Fidels laics i moviments eclesials contemporanis

El catolicisme és present en els cinc continents, és un segle de gran dinamisme missioner que acull la gran reflexió que l’Església fa d’ella mateixa en l’últim Concili i també és, d’altra banda, el temps de l’accelerada secularització de les societats occidentals. 

Segons alguns, el segle XX hauria estat «el segle de l’Església»1 , i efectivament ho va ser des del punt de vista de la comprensió que l’Església ha tingut d’ella mateixa, amb una maduració de pensament que va culminar en el Concili Vaticà II. Altres observadors hi afegeixen, i no els manca raó, que la teoria sobre l’Església no ha anat seguida per la vida de l’Església, la qual està patint un «silenciós èxode massiu»2 dels seus fidels. Paradoxalment, altres parlen del mateix període com d’un despertar religiós,
però freqüentment es tracta només de l’interès dels mass media per qüestions de religió, mentre que, contemporàniament, la pràctica religiosa, també la catòlica, disminueix de manera alarmant3.

Davant d’aquest panorama, una llum esperançadora prové dels moviments eclesials sorgits al llarg del passat segle, els quals, amb paraules de J. Ratzinger, emergeixen com la «resposta de l’Esperit Sant a les canviants situacions en què es troba l’Església»4, i constitueixen també una forta defensa davant del procés de secularització present en aquests temps.  Dins els límits reduïts d’aquest article, voldria presentar aquestes noves realitats emmarcant-les en el moment històric, descrivint-ne la tipologia, fent-ne una aproximació teològica, i, finalment, afegint-hi algunes consideracions de cara al futur.

Context historicoteològic

Al llarg de la història de l’Església, es registren diverses onades de moviments (de reforma, d’apostolat, d’idees, de vida consagrada, de missioners), i el segle XX no n’ha estat pas una excepció. Els moviments als quals ara ens referim s’originen en concomitància amb el Concili Vaticà II: abans, durant o després, però sempre tenint com a referència essencial aquest esdeveniment eclesial. Neixen o es desenvolupen en la tèrbola atmosfera de la postmodernitat, en un món globalitzat, incrèdul després del fracàs de les grans ideologies, i dominat per la fragmentació del pensament i l’individualisme indiferent5.

Des del punt de vista de la història de l’eclesiologia, podem assenyalar com a punt focal del fenomen dels moviments eclesials la promulgació de la Constitució Dogmàtica Lumen gentium (LG), en l’últim Concili (1964), perquè és aquí on es presenten per primera vegada els carismes –i aquest és el fonament principal dels moviments que ens ocupen com a element necessari i vital per a l’Església: l’Esperit Sant, diu aquest document, «la proveeix i governa amb diversos dons jeràrquics i carismàtics» (LG 4). Aquests carismes són «tant els extraordinaris com els més comuns i difosos», i «són molt adequats i útils a les necessitats de l’Església» (LG 12/2). En els anys successius, l’acceptació de l’existència i de la funció dels carismes a la vida de l’Església s’ha anat decantant favorablement, fins a trobar un desenvolupament doctrinal sòlid en la Carta Iuvenescit Ecclesia, publicada per la Congregació per a la Doctrina de la Fe l’any 2016; aquí (núm. 10), s’arriba a parlar de «co-essencialitat» entre les dimensions institucional i carismàtica de l’Església.

En termes generals, podem descriure el desenvolupament històric dels moviments parlant de:

1) un període de gestació en temps del Concili Vaticà II (abans, durant i després, però lligat a aquest esdeveniment, com dèiem);

2) un període de maduració, que podem circumscriure al pontificat de  sant Joan Pau II, gran animador i entusiasta d’aquests moviments; i

3) un període d’assentament, en el qual es passa de l’efervescència fundacional a la inserció serena en el ritme ordinari de la vida i de la missió de l’Església6, establint també les respectives formes canòniques i institucionales.

