Revista > Número 31

Centralitat de Crist en sant Pau. Mons. J. Pujol

 

Vocació i conversió

Sant Pau no va tenir un coneixement directe de Jesús i, no obstant això, és considerat per molts com el tretzè apòstol. Insisteix amb freqüència que és un apòstol, que ha estat cridat pel Ressuscitat. Com es va produir la seva experiència amb Crist? Tenia coneixement del missatge de Jesucrist i, com a jueu zelós, considerava aquest missatge image-faec73d51a3cd7be485631fb640c1263inacceptable, més encara, escandalós, i per això va sentir el deure de perseguir els deixebles de Crist, fins i tot fora de Jerusalem. Precisament, en el camí cap a Damasc, a inicis dels anys trenta, Saule, segons les seves pròpies paraules, «va ser atrapat per Crist Jesús».

Sant Lluc, en els actes dels apòstols, explica la conversió de l´apòstol amb detall. El mateix «sant Pau en les seves cartes (1 Cor 9, 1; 2 Cor 4, 6) deixa clar que tant com una trobada externa amb Crist, va ser una il·luminació (2 Cor, 4, 6) i, sobretot, una revelació i una vocació a trobar-se amb el Ressuscitat. Per això, sant Pau es considera apòstol per vocació, per voluntat de Déu (2 Cor 1, 1; Ef. 1, 1), com per subratllar que la seva conversió no va ser resultat de pensaments o reflexions, sinó fruit d´una intervenció divina, d´una gràcia divina imprevisible» (Benet XVI, Audiència 25-X-2006)

Encara que se sol parlar de la conversió de sant Pau, cal recordar que amb aquesta expressió no ens volem referir pròpiament a una conversió com un pas de l´ateisme, o la idolatria, al Déu veritable i a la fe, sinó com al descobriment del paper únic de Crist en el marc de l´economia de la salvació.

Sant Pau parla amb orgull del seu passat previ a l´esdeveniment de Damasc, perquè es considerava un observant fidel de la llei, amb una acurada formació en el judaisme. El que anomenem la seva conversió serà una vocació, una revelació de com Jesucrist no és un obstacle per a la fe d´Israel, sinó el ple compliment dels plans de Déu.

Com recorda Benet XVI, en l´epistolari paulí el nom de Déu apareix més de 500 vegades; i, a continuació, el nom esmentat amb més freqüència és el de Crist (380 vegades). Per això mateix, si és difícil negar el cristocentrisme de Pau, tampoc s´ha d´oblidar el seu teocentrisme: Pau viu en una estreta relació amb el Déu d´Israel, amb la fe monoteista, amb la fidelitat de Déu a la seva aliança, amb les seves escriptures santes. En aquest marc, en el qual YHWH («Jahvè») és invocat com «el Déu i Pare del nostre Senyor Jesucrist» (2 Cor, 1, 3) (Benet XVI, Audiència 25-X-2006).

 

Imitació i configuració amb Crist

He comprovat com en aquests Jornades hi ha un sessió dedicada a estudiar de manera específica la teologia de Sant Pau. Jo voldria fixar-me en un punt central de la seva teologia, el seu cristocentrisme, i d´aquí treure´n una sèrie de conseqüències pastorals per a la nostra vida.

Sant Pau ensenya que Crist és el model que el cristià ha d´imitar. L´himne cristològic de la Carta als Filipencs és, al mateix temps, una síntesi de la missió de Jesús i un programa de vida per als seus deixebles: «tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist» (Fil 2, 5-11).

Al mateix temps, sant Pau no usa l´expressió «seguir Crist» per parlar de la vocació cristiana. En el seu pensament, per a aquesta realitat, fa servir la noció «imitació de Crist». La realitat continguda en aquest concepte és ensenyada contínuament per l´apòstol: es tracta de la identificació total amb Crist, de la plena unió vital del creient amb Jesús. En els ensenyaments paulins, la imitació de Crist no és una cosa extrínseca, ni es mou únicament en un pla ètic, sinó que està profundament arrelada en el pla metafísic, en l´ésser (ontològic, en podem dir), ja que el punt de partida d´aquesta imitació és la configuració baptismal del cristià amb Crist.

