,2) i el de «fill meu molt estimat i fidel en el Senyor» (teknon agapêton kai piston en kyriô: 1Cor 4,17). Quant al seu treball, l´últim text afegeix que «us recordarà els meus ensenyaments (odous, «camins») en Crist Jesús, els que vaig ensenyant pertot arreu en cada Església». Més endavant (16,10s), diu que «realitza l´obra del Senyor, igual que jo». En 1Te 3,2 havia dit que l´enviava «perquè us enforteixi i us consoli en la fe». Per dir-ho amb paraules d´Ef 4,11, diríem que exerceix tant la funció d´evangelista com la de pastor i de mestre en perfecta unitat amb el seu «pare», Pau.

 

Titus no és citat en els Fets. En realitat, ocupa un espai limitat fins i tot en les grans cartes: a més de Gàlates, on només apareix com un gentil que no ha de ser circumcidat (Ga 2,1.3), el trobem en Segona Corintis a partir de 2Cor 2,13, però no en 1,1.19, on podia haver coincidit amb Timoteu.

Comença anomenant Titus «el meu germà» (2Cor 2,13), que sempre és un grau; també, «company (koinônos, «persona en comunió») i col·laborador» en 8,23: la perfecta «comunió» de Titus amb Pau és el que més han subratllat els textos citats: el consol de l´apòstol ve de les notícies que Titus li porta (2Cor 8,6), però encara més de l´alegria que aquelles notícies van produir al mateix Titus (v. 13). Més explícit, quan diu que «Ens movia (literalment: «caminàvem per...») el mateix Esperit i seguim els mateixos passos» (12,18), el que abans ha definit com l´«interès (spoudên) per vosaltres» (8,16), característic dels pastors.

Fins aquí, persones citades per nom. De les llistes de carismes de 1Cor 12,28 i Rm 12,6-8 en subratllem el ministeri dels «mestres», que ocupen el tercer lloc en totes dues llistes i la funció pastoral, que ocupa el penúltim en totes dues.

Com a mestre itinerant aprovat per Pau, tenim el cas d´Apol·ló, que apareix repetidament en Primera Corintis (1Cor 1,12; 3,4-6.22; 4,6; 16,12). Aquells que van provocar les crisis de Galàcia i Segona Corintis no van ser aprovats per Pau, però el fet que en principi fossin acollits per les comunitats indica que existia la pràctica dels mestres itinerants. Altres textos ens parlen més aviat de l´ensenyament en l´àmbit local: el més característic pot ser Rm 6,17, que no sols parla de «ensenyament», sinó de «model d´ensenyament» (typon didakhês) i el relaciona amb la tradició: «que us ha estat transmesa» (paredothête, en relació amb laparadosis). El mateix evangeli (cf. 1Cor 15,11; Ga 1,7) és fundat en una tradició. Tot això ens fa pressuposar una autèntica disciplina d´escola, que en aquells moments no precedia el baptisme, però no es devia considerar menys necessària. Era un ensenyament al qual calia «obeir» (ypêkousate: Rm 6,17) de cor.

Arribem finalment a la funció pastoral, que ocupa el penúltim lloc tant en la llista de 1Cor 12,28 com en la de Rm 12,6-8. En la primera, pren el nom de «govern» (kybernêseis). En la segona es parla deo proistamenos, que tant podria ser «el qui presideix» com «el qui té cura» i aquí encara ens preguntaríem si de coses materials o d´ànimes. El nom dekybernêseisno s´aplica en tot el Nou Testament a una funció eclesial. Només hi apareix kybernêtês (Ac 27,11 Ap 18,17) en el seu sentit propi de «timoner». Però és fàcil d´entendre en sentit figurat, com un que condueix la barca de l´Església.

