Fe, raó, llibertat

Una de les dimensions del debat entre fe i raó al llarg de la història ha estat, probablement, una dimensió defensiva, modestament humanista, contra el poder, tan sovint aclaparador, de les institucions religioses o contra la rigidesa de supersticions opressives. El nom autèntic de la lluita no era pròpiament «raó», sinó més aviat «llibertat» –llibertat no tan sols de pensar i teoritzar, sinó de parlar, viure i actuar. També la fe ha demanat sovint llibertat contra la imposició de raons que no eren la «raó», sinó succedanis utilitaris, parcials i abusius de la raó per part de poders també aclaparadors, com ara l´estat o l´economia. Potser per això convé, de tant en tant, examinar la fe i la raó des de la perspectiva de la llibertat, per tal de poder apreciar aquesta faceta tan sovint implícita i amagada, però sempre viva i poderosa, dels debats entre raó i fe. És, en part, aquest vessant el que fa que aquests debats puguin transcendir l´especialització erudita i la divulgació superficial, i es puguin inserir en el marc d´una creativitat humanista, dinamitzadora de la inculturació de la fe.

Davant de cada norma –religiosa, política, econòmica, jurídica–, la pregunta per l´origen i la legitimitat de l´autoritat des de la qual la norma és formulada constitueix una forma pacífica i legítima de defensa. Alhora, escoltada i atesa, la pregunta pot dinamitzar la reflexió, mitigar el caràcter purament autoritari de la norma i fer-ne més clars els possibles aspectes lògics, les conveniències i limitacions. Es tractaria de fer que la norma esdevingués racionalment estimable, lliurement desitjable, íntimament convincent. En la Grècia clàssica, en la Il·lustració europea, la ciència i la filosofia s´esforçaren a observar i pensar lliurement sobre el món, amb independència de pressupòsits religiosos i –en el possible– sense controls religiosos. En aquest sentit, la física newtoniana resultà no tan sols una teoria científica de primer ordre, sinó també un element alliberador respecte de tuteles religioses massa estrictes i abusives pel que feia a pensar sobre el món.

Fe i raó com a obertura

Tant la fe com la raó poden ser alliberadores. Un primer alliberament ha de ser respecte de nosaltres mateixos: de rutines, pors, febleses, desconeixements, improvisacions, prejudicis i obcecacions. La raó demana examinar, la fe demana donar-se: tant per a l´una com per a l´altra, convé establir una certa distància respecte de nosaltres mateixos, veure el món a la llum de la seva profunda alteritat, i veure´ns nosaltres en el món, examinar-nos en relació amb l´Altre.

Tant la fe com la raó ens treuen de nosaltres mateixos, ens descentren, ens relacionen, ens exigeixen, ens inquieten. Ens alliberen, doncs, en el sentit que ens obren a moltes opcions –teòriques o pràctiques– que ni tan sols ens plantejaríem des del nostre interès i comoditat purament individuals. Pel nostre compte, sols, no hauríem trobat pràcticament cap teoria matemàtica, ni hauríem pogut desenvolupar a fons gairebé cap instrument, ni hauríem pogut fer gairebé cap observació que valgués la pena. Pel nostre compte, estaríem iniciant l´aventura del coneixement des de pràcticament el buit –per això, entre d´altres motius, la manca d´una cultura religiosa elemental és tan empobridora personalment: perquè et priva de saber l´existència d´aventures espirituals i de reflexions profundes que, en alguns moment de la vida, t´ajudarien a orientar la teva pròpia recerca, la teva pròpia llibertat. Tant la fe com la raó, tant la religió com la ciència, ens poden obrir –o ens poden tancar– a tot un món d´experiències i de coneixements.

Però l´alliberament respecte de nosaltres mateixos no passa tan sols per més amplitud de coneixement i de reflexió, sinó també per posar més distància entre nosaltres i les nostres il·lusions i ambicions de coneixement. En principi, les il·lusions i les ambicions de saber poden resultar nobles i enriquidores, però és fàcil que esdevinguin obsessives i esclavitzadores, si volem sempre més certesa, més seguretat, més precisió. Acceptar el nostre àmbit de contingència, limitació i petitesa fins i tot en els àmbits més nobles de la recerca i la creativitat humanes és un factor d´alliberament respecte de les inquietuds, neguits i pretensions amb què tan sovint ens afeixuguem nosaltres mateixos. Així, l'obertura de la fe –no cap a la convicció cega en coses no demostrades, sinó cap a l´obertura a la possibilitat d´àmbits més grans que nosaltres i en què nosaltres, malgrat la nostra petitesa, estem profundament imbricats, i, en el pensament cristià, la convicció que la realitat més bàsica, profunda i creativa és Deu i el seu amor– no és tan sols obertura a més opcions, sinó també més llibertat respecte dels nostres assoliments o fracassos en qualsevol d´aquestes diverses opcions.

