Amenaces contra la vida humana / M.V. Roqué
Des que l´home és home, ha pensat en el seu sentit personal. Almenys, s´ha plantejat els temes del seu origen i de la seva fi. També ara es parla i s´escriu molt sobre l´home i el seu futur, especialment del seu naixement i mort. Però això no significa que se´l conegui o se´l tracti millor. Aquest treball intenta individuar alguns dels components teòrics que influeixen en les maneres de comprendre la vida humana i en l´ambigüitat dels models culturals que constitueixenl´ethos contemporani.
Avui en dia, els dos moments límits existencials –néixer i morir– han estat despullats del seu caràcter de misteri, reduïts a l´àmbit del fer: queden exposats a les arbitrarietats i desa- justaments de la biotecnologia. N´hi ha prou amb assenyalar les contínues discussions sobre la producció, ús i investigació de cèl·lules estaminals embrionàries1, els problemes científics i ètics sobre l´estat vegetatiu, la teràpia gènica o la limitació de l´esforç terapèutic. No es poden negar els nombrosos signes positius de sensibilitat i preocupació per la vida humana. Es re- flecteix en nombrosos i especialitzats serveis a favor de les per- sones discapacitades, ancianes, pobres i abandonades. També s´adverteix en la postura de refús de la guerra, en la major atenció a la qualitat de la vida i als problemes de l´ecologia, en l´actitud de rebuig general a la pena de mort, en l´aparició d´associacions que tenen entre els seus objectius el de dur els avanços de la medicina als països més afectats per la misèria i les malalties endèmiques. Paradoxalment, tots aquests trets positius coexisteixen amb processos culturals que han penetrat com en cap altre temps contra la vida humana i el reconeixement de la seva dignitat. Els règims totalitaris i els innombrables conflictes armats que van ensangonar el segle XX van causar prop de 200 milions de morts arreu del món. No obstant això, ningú no parla de la matança de més de mil milions que ha produït -i continua produint-se en l´actualitat- amb l´avortament2, l´eliminació dels embrions supernumeraris de la fecundació in vitro i les investigacions amb embrions. Davant d´aquests fets, cal preguntar-se per què la societat ja no s´horroritza quan es troba davant de la mort de l´innocent? ¿Que potser l´home no percep les creixents amenaces i atemptats contra la vida que estan provocant exterminis en una mesura mai vista abans en la història de la humanitat? ¿Que potser l´home no és capaç de distingir el perillós lliscament que ha iniciat cap a la seva annihilació? Ja no es tracta d´una matança d´éssers innocents mitjançant guerres i atrocitats bèl·liques, sinó d´una silenciosa i subtil, i més nefasta, destrucció de la vida humana, que compta sovint amb l´aprovació d´un gran sector de la societat, i amb l´empar de la llei. Aquesta actuació és perpetrada precisament per qui se suposa que ha de ser el primer defensor de la vida: metges, investigadors, institucions sanitàries, governs.
Una situació inèdita: una cultura que accepta atemptar contra la vida
S´ha anat consolidant una situació cultural generalitzada que confereix als atemptats contra la vida un aspecte inèdit. Què hi ha de nou en aquesta mentalitat que atempta contra la vida? Caldrà buscar les respostes en alguns dels planteja- ments teòrics que conformen l´ethos contemporani sobre la vida humana.
En primer lloc, veiem que gran part de la societat justifica, ja sigui de manera oberta o bé oculta, les agressions a la vida innocent en nom d´una falsa llibertat individual. És la llibertat que exalta l´individu aïllat de forma absoluta, sense vincles ni deures, sense que hi hagi lloc per a la solidaritat ni l´obertura i servei als altres. És l´emancipació total, sense pressupòsits ni hipòtesis, sense tradició ni influències, esborrant tota forma de tutela que exigeix assistir, és a dir, guiar, protegir i defensar a qui necessita ajut. Aquesta llibertat perversa confereix a l´home el poder absolut sobre la vida i sobre la mort, sobre els al- tres i en contra dels altres. És una llibertat regressiva, més que avançar retrocedeix i porta l´home al seu grau més ínfim. És el tipus de llibertat que defensen els que es consideren els més forts i sans3. El metge alemany Haeckel escrivia el 1905: «Quina utilitat reporta a la humanitat mantenir i criar milers de coixos, sordmuts, idiotes, etc., que neixen cada any amb la càrrega hereditària d´una malaltia incurable?» i hi afegia: «mai s´hauria de permetre als sentiments que usurpessin el lloc que correspon a la raó en aquestes circumstàncies ètiques de tanta importància»4.
