Converso. O com filmar l’Esperit Sant

«Déu existeix –deia André Frossard, periodista i escriptor que va néixer comunista i ateu i es va convertir al catolicisme– i jo me’l vaig trobar». 

I seguia: «me’l vaig trobar fortuïtament –diria que per casualitat si l’atzar fos possible en aquesta espècie d’aventura– amb l’astorament del passejant que, tot girant per un carrer de París, veiés, en comptes de la plaça o de la cruïlla habituals, un mar que remogués els peus dels edificis i s’estengués davant seu, fins a l’infinit».

També Joe Eszterhas –guionista de pel·lícules eròtiques com Instint bàsic (1992) o Showgirls (1995)–, fastiguejat de la vida, desesperat, plorant al terra d’un carrer, es va trobar demanant ajuda a Déu: «No podia creure el que havia dit. No vaig saber per què ho havia dit. Mai abans ho havia dit...»

De vegades, Déu es presenta als llocs més inhòspits, sense avisar. També a les sales de cinema. «Déu va al cinema, i jo me’l vaig trobar», podria dir. Per què no? Explica Alec Guinness –l’Obi Wan Kenobi de la Guerra de les Galàxies, entre molts d’altres personatges– que, una tarda, a la Borgonya, disfressat de sacerdot, durant un descans del rodatge de El detectiu (1954),  una pel·lícula sobre el pare Brown de Chesterton, mentre passejava tranquil·lament se li va apropar un nen solitari, d’uns set o vuit anys, que el cridava: «Mon père!» Va arribar fins on era i el va agafar de la mà, amb força, mentre parlava sense parar. Va caminar una estona amb ell i, en arribar al seu destí, se’n va anar, amb un suau «Bonsoir, mon père». Res més. «Mentre ell tornava a casa feliç i reconfortat –explica Guinness a les seves memòries–, em va deixar un estrany sentiment d’eufòria i de serenitat. Vaig seguir caminant pensant que una Església capaç de inspirar tanta confiança a un nen no podia ser tan intrigant i horrible com sovint es deia. Així que vaig començar a desprendre’m de prejudicis apresos i arrelats des temps immemorials».

Alec Guinness va trobar Déu rodant una pel·lícula. D’altres, se l’han trobat veient bon cinema. Que el cinema –el bo, repeteixo– transcendeix. Sempre. André Frossard, caminant pels carrers de París i entrant a una església. John Wayne a les portes de la mort, entre coma i coma. En què s’assemblen totes aquestes històries? En poc. O en res. O sí: en què descobreixen una escletxa d’amor. «Yo llego aquí para descansar...; y aquí me encuentro con Dios. ¿Cómo sucede esto?» És quelcom inexplicable, explica la María, a Converso. «Igual, va... ¡y Dios existe...? Así como: ¿Va a ser verdad?». Més. Amor: en majúscules.

La María i en Raúl. En David, la Paula i la Pilar. Cinc històries que expliquen quelcom diferent. No per no habitual: al món, n’hi ha moltes de semblants; però em sembla que cap no s’havia explicat abans, audiovisualment, amb tant... d’encís: sí, per què no? El 2006, la María té una conversió d’aquestes fulminants, inexplicables. Però molt normal: ni mística, ni ascètica: un rosari, un crucifix i adonar-se que «esos brazos extendidos eran para abrazarme». I ja està. Un «cambio brutal que no me puse a buscar; me lo encontré». En una habitació senzilla d’un monestir –ben cuidada, però pobra, encara que «sin mugre ni moho en las paredes, que quizás te esperas de un lugar así»–, on havia anat per respirar. 

PER CONTINUAR VEIENT

Endinsant-se en les profunditats de la conversió dels seus familiars, David
Arratibel aconsegueix aprofundir –potser sense haver-ho buscat realment–
en quelcom que, tard o d’hora, a tots ens implica. Aquest documental és
molt adequat per preguntar-se sobre la fe, avui i sobre el sentit del
cristianisme en un món laïcitzat. Molt útil per veure‘l amb calma i parlar-ne
–conversar-ne– amb els amics. Perquè, quan s’ha vist, es continua veient.
Com jo, que no puc deixar de pensar-hi. 

