Saber molta ciència ens retorna a Déu
«Saber poca ciència allunya de Déu, mentre que saber-ne molta ens hi fa tornar». Això afirmava Louis Pasteur. El propòsit d’aquest escrit és explicar en quin sentit aquestes paraules s’han acomplert, i en quin sentit s’estan acomplint, avui en dia, fil per randa.
En la meva explicació, també espero donar resposta a la pregunta, que se sent tan sovint als mitjans de comunicació: «Els avenços de la ciència, han fet que Déu sigui innecessari?». Em referiré essencialment a la física, ja que és la ciència que conec més bé i també perquè és des d’on s’ha fet el tipus de divulgació que ha portat a aquesta pregunta.
En els seus estadis menys avançats, la física clàssica presentava una imatge eterna del món i un comportament determinista de la matèria que podrien semblar incompatibles amb la idea filosòfica de Déu –causa del món– i amb la idea filosòfica de llibertat humana. De fet, no era pas així, ja que la filosofía teista presenta Déu com a causa primera ontològicament, no pas cronològicament, és a dir, no com a causa del món en el seus inicis sinó en tot moment (i no hi ha en la religió cap dogma que digui que l’univers va tenir un origen temporal, encara que certament sembla que ho suggereixi el elat bíblic de la Creació). Ara resultaria massa llarg entrar en el debat que s’ha produït al llarg dels segles sobre determinisme i llibertat; per això, em cenyiré a indicar que, ja a començaments del segle XX, es va comprendre que ni tan sols la física clàssica assignava realment un comportament determinista a la matèria. Tot i que els esperits més cultivats podien entendre aquesta distinció, els més ignorants quedaven torbats per aquella imatge científica d’eternitat i determinisme que algun il·lustrat (Pierre- Simon Laplace) presentava com a oposada a la religió.
Però ja en el segle XX, en les escales macroscòpica (astrofísica) i microscòpica (subatòmica), la imatge del món que ens proporcionava la mecànica clàssica ha estat substituïda per la que ens forneixen la mecànica relativista d’Albert Einstein (relativitat general) i la mecànica quàntica, tal com es formula definitivament durant els anys 1925-1927, de manera que s’arriba a la culminació d’un període de gestació que es va iniciar amb l’audaç hipòtesi del quàntum proposada pel físic alemany Max Planck (1900). En aquesta nova imatge, la matèria actual hi apareix com a procedent d’una primitiva explosió (Big-Bang, fa uns 13.760 milions d’anys, amb error inferior a 0,11 milers de milions d’anys); i en molts contextos presenta un comportament indeterminista segons els qual el resultat d’una observació és aleatori seguint una determinada distribució de probabilitat que pot ser calculada prèviament.
L’astrofísic i matemàtic belga Georges-Henri Lemaître fou el primer que va proposar el model d’un univers en expansió; l’any 1927, va assenyalar que les equacions d’Einstein per a la dinàmica de l’univers admeten la solució d’un univers en expansió. En aquest univers, les galàxies s’allunyen les unes de les altres a una velocitat relativa proporcional a la seva distància, cosa que és coherent amb les dades proporcionades per l’observació del telescopi Hubble el 1929, segons les quals les galàxies emeten llum amb una desviació cap al vermell proporcional a la seva distància.
La predicció i observació de l’expansió suggeria que l’univers va tenir un inici al qual Lemaître anomenà «àtom primitiu» i que ara se’n diu Big-Bang. En l’àmbit de les coses petites, fou el físic Louis-Victor de Broglie qui, en la seva tesi doctoral de 1925, va associar una ona a l’electró, essent el perímetre que recorre en l’àtom un múltiple enter de la seva longitud d’ona; es desenvolupa, aleshores, en paral·lel, la mecànica ondulatòria de Schrödinger i la mecànica de matrius de Heisenberg, unificades el 1927 en una mecànica quàntica en què totes les partícules materials i de radiació porten associada una ona de probabilitat que conté informació sobre l’aleatorietat dels resultats de les observacions que en puguem fer.