Referent a això, ensenya Joan Pau II: «Seguir Crist no és una imitació exterior, perquè afecta l´home en la seva interioritat més profunda. Ser deixeble de Jesús, significa fer-se d´acord amb Ell, que es va fer servidor de tots fins al do de si mateix en la creu (cf. Fil 2, 5-8). Mitjançant la fe, Crist habita en el cor del creient (cf. Ef 3, 17), el deixeble s´assembla al seu Senyor i es configura amb Ell; la qual cosa és fruit de la gràcia, de la presència operant de l´Esperit Sant en nosaltres. Inserit en Crist, el cristià es converteix en membre del seu cos, que és l´Església (cf. 1 Cor 12, 13. 27). Sota l´impuls de l´Esperit, el baptisme configura radicalment el fidel amb Crist en el misteri pasqual de la mort i resurrecció, el revesteix de Crist (cf. Gal 3, 27)» (Enc. Veritatis splendor, 6-VIII-1993, n.21).

Per parlar de la identificació del batejat amb Crist, sant Pau usa les preposicions gregues «en» i «amb». Fa ús també de la frase «en el Senyor» per expressar l´íntima unió del creient amb Crist gloriós: significa estar en una misteriosa comunió de vida amb Ell. Es tracta d´una condició objectiva, realment present en tots els cristians des del moment del baptisme, que és deguda a la misteriosa presència de Crist ressuscitat en l´ànima del cristià mitjançant l´Esperit Sant; per això, viure en Crist és, per part del cristià, trobar-se a l´abast de la salvació obrada per Crist, és a dir, estar sota l´influx vital i salvífic de Crist gloriós.

Potser per a sant Pau, el títol més significatiu per a un cristià seria «el que està «en» Crist». Així escriu als Romans, «Saludeu Ampliat, el meu estimat en el Senyor. Saludeu Urbà, col·laborador nostre en el Crist, i al meu estimat Estaqui. Saludeu a Apel·les, que ha estat provat en Crist» (Rom 16, 8 i segueix amb les salutacions fins al v.16). L´apòstol vol dir aquí que aquestes persones eren cristianes abans que ell. I en la descripció del que va succeir després de l´experiència de Damasc, diu que va anar a les regions de Síria i de Cilícia, «però les Esglésies de Crist que són a Judea no em coneixien personalment» (Gal 1, 22).

Sant Pau utilitza, al mateix temps, una sèrie de vocables formats amb el prefix amb; patir - amb (Rom 8, 17), crucificat - amb (Rom 6, 6), morir - amb (2 Cor 7, 3), sepultat - amb (Rom 6, 4), ressuscitat – amb (Ef 2, 6) viure – amb (Rom 6, 8), vivificat - amb (Ef 2, 5), plantat - amb (Rom 6, 5), hereus - amb (Rom 8, 17), configurats - amb (Fil 3, 10), format - amb (Rom 8, 21); glorificat - amb (Rom 8, 17), regnar - amb (2Tim 3, 10). Cal adonar-se que la solidaritat significada amb el prefix «amb» té un doble origen: com a realitzat ja per l´obra de Crist, i com a cosa que el cristià ha de realitzar en el pla moral perllongant l´obra divina.

Per a sant Pau aquesta identitat del cristià amb Crist no és un mer títol, sinó una autèntica configuració en el seu ésser.

 

El cristià actua amb els ulls fixos en Jesús

La vida de Pau, com la nostra, rep una nova orientació: no consisteix a mirar cap a un mateix, al propi status o a les pròpies obres, sinó cap a Crist: «la meva vida terrenal, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi» (Gal 2, 20).

Així, doncs, el cristià ja no viu per a si mateix, per a la seva pròpia justícia. Viu de Crist i amb Crist; donant-se a si mateix; ja no buscant-se i construint-se a si mateix. Aquesta és la nova justícia, la nova orientació que ens dóna el Senyor, que ens dóna la fe. Davant la creu de Crist, expressió màxima del seu lliurament, ja ningú no pot gloriar-se de si mateix, de la seva pròpia justícia, aconseguida per si mateix i per a si mateix.