Per entendre en profunditat la naturalesa teològica dels moviments, cal situar-los en el marc de la corresponsabilitat de tots els fidels respecte a la missió de l’Església. Aquesta corresponsabilitat s’exerceix primàriament de manera individual, com ha recordat el Decret Apostolicam actuositatem (AA), n. 16: «L’apostolat que es desenvolupa individualment, i que flueix amb abundància de la font de la vida
veritablement cristiana (cfr. Jn 4,14), és el principi i fonament de tota mena d’apostolat seglar, fins i tot l’associat, i res no el pot substituir». Hi ha moltes circumstàncies, però, en què es requereix «que en l’àmbit de la cooperació dels seglars s’enforteixi la forma associada i organitzada de l’apostolat, ja que només l’estreta unió de les forces pot aconseguir tots els fins de l’apostolat modern i protegir eficaçment els seus béns» (AA 18/4). Aquestes associacions són aprovades per la jerarquia de l’Església, però neixen i romanen com a lliure iniciativa dels simples fidels; com s’afirma a AA 19/4, «poden els laics fundar i regir associacions, i una vegada fundades, donar-los un nom». Algunes d’aquestes associacions, particularment l’Acció Catòlica, «conservant una unió molt estreta amb la jerarquia», es configuren eclesiològicament com a «cooperació dels laics en l’apostolat jeràrquic» (AA 20/1). Altres formes d’apostolat predominantment laïcal neixen a partir d’un carisma, comunicat per l’Esperit Sant a un fundador i després compartit i difós entre moltes altres persones.

La forma de relacionar-se amb el ministeri jeràrquic determina en gran mesura la col·locació eclesiològica de cadascuna d’aquestes realitats eclesials. En les simples associacions de fidels, la relació amb la jerarquia constitueix un necessari marc institucional, però són els mateixos fidels els qui impulsen i governen les respectives activitats. A les associacions concebudes com a cooperació en l’apostolat jeràrquic, els laics «treballen sota la direcció superior de la mateixa jerarquia» (AA 20/6). A les realitats eclesials d’origen carismàtic, al costat dels simples fidels, hi pot estar present el ministeri ordenat, compartint el carisma originari. Aquesta participació en el carisma per part del ministeri ordenat pot ser complementària a la pròpia vocació i funció; pot ser també l’origen i el sentit de la pròpia vocació ministerial; i pot ser fins i tot un element intrínsec i orgànic d’aquesta realitat eclesial7. 

Resumint i sintetitzant el que s’acaba d’exposar, podem pensar en les realitats eclesials predominantment laïcals agrupant-les d’aquesta manera:

1) aquelles provinents de la lliure iniciativa dels fidels (com les confraries, les confraternitats i les variades associacions amb fins cultuals, caritatius o apostòlics);
2) aquelles instituïdes i/o assumides per la jerarquia eclesiàstica (com l’Acció Catòlica);
3) les originades a partir d’un carisma de l’Esperit Sant. Dins d’aquestes últimes, algunes constitueixen un fenomen dirigit substancialment a fidels laics (el Moviment de Renovació Carismàtica en l’Esperit Sant), d’altres inclouen membres de vida consagrada (la Comunitat de les Benaurances), i en d’altres hi convergeixen cèlibes, sacerdots i fidels laics (Comunió i Alliberament). Existeixen, a més, altres realitats eclesials, sempre predominantment laïcals, que segueixen una lògica eclesiològica diversa, com són:
4) aquelles intrínsecament vinculades a instituts de vida consagrada (les Terceres Ordres); o bé:
5) les que es conceben a si mateixes com a fenòmens intrínsecament interconfessionals o interreligiosos (Comunitat de Taizé).

Els moviments eclesials a què ara ens referim es troben dins de la tercera de les agrupacions esmentades (les d’origen carismàtic).