Durant la dècada dels cinquanta i a començaments dels seixanta, totes dues disciplines conflueixen en la recerca sobre els primers instants de l’univers: el ritme d’expansió de l’univers en determina les dimensions en cada moment de la seva història i resulta tan petit, en els seus inicis, que el nivell macroscòpic (cosmològic) i el microscòpic (partícules elementals) es confonen. És aleshores que, de l’estudi de les partícules elementals en l’univers primitiu i de les seves interaccions, en sorgeix la predicció d’una radiació de fons amb la distribució de freqüències del cos negre, corresponent a una temperatura de 2,7 graus Kelvin. Aquesta radiació es va descobrir l’any 1965, i va ser una brillant confirmació de la teoria.
Ciència i religió: saber respectar els diversos àmbits de treball
Aquestes dues teories físiques, que tenen el seu origen en una important contribució d’un sacerdot, Georges Lemaitre, i d’un intel·lectual catòlic i físic francès, Louis de Broglie, acabaran trencant, a escala còsmica, la imatge macroscòpica d’un món etern, i a escala subatòmica, la imatge d’una matèria amb un comportament determinista. Pero no han estat presentades com a confirmació de la religió per aquesta nova imatge física del món, ja que els científics creients han sabut distingir la ciència experimental de la religió i de la filosofia. Lemaître es va negar a dir-ne «creació», de la seva teoria física, ja que això comportaria esmentar una idea religiosa d’un «Creador» (o la corresponent idea filosòfica de «Causa Primera»). Entenia prou bé que la idea de Déu –com la idea de llibertat– no és necessària per a la física actual, ni per a l’anterior, ja que es tracta d’idees filosòfiques, i la física només exigeix mesurament experimental i deducció matemàtica.
Però el fet que Déu no sigui present en la ciència –com tampoc hi és la idea de justícia– no vol dir que no sigui present en el pensament dels científics; i d’això en donen testimoni els mateixos creadors, ja esmentats:
«No hi pot haver mai una veritable oposició entre ciència i religió. Qualsevol persona rigorosa i reflexiva s’adona, per mi, de la necessitat de reconèixer i conrear l’aspecte religiós present en la seva pròpia naturalesa, si vol que totes les forces de l’ànima actuïn conjuntament en perfecte equilibri i harmonia. I, de fet, no és pas accidental que els més grans pensadors de totes les èpoques hagin estat ànimes profundament religioses, fins i tot quan no mostraven en públic els seus sentiments pel que fa a aquest punt». (Max Planck, premi Nobel de Física el 1918).
«Puc formular la teva pregunta [sobre l’existència de Déu] d’una altra manera? –li vaig preguntar–. M’estimaria més formular-la així: ¿Podem, o pot algú, arribar a la raó central de les coses o dels fets, dels quals no hi ha cap dubte que existeixen, d’una manera tan directa com podem arribar a l’ànima d’un altre ésser humà? Faig servir el terme “ànima” voluntàriament, perquè s’entengui què vull dir. Si plantegem així la pregunta, la meva resposta seria «sí». I, com que la meva pròpia experiència no té gaire importància, m’agradaria recordar-te el famós text de Pascal, aquell que duia cosit per dins a la seva jaqueta: “El Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac, el Déu de Jacob, i no el dels filòsofs i els savis”». (Werner Heisenberg, físic alemany, premi Nobel de Física el 1932).
«Ja em permetran que esmenti, ni que sigui de passada, el notable ateisme confessat de la ciència, que pertany a la qüestió que estem tractant. Sovint, se li fa aquest retret, a la ciència, tot i que de manera injusta. En un model de món que només es fa accessible al preu d’eliminar-ne tot allò que sigui personal, no hi pot cabre un déu personal. Quan tenim experiència de Déu, sabem que és tan real com una percepció sensible immediata, o fins i tot com la pròpia personalitat. Ni aquest déu ni aquestes experiències no tenen cabuda en una imatge que només sigui de l’espai-temps. Qualsevol científic honest ens dirà: no trobo Déu enlloc a l’espai i al temps. Però, quan ho afirma, es fa mereixedor del retret d’aquells en el catecisme dels quals hi està escrit: Déu és “esperit”». (Erwin Schrödinger, premi Nobel de Física el 1933).