En Raúl, que acabarà sent el seu marit, anteriorment també va passar per un canvi de l’estil. Però, amb certa diferència, que ell sí que creia – «siempre me ha parecido que el ateísmo es una cosa insostenible desde la razón»–, però se sentia buit: «Se me había caído la vida espiritual». Un dia, però, començar a resar i, poc després, confessar-se, va ser tot una sola cosa: «Me dio la sensación de dejar 200 kilos de golpe». Així, sense més ni més.

La María, en David i la Paula són germans. La Pilar, la mare dels tres. Tots tenen una conversió, en diferents moments. Tots? No!: com els gals d’Astèrix i Obèlix, encara que aquí no hi ha dolents i bons. Tots són del mateix bàndol, però han d’entendre’s: buscar l’harmonia. És el que vol en David, que es va quedar totalment apartat. Al principi «muy jodido» –ho diu ell– i amb sentiment d’exclusió total per part de seva família. I ell no en volia saber res, d’aquells canvis tan radicals. Però deu anys després de la nova María, decideix preguntar-los el perquè. De manera audiovisual, que és el que sap fer: es nota.

L’art de conversar

La seva anterior –i primera– pel·lícula-documental anava sobre l’oïda i el so que tenen alguns a l’interior, els acúfens: Sentirse (2013). En David Arratibel el pateix. I, coses de la casualitat, del destí o de la Providència – que, a vegades, ve amb jocs curiosos–, aquest nou projecte igualment parla d’ell i del que més estima: la seva família; i de la seva capacitat de sentir, d’escoltar, de parlar i de dialogar: la de la família sencera. Que tot això és el que comporta l’art de conversar. 

Perquè «converso» no es refereix només a qui s’ha fet d’una determinada religió. També és la primera persona del present d’indicatiu del verb conversar. En David, després d’anys evitant aquests temes –«en casa eran tabús»–, decideix enfrontar-se a la realitat i intentar entendre. «Per mi –diu el director de cinema–, la pel·lícula és una sèrie de converses pendents». Per això, a Converso, ell no pregunta des de darrere de la càmera, sinó que – donant un gir a l’estil de documental d’entrevistes– es fica a dins: part implicada. L’entrevistador entrevistat.

Arriba a entendre? «Si el Espíritu Santo entra en tu casa, ¿es posible hacer una película sobre él?». La resposta a l’eslògan de la pel·lícula la donen –entre línies– els conversos de la història. I l’Arratibel no hi troba cap lògica. Fracàs? «Per a mi, ha estat una experiència introspectiva i sanadora que ha aconseguit, a través de la conversa, que em retrobi amb la meva família, fins i tot amb els que van morir i desconec si m’esperen a algun lloc per reprendre les converses que van quedar pendents».

No hi ha fracàs: harmonia. L’harmonia que produeix el diàleg ben rebut. La conversa. D’aquí que sigui tan important, per en David, la música: com un personatge més de la història. Des del muntatge de l’òrgan, procedent  d’uns anglicans, fins al so final: tubs, varetes, molles, registres, teclat, pedals... tot en harmonia fins a «arrabassar l’home vers les coses celestials», com diu en Raúl, citant Tomàs d’Aquino. I aquesta és la música que, en certa manera, també se l‘endú a ell, al David Arratibel. Aquesta, i la d’un altre Tomàs (Luis de Victòria), amb la qual mostra –cal veure el documental fins el final– l’harmonia en família: aquesta vegada sí, perfecta.

Com és, però, que hi ha una conversió? «En teoría, entre María, Raúl y tú –diu en David a la Paula– debería tener los puntos de vista perfectos para saber cómo se cree». Però l’Esperit Sant no es pot filmar. També és en David qui ho afirma, un dels protagonistes, i director i guionista d’aquest documental senzillament espectacular. No hi ha trons, ni efectes especials, ni llums de neó. Tot és real. I, a més, molt profund.

Frossard. Eszterhas. Wayne. O Guinness. O Verástegui: el latinlover que, igualment, va reconèixer el veritable amor, gràcies a unes classes d’anglès. I tants més. O la María, en Raúl, la Paula i la Pilar: històries que descobrim a poc a poc, de la mà d’en David. Com harmonitzant totes les notes, que ha sabut embastar molt bé a través de les converses, plantejant a l’espectador moltes preguntes que van obtenint respostes... O no. Que, al cap i a la fi, la conversió és un misteri.

Jaume Figa
Doctor en Humanitats