Alguns moviments i les seves principals característiques

No és possible parlar en aquestes pàgines de tots els moviments; podem presentar-ne alguns, triant aquells que d’alguna manera –pel nombre de membres, per l’originalitat del carisma, etc.– poden ser considerats significatius, de manera que ens permetin arribar a una certa conceptualització d’aquestes realitats procedint de manera inductiva.

a) El Moviment dels Focolars

El nom prové de la paraula italiana «Focolare» (llar). El moviment és oficialment anomenat Obra de Maria, i neix en el cor de la seva fundadora, Chiara Lubich (Trento, 1920 - Rocca di Papa, 2008), el 7 de desembre de 1943, quan ella consagra privadament la seva vida a Déu. Aleshores, va agafar cos, intensament, en el seu cor la realitat que Déu és amor, que es traduirà en un carisma que accentua primordialment la unitat. Això generarà una espiritualitat de comunió, amb un fort interès per transcendir a través de la unitat tot l’ampli ventall de les activitats humanes: cultura, economia, desenvolupament, educació, art, ciència, política, etc., i, per descomptat, l’esfera religiosa, cosa que comportarà una orientació privilegiada a favor de l’ecumenisme i el diàleg interreligiós. En el moviment  es té una gran estima pel perfil marià de l’Església, i la seva presidència està sempre reservada, per estatuts, a una dona. Les cèl·lules fonamentals del moviment són els «focolars», petites comunitats constituïdes separadament per homes o dones consagrats totalment a la difusió del carisma focolar. Entre les diferents iniciatives en què ha pres forma el carisma originari, mereixen destacar-se els focolars de persones unides en matrimoni (experiència iniciada amb Igino Giordani el 1948, a qui Chiara Lubich considerava cofundador dels focolars), cristal·litzat després en la ramificació Famílies noves (1967), els Centres Mariàpolis (llocs de trobades), les ciutats de vida, Generació nova, les editorials Ciutat nova, el moviment sacerdotal focolar (iniciat per don Pasquale Foresi el 1962), constituït per sacerdots diocesans que, sense disminuir els vincles jurídics amb la seva respectiva diòcesi, participen del carisma focolar, s’enforteixen amb la seva espiritualitat i eventualment es reuneixen en focolars sacerdotals de vida en comú.

b) El Camí Neocatecumenal

La convicció que la veritable evangelització passa necessàriament per la conversió es troba al centre del carisma fundacional del Camí Neocatecumenal. El seu naixement remunta a l’any 1964, quan Francisco Argüello (1939, graduat en Belles Arts i conegut com a Kiko), al barri de Palomeras Altas, als afores de Madrid, va iniciar una experiència de catequesi entre la població d’escassos recursos d’aquest entorn, inspirant-se en l’espiritualitat de Charles de Foucauld. Aviat s’hi va unir Carmen Hernández (1932-2016, graduada en química i en teologia), i més endavant el sacerdot italià Mario Pezzi (1941). Els tres constituiran més tard l’Equip  Responsable Internacional del Camí. Animats per l’arquebisbe de Madrid, Casimiro Morcillo, l’experiència es va difondre entre moltes parròquies de la zona i després a Roma, a la parròquia dels Màrtirs Canadencs. Actualment el Camí és present a més de 100 països i en els cinc continents, compta amb un centenar de seminaris Redemptoris Mater, aproximadament 40.000 comunitats en parròquies de tot el món, i diversos centenars de famílies missioneres enviades a regions descristianitzades de la societat.