La funció que més s´hi pot assemblar és la dels episkopoi de Fl 1,1 que, curiosament, també apareix en plural. Tenim que tant episkopos (Ac 20,28; 1Tm 3,2; Tt 1,7; 1Pe 2,25), com episkopê (Lc 19,44; Ac 1,20; 1Tm 3,1; 1Pe 2,12) com episkopein (He 12,15; 1Pe 5,2) són ben coneguts en la resta del Nou Testament: episkopos no és un que «mira des de dalt» (skopein epi) fredament o amb voluntat de castigar, sinó un que «està atent» com a pastor per a conduir el ramat on convé. Tots aquests matisos corresponen a la imatge del pastor, a l´actuació pastoral de Pau (que hem vist) i a la que el mateix Apòstol inculcava als seus col·laboradors.

Quant al sentit deo proistamenos, entenem que la seva col·locació en sisè lloc no afavoreix la traducció «el qui presideix» i ens inclina vers «el qui té cura». Alguna claredat ens pot venir dels altres usos del terme. Sobretot, de 1Te 5,12s: «s´esforcen i us instrueixen».La «consideració» vers «els qui s´esforcen» (kopiôntes) ja ha sortit, entre d´altres, a propòsit de la família d´Estèfanes i de «els qui són com ells» (1Cor 16,16.18). Els paral·lels en les Cartes Pastorals caminen en la mateixa direcció: de 1Tm 3,4.12.17, en sortiria la cura pastoral (confirmada pel paral·lel epimelêsetai, «tindrà cura» en 3,5); de Tt 3,8.14, en sortiria el sentit de «passar davant», però en bones obres.

Al qui «té cura» de Rm 12,8 se li recomana spoudê, «diligència» (nosaltres parlaríem de «compromís», «lliurament»). És una virtut que l´Apòstol s´atribueix (1Te 2,17; Ga 2,10; Fl 2,28), però que també espera de tot cristià (Rm 12,11; 2Cor 7,11s; 8,8) i dels seus col·laboradors (2Cor 8,16.17.22).

En 1Te 5,12s, té un especial relleu la «feina» (ergon, «obra») dels qui «tenen cura»: cal estimar-los moltíssim «per causa de la seva feina» (dia to ergon autôn). Podem recordar que de Timoteu es diu que realitza «l´obra del Senyor» (ergon Kuriou: 1Cor 16,10) i d´Epafrodit, que realitza «l´obra de Crist» (ergon Khristou: Fl 2,30). Podem recordar també que de «els qui són com ells» es diu en general que «col·laboren» (synergounti: 1Cor 16,16) i que tant de Timoteu (1Te 3,2) com del mateix Pau (1Cor 3,9) es diu que són «col·laboradors de Déu» (resp. synergon tou theou [...]synergoi).[34] Entenem que Pau hauria donat el mateix títol de «col·laboradors» seus i de Déu a aquells pastors de Tessalònica. El cas és que l´Apòstol els uniria tots sota la idea que «El qui planta i el qui rega són una mateixa cosa» (1Cor 3,8).

A aquella «feina» hi ha de correspondre una obediència per part dels fidels: expressada com a «consideració» i afecte (1Te 5,12s; 1Cor 16,16.18), però també com a «submissió» (1Cor 16,16: ypotassêsthe tois toioutois). Es desprèn de termes com kybernêseis («govern»: 1Cor 12,28) i episkopoi, «vigilants» (Fl 1,1) i ens la fa sospitar l´exemple de l´apòstol.[35] Aquest aspecte posa un límit a la idea que «ministres de la Paraula» són, en principi, tots els creients, pel fet que tot aquell que creu és cridat a proclamar allò en què creu (2Cor 4,13). Tots som cridats a proclamar la nostra fe, però no tots podem donar ordres als altres.[36] Per això el mateix Pau va buscar qui li donés «la mà en senyal de comunió» (Ga 2,9;f. v. 2) i només molt després d´haver-los «engendrat en Crist Jesús» (1Cor 4,15) va poder dir que no necessitava cartes de recomanació (2Cor 3,1). De fet, tal com hem vist, ell recomana contínuament els seus col·laboradors i no creiem que ningú hagués pogut exercir un ministeri sense una «designació» (cf. 8,19: kheirotonêtheis) reconeguda com a vàlida. De la casa d´Estèfanes es diu que «es consagraren (etaxan eautous) al ministeri» (1Cor 16,15), però entenem que es tracta d´un posar-se a disposició, no d´una auto-designació en sentit exclusiu.[37] Precisament l´Apòstol no ha deixat d´observar que eren dels pocs que ell mateix havia batejat (1,16).

