Val la pena casar-se?

El secret de la desgràcia de l’ésser humà, ensenyava Armando Segura en una conferència a la qual vaig assistir fa uns anys, és considerar el punt de partida com a punt d’arribada. I el secret de la seva felicitat, considerar el punt d’arribada com a punt de partida.

I continuava explicant que, de fet, l’ésser humà, pel fet de ser essencialment allò que és, viu fonamentalment d’allò que no existeix. Allò que existeix, allò que coneix, allò que té sempre és punt de partida, i l’home que es limita a conservar-ho (el conservador de mena) és un desgraciat, perquè no té cap tasca a fer. O, cosa pitjor, només es considera a ell mateix com a tasca. La incapacitat de compromís, d’oblidar-se d’un mateix per lliurar-se plenament a l’altre (sigui humà o diví) el condemna a ser el seu propi destí.

L’home sense cap tasca, sense cap missió, és l’home més desgraciat del món. És l’home que només es té a ell mateix, que no somnia, que no avança, que només es repeteix. És el drogoaddicte, l’alcoholitzat, l’addicte al sexe, per al qual la seva tasca essencial és la repetició i el seu punt de partida és sempre punt d’arribada: ja coneix el final, sempre coneix el final al qual es troba inevitablement lligat.

Una de las grans addiccions de la nostra societat postmoderna occidental és el propi jo. I el propi jo és sempre punt d’arribada, final conegut que construeix un esperit conservador, incapaç d’ubicar-se en l’altre, que és la novetat, allò inescrutable, l’autèntica aventura.

Immersos en la cultura del sentiment

Aquest interès desmesurat pel propi benestar genera una confusió molt perniciosa en el camp de l’amor: la identificació entre sentiment i amor, la confusió de la persona estimada amb el sentiment que provoca. Per descomptat, el sentiment és amor –això no és pas qïestionat–, però l’amor no és només sentiment (és, certament, passió, però també imaginació, memòria, voluntat, intel·ligència…). Qui cau en aquesta confusió acaba inexorablement enamorat del seu propi enamorament, de la sensació d’estar enamorat. Es pensa que estima una persona, però, de fet, s’estima ell mateix, la seva pròpia satisfacció personal.

I la conseqüència d’aquesta confusió no triga a arribar: si l’objectiu del meu amor és sentir-me enamorat, quan deixi d’experimentar aquest afecte, pensaré que el meu amor s’ha apagat i em veuré empès a substituir l’estimat i canviar-lo per un altre que em faci sentir allò que desitjo.

Tal com explica Joan Costa Bou, el problema de l’amor no compromès és que situa el centre de gravetat en un mateix, i no pas en la persona estimada. Quan un no promet un amor per sempre, un es converteix en el criteri de valoració de l’altre: ell o ella valen només en la mesura que satisfan les meves expectatives, en què donen compliments als meus interessos, encara que aquests siguin molt elevats. L’altre està, doncs, al meu servei, i es transforma, en relació amb mi, en mitjà perquè jo arribi a la fita de la meva pròpia realització. L’amor autèntic i total, per contra, estima l’altre pel que ell és, i no pel que m’aporta a mi. Llavors, sí que l’amor es converteix en do, en lliurament i es fa complet. Aquesta és la lògica de l’amor, una lògica del tot o res: o em dono o l’utilitzo. Si no és do, és interès.

És cert que els dos que s’estimen –aclareix el mateix autor– poden estar d’acord a no comprometre’s, però això no soluciona pas el problema, sinó que més aviat l’agreuja, perquè significa que tots dos estan d’acord no pas a estimar-se, sinó a utilitzar-se mútuament, a ser un i altre (si més no, parcialment) instruments.

Davant el panorama d’un amor per sempre, irrevocable, sense mirar enrere, sorgeix la qüestió de les relacions prematrimonials o, simplement, cohabitacionals. Pel que fa als principis, resulta difícil mantenir que l’ésser humà no és capaç d’estimar per sempre, ja que l’experiència de tants i tants matrimonis, de pares i fills, fins i tot adoptius, i d’amics que s’estimen per sempre no es pot ignorar. Ara bé, sorgeix una por comprensible, un vertigen existencial davant d’un compromís per tota la vida. Si tan exigent és el compromís, si l’amor complet demana cremar les naus i ja no es pot mirar enrere, llavors cal estar molt segur de la decisió, no es pot prendre de manera precipitada…, i la fórmula més comuna per contrastar les probabilitats d’èxit d’una unió específica i determinada sembla que és, avui en dia, la cohabitació.

Cohabitar o casar-se: tant és?