El neocatecumenat és un itinerari de fe i conversió, viscut en comunitats de reduït nombre (no major de 50 persones) en l’àmbit parroquial, sota la guia de catequistes laics i la supervisió de sacerdots; està estructurat com una catequesi permanent d’adults, inspirada en la vida de la primitiva cristiandat i amb abundants elements presos del judaisme. Característic de la vida de les comunitats neocatecumenals és una atenció acurada a la litúrgia participativa, a la meditació de la Paraula de Déu, a l’evangelització dels més allunyats, a la formació personal en les virtuts cristianes i a la formació mateixa de la comunitat. L’itinerari es desenvolupa a través d’una sèrie de fases, etapes i passos durant un arc de temps que pot durar més d’una dècada. Els que senten la crida al sacerdoci dins d’una comunitat neocatecumenal es preparen per a l’ordenació en seminaris del Camí, anomenats Redemptoris Mater, de caràcter diocesà i dependents del bisbe local. Els preveres del Camí són preveres diocesans i com a tals queden incardinats a la diòcesi d’origen, a la qual serveixen durant un període i són després enviats en missió on sigui necessària la seva presència. El Camí no es reconeix a si mateix com un moviment, preferint ser considerat simplement com un Itinerari de formació catòlica, assegurant així no encotillar el carisma específic dins d’un motlle que encara no ha trobat el seu estadi definitiu. 

c) Cursets de Cristiandat

La idea de fer front a la secularització és present també en el Moviment de Cursets de Cristiandat. El 1948, en l’àmbit de l’Acció Catòlica de Palma de Mallorca, un grup de laics i sacerdots van tenir la inspiració de dissenyar un mètode kerigmàtic per inculcar en breu temps nocions fonamentals de vida cristiana a grups de joves desitjosos d’incrementar la seva relació amb Déu. El mètode està estructurat de manera tripartita (precurset, curset, postcurset) i està centrat en la idea d’entendre el cristià com un pelegrí. Van destacar en aquest grup, com a iniciadors del Moviment, les figures d’Eduard Bonnín Aguiló (a qui es considera el principal cofundador), els  sacerdots Sebastià Gayà Riera i Joan Capó Bosch, i el bisbe de Mallorca, Mons. Joan Hervàs Benet. Els cursets, impulsats per la jerarquia eclesiàstica i en sintonia amb l’Acció Catòlica, es van difondre ràpidament a la resta d’Espanya i des de 1953 en l’àmbit internacional, arribant als cinc continents. Els Cursets de Cristiandat es defineixen a si mateixos com un moviment eclesial, que «mitjançant un mètode propi, es proposa fer possible l’experiència viva i l’experiència comunitària del que és fonamental en el cristianisme, amb l’objectiu de crear grups de cristians que fermentin evangèlicament els ambients, ajudant a descobrir i realitzar la vocació personal, respectant-la sempre plenament»8. Els cursets són coordinats per Secretariats diocesans i nacionals, i un organisme mundial, a més de constituir-se en Grups Internacionals en l’àmbit d’algunes Conferències episcopals.

d) Renovació Carismàtica Catòlica

Passem ara a la Renovació Carismàtica Catòlica, coneguda també amb noms similars (Renovació en l’Esperit, Renovació Pentecostal Catòlica). Segons el preàmbul dels Estatuts del Servei Internacional de la Renovació Carismàtica Catòlica (aprovats per la Santa Seu el 1993), «és una gràcia de renovació en l’Esperit Sant de caràcter mundial i amb moltes expressions a l’Església Catòlica, però ni és uniforme ni unificada. No té un únic fundador ni grup de fundadors, i no té llistes de membres. És més aviat un corrent de gràcia que permet a individus i grups expressar-se de diferents maneres i formes d’organització i activitats, sovint força independents les unes de les altres, en diferents estadis i maneres de desenvolupament, amb diferents èmfasis. No obstant això, comparteixen la mateixa experiència fonamental i abracen els mateixos objectius generals».9 Aquests objectius consisteixen a «emparar la conversió madura i constant a Jesucrist, el nostre Senyor i Salvador» i la «receptivitat personal decisiva vers la persona, presència i poder de l’Esperit Sant» (ibidem). Com segueixen explicant aquests estatuts, «aquestes dues gràcies espirituals sovint s’experimenten juntes en el que s’anomena en diferents parts del món un baptisme en l’Esperit Sant, o un alliberament de l’Esperit Sant, o una renovació de l’Esperit Sant. Molt sovint se les entén com una acceptació personal de les gràcies de la iniciació cristiana i com una capacitació per al servei cristià personal en l’Església i en el món» (ibidem).