En un altre passatge, sant Pau, fent-se ressò del profeta Jeremies, aclareix el seu pensament: «Si algú es gloria, que es gloriï en el Senyor» (1 Cor 1, 31; Jer 9, 22ss); o també: «Quant a mi, Déu me´n guard de gloriar-me en res si no és en la creu de nostre Senyor Jesucrist; en la creu, el món està crucificat per a mi, i jo, per al món» (Gal 6, 14) (cf. Benet XVI, Audiència general, 8-XI-2006).

En un món en què l´important és la realització personal i que aquesta s´entén amb freqüència centrada en el jo, en el triomf, en l´adquisició de béns materials, en els honors, les paraules de sant Pau tenen una gran actualitat: la nostra identitat consisteix a ser fills de Déu; la nostra fita, la identificació amb Crist. El que hem de buscar és el compliment de la voluntat de Déu, i una manifestació serà preguntar-nos amb freqüència, què he de fer? Hem d´actuar amb la mirada posada en Crist, en el cel.

Aquest pensament ens impulsarà a no tancar-nos en el cercle del propi jo, que és el gran enemic de la identificació amb Jesucrist, sinó a girar entorn de Déu, a pensar en els altres per Déu, de manera que, al final del dia, descobrim que no hem pensat en nosaltres mateixos, que s´han fet realitat les paraules de sant Pau: «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi» (Gal 2, 20).

 

Com aplicar-ho a la nostra vida

Benet XVI, inspirant-se en el pensament i en l´exemple de sant Pau, concreta com aplicar aquesta profunda realitat a la nostra vida quotidiana:

Primer: «la fe ha de mantenir-nos en una actitud constant d´humilitat davant Déu, més encara, d´adoració i lloança en relació amb Ell. En efecte, els que som cristians només ens devem a ell i a la seva gràcia».

Segon: «atès que cap cosa ni ningú pot prendre el lloc de Crist, cal que a res ni a ningú retem l´homenatge que li retem a Crist. Cap ídol no ha de contaminar el nostre univers espiritual; en cas contrari, en comptes de gaudir de la llibertat donada, tornarem a caure en una forma d´esclavitud humiliant».

Tercer: «la nostra radical pertinença a Crist i el fet que «estem en Ell» ha d´infondre´ns una actitud de total confiança i d´immensa alegria. En definitiva, hem d´exclamar amb sant Pau: «Si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra?» (Rom 8, 31). I la resposta és que «ni la mort ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l´univers creat no ens podrà separar de l´amor de Déu que s´ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre» (Rom 8, 39).

Per tant, la nostra vida cristiana es recolza en la roca més estable i segura que pot imaginar-se. D´ella traiem tota la nostra energia, com escriu precisament l´Apòstol: «Em veig capaç de tot gràcies a aquell qui em fa fort» (Fil 4, 13) (Benet XVI, Audiència General 8-XI-2006).

 

Identificació amb Crist en la Creu

Sant Pau insisteix que aquesta identificació passa per la creu. Uneix sovint el prefix «amb» a algunes paraules per connotar la participació del cristià en la Passió, Mort i Resurrecció de Jesús. Així, escriu en la carta als Romans: «Pel baptisme hem mort i hem estat sepultats amb ell, perquè, així com Crist per l´acció poderosa de Déu, va ressuscitar d´entre els morts, també nosaltres emprenguem una nova vida» (Rom 6, 4) i, poc més endavant, hi afegeix: «el nostre jo dominat pel pecat (l´home vell) ha estat crucificat amb ell» (Rom 6, 6; cf. Gal 2, 20). En la mateixa carta apareixen altres expressions d´aquest tipus, per exemple «Si som fills de Déu, també son hereus: hereus de Déu i hereus amb Crist (co-hereus), ja que sofrint amb ell, serem també glorificats amb ell» (Rom 8, 17).

La Creu és, segons sant Pau, saviesa i poder, «allò que sembla absurd en l´obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes, i allò que sembla feble en l´obra de Déu és més fort que no pas els homes» (1Cor 1,25). La Creu revela de manera inefable l´amor de Déu als homes. Sant Pau i els cristians amb ell, viuen del misteri de la reconciliació, perquè troben la força en la humilitat de l´amor i la saviesa, en la senzillesa de renunciar a ells mateixos per buscar amb sol·licitud el bé dels germans.