A tots aquests títols («govern», «cura», «vigilants», «ministeri»), hi hem d´afegir el de «catequistes», que trobem en Ga 6,6. «Catequesi» vol dir ensenyament «per eco» (katêkheô deriva de êkhô,), és a dir, aprenent certes fórmules a còpia de repetir-les. Era un procediment normal entre els jueus (cf.katêkhoumenosen Rm 2,18) i va ser fonamental per als cristians (cf.katêkhhêtêsen Lc 1,4; Ac 18,25). En 1Cor 14,19, Pau designa així la seva activitat docent, dient que prefereix dir «cinc paraules» per catequitzar (katêkhêsô) abans que deu mil en llengües.

El que Ga 6,6 demana al «catecumen» (transcripció dekatêkhoumenos) no és poca cosa: no precisament que comparteixi «tots els seus béns» (seriapanta agatha,) amb el catequista, sinó «tota mena de béns» (en pasin agathois). És a dir, entenem: no sols béns materials, sinó també el que hi ha en el fons de l´ànima. Un intercanvi profund que només es devia tenir amb persones especialment qualificades.

Raó de més perquè tornem a la imatge del pastor, presa de 1Cor 9,7 («Qui pastura un ramat i no s´alimenta de la llet del ramat?»). És a dir que el «ramat» (poimnion, citat dues vegades en el text) és una mica la vida del pastor. La lògica demana (tot i que Pau va seguir altres consideracions) que el pastor no ha de cercar la subsistència fora del ramat.

Jordi Sánchez Bosch

Professor emèrit de sagrada escriptura de la Facultat de Teologia de Catalunya i membre de la Pontificia Comissió Bíblica


* El professor Sánchez Bosch va remetre a l´organització de les Jornades el text de la conferència que, a causa d´un imprevist, no va poder pronunciar el dimarts 27 de gener a Castelldaura.

 [1] Coincidim fonamentalment amb el c. 14 del nostre Mestre dels pobles. Una teologia de Pau l´apòstol, Barcelona 2004. En citarem els paràgrafs (§§) que corresponen tant a l´edició catalana com a la castellana.

[2] En Mestre § 13 hem recollit el que Pau diu sobre l´Escriptura de l´Antic Testament.

[3] Cf. el nostre «Textos d´Isaïes en la carta als Romans», en F. Raurell, Tradició i traducció de la Paraula. Miscel·lània Guiu Camps, Montserrat 1993, pp. 255-267, esp. p. 264.

[4] Pau utilitza el verb euaggelizomai en un total de 19 textos i el substantiu euaggelion, en 48; el verb kêryssein ("pregonar"), en 16 i el substantiu kêrygma ("pregó"), en 4. Per altra banda, «evangeli» i «querigma» coincideixen, i s´il·lustren mútuament, en bon nombre de textos (Rm 10,15 (cf. 16,25); 2Cor 11,4; Ga 2,2; 1Te 2,9.En Mestre §§ 345-347) apareix l´evangeli com a contingut de la fe i determinant en la unitat de l´Església.

[5] En Mestre §§ 357.360 escatim el sentit paulí dels termes ministeri i carisma.

[6] D. R. Schwartz, Studies in the Jewish Background of Christianity, Tübingen 1992, pp. 102-116, explica fins a quin punt podien ser acceptats els sacrificis dels gentils en el Temple de Jerusalem. Però el que fa Pau (cf. Rm 12,1) és que els mateixos gentils siguin acceptats com a sacrifici.