La RCC va ser precedida per una experiència similar en l’àmbit protestant. A Kansas, el 1901, una jove va demanar al pastor Graham que li imposés les mans implorant el baptisme en l’Esperit Sant, aconseguint efectes espirituals immediats, inclosa la glossolàlia. L’experiència va tornar a repetir-se amb altres joves i després amb gent de tota edat, i es va difondre ràpidament pels Estats Units i després per tot el món. Les comunions protestants tradicionals, després d’alguns anys de recel, van acabar per  acollir aquest fenomen com una realitat transversal benèfica. En l’àmbit catòlic, la Renovació Carismàtica s’inicia força més endavant, l’any 1966, a la Universitat de Duquesne, a Pittsburg, Pennsylvania, entre un grup de professors i alumnes, que experimenten en els seus cors el baptisme en l’Esperit obtingut per la imposició de les mans. El fenomen es va repetir i es va difondre a la resta del país i després en el món sencer, i va tenir el cardenal Leo Suenens com a entusiasta partidari. A causa del caràcter informal de la Renovació, no és fàcil dir quants catòlics hi participen, però a escala mundial s’estima que és una xifra superior al milió.

e) Comunió i Alliberament

Oficialment anomenada La Fraternità di Comunione e Liberazione, sovint és denominada amb el sol ús de les inicials CL. Neix el 1954 amb el sacerdot italià Luigi Giussani (1922-2005), anomenat al principi Joventut Estudiantil. S’origina com a resposta a la situació crítica del cristianisme en la vida pública, cultural, política i educacional, desenvolupant-se posteriorment segons una espiritualitat de presència alternativa i acció conjunta, tenint com a eixos principals la descoberta del cristianisme com a esdeveniment salvífic i l’adhesió eclesial a la persona de Crist10.

Aquest origen determina fortament la seva naturalesa i la seva activitat, en grandíssima part consistent en formació en la fe, amb un fort impacte en la cultura i en l’educació. La cultura és entesa com a reflexió crítica i sistemàtica de la pròpia experiència cristiana, la qual cosa comporta excloure la neutralitat en l’àmbit educacional. CL posseeix una forta dinàmica missionera, especialment dirigida als joves, a qui se’ls proposa un cristianisme concentrat en l’essencial i empeltat de l’experiència personal de la trobada amb Jesucrist.

Al centre del moviment es troba l’Associació Laical Memores Domini, constituïda per persones provinents de les seves files, els quals segueixen una vida de dedicació total a Déu enmig del món practicant els consells evangèlics, assumits a través d’un compromís personal i privat, sota la forma de propòsit. A Memores Domini es privilegia la contemplació, entesa com a memòria contínua de Crist, i la missió de portar l’anunci i el testimoni cristià a la vida dels homes, especialment en l’àmbit laboral. Es porta una vida comunitària en cases masculines o femenines, en què regeix una vida de silenci, de pregària personal i comunitària, de pobresa i de caritat fraterna.

El carisma de CL també ha generat la Fraternitat Sacerdotal dels Missioners de Sant Carles Borromeu, fundada per monsenyor Massimo Camisasca el 1985, i constituïda més endavant en Societat de Vida Apostòlica de dret pontifici. S’ha difós a Itàlia i fora d’ella, superant el centenar de membres sacerdots. La naturalesa d’aquesta realitat està  sintetitzada en el seu nom: la fraternitat es practica vivint junts i buscant junts la conversió; la ministerialitat s’enforteix a través de l’oració i l’Eucaristia; i la missió pren forma en la disponibilitat a ser enviats on l’Església els necessiti, i d’acord amb el bisbe diocesà, porten a terme els seus serveis en parròquies i capellanies.