 

El procés d´identificació amb Cris

a) Aquesta identificació amb Crist es realitza sacramentalment com un do rebut en el baptisme que es desenvolupa amb la gràcia. El cristià, unit a Crist per la fe i els sagraments, queda situat sota la potència santificadora de Jesús. I, en conseqüència, transformat, convertit -encara que en aparença no canviï gens (la seva vida «està amagada amb Crist en Déu»: Col 3, 3)- en un home nou en una nova criatura. Aquesta realitat ontològica-sacramental té -està cridada a tenir- àmplies repercussions sacramentals. La identificació amb Crist, esdevinguda a nivell sacramental, aspira, en virtut de la seva pròpia dinàmica, a desembocar en amor a Crist i, per tant, en unió amb Crist i, en Crist, amb Déu Pare.

Aquesta vida divina, que Crist va portar a la terra fa dos mil anys, s´inicia en les ànimes per mitjà del baptisme, per això sant Pau exhorta a redescobrir la grandesa d´aquest sagrament que ens converteix en fills de Déu, seguint les paraules que dirigeix als Gàlates: «tots els qui heu estat batejats en Crist us heu revestit de Crist» (Gal 3, 27). Quin inefable do diví el del baptisme! «El baptisme com a sagrament, és a dir, com a signe visible de la gràcia invisible, és la porta a través de la qual Déu actua en l´ànima –també en la del nounat- per unir-la a si mateix en Crist i en l´Església. El fa partícip de la Redempció. L´infon la «vida nova» (...). Per això, el baptisme és com un nou naixement, pel qual un fill d´home es converteix en fill de Déu» (Joan Pau II, Audiència General, 25-III-1992).

b) Al mateix temps, sant Pau assenyala que aquesta gràcia invisible que actua en el cristià és conseqüència d´una acció divina que actua en el nostre interior i que ens va transformant en Jesucrist. Per això, a l´apòstol li interessa no solament la presència operativa de l´Esperit Sant, el seu influx en l´actuar d´un fill de Déu, com es posa de manifest en el llibre dels Actes, sinó també el seu influx en l´ésser del cristià. En efecte, subratlla repetidament que l´Esperit habita en nosaltres (cf. Rom 8, 9; 1Cor 3, 16), ja que Déu ha enviat als nostres cors l´Esperit del seu Fill.

Per tant, per a l´Apòstol, l´Esperit ens penetra fins al més profund del nostre ésser. És en aquest sentit que escriu: «perquè la llei de l´Esperit que dóna la vida en Jesucrist, t´ha alliberat de la llei del pecat i de la mort (...). Perquè vosaltres no heu rebut un esperit d´esclaus que us faci tornar a caure en el temor, sinó l´Esperit que ens fa fills i ens fa cridar: 'Abba, Pare´» (Rom 8, 15).

Atès que som fills, podem anomenar «Pare» a «Déu». El cristià, segons sant Pau, posseeix una interioritat rica; la seva relació amb Déu Pare és com la de Jesús amb el seu Pare celestial: ininterrompuda, de lliurament, plena d´una gran confiança. Aquí l´apòstol ens planteja un repte: com aconseguir transformar aquest do objectiu –la filiació adoptiva- en una realitat subjectiva, decisiva per al nostre pensar, per al nostre actuar, per al nostre ésser» (Benet XVI, Audiència 15-XI-2006).

Permeteu-me un exemple del que hem dit anteriorment, referit a l´actuar del cristià. L´apòstol -que viu en Crist, que se sap Crist- no és només un mestre que ensenya la veritat. La predicació de l´Evangeli requereix estimar a aquells a qui es dirigeix, però no només amb l´afecte d´un pedagog, sinó amb l´amor d´un pare; o, millor encara, com el d´una mare que atén totes les necessitats del seu fill, però mira més enllà del moment present.

L´exemple de sant Pau és commovedor: «Com a apòstols de Crist, us hauríem pogut fer sentir el pes de la nostra autoritat. Tanmateix, ens comportàrem entre vosaltres amb tendresa, com una mare que dóna escalf als seus fills. Us teníem tant d´afecte, que estàvem disposats a donar-vos no sols l´evangeli de Déu, sinó també la pròpia vida. Fins a tal punt arribava el nostre amor» (2Tes 2, 7-8).