[7] Cf. el nostre Gloriarse según San Pablo. Sentido y teología de kaukhaomai, Roma 1970, pp. 12-217.

[8] L. de Lorenzi, Paolo Ministro; The Diakonia of the Spirit (2 Co 4: 7-7:4), Roma 1989; cf. Barbaglio, La teologia di Paolo: Abbozzi in forma epistolare, Bologna 1999, pp. 246-277: «Servitori dello Spirito abilitati per grazia (2,14-7,4)»; Álvarez Verdes, Caminar en el Espíritu: El Pensamiento ético de S. Pablo, Roma 2000, pp. 312-328: «Dimensión carismática del apostolado de Pablo».

[9] Explícitament, segons Lc,22,20; 1Cor 11,25; implícitament, segons Mt 26,28; Mc 14,24. Cf. Mestre § 183.

[10] «The negative emphasis in the obstacle motif on the insufficiency of the prophet implies and underscores a positive emphasis on the sufficiency of the prophet as a result of God´s grace» (Hafemann, Paul, 60; cf. pp. 39-186).

[11] «Through Christ one comes (like Moses) so close to God that one is changed and begins to convey to others something of God´s likeness (or glory). But unlike Moses (whose experience was the archetype of ours) the Christian receives this change permanently» (Harvey, RenewalThrough Suffering. A Study of 2 Corinthians, Edinburgh 1996, p. 53).- «Paul´s ministry, according to verse 18a, again in contrast to that of Moses, is a ministry carried on with an unveiled face [...] Paul has availed himself of the same method that Moses had for removing the veil, the method offered in Exodus 34:34 as interpreted by Isaiah 6:10. He has turned to the Lord who is the Spirit, as Moses turned to the Lord» (Belleville, Reflections, 150).

[12] Com defensàvem en Mestre § 10,

[13] «Einzig in der Bindung des apostolischen Kerygmas an das Evangelium als das Selbstwort Gottes ist es begründet, daß Gott bzw. der erhöhte Kyrios in der Verkündigung gegenwärtig ist und im Menschenwort der Botschafter selbst Erkenntnis und Glauben wirkend das Wort ergreift (2Kor 5,20)» (O. Hofius, Paulusstudien, Tübingen 1989, p. 30).

[14] Cf. Mestre § 211.

[15] En Mestre § 210 citàvem aquest text com la manera concreta que Pau té de viure el fruit de l´Esperit.

[16] Tot el que en diu D. Gutiérrez Martín, Pablo: perfil psicológico de un apóstol, Madrid 1999, pot considerar-se com una explicitació del compromís personal de l´Apòstol.

[17] Cf. K. O. Sandnes, Paul one of the Prophets? A Contribution to the Apostle´s Self-understanding, Tübingen 1991, pp. 117-130: «Paul´s preaching the gospel out of compulsion (1 Cor 9:15-18).»

[18] Cf. Ch. Wolff, «Humility and self-denial in Jesus´ life and message and in the apostolic existence of Paul» en A. J. M. Wedderburn, Paul and Jesus. Collected Essays, Sheffield 1989, pp. 145-160.

[19] Es pot dir que la paradoxa continua en el fet que l´home sigui justificat prescindint de les obres de la Llei. Cf. Merklein, Studienzu Jesus und Paulus, Tübingen 1987, pp. 1-106: «Die Bedeutung des Kreuzestodes Chrisi für die paulinische Gerechtigkeits- und Gesetzesthematik.»

[20] «Paul claims that God´s action in the cross is paradigmatic for his action in the present, in that just as God chose the weak suffering Christ, so also he chooses socially inferior people, and a weak suffering apostle» (G. Tomlin, The Power of the Cross. Theology and the Death of Christ in Paul, Luther, and Pascal, Carlisle CA 1999, p. 100; cf. pp. 11-107: «Paul and the Cross in the Church of Corinth»).