Naturalesa teològica dels moviments

Si a partir de les realitats descrites intentem arribar ara a una noció comuna de moviment, ens trobem amb diverses dificultats. La terminologia, en primer lloc, no és unívoca. Es parla de vegades de moviments, de vegades de noves comunitats; com a regla general, amb aquestes últimes s’anomenen aquelles realitats que provenen de l’àmbit de la Renovació Carismática Catòlica11. No és totalment encertada l’expressió moviments laïcals, perquè si bé són realitats predominantment laïcals, algunes d’elles inclouen sacerdots i vida consagrada; el més correcte és parlar de «moviments eclesials»12. Alhora convé recordar que no totes aquestes realitats es reconeixen a si mateixes com a moviments, com és el cas, ja esmentat, del Camí Neocatecumenal. La forma jurídica d’associació de fidels, assumida per moltes d’elles, no ha de portar a homologar-les amb les altres associacions de fidels que no han sorgit com a fruit d’un carisma.

Si volem d’alguna manera enumerar les característiques generals dels moviments, podem adherir-nos al que n’ha dit Joan Pau II en un missatge enviat als moviments reunits a Roma el 1998: la noció de moviment indica «una concreta realitat eclesial de participació prevalentment laïcal, amb un  itinerari de fe i de testimoniatge cristià que funda el seu propi mètode pedagògic en un carisma específic confiat a la persona del fundador en circumstàncies i maneres determinades»13.

Amb l’intent de penetrar més profundament en la naturalesa teològica dels moviments eclesials contemporanis, Ratzinger va parlar de la necessitat d’entendre’ls en el context de la història de l’Església, la qual pot ser contemplada com un entreteixit entre el model eclesial local, determinat pel ministeri episcopal, i les successives onades de moviments que revaloren l’aspecte universal de la missió apostòlica i la radicalitat de l’Evangeli, insuflant d’aquesta manera vitalitat i veritat espiritual a les Esglésies locals14. Aquestes onades de moviments són suscitades per l’Esperit amb modalitats diverses, infonent carismes específics que confereixen impulsos nous a la vida i a la missió de l’Església, molt especialment quan pot semblar que la seva força vitalitzadora ha perdut força. No es tracta necessàriament de situacions especials de la història, sinó d’un aspecte de la seva naturalesa constitutivament sacramental, per la qual ella viu i és contínuament «recreada» pel seu Senyor com a «criatura de l’Esperit»15, fent present l’enviament de l’Esperit en la Pentecosta al llarg dels segles. D’alguna manera, és això el que Y. Congar deia quan parlava de l’Esperit com «co-instituent» de l’Església.16

Es tracta d’un tema que ha viscut una maduració creixent en la teologia dels últims decennis. A LG 4, com ha estat ja apuntat, es diu que l’Esperit distribueix a l’Església «diversos dons jeràrquics i carismàtics»; més endavant, Joan Pau II afirmarà que les dimensions institucionals i carismàtica «són co-essencials en la constitució divina de l’Església fundada per Jesucrist»17; Benet XVI hi insistirà afirmant que «en l’Església també les institucions essencials són carismàtiques, i, d’altra banda, els carismes d’alguna manera han d’institucionalitzar-se per mantenir coherència i continuïtat»; i en la Carta Iuvenescit Ecclesia del 2016, ja esmentada, s’assumeix la «co-essencialitat» de les dimensions jeràrquica i carismàtica, situant-les en el seu adequat context trinitari: «el vincle originari entre els dons jeràrquics, conferits amb la gràcia sacramental de l’Ordre, i els dons carismàtics, distribuïts lliurement per l’Esperit Sant, té la seva arrel última en la relació entre el logos diví encarnat i l’Esperit Sant, que és sempre Esperit del Pare i del Fill»18 (n. 11/2).

