Catòlics (però no massa)

Catòlics (però no massa): aquesta podria ser una altra forma de descriure el grup majoritari de catalans, els catòlics no practicants que defineixen les enquestes.

Aquests creients constitueixen un heterogeni conjunt de persones que presenten la doble característica d’identificar-se com a catòlics quan són preguntats per la seva religió, però que estan allunyats de la pràctica i la vinculació eclesial en una mesura variable i heterogènia; del no gens a una mica.

Reflexionar sobre aquesta situació per a una Església que es redueix i envelleix any rere any, és una necessitat inexorable, i també una exigència pastoral. No es tracta d’anar a cercar l’ovella perduda, sinó la majoria del ramat.

Si la reflexió es fa considerant només dos elements, l’Església i els allunyats, la qüestió es fa irreal, perquè s’ometen les condicions culturals que constitueixen el marc de referència dins dels quals molta gent construeix les seves opinions, judicis i adscripcions. I aquest marc és molt contrari i contradictori amb l’experiència cristiana, i no només la de la fe, sinó també la cultural i antropològica.

Sense fer-ne un gra massa, cal meditar: «Guardeu-vos de la gent; perquè us portaran als sanedrins i us assotaran a les seves sinagogues; i sereu conduïts davant dels governadors i dels reis per causa meva, per testificar davant d’ells i dels estrangers. I quan us hi portaran, no us preocupen de com i de què parlareu; que ja us serà donat en aquella hora què heu de dir;perquè no sereu pas vosaltres els qui parlareu, sinó l’Esperit del vostre Pare, el qui parlarà en vosaltres. Un germà lliurarà el seu germà a la mort, i un pare, el seu fill, i els fills es rebel·laran contra els pares i els mataran. I tothom us avorrirà per causa del meu nom; però el qui haurà perseverat pacientment fins a la fi és el qui se salvarà». (Monjos de Montserrat. La Bíblia de Montserrat. Mt. 10, 17-22).

I també: «La ira de Déu, en efecte, es revela des del cel contra tota impietat i tota injustícia dels homes que posseeixen la veritat, però es comporten injustament; perquè allò que pot ser conegut de Déu els és
manifestat, ja que Déu els ho ha manifestat. En efecte, allò que ell téd’invisible, com el seu poder etern i la seva divinitat, des de la creació del món es fa visible a la intel·ligència a través de les seves obres, de manera que són inexcusables; ja que, després de conèixer Déu, no el glorificaren ni li donaren gràcies com a Déu, sinó que es van abandonar als seus vans pensaments i se’ls va entenebrir el cor insensat. Pretenent de ser savis, es tornaren necis, canviaren la glòria del Déu immortal per una imatge que representa un home mortal, ocells, quadrúpedes i rèptils.

»Per això, Déu els lliurà a la impuresa, segons les cobejances dels seus cors, perquè ells mateixos deshonressin els propis cossos; ells, que havien canviat la veritat de Déu per la mentida i havien reverenciat i donat culte a la criatura en lloc del Creador, que és beneït». (Monjos de Montserrat. La Bíblia de Montserrat. Ro 1, 18-32).

En aquest context, el pes de l’ateisme i agnosticisme a casa nostra és gran. Són més nombrosos que els practicants, i tenen una presència decisiva en els mitjans de comunicació i els àmbits generadors de cultura; l’ensenyament, inclòs. Són persones que sistemàticament en una escala de 0 a 10 puntuen l’Església entre 0 i 1.
Amb tot això no vull dir que no hi hagi cap responsabilitat eclesial; només apunto les condicions objectives de la qüestió. No és endebades que 58.
El pes de l’ateisme i agnosticisme a casa nostra és gran. Són més nombrosos que els practicants,
i tenen una presència decisiva en els mitjans de comunicació i els àmbits generadors de cultura;
l’ensenyament, inclòs.

Són persones que sistemàticament en una escala de 0 a 10 puntuen l’Església entre 0 i 1.
Amb tot això no vull dir que no hi hagi cap responsabilitat eclesial; només apunto les condicions objectives de la qüestió. No és endebades que l’Església a Catalunya té la més baixa valoració d’Europa. Així és difícil ser atractiu per a la gent.

Tot això succeeix malgrat que hi ha un gruix de persones que cerquen unes experiències de transcendència, espiritualitat, en definitiva altres sentits, més enllà del guariment de les seves ferides humanes, com ara la soledat, la frustració o el fracàs.

El camí de la resposta

La situació necessita tres tipus de resposta.