Ara bé, les estadístiques s’entossudeixen a acreditar tot el contrari d’allò que es busca: «Tot i la creixent popularitat de la convivència prèvia al matrimoni, fa temps que ha quedat demostrat que la majoria de les parelles que han viscut junts abans del matrimoni tendeixen a trencar la relació després de casar-se. Segons un informe del National Center for Health Statistics nord-americà, els homes i dones que han viscut junts abans de casar-se tenen menys probabilitats de celebrar junts el desè aniversari de les seves noces que no pas els que no ho van fer: el 54% dels que van triar la cohabitació prèvia arriben a aquest desè any, mentre que els que van esperar al matrimoni són el 67%» (IFFD Papers núm. 5).

És cert que no podem estar segurs que aquesta estadística respongui al fenomen de la cohabitació en ella mateixa o sigui una conseqüència del perfil psicològic de les persones que decideixen cohabitar, però no ho és pas menys que tampoc hi ha dades que acreditin el contrari, és a dir, que la cohabitació contribueixi a una major estabilitat i felicitat en la parella.

Quines són les raons que porten a aquesta decepció? Analitzem-ne algunes:

• La inversió dels termes. Hi ha una forta paradoxa: es vol presentar una visió romàntica i sentimental de l’amor sense compromís o a com prova (ens estimen tant i volem estar tan segurs que el nostre amor rutllarà, que necessitem conviure de seguida), quan, de fet, la cohabitació prèvia o substitutiva del compromís d’un amor per sempre acaba subordinant l’amor romàntic als aspectes més pràctics i utilitaristes de la relació. Es produeix una inversió dels termes: es fonamenta i es fa dependre l’amor de la capacitat de convivència!, i resulta que l’equació hauria de ser la contrària: és la convivència la que s’ha de subordinar a l’amor! És la capacitat d’estimar la que permetrà conviure i no la capacitat de convivència la que permetrà estimar. L’enunciat no és: «si som capaços de conviure, t’estimaré», sinó «si t’estimo, serem capaços de conviure». Tothom que hagi estimat de debò (pares, fills, germans, comunitats religioses...) han procedit així: primer, han decidit estimar i, aleshores, s’han fet capaços de conviure.

• Realment, l’amor capacita per a la convivència: no sóc el mateix abans i després de casar-me. Com ha argumentat Tomás Melendo, el «sí» del matrimoni m’eleva a un grau d’amor del qual abans no era capaç. El matrimoni contret a través d’una promesa d’amor per sempre em fa capaç, competent per estimar. Tot i que la manera habitual d’adquirir la virtut passa per la repetició d’actes, hi ha nivells de virtut –explica aquest autor– que només s’assoleixen a través d’un acte, d’una decisió, d’una determinació. Per exemple, el coratge per llançar-se en paracaigudes no depèn tant de la repetició de salts com d’una dterminació de la voluntat en un moment precís i determinat. En el cas del matrimoni, passa una cosa semblant. Aquest «sí» d’una vocació i entrega per tota la vida em transforma com a persona i em situa en disposició de poder estimar. A partir d’aquest moment, ja no exigiré que tu canviïs i t’acostis a mi, sinó que seré jo el que ho faré per acostar-me a tu, per posar-me al teu servei i intentar que siguis feliç al meu costat.

• La prova és impossible. Les persones no es proven com es prova un electrodomèstic, i la relació d’amor no es pot provar: és un impossible antropològic i cronològic voler provar una relació de futur amb una persona en funció d’una relació actual. L’ésser humà és projectiu, dinàmic, encarat al futur (segons Julián Marías), i evoluciona al llarg del temps. També les circumstàncies que l’envolten canvien. Quan acaba, doncs, la prova? No és pas el mateix sense fills que amb fills, amb treball o sense treball, als trenta que als seixanta, estant sà que patint una malaltia, alegre que depressiu, amb arrugues o sense..., hauríem de passar-nos tota la vida provant! No, l’amor matrimonial no es pot provar. Les persones s’accepten tal com són i seran, en el grau d’amor que a cadascú pertoqui (al client com a client, a l’amic com a amic, a l’estimat com a estimat, al cònjuge com a cònjuge), però no es proven.