«Però la ciència només pot ésser creada per aquells que estan profundament amarats de l’anhel de la veritat i la comprensió. Ara bé, la font d’aquests sentiments prové de l’esfera religiosa. I també hi pertany la fe en la mesura que les normes que regeixen el món de les coses existents siguin racionals, és a dir, assolibles per mitjà de la raó. No em puc imaginar un científic que no tingui aquesta fe profunda. Tot això es pot expressar amb una imatge: la ciència sense la religió va coixa, i la religió, sense la ciència, és cega». (Albert Einstein, físic alemany, premi Nobel de Física el 1921)
Tot i que la religiositat d’Einstein era panteista, aquesta cita, com algunes altres, recorda la influència que ha tingut en la recerca de lleis naturals la creença que el món és obra d’un Déu intel·ligent, com diu l’astrònom i matemàtic alemany Johannes Kepler (1571-1630), que va descobrir i justificar les lleis planetàries que van donar origen a la física newtoniana: «Déu va voler que les reconeguéssim quan ens va crear a la seva imatge i semblança, de manera que poguéssim participar en els seus mateixos pensaments». A la llum d’aquesta citació, i d’altres semblants de l’època, s’entén la coneguda afirmació del matemàtic i filòsof anglès Alfred North Whitehead: «La fe en la possibilitat de la ciència deriva del pensament teològic medieval».
Això no vol dir que la creença en Déu hagi estat necessària per al naixement de la física, sinó que només n’ha estat font d’inspiració als seus inicis. Ciència i religió –Big-Bang i creació, per exemple– s’han mantingut acuradament diferenciades fins i tot quan la imatge del món proporcionada per la ciència actual sembla una confirmació de la imatge que la religió ja havia ofert anteriorment.
Déu, innecessari per a la ciència?
¿Com és, doncs, que ara –precisament ara– la religió hagi d’estar com demanant perdó per existir i reculant? ¿D’on ha sorgit la idea, divulgada en diaris i mitjans no científics, segons la qual Déu, amb els avenços de la ciència, ha esdevingut innecessari?
La resposta és clara: Innecessari, per a què? Per a la ciència? És clar que, per a la ciència, és innecessari, i no només ara, sinó que sempre ho ha estat (tot i que un cert ateisme hagi pogut ser convenient per als seus inicis). La ciència proposa i verifica hipòtesis i per això no li cal pas la fe.
Ara bé, la vida és molt més que ciència. No necessito Déu per fer ciència, però això no vol dir que no necessiti Déu per salvar la meva ànima. «La Sagrada Escriptura ens ensenya com anar al cel, no com és el cel», deia Galileo Galilei, en un frase transmesa pel cardenal Baronio. Però aquesta distinció per la qual tant va lluitar s’ha tornat a fer difusa, d’ençà que Stephen Hawking va popularitzar una pregunta mal plantejada: «Quin paper tindrà (...) el Creador?»
A la seva Breu història del temps, Stephen Hawking recorda com n’està, de ben ajustada, la velocitat inicial d’expansió de l’univers: amb una cent mil milionèsima més, no es formarien les galàxies, amb una cent mil milionèsima menys, tornarien a implosionar immediatament. Diu que aquest i altres fets igualment sorprenents fan pensar –a qui?– que l’univers és obra d’un Creador, el qual ha ajustat tan bé aquests paràmetres. Aleshores, proposa un univers en temps imaginari que no tindria singularitat inicial o
Big-Bang, cosa que faria desaparèixer el problema. I es pregunta «quin paper hi tindrà, llavors, el Creador?». És a dir, ens fa creients en Déu per una raó per la qual no hi hem cregut mai (encara que la ciència ens hagi facilitat el fet d’adduir-la); i fa una proposta de teoria que el lector sense cultura científica confon fàcilment amb una teoria científica ja establerta, i, a partir d’aquesta ciència promesa, però sense recordar que només és promesa, afirma que la física no necessitarà ja el Creador –de fet, no l’ha necessitat mai–, però ho diu de manera que sembla que la ciència, avui en dia, l’hagi convertit en innecessari.