Sant Pau no es va limitar a predicar a la sinagoga o en altres llocs públics, o en les reunions litúrgiques cristianes. Es va ocupar de buscar i tractar cadascuna de les persones en particular; amb el caliu d´una confidència amistosa, parlava amb cadascun, i li ensenyava com havia de comportar-se en la seva vida de manera coherent amb la fe: «Ja sabeu que, igual que un pare tracta els seus fills, a cada un de vosaltres us exhortàvem, us encoratjàvem i us urgíem a viure d´una manera digna de Déu, que us crida al seu Regne i a la seva glòria» (1 Tes 2, 11-12).

c) L´influx de la fe. «Per arribar a aquesta identificació amb Jesús, aspiració i meta de la persona cristiana, en primer lloc hem de creure fermament en Ell, adherir-nos fermament als plans que disposa per a cadascun de nosaltres. Sant Pau ens ajuda a entendre que la fe ha d´informar no només la intel·ligència, sinó també la voluntat i el cor; el nostre ésser sencer.

Afirma que la justificació –el do de Déu pel qual som deslliurats dels nostres pecats i incorporats a la comunió de vida amb la Trinitat Beatíssima- precedeix tota obra o mèrit humà. Procedeix d´una elecció pura i gratuïta de l´Amor diví. En la seva carta als Romans, per exemple, escriu sant Pau: «l´home és fet just gràcies a la fe, al marge de les obres de la Llei» (Rom 3, 28). I als Gàlates: «Sabem que ningú no és just davant de Déu en virtut de les obres que mana la Llei, sinó que ho és per la fe en Jesucrist. Per això, nosaltres hem cregut en Jesucrist, i som justos no per les obres de la Llei, sinó per la fe en Crist, ja que ningú no pot ser just en virtut de les obres que mana la Llei» (Gal 2, 16).

L´Apòstol, a la llum de la fe, va comprendre que la seva vida havia de rebre una nova orientació. També nosaltres hem de seguir un camí de fe, per poder viure en Crist. «T´ho diu sant Pau, ànima d´apòstol: «Justus ex fide vivit.» –El just viu de la fe. –Què fas que deixes que s´apagui aquesta flama» (sant Josepmaria, Camí, 578). Precisament perquè aquesta virtut la rebem com a do gratuït, hem d´implorar-la de Déu amb humilitat. Aquest primer pas, constantment renovat, es torna sempre més necessari per avançar pel camí de la vocació cristiana. Li ho demanem al Senyor cada dia.

 

Renovar el món en l´esperit de Crist

Al costat dels dos nivells, l´ontològic i el teologal, als quals ens hem referit fins ara, la identificació amb Crist n´implica un tercer, íntimament relacionat amb el nostre estar situats en l´esdevenir de la història: la participació en la missió de Crist, i per tant, en l´anunci del Regne de Déu.

Anunciar el missatge de salvació portat per Crist proclamant l´amor infinit de Déu Pare, que atreu cap a Si en Crist i en l´Esperit; i portar a terme aquesta tasca amb la paraula, amb l´exemple i amb el testimoniatge de la pròpia vida, és una conseqüència immediata d´«el nostre ésser en Crist». D´aquesta manera, proclamar el missatge de Crist en una societat que no el coneix no és quelcom artificial o superposat a la vida del cristià, sinó una conseqüència de la particular unió amb Crist que tot cristià ha de viure. I el cristià ho farà impulsat pel mateix zel de sant Pau, que el movia a predicar l´evangeli en aquells llocs on no era conegut i que el va dur fins a l´extrem de la terra llavors coneguda, arribant a evangelitzar la nostra península, entre altres llocs, i Tarragona.

Si el cristià roman unit a Crist per la fe, ha de deixar que la seva vida es manifesti en nosaltres de manera que pugui dir-se que cada cristià és no ja alter Christus, un altre Crist, sinó Ipse Christus, el mateix Crist! «Per mitjà nostre, escampa a tot arreu la bona olor del seu coneixement. Perquè nosaltres som el perfum que Crist ofereix a Déu i que s´escampa entre els que se salven i entre els que es perden: per a uns, és olor de mort que porta a la mort; per als altres, olor de vida que porta a la vida» (2 Cor, 2 14-16).

La qualitat del nostre treball, la caritat amb què el fem, l´entramat de virtuts humanes i sobrenaturals que el cristià posa en joc... tot això manifesta la unió del cristià amb el Senyor i forma alhora una figura que els altres perceben i valoren.

