Tornar a cercar Déu

Els ateus neguen l’existència de Déu, els agnòstics diuen que no es pot saber res de Déu i d’altres viuen en la pràctica com si Déu no existís. ¿Cal cercar Déu o això és una vana pretensió?¿Déu ha mort o bé és l’Ésser Suprem, sempre viu i font de vida?

Voldria afrontar aquestes qüestions a partir d’un text paradigmàtic de Nietzsche sobre la mort de Déu que trobem a la Gaia Ciència:

«¿Que no heu sentit a parlar d’aquell home boig que, al bell mig del dia, encenia una llanterna i arrencava a córrer per la plaça pública, sense deixar de cridar: “busco Déu, busco Déu”? Com que allà n’hi havia molts que no creien en Déu, aquell crit va provocar una riallada general. “Què, doncs? Que s’ha perdut, Déu?”, deia un. “S’ha perdut com es perd un nen petit?”, feia un altre. “O potser és que s’està amagant? Que té por de nosaltres? S’ha embarcat? Ha emigrat?” Tot això anaven dient i no paraven de riure fent un gran enrenou. Aleshores, el boig es va plantar al mig de tots ells i els va travessar amb la mirada: “On és, Déu? Jo us ho diré”, va cridar ell. “Nosaltres l’hem matat, vosaltres i jo! Tots som els seus assassins! Però, com hem pogut fer una cosa així? Com hem pogut buidar el mar? Quin ens ha donat l’esponja per deixar eixut qualsevol horitzó? Què hem fet en separar aquesta terra del lligam amb el seu sol? Cap on van, ara, els seus  moviments? Lluny de tots els sols? Que potser no estem caient sense parar? Cap endavant, cap enrere, d’un costat i de l’altre, per totes bandes? Que hi ha, encara, un amunt i un avall? Que ens movem, errants, per un no-res infinit? Que no ens persegueix el buit, que no notem el seu alè? Que no fa més fred? No veieu que cada cop tot es va esfonquint més i més? Que no cal encendre una llanterna al migdia? Que no sentim la fressa que fan els enterradors que soterren Déu? ¿Que potser no podem ensumar la descomposició divina? També els déus es descomponen! Déu ha mort i som nosaltres els qui l’hem matat! Com ens podem aconsolar, nosaltres, assassins entre els assassins? Allò que el món posseïa com a la cosa més sagrada i poderosa s’ha dessagnat per la força del nostre ganivet. Qui esborrarà aquesta sang de les nostres mans? Amb quina aigua ens podrem purificar? Quina mena d’expiacions, quins jocs ens haurem d’inventar? No és un acte excessiu, massa gran per a nosaltres? ¿Que no estem, ara, obligats a convertir-nos en déus, encara que només sigui per semblar que som dignes dels déus? No hi ha hagut al món cap acte més gran i les futures generacions formaran part, per aquest acte, d’una història més alta d’allò que fins ara ha estat la història. En aquest punt, el boig va callar i va tornar a mirar els oients; ells també callaren i se’l van mirar amb posat estrany. Finalment, va llençar a terra la llanterna, que es va apagar i va quedar desfeta en mil bocins: “He arribat massa aviat”, va dir. “Encara no és la meva hora. Aquest gran esdeveniment s’està acostant, però encara no és conegut pels homes. Cal donar temps al llamp i al tro, cal donar temps a la llum dels astres, i a les accions mateixes, quan ja s’han dut a terme, perquè puguin ser vistes i escoltades. Aquest acte és més lluny dels homes que l’acte més distant; i, tanmateix, són ells qui l’han portat a terme”».1

L’hermenèutica d’aquest text va més enllà del mateix text i penetra en la ment de l’home contemporani. Un boig –amb una part de lucidesa i una altra de malaltia - entra sobtadament en el mercat del poble on la gent està tranquil·lament comprant el menjar de cada dia. La normalitat del mercat queda trencada per la irrupció de la figura del dement que porta una llanterna en ple migdia i crida: «Busco Déu, busco Déu». La gent que transita pel mercat viu en un estat radiant i lúcid de migdia –el sol està situat al bell mig del firmament -, mentre que el boig es troba immers en la tenebra d’una nit interior amb la sola llum d’una llanterna amb la qual intenta trobar el Desconegut, l’Incògnit, l’Invisible.

