L’existència del mal: és compatible amb Déu?

No fa gaire, un diari entrevistava l’autor d’un llibre sobre el seu fill de 36 anys, que pateix paràlisi cerebral des del naixement: «No puc creure en un Déu que permet tant sofriment».

I explicava: «Un problema on s’estavellen totes les religions, i especialment les monoteistes, és el patiment dels innocents. És molt difícil de justificar, això. A mi m’hauria agradat tenir fe i fins i tot envejo els creients, però jo no puc creure en un Déu que permet que els nens morin a Alep o s’ofeguin en una platja del Mediterrani. O que neixen fills innocents com el meu, condemnat al sofriment».

Un testimoni que ens trasbalsa i que segurament hem sentit altres vegades. Mirarem de donar resposta a aquest problema.

Primer, cal distingir la resposta intel·lectual de la resposta emocional davant del problema del mal. La segona és força més complicada: com es pot aconsolar algú que el pateix en la seva pròpia carn? Hi ha preguntes que són ben difícils de contestar: On era Déu a Auschwitz, a Nova York el 11S, o a Barcelona el 17A? O bé: què se li pot dir a un pare que té un fill amb paràlisi? Per això mateix, tractarem, primerament, la resposta intel·lectual, i al final direm alguna cosa sobre la resposta emocional.

Al llarg de la història, el mal s’ha presentat amb trets descomunals. Amb una força i un poder que sembla que vinguin d’un ésser superior. La literatura, des de la més antiga (la Ilíada o l’Odissea) fins a la més moderna (El Senyor dels anells, Harry Potter) es basa en la lluita entre el bé i el mal. A la famosa saga cinematogràfica, La Guerra de les Galàxies, el mal és una força fosca que s’empara de les persones, aprofitant-se de la seva ambició.

D’on ve, doncs, aquest poder que s’enfronta a l’ordre inicial de la creació? Prové de Déu o segueix el mandat d’un poder que li és aliè?

Una primera resposta, la trobem en el dualisme moral, que apareix, originàriament, a la religió persa del zoroastrisme i que després ha tornat a sorgir repetidament al llarg de la història (és el cas, per exemple, del gnosticisme i del maniqueisme). El dualisme representa la realitat última sota la forma d’un doble principi o d’una doble entitat –un que és bo i un altre que és dolent–, que és el responsable de la vida de l’home i de l’univers. El principi del mal, en lluita constant amb el seu opòsit, té domini sobre el món i limita positivament el domini diví. En el maniqueisme, el principi bo és l’esperit i el dolent, la matèria. Podríem dir que aquesta és la solució còmoda davant l’existència del mal. No demana pas gaire elucubració mental, n’hi ha prou de donar les culpes al Déu dolent de ser responsable del mal. Ara bé, l’afirmació de la Bíblia rebutja aquesta concepció. Segons el text sagrat, tot ha sortit de les mans de Déu i és bo: «estava molt bé», es repeteix al primer capítol del Gènesi.

El problema del mal vist per les religions no cristianes

En l’hinduisme, la causa del sofriment és el «karma» originat com a conseqüència de les males accions que s’han fet en la vida present o bé en reencarnacions anteriors; per exemple, un huracà a Birmània amb centenars de víctimes es va atribuir al mal comportament d’uns soldats.

En el budisme, la causa del dolor és la passió-amistat egoista. Només el «nirvana», que és l’alliberament definitiu del patiment de l’existència o dels diversos estats de reencarnació, pot eliminar la causa que provoca aquest dolor. Així, doncs, es tracta d’anul·lar de soca-rel aquesta passió- amistat egoista.

En la religió africana tradicional, el mal és provocat pels esperits o els ancestres que s’han ofès per delictes de tota mena. La solució per apaivagar- los és oferir-los sacrificis.

Les respostes que donen aquestes religions són, a tot estirar, explicacions parcials del problema del mal. No acaben de proporcionar una resposta global que abasti tots els casos. Però, com explica la Sagrada Escriptura l’existència del mal? Com s’ha dit més amunt, l’Escriptura indica un origen únic de tota la realitat: el Creador va fent el món, «i Déu veié tot el que havia fet, i estava molt bé»1 . Segons l’Escriptura, el començament del mal no es troba en l’origen diví de les coses, sinó en l’acció lliure de la criatura, que voluntàriament accepta o rebutja el pla proposat per Déu en la creació.