És fàcil compartir, en aquest context, el que és ja opinió general entre entesos: «hi ha una relació providencial, suscitada i sostinguda per l’Esperit Sant, entre els moviments eclesials i el Vaticà II, que concerneix la correcta i integral recepció del Concili»19. Efectivament, hi ha tres eixos fonamentals de
la Constitució Lumen gentium que determinen fortament la naturalesa d’aquests moviments: l’Església contemplada com a poble de Déu, la seva historicitat i la seva missió. Quan l’Església és entesa com a poble, agafa  força la realitat del sacerdoci comú dels fidels, potenciant en els laics les seves funcions cultual, profètica i reial. Això comporta donar prioritat als elements basilars de l’existència cristiana per sobre dels aspectes organitzatius i estructurals. La noció d’Església com a poble pelegrí comporta també contemplar-la com a subjecte històric, i per tant interactuant amb les cultures i els avatars dels diversos temps i llocs pels quals discorre la seva vida. Arribem, així, a una manera de concebre la missió molt lligada a la modalitat que ha d’assumir l’anunci de l’Evangeli, a l’aquí i l’ara, per incidir profundament en la societat20. A aquestes directrius eclesiològiques de fons, cal afegir-hi, sempre des de la perspectiva de l’últim Concili, el concepte de comunió, i més concretament el de la communio dels batejats i la universal vocació a la santedat, amb les seves fortes conseqüències en l’àmbit de la fraternitat, de l’espiritualitat i de la eclesialitat.

Reptes actuals

La gran vitalitat evangelitzadora dels moviments eclesials contemporanis no pot posar-se en dubte. Alhora, és oportú assenyalar alguns aspectes que cal tenir en compte, de cara a la seva continuïtat en el futur. Benet XVI, en un discurs de l’any 2008, referint-se al conjunt de les realitats eclesials, va advertir que «encara cal afrontar la important tasca de promoure una comunió més madura entre tots els components eclesials, perquè tots els carismes, des del respecte de la seva especificitat, puguin contribuir plenament i en llibertat a l’edificació de l’únic cos de Crist»21. Aquesta tasca correspon tant a les autoritats de les Esglésies locals com a les dels moviments eclesials. Per part d’aquests últims, és important evitar qualsevol mena d’exclusivisme i d’absolutització de la pròpia realitat carismàtica. Els bisbes i altres autoritats eclesiàstiques, d’altra banda, han d’evitar imposar una uniformitat absoluta en l’organització i en la programació pastoral22.

En el cas dels preveres que participen del carisma d’un moviment, s’està encara pendent de trobar, al meu entendre, l’adequada forma jurídica d’aquesta vinculació. No sembla coherent que la dependència jurídica no coincideixi amb la realitat pastoral de facto; ni tampoc que la incardinació no es concebi en coherència amb el carisma específic del moviment. La doble pertinença, en definitiva, pot fomentar la comunió eclesial, però pot ser també font de dificultats. A més, convé tenir en compte que les autoritats dels moviments eclesials acostumen a ser laïcals, i això planteja la qüestió de la responsabilitat sobre els preveres adherits23.

Aquestes i altres problemàtiques fan pensar que la configuració canònica dels moviments eclesials encara no s’ha aconseguit. D’una banda, s’entén que els moviments eclesials tendeixin cap a configuracions canòniques minimalistes, precisament per no impedir que el carisma pugui desplegar  totes les seves potencialitats24; però, d’altra banda, hi ha també el risc que, sense una forma jurídica més adequada, la continuïtat del carisma al llarg del temps en resulti compromesa. Arribar a un just equilibri constitueix un objectiu important a assolir.