De l´eugenèsia a la recerca de la perfecció
En aquesta línia, la Planned Parenthood –fundada el 1942–- es dedica a la promoció de l´anomenada «salut reproductiva», expressió que engloba no només els mètodes de contracepció sinó també la promoció d´avortaments a nivell mundial. A més, molts dels seus membres van adoptar i van defensar públicament, almenys fins a la Segona Guerra Mundial, programes eugenèsics per tal d´eliminar els «no aptes» i així elevar tant la qualitat de vida com la qualitat de la reserva genètica humana. Després de les atrocitats nazis, la majoria dels defensors de la «Planificació familiar» es van concentrar en la «compassió» pels qui pateixen, i en els programes nacionals i internacionals pel control de natalitat. La Planned Parenthood es va convertir en la principal defensora del diagnòstic prenatal concebut com a prova estàndard per als qui tenen el «risc» de tenir fills defectuosos i «rescatar la humanitat de l´abisme de la fertilitat perjudicial»5, sense deixar de promoure l´esterilització voluntària o forçada dels defectuosos. L´eugenèsia no era un pla marginal per a l´infermera i radical política Sanger, fundadora de la Planned Parenthood. Ella veia el control de la natalitat com una solució eugenèsica que ajudaria a eliminar «el pes mort de les escombraries humanes»6. És coherent, vist això, la reproducció planificada i sistemàtica dels éssers humans de manera que es reprodueixin els que són superiors i que no es reprodueixin o que s´eliminin els inferiors. I qui defineix la superioritat?
L´homo potens decideix el sacrifici d´altres éssers humans per aconseguir un nen sa i perfecte costi el que costi7, o proporcionar els mitjans necessaris que anticipin la mort que no és possible dominar, o abandonar determinades cures i tractaments que perllonguin la vida de persones que no són aptes, o insistir en intervencions agressives que ajornin la mort que se sap inevitable. Avui en dia, l´eficàcia i la rendibilitat s´han convertit en els valors suprems. Ja no es tracta de descobrir la naturalesa i corregir algunes llacunes, sinó de dominar-la del tot, eludir els condicionaments naturals i combatre´ls mitjançant els instruments tècnics. És la lògica del poder i no la del saber.
Aquesta «cultura de la mort», com la va definir Joan Pau II, estableix una nova medicina que modifica les regles i el context del viure i del morir, que es dedica no només a guarir sinó també a matar i a ajudar a posar fi a la pròpia vida. Clarament ho expressa Haeckel: «Si l´home es troba ple de malalties i misèries, aquesta persona té el dret inqüestionable(la cursiva és de l´autor) de posar fi als seus sofriments mitjançant la mort [...] La mort voluntària mitjançant la qual un home posa fi a un sofriment intolerable és en realitat un acte de redempció»8.
La vida humana sense dignitat ni valor incondicional
El segon plantejament que s´observa en la «cultura de la mort», és una interpretació errònia del concepte «persona». Ja a l´any 1922 va tenir lloc un fet importantíssim que va contribuir a la formació d´una mentalitat anti –vida: es va publicar a Alemanya el llibre titulat L´exoneració de la destrucció de la vida que no es considera valuosa del psiquiatra Alfred Hoche i del jurista Karl Binding. Els autors introdueixen la idea que hi ha vides humanes, persones, que no tenen valor a causa de les seves limitacions físiques o mentals, pel sofriment que pateixen o per la seva vellesa... Fins al punt que la seva postura influeix decisivament en els programes eutanàsics i en l´eliminació dels jueus i altres persones per part dels nazis. Com es veu, les idees tenen conseqüències pràctiques i les males idees conseqüències funestes per a la civilització.
La visió reduccionista de l´home es fonamenta en la creació d´una línia divisòria entre «persona humana» i «vida biològica humana»9. Comporta una distorsió tal que en la pràctica està contribuint significativament a la negació de la seva dignitat i del seu valor incondicionat. Es consideren «persones» només aquells éssers humans autoconscients, racionals, lliures en les seves eleccions, capaços de judicis morals. A ells els correspon el principi d´autonomia, i són posseïdors de drets i del deure de respecte mutu.