La resposta cristiana

Al començament de la història humana, se’ns relata un esdeveniment, en un relat al·legòric, que és crucial. Hi surten l’home, la dona i la serp.

«La serp era el més astut de tots els animals salvatges que Jahvè Déu havia fet. Digué a la dona: «¿Així Déu ha dit que no mengeu de cap dels arbres del jardí?»2 . La serp, el Maligne, és una criatura que vol separar l’home de la voluntat divina i anar en contra del pla de Déu. Diu el Catecisme de l’Església Catòlica: «L’home, temptat pel diable, va deixar que es morís al seu cor la confiança en el seu creador (cfr. Gen 3, 1-11) i, abusant de la seva llibertat, va desobeir el manament de Déu. En això va consistir el primer pecat de l’home (cfr. Rom 5, 19). En endavant, qualsevol pecat serà una desobediència a Déu i una manca de confiança en la seva bondat»3

Tenim, doncs, un origen del mal en el cor humà, que es rebel·la contra el seu Creador. Aquesta realitat del pecat de l’home ens porta a distingir dues menes de mals: el mal físic i el mal moral. Aquest últim, que és el pecat, té la seva arrel en la llibertat creada, i la qüestió que es planteja en relació amb Déu és aquesta: Per què Déu va permetre que l’home triés el mal? No hauria estat més provident impedir aquesta elecció a través de la seva omnipotència?

Abans de respondre aquesta pregunta, vegem què és el mal físic. El mal físic està lligat a les entranyes mateixes de l’univers en la seva situació actual. Déu no vol els mals físics en ells mateixos, directament, sinó en relació amb el bé que segueix al fet de permetre aquest mal. Per viure, unes criatures n’han de matar unes altres. Si Déu vol que el lleó visqui, en aquest voler, s’hi inclou, indirectament, la mort de la gasela.

En tota aquesta qüestió, cal tenir en compte que ha Déu ha construït un món real en què les accions tenen unes conseqüències reals que comporten una responsabilitat per part de qui actua. I també un judici de Déu. Si, posem per cas, una nena té una nina, i, quan l’abraça, li diu: —«T’estimo molt», en realitat no l’estima, és una resposta condicionada i necessària. Per estimar, cal ser lliure. S’ha de poder no voler, i fins i tot odiar. I si Déu ho permet, tot això, és perquè respecta la llibertat de l’home.

Sobre si Déu pot voler el pecat, cal dir que no. Déu no pot voler de cap manera el pecat, ni directament ni indirectament, ja que el pecat i la iniquitat van directament en contra de la santedat divina. Déu no pot causar el pecat, ni inclinant-hi l’home, ni negant els auxilis necessaris per evitar-lo. Així, doncs, tota la causalitat del pecat es troba en l’home.

Es pot parlar de Déu com a causa permissiva (podria aturar el ganivet de l’assassí, com va fer quan va aturar Abraham en el sacrifici d’Isaac... però no ho farà). Però no se’n pot parlar, de Déu, com a còmplice del pecat i del mal, perquè no imposa necessitat a les accions humanes.

Déu dota les seves criatures de veritable capacitat d’actuació, cosa que implica que les seves accions tinguin conseqüències reals. Si a les criatures lliures no els fos permès causar efectes dolents, llavors aquesta llibertat seria fictícia. Diu sant Tomàs: «Déu permet que es produeixin alguns mals perquè no resultin impedits molts béns»4 . Béns com ara la llibertat mateixa, la capacitat d’esmena, l’heroisme en la resistència davant del mal, la solidaritat amb els que pateixen...

Aleshores, com es podria definir el mal? Sant Agustí ofereix aquesta definició: «El mal no té natura pròpia, sinó que agafa el nom d’un defecte del bé»5 . Un exemple típic és el del coix. Hauria de tenir dues cames, però només en té una, però –això sí–, com a mínim, en té una. Sant Tomàs ho precisa: «El fet de ser dolent no és res en ell mateix, ja que allò que és dolent només és alguna cosa en la mesura que el mal priva d’algun bé particular»6 .