Una és cultural: l’acció per canviar el marc de referència de la nostra societat, tan advers a la fe cristiana, i a la pròpia Església. Aquest plantejament és inèdit a casa nostra, més enllà d’esdeveniments esporàdics i aïllats. De la situació de la Conferència Episcopal Italiana, que té una direcció dedicada al projecte cultural a la nostra, no hi va tot un món de diferència, sinó un univers sencer.

La segona resposta és també poc perceptible. Es tracta d’una acció apologètica racional a l’alçada del segle XXI. De fet, una component important d’aquesta acció es mou en l’argumentació secular, posant en relleu els beneficis personals i socials que genera la vida cristiana, des de l’educació dels fills a la felicitat personal, la salut i la demografia, i així una llarga llista, que afecta tots els àmbits de la vida humana (vegeu, per exemple, l’últim i extens estudi del Departament de Medicina de Harvard sobre les causes determinants del benestar emocional i la salut en la vellesa).

La tercera resposta és la més necessària, i neix de la missió del cristianisme, i de l’Església. Crec que l’essencial és l’anunci de l’Evangeli i la seva bona nova, conduir-nos al misteri de Déu i fer-lo comprensible per mitjà de Jesucrist, camí, veritat i vida. Aquesta missió, que ha de presidir totes les activitats eclesials, comporta també conduir a la via de la comprensió i la pràctica dels sagraments, la pregària, la contemplació i el coneixement i exercici de les virtuts, que comporta ser conscient de les conseqüències que en la pròpia vida genera la conversió, i viure-les amb coherència i en el testimoni, i l’amor de donació, la caritas. El resultat de tot plegat és una ètica clara i senzilla, a l’abast de tothom. De fet, estic relatant el que eren els cristians al llarg dels quatre primers segles, allò que els va portar de ser
una ínfima minoria marginal dins l’imperi romà a ser la majoria, especialment a les urbs.

Tot plegat ens condueix a una sèrie de preguntes que assenyalen el camí.

Tota pregunta demana resposta

L’anunci de l’Evangeli als que participen i als allunyats. Quina és i com es practica la pastoral de l’anunci evangèlic amb els allunyats?

¿Les parròquies cerquen que les seves manifestacions dotin de plenitud els feligresos i de projecció els allunyats?

¿Hi ha un treball constant per construir una comunitat a la qual incorporar-se?

¿La parròquia aporta estructures i significants per a les diverses etapes dels infants, adolescents i joves? ¿Quins vincles s’estableixen, des del nen d’abans de fer la comunió fins a la vida adulta?

Per què hem de suposar que, sense un sistema orgànic per als adolescents, després vindran sols quan siguin adults? I com vindran si no se surt a cercar-los?

Com condueixen, el Poble de Déu i la institució eclesial, la gent davant el misteri de Déu? Com el fa palès en la seva magnitud inefable i alhora en la seva proximitat personal?

¿La litúrgia mostra habitualment el misteri i la bellesa de Déu i la realitat de Jesucrist que el fa intel·ligible, o són actes mínims i rutinaris pensats pels de tota la vida?

Quina és la missió real de l’organització eclesial i de les congregacions religioses, mesurable en temps de dedicació i resultats? Com és possible que tants recursos materials i humans tinguin resultats tan minsos, sense accions serioses de revisió?

¿Com és que l’Església i les seves congregacions poden assumir de manera impassible que el centre visible de tantes escoles cristianes no sigui Jesucrist? ¿És més important la demanda econòmica que l’evangelització?

¿Per què hi ha incapacitat per vincular la caritas i d’altres pràctiques d’amor al proïsme amb la causa del perquè es realitza aquesta acció, no oferint als atesos la possibilitat de conèixer la bona nova?

¿El sacerdot està centrat en la seva missió de pastor, evangelitzador, missioner, formador de la fe, i té consciència de ser icona de Jesucrist? ¿Defuig tota ideologia que instrumentalitzi la fe?

Per què l’Església no aplica l’anàlisi de casos? Identificar i estudiar allò que funciona molt bé: determinades parròquies, escoles, comunitats, identificar-ne les causes, i el públic objectiu que tenen. I també aquelles actuacions reeixides que s’adrecen específicament als catòlics. Catòlic, pero no massa és una experiència, i com a subjecte de prova i error sobre els CPNM, es pot trobar a Facebook:
https://www.facebook.com/CatolicPeroNoMassa/)

Per acabar. La meditació de Mt 5, 13 és obligada: «Vosaltres sou la sal de la terra. Però, si la sal es torna insípida, amb què li tornaran la salabror? Ja no val per a res, sinó per a llençar-la fora i ser trepitjada per la gent». (Monjos de Montserrat. La Bíblia de Montserrat).

Josep Miró i Ardèvol
President d’e-Cristians, editor del diari digital Forum Libertas