Aquell boig ebri per la seva recerca cau a terra desolat, i acaba trencant en mil bocins la mísera llanterna que portava a la mà. La seriositat i l’entusiasme del recercador de Déu contrasta amb el sarcasme descregut de la majoria del poble, a qui no li fa res riure’s de la figura vergonyant i ridícula d’aquells darrers i exòtics homes –que encara mantenen la fe en Déu–. ¿Podria Nietzsche mostrar una mica de pietat davant d’aquell boig cridaner i esperpèntic que s’esmuny pels carrerons del mercat? Però, per al  pensador alemany, no podem seguir pas el camí de la compassió, perquè això condemna l’home eternament a la tebiesa. Malgrat tot, podria reconèixer una certa veracitat en la gesticulació del boig. Anhelava amb autenticitat i sinceritat el Déu amagat entre les coses humanes i les tèrboles existències. Era testimoni d’aquells homes que encara busquen la presència de Déu enmig de la vida quotidiana i de la dramàtica existència.

¿La mort de Déu o la mort del desig de Déu?

¿Hi ha un Déu que, amb la seva mà paternal, guia l’existència torturada i plaent dels éssers humans? La gent del mercat esquiva aquesta pregunta, i no només se’n riu de l’home religiós i aïllat –com una anomalia–, sinó que també proclama, ja no des de les càtedres sinó des dels atapeïts carrerons del mercat, la mort eterna de Déu. La veritat de la mort de Déu ja ha arribat al poble. L’home religiós ha estat transmutat en l’home ètic i estètic, reivindicat per l’humanisme ateu. L’home màgic que en la nit del temps encenia el foc per implorar la protecció divina i sufocar la insurrecció de la naturalesa ha estat definitivament superat. El judeocristianisme que havia rebut una llum sobrenatural que certificava i verificava l’existència irrevocable de Déu ha estat finalment desmentit. S’ha esvaït per sempre el foc de la religió natural i revelada. Només queden les cendres –ja fredes– de l’incendi mortal de la religió i la revelació.

Però tornem a la imatge nietzscheana del boig que irromp en el mercat amb la llanterna encesa. ¿Què pot significar una insignificant llum de llanterna en ple migdia assolellat i transparent? La nit religiosa de la humanitat ha deixat pas al dia radiant de la nova humanitat que acaba de néixer. El Zaratustra de Nietzsche és el profeta d’aquesta nova i definitiva aurora de la humanitat2 . L’ésser humà que neix i mor es debat instintivament en la temptativa de viure una vida per si mateix inspirada per l’estel lluminós o la dansa arcana de la voluntat d’amor. Només cal que se submergeixi en les profunditats de l’esperit per trobar el veritable sentit humà de la llibertat. Per aquest pensament espiritual –i fins i tot místic–, Déu és purament sobrant. Però, ¿per què s’havia de procedir a matar Déu si no havia existit mai? La mort de Déu perpetrada pels mercaders no és tant un deïcidi com la mort del desig de Déu. Es tracta de la mort de Déu en el cor de l’home –la tragèdia de l’home religiós i creient–. Aquest és el llenguatge simbòlic contingut en la trencadissa de la llanterna en mil vidres.

En el món contemporani, filantròpic i ateu, ha mort el desig de Déu. O almenys aquesta era la visió atea de Nietzsche, o la nova doctrina que havia de prendre possessió de la humanitat –de les ments i dels cors–. Abolit el desig de Déu també es perdia la consciència de la seva existència, presència i providència. En realitat, la llum del desig religiós que inspirava als homes durant segles com a signe de seguretat i sentit, ara esdevé una fantasia  il·lusòria que ja no té cabuda en el nou món. La modernitat ha expulsat Déu del seu territori existencial. Ja ho insinuava la teosofia de Hegel quan plantejava la mort de Déu com la no religió enfront de la religió natural, en benefici del naixement d’una consciència més pura de l’absolut espiritual que resideix en tot ésser humà3 . Això obria pas a una religió interior més profunda i espiritual –depurada de defectes i fantasmes–.