A partir d´aquesta visió, es desprèn que no tots els éssers humans són persones. L´ésser persona, segons aquests plantejaments, és quelcom que s´adquireix amb el pas del temps, és un afegit al fet de ser humà: alguns ho aconsegueixen, uns altres no podran arribar mai a aquesta categoria, uns tercers la perden i descendeixen de nou al nivell inferior de ser humà o d´éssers -com diu, la filosofa Rachels- que, encara que «estiguin vius», «no tenen vida»10. Per tant, els fetus, els malalts mentals greus, els nounats, els malalts en coma irreversible... tots ells no tenen drets, estan sota la protecció del deure de beneficència (deure que és el mateix que es té respecte dels animals).
Una cultura elitista, arbitrària i defensora dels forts
Per a Thomson, professora de filosofia, el dret a la vida és conferit per altres éssers humans, pressuposa el poder d´un altre. Els éssers humans, segons ella, no tenen dret a la vida simplement pel fet de ser éssers humans, sinó que han de ser desitjats11. Matant-los es podria causar cert disgust sentimental, però tal acte ja no és un assassinat, explica, perquè no es mata una persona sinó que se suprimeix un individu que no té la qualitat de persona. Aquesta és una característica fonamental de la mentalitat de la «cultura de la mort», que aboca indefectiblement a la eugenèsia, a la justificació de la fecundació artificial, de l´eutanàsia, del suïcidi assistit i dels altres atemptats contra la vida humana.
La «cultura de la mort» és elitista, arbitràriament discriminatòria, defensora dels triomfadors, els forts, els sans, els dotats intel·lectualment; mentre que no hi tenen cabuda els febles, els més necessitats, els improductius. En la humanitat hi ha diferents categories o classes d´éssers humans: la classe A, la vida de la qual és digna de ser viscuda, són els qui tenen l´statusde persones, i les classes B, C, D... en les quals la vida s´allunya progressivament de la condició de persones i, per tant, poden ser utilitzats per a experimentació, poden ser manipulats o eliminats perquè només són «individus humans».
En aquesta concepció pseudo-antropològica, la persona s´identifica amb els seus actes, es confonen les habilitats o característiques de la racionalitat amb la racionalitat radical de la qual aquelles sorgeixen i es comet l´error de considerar que la causa definitòria de la persona humana és el jo, l´ autoconsciència.
La vida humana deixa de ser considerada un bé
En tercer lloc, caldria assenyalar la pèrdua de la consciència de la vida humana com un bé. Bona part del debat actual en medicina es centra en el canvi de paràmetres d´interpretació del valor i el reconeixement que es deu a la vida humana. El caràcter sagrat de la vida ha deixat de ser un criteri suficient per prendre decisions sobre la vida i la mort. Els grecs te- nien dues paraules per expressar la noció de vida: bios i zoé. Bios, o vida biològica, és la vida simple pròpia del vivent. Zoé, o vida espiritual, és la vida qualificada, que transcendeix l´individu i li permet participar en una vida més àmplia i més rica12. És evident avui la transició de zoé a bios.
La ciència, i més concretament la tècnica, per als qui defensen «la cultura de la mort», s´ha adjudicat la tasca de resoldre el problema de la vida, de garantir la resolució dels problemes que se li plantegen a l´home en la seva vulnerabilitat. I ho fa tancant la vida en l´esfera de la pura i simple biologia. La individualitat de la vida personal es dilueix en la generalitat de la matèria biològica, sense cap altre sentit ni cap altre significat que vagi més enllà de la funcionalitat dels òrgans humans. La vida es converteix, no poques vegades, en un producte material de recanvi, una reserva de donació d´òrgans. Les ciències experimentals tenen respostes, però són parcials perquè la qüestió de la vida no pot ser mai resolta des de la visió unidimensional de la matèria.
La vida és un bé fonamental, és la condició de possibilitat de l´existència i, en aquest sentit, no és un bé subjecte a variacions. És un bé intrínsec, o s´és o no s´és vivent, no hi ha un terme mitjà, perquè l´únic canvi substancial que es produeix és el de la mort. La vida no és una propietat afegida a un ens, sinó que constitueix l´ésser d´aquest ens. Per a nosaltres els homes ésserés viure. La vida és un bé que està relacionat amb altres béns com és ara el bé de la salut; ambdós són béns precaris i necessiten cura i protecció; però vida i salut no s´identifiquen. L´home té la possibilitat d´estar més o menys sa, però no d´estar més o menys viu. Precisament, una de les dificultats més greus en l´actualitat per a la comprensió ètica de la vida és la reducció del valor de la vida a bona salut. La salut, en realitat, és un dels béns de la persona, és un bé moral en tant que és una condició dispositiva per a un bé major. És un bé relatiu important, però mai es pot considerar com el bé de la persona. La manca de la salut és sempre una reivindicació del valor singular de la vida humana.