També és sant Tomàs qui raona que, perquè hi hagi el mal, hi ha d’haver Déu, que és el creador de l’ordre del bé: «Si Déu existeix, per què hi ha mal?, es pregunta un filòsof. Caldria raonar al revés: si hi ha mal, Déu existeix. Perquè si se suprimís l’ordre del bé, no hi hauria mal, que és la privació del bé. I aquest ordre no existiria si no existís Déu»7.

Déu dota les seves criatures de veritable capacitat d’actuació, cosa que implica que les seves accions tinguin conseqüències reals. Si a les criatures lliures no els fos permès causar efectes dolents, llavors aquesta llibertat seria fictícia.

Aquest argument està adreçat als que veuen en el mal un motiu per no creure. El sant afirma que l’existència de Déu és  prèvia a la percepció del mal i que el fet de percebre el mal és fins i tot un argument a favor de l’existència de Déu. Mirant les coses des d’un punt de vista psicològic: com m’afecta el mal, a mi? Hem de tenir en compte que la religió cristiana és una religió de salvació i la salvació consisteix a alliberar-se del mal. Per tant, la religió m’ajuda a superar el mal amb el bé, a donar un sentit al dolor i al patiment humans. Hi ha gent que diu: —«Jo no necessito ser salvat». Això no és del tot correcte. Tots experimentem limitacions, errors, frustracions. És una experiència comuna. D’altra banda, alguna cosa cal fer amb els errors, amb els pecats. L’afirmació «jo em salvo a mi mateix» és difícilment creïble.

El patiment dels innocents

El mal, sobretot el patiments dels innocents, és un problema que cap raonament pot resoldre totalment. L’aclariment més gran és una aportació de la fe, i ve de la creu de Crist. D’un mal, la mort d’un innocent, el servent de Jahvè, que carrega amb els pecats del món, en surt un bé inimaginable: l’amistat i la reconciliació amb Déu, l’obertura de les portes del Cel, el perdó dels pecats... Però aquesta llum no elimina el misteri.

Hi ha molts exemples de béns que es produeixen a través de mals. Si hom fa examen de la pròpia vida, no trigarà gaire a trobar-ne. En la vida ascètica, per exemple, «Si els teus errors –diu sant Josepmaria 8 – et fan més humil, si et porten a buscar amb més força l’agafador de la mà divina, són camí de santedat: “Felix culpa!” –beneïda culpa!–, canta l’Església».

Tornant a la pregunta del començament: On era Déu, a Auschwitz? No fa pas gaire es va trobar el diari d’Etty Hillesum, assassinada precisament a Auschwitz. Jueva de naixement i holandesa, l’Etty es converteix al cristianisme, tot i que no arriba a batejar-se. Perdona els seus botxins, no els odia. En el seu diari, explica l’apostolat que fa per aconseguir que els seus companys de camp aprenguin a perdonar i deixin d’odiar. És una dona de fonda pregària. Sap aïllar-se i conversar amb el seu Déu enmig d’aquell caos. Busca consol en Déu. Allà, en l’Etty Hillesum, Déu hi era present, i en molts d’altres que van saber trobar-lo en aquella situació tan dramàtica 9.

Una altra experiència comuna és la dels pares amb fills que tenen síndrome de Down. Aquells fills són l’alegria de la casa. Els seus germans se’ls estimen, i s’estimen més entre ells. Són nens que se’n van directament al cel. Això és un mal?

Sens dubte, el mal és desconcertant, dur... Però la vida cristiana ofereix consol i sentit. Hi ha una oració que diu que això és una vall de llàgrimes. És cert. Però cal mirar de fer que aquestes llàgrimes de dolor també siguin llàgrimes d’alegria.

1 Gen 1, 31.
2 Gen 3, 1-2.
3 Catecisme de l’Església Catòlica, núm. 397.
4 D’AQUINO, Sant Tomàs: Summa contra els gentils, III, 71.
5 D’AQUINO, Sant Tomàs: Del lliure Albir 1, 2.
6 D’AQUINO, Sant Tomàs: De Malo 1, 1 ad 2.
7 D’AQUINO, Sant Tomàs: Summa contra els gentils III, 71.
8 ESCRIVÀ, Sant Josepmaria: Forja n. 187.
9 GAARLANDT, J.G. (ed.): Diario de Etty Hillesum. Una vida conmocionada. Trad. de
M. Sánchez Romero. Revisió d’ A. Sainz Lerchund. Anthropos, Barcelona, 2016.