Però,¿què ha passat al llarg del pensament modern per arribar a la declaració formal del deïcidi? La irradiació de la raó metafísica medieval s’ha anat enfosquint fins a arribar a la nit interior del boig de Nietzsche. La modernitat naixia d’una desconfiança tremolosa envers la possibilitat de conèixer els grans misteris de l’ésser i de Déu. Preferia així un essencialisme tàcit que se centrava en el terreny assequible de les essències mundanes.Un secularisme intel·lectual i un agnosticisme filosòfic planava sobre les ments dels pensadors europeus als inicis de la modernitat. Així trobem Kant, que reconeixent la disposició natural de l’home a la metafísica, acabava desprestigiant-la com a dogmàtica, irracional i en darrer terme afavoridora de la incredulitat4 . El pensador il·lustrat reconeixia com s’havia vist obligat a suprimir el saber per deixar lloc a la fe. Calia, doncs, tallar d’arrel l’influx perjudicial de la metafísica, estroncant la font dels seus errors. D’aquesta manera, quedava anul·lada la via metafísica d’accés a Déu.

La modernitat se centrava en l’essència de l’home i del cosmos. I és aquí justament on podem apreciar el moviment antropològic clau per entendre la deriva atea de l’humanisme modern i contemporani, que culmina en els textos de Nietzsche i en la figura de tants contemporanis nostres amb un cor erm i estèril en relació amb la qüestió religiosa. A les societats opulentes i desenvolupades d’Occident, sembla extingir-se aquella disposició natural de l’home a la religió. Un secularisme –o progressiva secularització– s’imposa en l’ànim dels europeus. Fins i tot la religió és considerada com un estadi primitiu i imperfecte en la història racional de l’home modern. Tornem a la pregunta decisiva: Què ha succeït des del punt de vista de la filosofia de l’home?

L’home modern íntim i sensible ha adorat l’anhel d’un mateix com el gran anhel que ha de regir la vida humana. I justament l’anhel d’un mateix ha fagocitat aquell desig natural de Déu. O dit d’una altra manera, el desig religiós ha queda reduït a aquest desig antropològic. Té lloc el que podem anomenar la curvatura secular.

Antropocentrisme sublimat

La modernitat, doncs, ha corbat l’anhel de Déu envers un mateix. Penso que aquesta és l’arrel intel·lectual més fonda de l’ateisme contemporani. La sensible i profunda veritat antropològica de l’anhel d’un mateix (amor sui)  ha acabat ofuscant i marginant aquell desig de Déu (amor Dei) que per a Sant Agustí constituïa l’anhel de tots els anhels que experimenta l’home5 . Es tracta, per tant, d’una profunda i radical inversió antropològica de l’anhel. La modernitat destaca i elogia tots els anhels infinits de veritat, amor, felicitat i plenitud, que no són més que articulacions d’aquell recòndit anhel d’un mateix que batega en les profunditats del cor humà. L’home està cridat a conèixer-se i trobar-se a si mateix.

Les malalties psicològiques del jo no deixen de ser traumes i fractures en aquesta relació íntima que el jo manté amb si mateix. L’ésser humà ha de promoure l’autoafirmació de si mateix d’una manera crítica i autèntica evitant totes aquelles formes patològiques de narcisisme, egocentrisme, o sublimacions enganyoses i estèrils. Com invocava Nietzsche, l’home ha d’arribar a ser ell mateix descendint a les seves profunditats per tal de manifestar-se amb la innocència d’un mateix6.

Aquest moviment antropocèntric és una constant al llarg del pensament modern. Es pot apreciar a través de la lectura atenta dels plantejaments de filòsofs com Hume, Hegel, Feuerbach, Schopenhauer, Nietzsche i Sartre. L’estructura anhelant de l’ésser humà es trunca quan arriba el moment culminant del desig indemostrable de Déu.

Els autors moderns arrenquen del cor humà aquest anhel transcendent que ja no troba rastre en el mapa de la naturalesa humana. Més encara, l’element religiós parasita l’ànima, com denuncia amb virulència Nietzsche. 

El relat i el discurs religiós castren el vigor de la vida humana. Així es queixava Nietzsche quan criticava el cristianisme, que havia convertit «l’arbre de la vida» en un «negre esperpent»7.

La religió és una força mortificant de la vida de l’home. És foc destructor que crema la frondosa vegetació que neix del món de la vida. No és estrany que Marx es refereixi a la religió com l’opi del poble. Ara el poble té una altra religió: el poder de l’home i la conquesta immanent del paradís.