En el seu sentit genuí, la vida humana ha de ser considerada com un tot, és a dir, amb un significat moral que difereix del simple fet de sentir-se viu, de la vida merament biològica o física, i és inseparable de la responsabilitat que té l´home davant d´ella. En realitat, la qüestió de fons de la greu crisi contra la vida humana que s´està imposant en tot el món, es deu a la claudicació del sentit mateix de la vida. La cultura de la mort ha desintegrat el sentit de l´existència. L´home no reconeix que la vida és sempre un bé. Per arribar a comprendre el seu valor moral i recuperar el seu significat, hauria d´acceptar la seva vulnerabilitat innata, la malaltia, el dolor, el sofriment, la mort, que són realitats que s´imposen per si mateixes, i l´existència de les quals és inevitable. Però la persona arriba a donar-los un sentit, no per si mateixos, sinó en referència a la se- va pròpia vida. Són oportunitats úniques per aprofundir en les arrels d´allò més humà de l´home. La causa, la raó per viure no es troba en un simple benestar, no és tampoc un sentiment subjectiu ni arbitrari, sinó que remet a una transcendència que vincula l´home a una realitat per la qual viure. Viure resulta, al cap i a la fi, «un viure per a», cosa que pressuposa el reco- neixement de la vida com un «do que es realitza quan hom es dóna»13 i no el resultat d´un accident o de la casualitat.
–––––––––––––––––––
1Vegeu la Declaració de la Pontifícia Acadèmia per la Vida "Sobre producció i ús terapèutic de les cèl·lules estaminals embrionàries humanes", 25 d´agost del 2000.
2Recentment, el diaris han publicat que els avortaments s´han duplicat en deu anys i que el 2007 van arribar als 112.138.
3Frances KISSLING dirà que l´infanticidi, l´avortament, l´eutanàsia, etc., són accions de veritable llibertat humana. Són decisions basades en el pròpia consciència: freedom of choice. Kissling ha presidit durant 26 anys l´organització Catòliques pel dret a decidir (Catholics for a Free Choice), que defensa els drets sexuals i reproductius i promou la despenalització de l´avortament.
4E. HAECKEL; Wonders of Life: A popular Study of Biological Philosophy, Harper and Brothers, Nova York, 1905, pp. 63-64.
5R. L. DICKINSON, MD. and C. J. Gamble, M. D., Human Sterilization: Techniques of Permanent Control, Waverly Press, Baltimore, 1950, p. 3.
6M. SANGER, The Pivot of Civilization, Maxwell Reprint Company, Nova York, 1969, p. 116. (Publicat originàriament el 1922).
7 Per exemple, el tenir fills sense sexe, safe sex, en expressió de G. E. M. ANSCOMBE, You Can have sex without Children. Christianity and the New Offer, in Anscombe, The Collected Philosophical Papers of G. E. M. Anscombe, vol III: Ethics, Religion and Politics, Blackwell, Oxford, 1981, pp. 82-96.
8 E. HAECKEL; The Wonders of Life: A popular Study of Biological Philosophy, London 1904. pp. 112-114.
9Com és sabut, per a la filosofia clàssica la distinció entre persona i ser humà no és ontològica sinó només lògica, tota persona és també individu humà.
10Cfr. J. RACHELS, La fine della vita. La moralità de èutansia. Ed. Sonda, Torí, 1989, p. 9 (ed. orig. The End Life . Euthanasia and Morality, Nova York: Oxford University Press).
11J. J. THOMSON, Defense of Abortion, in The Rights and Wrongs of Abortion, M. Cohen et al. (ed.), Princeton University Press, Princeton, 1974, p. 19-20.
12C. S. LEWISdirà que zoé és una enriquidora vida espiritual que està en Déu des de tota l´eternitat. Mere Christianity, Collins, Londres, 1967, p. 135. (Mero Cristianismo, Rialp, Madrid, 2005).
13JOAN PAU II, Evangelium Vitae.