1 O. DIBELIUS, Das Jahrhundert der Kirche, Furche, Berlín, 1927.
2 L. SCHEFFCZYK, La Chiesa. Aspetti della crisi postconciliare e corretta interpretazione del
Concilio Vaticano II, Jaca Book, Milà, 1998, pàg. 15.
3 G. DE ROSA, Sintomi di risveglio religioso?, dins de: A. Favale, Movimenti ecclesiali
contemporanei. Dimensioni storiche, teologico-spirituali ed apostoliche, LAS, Roma 1991, pàg.
14-16
4 I Movimenti ecclesiali i la loro collocazione teologica, dins de: Pont. Consiglio per i Laici (ed.), I
Movimenti nella Chiesa, LEV, Ciutat del Vaticà, 1999, pàg. 46.
5 Cfr. P. CODA, I Movimenti ecclesiali, dono dello Spirito. Una riflessione teologica, in Pont.
Consiglio per i Laici (ed.), I Movimenti nella Chiesa, Ciutat del Vaticà 1999, pàg. 90-91.
6 Cfr. P. CODA, Movimenti ecclesiali i nuove comunità nella missione della Chiesa: collocazione
teologica, prospettive pastorali i missionarie, dins de: Pont. Consiglio per i Laici (ed.), Pastori i
Movimenti ecclesiali. Seminari di studio per Vescovi, LEV, Ciutat del Vaticà 2009, pàg. 34.
7 El caràcter intrínsec i orgànic del ministeri col·loca aquestes últimes realitats eclesials en
l’àmbit de l’estructura jeràrquica de l’Església, al qual no pertanyen ni les associacions de
fidels, ni els moviments, ni els instituts de vida consagrada. És per això que en aquest article no
parlarem de la Prelatura de l’Opus Dei, ni dels Ordinariats personals o militars, encara que es
tracti de realitats predominantment laïcals.
8 R. BERZOSA, s.v. Movimientos eclesiales, dins de: Diccionario de Pastoral y Evangelización,
Monte Carmelo, Burgos, 2000, pàg. 740.
9 Cfr. Ibidem.
10 Cfr. ibidem.
11 Cfr. G. Carriquiry, sv, Movimenti, dins de: G. Calabrese - P. Goyret - OF Piazza (ed.),
Dizionario di ecclesiologia, Città Nuova, Roma, 2010, pàg. 938.
12 P. CODA, I movimento ecclesiali, dono dello Spirito, op.cit., pàg. 94-95.
13 L’Osservatore Romano, 28 de maig de 1998, pàg. 6.
14 J. RATZINGER, I movimenti ecclesiali e la loro collocazione teologica, dins de Pontificio
Consiglio per i Laici (ed.), I movimenti nella Chiesa, LEV, Ciutat del Vaticà, 1999, pàg. 39.
15 Cfr. ibidem, 45.
16 Y. CONGAR, Credo nello Spirito Santo, vol. 2, Queriniana, Brescia,1979, pàg. 12.
17Insegnamenti 21 (1998) 1064.
18 Insegnamenti 3/1 (2007 ) 558.
19 P. CODA, I movimenti ecclesiali, dono dello Spirito, pàg. 89.
20 Cfr. A. FAVALE, Movimenti ecclesiali contemporanei, 520-521.
21 Pontificio Consiglio per i Laici (ed.), Pastori e movimenti ecclesiali, LEV, Ciutat del Vaticà
2009, pàg. 14-15
22 Cfr. J. RATZINGER, I movimenti ecclesiali e la loro collocazione teologica, 50.
23 Cfr. D. REY, Accoglienza dei movimenti e delle nuove comunità nelle Chiese particolari, dins
de: Pastori e movimenti ecclesiali, pàg. 113-114.
24 Cfr. C. HEGGE, Per una pastorale del futuro, dins de: C. Hegge (ed.), La Chiesa fiorisce, CNE,
Roma 2006, pàg. 135.

Philip Goyret

Professor ordinari i degà de la Facultat de Teologia
de la Universitat Pontifícia de la Santa Creu (Roma)