El pensador escocès David Hume ja començava el seu tractament de les passions de l’home referint-se a les afeccions vers un mateix o bé a les passions que tenen el jo per objecte –l’home sent orgull i humilitat en relació amb si mateix –8. Perquè la passió, segons Hume, sempre dirigeix la seva mirada envers nosaltres mateixos. L’home sent satisfacció o repugnància de si mateix.

El pensament hegelià també planteja aquest gran dinamisme de l’home que es retrotreu envers si mateix –com a cercle antropològic–, per tal de superar dialècticament els estadis imperfectes i assolir l’autoconsciència més pregona i complerta9. A Hegel l’anhel del sublim es transmuta en anhel antropocèntric, immanent i no teològic, ja que no existeix una realitat que transcendeixi més enllà de l’esperit humà. Segons Hegel, la Il·lustració havia expulsat la fe del seu propi regne declarant-la com a consciència adormida i pur anhel buit de contingut.

També Feuerbach és clau per entendre el desenvolupament de l’ateisme contemporani. Feuerbach corba l’home envers si mateix reconeixent lúcidament l’existència de l’anhel d’un mateix com el desig que vertebra l’existència humana10. El pensador alemany comprèn l’home com un ésser fisiològic que és sentiment de si, consciència de si, amor per si mateix. Sí, l’essència suprema de l’home és la preocupació inacabada per si mateix. L’home és el misteri desesperat del jo per si mateix. I no existeix cap més anhel que aquest anhel que l’home sent incessantment a favor de la seva pròpia essència. Així nega la teologia en favor de l’antropologia, ja que substitueix el desig natural de Déu pel desig infinit d’un mateix. L’era antiga i medieval de la teologia i la fe ha de deixar pas a l’era nova de l’antropologia i l’amor. Feuerbach albirava una antropologia atea de l’essència humana on ja no quedava rastre del Déu personal i creador.

La postmodernitat, sense Déu?

En la nostra època post-moderna de la post-veritat ja no s’escolten els càntics fúnebres dels encarregats de donar sepultura a Déu. L’enterrament del cadàver de les grans religions ja es va realitzar fa temps. Només resten radiacions d’estrelles ja foses. Un gran silenci s’estén sobre tota la terra.  També ressona el silenci de Déu a l’hora terrorífica d’Auschwitz. I s’hi afegeix el silenci contemporani del desencant, la por i un escepticisme on les interpretacions –i ja no els fets–, semblen l’única taula de salvació i de sentit. Així, doncs, una densa boira d’escepticisme intel·lectual i desconfiança racional cobreix els camps i les ciutats d’Europa. Serà important per a la teodicea després d’Auschwitz –és aquesta possible?– i per al sacerdot d’avui saber on som i demanar llums a l’Esperit Sant per saber cap on caminar. Tenim una pista suggerent: suscitar l’anhel... i l’anhel d’un mateix. Cal fer memòria, aquí, de la gran intuïció agustiniana: l’anhel d’un mateix acaba trobant Déu, que es manifesta com a algú més íntim que la pròpia intimitat. Ja es veu que per molts cercar Déu no és pas una vana pretensió.

1 NIETZSCHE, Friedrich: La gaya ciencia, Akal, Madrid 2001 [la traducció al català és nostra].
2 NIETZSCHE, Friedrich: Así habló Zaratustra, Alianza editorial, Madrid 1993.
3 HEGEL, Georg Wilhelm Friedrich: Fenomenología del espíritu, FCE, México 2015.
4 KANT, Immanuel: Crítica de la razón pura, Taurus, Madrid 2013.
5 SAN AGUSTÍN: Confesiones, BAC, Madrid 2013.
6 NIETZSCHE, Friedrich: Así habló Zaratustra, op. cit.
7 NIETZSCHE, Friedrich: Ibidem.
8 HUME, David: Tratado de la naturaleza humana, Gredos, Madrid 2012.
9 HEGEL, Georg Wilhelm Friedrich: op. cit.
10 FEUERBACH, Ludwig: La esencia del cristianismo, Trotta, Madrid 2013.

Ignasi Fuster

Professor de la Facultat de Filosofia de Catalunya, Ateneu Universitari Sant Pacià.