[21] Sigui el que sigui de la formació rabínica de Pau a Jerusalem (Cf. M. Hengel, «Der vorchristliche Paulus», en Hengel - Heckel, Paulus und das antike Judentum, Tübingen 1991, pp. 177-293), sembla clar que tenia una bona formació primària en grec, però no una formació universitària. Cf. p. 238: «Er scheint eine gute griechische Elementarscule besucht zu haben, die [...] eine jüdische Schule war [...] Wenigstens einen Teil dieser Schulzeit könnte er in Tarsus absolviert haben».

[22] P. Marshall, Enmity in Corinth. Social Conventions in Paul´s relations with the Corinthians, Tübingen 1987, insisteix que Pau no era insensible a aquestes humiliacions. Cf. p. 400: «Paul felt deeply his shame and humiliation and reflected the attitude of a man of rank to things which are traditionaly shameful in Graeco-Roman society. The fact that he gloried in them did not suggest a reversal of values, as it did in the Cynic traditions; these experiences were always shameful for him.»

[23] M. Ebner, Leidenslisten und Apostelbrief: Untersuchungen zu Form, Motiv und Funktion der Peristasenkataloge bei Paulus, Würzburg 1991, troba correspondències a l´actitud de Pau en el món grec (cf. p. 393: «Darin spiegelt sich ein philosophisches Ideal, das soziologisch einen Kontrapunkt zum allgemeinen um sich greifenden Luxusverhalten setzen will»), amb la diferència que l´Apòstol col·loca el seu sofriment a l´ombra de la creu de Crist (cf. p. 394: «Entsprechend tritt an Stelle der Übereinstimmung mit Zeus bzw. dem Weltgesetz die Übereinstimmung mit Christus als dem Gekreuzigten; die Peristasen sind Analogie zu seinem Zustand zu sehen»).

[24] «Those who follow this path of faith must be prepared to share the humiliation and sufferig that it brings, if they wish to experience also the glory that God gives» (M. D. Hooker, «Interchange and suffering», en From Adamto Christ. Essays on Paul, Cambridge 1990, pp. 42-55; citació, p. 55).

[25] L´escena té molta més força en el segon viatge de Pau, en la «Galàcia del Nord», on Pau arriba sense Bernabé, més que no pas en el primer, quan Pau no era cap de missió. Cf. el nostre Nascuta temps. Una vida de Pau l´apòstol, Barcelona 1992, §§ 74 i 97-100 (els mateixos en l´edició castellana). Tanmateix, J. M. Scott, Paul and the Nations. The Old Testament and Jewish Background of Paul´s Mission to the Nations with Special Reference to the Destination of Galatians, Tübingen 1995, es decideix per la «Galàcia del Sud».

[26] Harvey, Renewal, 129, troba en la tribulació d´Efes (2Cor 1,8-10) la clau de la contundència amb què Pau es gloriarà en 2Cor: «His experience of suffering bringing the sufferer closer to Christ, causing an inward renewal and spilling over in benefits to others, caused him to write of it as something of positive value in itself; and this, it seems, is without precedent in any Jewish or pagan sources [...] It is also the key to the tense, personal, defensive but ultimately confident and generous argumentation of many parts of 2 Corinthians.» Sense tanmateix atribuir valor pròpiament salvífic a les tribulacions de l´Apòstol o d´altres: «[Es] lassen sich das Leiden Jesu, des Paulus und der Christen einerseits als analoge Leiden nebeneinanderstellen und ist gleichzeitig die Analogielosigkeit des Leidens Jesu in seiner soteriologischen Funktion festzuhalten» (K. Th. Kleinknecht, Der leidende Gerechtfertigte. Die alttestamentlich-jüdische Tradition vom «leidenden Gerechten» und ihre Rezeption bei Paulus, Tübingen 1988, p. 376).