Dut triomfalment per Déu (cf. 2 Cor 2, 14), l´Apòstol va difonent pertot arreu la bona olor de Crist, de manera semblant a la manera com es difonia l´olor d´encens que es cremava en el trajecte del general triomfador. També el cristià, en lluitar per viure coherentment amb la seva fe, duu amb ell l´aroma de Jesucrist: «Cada cristià ha de fer present Crist entre els homes; ha d´obrar de tal manera que els qui els tractin percebin el bonus odor Christi, la bona olor de Crist; ha d´actuar de manera que, a través de les accions del deixeble, pugui descobrir-se el rostre del Mestre» (sant Josepmaria, És Crist que passa, n.105).

I, com en el cas del Mestre – «que serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d´altres s´aixequin; serà una senyera combatuda» (Lc 2, 34)-, també la bona olor difosa pels seus deixebles és per a uns causa de salvació i per a uns altres de condemna. «L´Evangeli escampa pertot arreu –explica un Pare de l´Església- un perfum agradable i preciós, encara que faci que alguns morin quan el reben, com a conseqüència de la seva incredulitat. No és, per tant, a l´Evangeli a qui ha de culpar-se de la ruïna d´alguns, sinó a la seva pròpia corrupció; jo diria fins i tot que la pèrdua dels dolents testimonia en favor de la dolçor d´aquesta mel espiritual. La pèrdua dels uns, no pas menys que la salvació dels altres, ret un solemne homenatge a la virtut eficaç de l´Evangeli. Les vistes febles i malaltes són enlluernades perquè el sol fa la lluentor més viva. Així, Jesucrist havia vingut al món per ser la ruïna i la resurrecció de molts» (sant Joan Crisòstom, Hom. sobre 2 Cor, 5).

A sant Pau, no li passen per alt les dificultats que el cristià troba en el seu camí quan pretén ser coherent amb l´evangeli, i es refereix als «enemics de la creu de Crist» (Fil 3, 18). Però, seguint l´exemple de l´Apòstol, els cristians han de tenir el valor saludable, apostòlic, de predicar amb senzillesa i naturalitat les exigències amables de la nostra vocació, sense por de xocar amb els costums paganitzats que hi ha en els ambients en què s´ha de moure. Ben al contrari: manifestaran el Crist que són, per la seva vida, per l´Amor que mou les seves vides, per l´esperit de servei, per l´afany de treball, per la seva comprensió, per la seva alegria.

Quan un cristià, plenament conscient de la seva identificació amb Crist, s´obstina a actuar com Crist, és lògic que ensopegui amb dificultats, que xoqui amb l´ambient descristianitzat que hi ha en tants llocs. Li va passar a Nostre Senyor, i no és el deixeble més que el mestre (cf. Mat 10, 24). Som del món, però no mundans. Som del món i vivim en el món per santificar-lo, per reconduir-lo a Déu.

Un perill no pas petit consisteix a pretendre ocultar la condició de cristià mogut per una falsa naturalitat, quan les circumstàncies de l´ambient no resulten favorables. Trobem nombrosos passatges de la vida de sant Pau en què la seva predicació xocava frontalment amb l´ambient del seu temps i no per això va deixar d´anunciar l´evangeli; xocar amb l´ambient moltes vegades serà un senyal distintiu de l´autèntic cristià. El cristià no pot camuflar-se, adoptant hàbits o costums contraris al seu ésser en Crist. Sense fanatismes de cap classe, que no poden sorgir quan hi ha abundor de caritat, no ens inhibim davant els clams dels que es comporten com a enemics de la creu de Crist, que segueix constituint per a molts bogeria o escàndol (cf. 1Cor, 1, 8).

Aquest afany apostòlic ha de dur el cristià a oferir la pròpia vida unint-la al lliurament i al sacrifici de Crist, completant en la seva carn «allò que –diguem-lo amb paraules de sant Pau- manca als sofriments de Crist en bé del seu cos que és l´Església» (Col 1, 24).

Mons. Jaume Pujol

Arquebisbe de Tarragona i Primat

 

  • 31 juliol 2009
  • Mons. Jaume Pujol, Arquebisbe de Tarragona i Primat
  • Número 31

Comparteix aquesta entrada