• Es pensa, equivocadament, que la relació sexual afegeix un aspecte substancial a aquest coneixement mutu. La veritat és que la relació sexual, i encara més com més jove s’és, pot dificultar més que no pas aclarir el coneixement de l’altre com a persona. El sexe no és una joguina, és una arma poderosa i un addictiu potent, bé ho demostra la indústria pornogràfica, que pot enterbolir altres facultats i fer menys clara l’elecció. Sembla que el sexe tot ho pot disculpar, i té una força invasiva i atractiva que desvia l’atenció d’allò que és veritablement personal. Una altra conseqüència de l’ús de la sexualitat sense compromís és que en surt una dependència del plaer sexual que és difícil de vèncer, un lligam corporal –genital– que es confon fàcilment amb una relació interpersonal plena. Totes les nostres facultats queden tocades, hipotecades per aquesta experiència, que quedarà gravada a la nostra memòria, desorientarà la nostra intel·ligència i debilitarà la nostra voluntat. En el futur, la nostra llibertat quedarà compromesa perquè aquella experiència, encara que no ens n’adonéssim, haurà implicat tota la nostra persona i condicionarà la nostra futura capacitat de decisió. No de manera total, per descomptat, perquè la llibertat humana és capaç de refer el passat. Però l’esforç haurà de ser més gran, caldrà desfer el camí que ja s’ha recorregut, cosa que no és pas fàcil. És a dir, la relació sexual, encara que s’hi jugui i es banalitzi, sempre exerceix una força unitiva a nivell de tota la persona, de manera que allò que és un avantatge i una ajuda quan s’instaura un amor definitiu, es pot transformar en una rèmora quan aquest amor no és per sempre, ja que limita la nostra llibertat i no ens permet decidir de manera exempta.

D’aquest lliurament del cos –de la intimitat corporal– sense el lliurament de la persona –de la intimitat personal (que inclou el temps, el futur)–, Ricardo Yepes n’ha dit el «somriure fals». Un somriure fals és un grup de músculs facials que es mouen per expressar allò que no senten, allò que no són; de la mateixa manera, el cos que es lliura sense l’ànima, sense la persona sencera que és, amb tot el seu passat, present i futur, sembla que afirmi: «em lliuro a tu completament», però, de fet, conté una reserva: «no et lliuro la meva ànima, la meva persona».

El prometatge és important

És per això que, com ha destacat José Noriega, la tasca pròpia del prometatge o del festeig no és la prova de la persona, que no és possible, sinó la verificació de l’amor. Es tracta d’un període que té com a objectiu principal ajudar-se a adquirir les virtuts necessàries per poder arribar a la posterior comunió matrimonial de vida i per tota la vida.

José Noriega també ha cridat l’atenció sobre el perill que suposa un festeig centrat només a discernir si aquesta és la persona adequada per compartir-hi la vida. Aquesta postura deixa de banda que, abans que la radical novetat de l’amor esdevingui, no tenim una idea clara del nostre destí, de la vida plena a què estem cridats. Esperar trobar una persona que respongui a un retrat robot confeccionat prèviament bloqueja l’experiència de l’amor, que sempre apareix com una revelació, com una crida (vocació) inèdita i impedeix reconèixer la persona estimada en la seva pròpia, única i exclusiva personalitat.

Aquest autor insisteix en el fet que la tasca principal del festeig o el prometatge consisteix a verificar: primer, que la revelació en què l’amor consisteix s’ha esdevingut també en l’altra persona, i que tots dos veuen i persegueixen la mateixa veritat; en segon lloc, que es va donant una concòrdia mútua en els camins a recórrer per arribar a aquesta veritat; i finalment, que tots dos van integrant els seus dinamismes (sexualitat, afectivitat, intel·ligència, memòria, voluntat, imaginació...) en l’amor mutu.

Marta Brancatisano ho expressa amb paraules més poètiques: «La idea d’una prova ni tan sols ens passava pel cap, fins i tot era contrària a aquella idea de repte, de jugar-s’ho tot, que s’adaptava com un guant en el cas de l’amor. L’amor veritable era una altra cosa, era allò que s’oferia a la forja del temps, de tot el temps d’una vida, en el moment de la decisió definitiva, el del matrimoni […] És una metodologia que exigeix el “per sempre”, i, si no, no funciona. Entre els qui consideren que el “per sempre” és impossible i sobrehumà, hi ha els escèptics. Obliden que han viscut i desitjat un amor que des del començament i per definició era precisament sobrehumà».

Javier Vidal Quadras Trías de Bes

Secretari de la International Federation for family Development (IFFD)

Bibliografia citada

BRANCATISANO, Marta, La Gran Aventura, Grijalbo, Barcelona, 2000.

COSTA BOU, Joan, notes de la seva conferència: Per què hem de casar-nos?

IFFD Papers, núm. 5 Chicago Tribune.‘Living together, loving together, divorcing together’ (6 de juliol de 2010) www.iffd.org

MELENDO, Tomás i MARTÍ, Gabriel, Elogio de la Afectividad, Ediciones Internacionales Universitarias, Pamplona, 2009.

NORIEGA, José, El Destino del Eros, Palabra, Madrid, 2005.

YEPES STORK, Ricardo i ARANGUREN Echevarría, Javier, Fundamentos de Antropología, Eunsa, 2001.