[27] Amb tot detall, U. Heckel, Kraft in Schwachheit. Untersuchungen zu 2. Kor 10-13, Tübingen 1993, p. 213: «Indem er sich seiner Schwachheiten rühmt, führt er alle in Kapitel 10 erwähnten Missionsleistungen auf die Wirksamkeit der Kraft Christi zurück. Dadurch erbringt er nicht nur den Beweis seiner Bewährung als Apostel (10,18; 13,3), sondern verleiht auch seinen Mahnungen und Drohungen in 10,1-6 und 12,19-13,10 den Nachdruck apostolischer Autorität aus der Vollmacht Christi»; cf. pp. 172-214.

[28] «The Lord in whom he boasts is a Lord, but a Lord who manifests authority in the structures of human weakness, suffering and death, i.e., in the structures of mortality as a redemptive and tranforming power that points forward to the future of God and humanity» (H. W. Merritt, In Word and Deed. Moral Integrity in Paul, New York1993, p. 161).

[29] P. S. Minear, To die and to live: Christ´s Resurrection and Christian Vocation, New York 1977, dóna una interpretació simplement individual d´aquesta frase: «The statement refers to a subjective upheaval in his attitudes toward the world, a conversion of values which produced a new ego structure» (pp. 67s; cf. pp. 66-88: «The Crucifixion of the World»).

[30] Cf. el nostre «Le charisme des Pasteurs dans le corpus paulinien», en L. de Lorenzi, Paul de Tarse, apôtre de notre temps, Roma 1979, pp. 363-397.

[31] Cf. el nostre «La Prima Lettera di San Paolo ai Corinti come opera pastorale», en L. de Lorenzi, Freedom and Love. The Guide for Christian Life (1Cor 8-10; Rm 14-15, Roma 1981, pp. 293-305.

[32] Vegeu un tractament complet del tema en C. Hurd jr., The Origins of 1 Corinthians, London 1965. Cf. K. Prümm, «Die pastorale Einheit des ersten Korintherbriefes», ZKTh 64 (1940) 202-234: troba la solució al problema de la unitat de la carta en el «pastoralen Geschick (man möchte fast sagen, pastoralen Instinkt)» l´encert pastoral, un voldria dir instint pastoral de Pau, amb què respon a tots els problemes de la comunitat.

[33] En parlem en Mestre § 339, a propòsit de l´església domèstica.

[34] Amb aquest, tindríem tres vegades el terme ergon, «obra» (1Te 5,12s; 1Cor 16,10; Fl 2,30), més dos derivats seus: synergeô, «col·laborar» (1Cor 16,16) i synergos, «col·laborador» (1Te 3,2 i 1Cor 3,9).

[35] «Paul´s legitimation of leadership patterns contributes to the stabilizing of roles by guiding their development in a certain direction» (M. Y. MacDonald, The Pauline Churches. A Socio-historical Study of Institutionalization in the Pauline and Deutero-Pauline Writings, Cambridge 1988, p. 60).

[36] També marca una clara diferència el fet que, segons 1Cor 9,4-14, només alguns han de ser mantinguts per la comunitat. De tota manera, l´exemple de Crist i la combinació autoritat-carisma han de fer que l´autoritat no es converteixi en autoritarisme. Cf. S. Schatzmann, A Pauline Theology of Charismata, Peabody 1987, p. 99: «In the Church charismata and authority belong together. Both are legitimate in service which takes seriously the symferôn and the oikodomê of the whole community. Clearly, there is no room for authoritarianism or manipulation where charismata and authority are submitted to the community.»

[37] L´Apòstol demana que hom els obeeixi (v. 16): no seria lògic haver d´obeir a unes persones pel simple fet que s´han «auto-designat».

 

 

  • 06 agost 2009
  • Jordi Sánchez Bosch
  • Número 31

Comparteix aquesta entrada