És una utilització impròpia de la ciència precisament per part de qui afirma que l’Església l’ha fet servir «apropiant-se, com si fos una cosa seva, de la teoria del Big-Bang», cosa que, certament, podria haver fet, però que no ha passat pas. En aquest llibre sobre el Big-Bang, que converteix en anècdota tots els descobriments, no cita mai el nom de Georges Lemaître, tot i que va ser ell qui va proposar aquesta teoria i també fou el primer a predir l’expansió de l’univers; el meteoròleg i matemàtic soviètic Aleksandr Friedman va fer una predicció semblant que fou ignorada a Occident, a causa, si més no en part, de la seva prematura defunció. Això ja era conegut per la comunitat científica, pero ha estat recordat recentment en un article de l’astrofísic romanès Mario Livio a la revista Nature (10 de novembre de 2012), que es fa ressò de les últimes investigacions històriques sobre aquesta qüestió.
En la divulgació posterior, Hawking no esmenta aquesta proposta científica que no ha pogut complir; però qualsevol teoria proposada seriosament (com la conjectural teoria de cordes), o allò que és simplement ciència promesa, com ara els multiversos (o interpretació dels universos múltiples de Hugh Everett), és presentada com a ciència que farà que Déu sigui definitivament innecessari.
Als científics no els agrada pas aquesta mena de divulgació en què no es distingeix clarament entre ciència establerta i ciència conjectural o només promesa, en la qual es presenta gairebé com una conclusió científica allò que no és altra cosa que la pròpia filosofia materialista, que molts altres investigadors no comparteixen.
Ara bé, aquest malestar per la divulgació de Hawking que hi ha entre els científics no es correspon pas amb la celebració que se’n fa als mitjans que no són precisament científics. El tipus de divulgació que ell promou no suposa cap obstacle per a la fe per als qui tenen un coneixement de primera mà de la ciència, però sí per als qui només en saben coses a través dels mitjans de comunicació. Per tant, no són els qui en saben molt, de ciència, sinó els qui en tenen poca, els qui, a causa d’aquesta ciència escurçada, estan perdent la fe.
L’efecte és especialment devastador entre la gent de poca cultura. Jo acostumava a fer una visita anual a un santuari marià amb un home que no va poder anar a escola per aprendre a llegir; però la vida n’hi va ensenyar i, als seus vuitanta anys, encara no ha perdut les ganes de saber més coses. Ara, però, ja només anem a caminar, perquè resulta que «Hawking ha dit que...». Si n’hi ha de casos com aquest! Un mestre d’escola em deia que “la ciència ha desmostrat que aquest univers és el resultat de la implosió d’un altre univers anterior, de manera que Déu ja no és necessari»; és una altra de les afirmacions que havia llegit en un Hawking que no aclareix que tot el que va passar abans de 10 elevat a menys 43 segons és una cosa que no pot tractar la física actual, fins que no arribi a estar unificada i que, fins i tot quan s’hi pugui enfrontar, no podrà afegir ni llevar res a allò que és una qüestió estrictament filosòfica, que és el cas de l’existència de Déu. Me’n recordo prou bé, encara, d’aquella professora d’anglès que, en acabar d’escoltar una conferència sobre vés a saber què, havia entès, gràcies als multiversos de Everett, per què existia ella mateixa! I n’hi ha un munt, de casos com aquest. No són pas els científics. Són els més febles –aquells en què «la ciència que fa curt»– els qui en resulten greument perjudicats. Mestrestant, però, on són els nostres intel·lectuals? És que ningú hi farà res? Deixo el lector amb el dolor i el neguit d’aquesta pregunta.
Ignacio Sols
Catedràtic de matemàtiques, Universitat Complutense, Madrid