Fe i raó com a criteris de decisió

Una obertura a més opcions de pensament i d´acció significa més llibertat. Però més llibertat no consisteix tan sols a tenir més opcions, sinó també a disposar de criteris més profunds i convincents segons els quals avaluar les diverses opcions i escollir entre elles. Una simple multitud d´opcions, en efecte, no acostuma a proporcionar una sensació de més llibertat, sinó de més confusió, més atabalament i més desorientació. Ara bé, tant la raó com la fe aspiren a trobar criteris de selecció que orientin la decisió –i que comprometin amb la decisió. I això, per a la llibertat, encara és més important que no pas la multiplicació d´opcions. Part de la inquietud del món d´avui –si més no, en les societats tecnològicament avançades– és causada, precisament, per un increment d´opcions –tecnològiques, mèdiques, comunicatives– i una perplexitat i confusió de criteris de decisió i de finalitats a les quals estiguin orientats aquestes criteris. Molta dispersió i poca profunditat, molt de soroll i poc silenci –moltes distraccions i poca pregària, podríem dir, si entenem que la pregària, en bona part, és concentració interior nostra davant de Déu, o amb una realitat misteriosa més gran que nosaltres i en la qual les nostres decisions tenen una ressonància diferent que en la nostra simple individualitat.

La decisió final ha de dependre, en darrera instància, de la nostra consciència, però ha de ser una consciència formada, en el sentit de tenir en compte no tan sols els nostres desigs i conveniències, sinó també els dels altres; una consciència que sigui conscient de les conseqüències i responsabilitats de les accions. En aquest sentit, tant la fe com la raó –i, en concret, la raó científica– ens empenyen enllà de les nostres opinions i conveniències, i ens fan pensar en uns criteris de decisió més amplis, més afinats. La pràctica de la raó científica és un bon exercici de diàleg entre les nostres teories i models de la realitat amb els resultats dels experiments i de les observacions. Si els resultats o prediccions de les teories no concorden plausiblement amb les observacions, és el món qui té la darrera paraula, i la teoria ha de cedir –o ser modificada. I, tant com dialoguem amb el món, cal dialogar amb els altres científics que proposen o defensen models diferents per als fenòmens observats. Igualment, la fe religiosa no és tan sols una vivència personal, sinó també comunitària, i també s´enriqueix amb el diàleg i la discussió.

Fe i raó com a acció

La llibertat suposa opcions, decisió, i acció. Una decisió sense acció correspon a una llibertat de menys qualitat que no pas una decisió que fructifiqui en acció –tret, és clar, del cas en què la decisió sigui precisament la d´abstenir-se d´una determinada acció. Aquest punt ens porta a comentar les relacions entre fe i raó en el camp de l´acció.

Hem dit que, en la seva relació amb el món, les teories de les ciències físicoquímiques i naturals han de cedir si els seus resultats estan en desacord amb les observacions. Naturalment, la teoria pot perseverar de dues formes: comprovant que les observacions efectuades corresponguin veritablement a les situacions hipotètiques contemplades en la teoria, o buscant noves formes de la teoria que corregeixin el desacord observat. Així, la raó científica invita a la renúncia a ambicions i il·lusions teòriques si entren en contradicció amb la realitat. En canvi, en la política o la religió, la idea o teoria sobre com ha de ser el món ha de lluitar amb la realitat per canviar la realitat –i fer-la, presumiblement, més justa i fructífera. La raó científica vol descobrir com és la realitat; la fe religiosa, en canvi, creu que el món hauria de ser d´una certa manera, i tracta d´aconseguir-ho.

Naturalment, la idea de canviar la realitat fa, en principi, més por que no pas la de consultar la realitat i canviar la teoria. S´ha produït tant de dolor en el món per voler imposar teories socials i polítiques i religioses! Naturalment, la majoria d´aquestes teories han pretès que buscaven el bé de la gent o –massa vegades– d´un grup de gent, i segons una certa mentalitat de què era el bé, però els resultats que han produït han estat moltes vegades esgarrifosos. Per això, en la lluita o debat entre món i teoria, entre teoria i món, la visió de la ciència resulta, aparentment, més prudent, serena i desitjable. Ara bé, la ciència, a través de la tecnologia, modifica profundament la societat, proporcionant-li nous mitjans de tota mena. La voluntat de pur coneixement de la ciència queda així complementada per una voluntat d'acció i transformació, no tan sols de l´esperit i el coneixement, com en la ciència teòrica, sinó amb la transformació, fins i tot, del planeta a gran escala.

En aquest àmbit d´acció, les potencialitats i voluntats transformadores de la tècnica i de la fe són un lloc de debat. La tecnologia, en principi, ofereix mitjans –cotxes, avions, ordinadors, xarxes d´ordinadors, energia elèctrica, energia nuclear, cirurgia, transplantaments, reproducció assistida, enginyeria genètica, espècies transgèniques– però no diu res sobre els fins. La fe, en canvi, reflexiona sobre el sentit de la vida, sobre les finalitats de les accions, i hauria de potenciar qualsevol mitjà tecnològic vers una utilització justa i dirigida tant com sigui possible al bé comú. La imbricació entre l´àmbit religiós i l´àmbit tecnològic té molts punts d´interès i suscita moltes perplexitats, a causa de les noves situacions que s'obren, de vegades, quan es tenen nous mitjans d´actuació. Energia nuclear, enginyeria genètica, neurorobòtica, aliments transgènics, escalfament del planeta: heus aquí alguns aspectes tecnològicament interessantíssims, però que poden suscitar inquietuds, pors, rebuigs. En aquests aspectes, la raó científica i tecnològica no s´ha d´imposar per si sola, sinó que ha d´oferir-se com a possibilitat, l´acceptació de la qual ha de ser discutida socialment, amb arguments i coneixement, dintre d'un context ampli en què les finalitats siguin considerades amb tanta atenció –o més– que els mitjans en si.

Comentaris finals

Els debats sobre fe i raó tenen aspectes intel·lectuals apassionants: obliguen a conèixer amb més profunditat la ciència, a repensar alguns aspectes de l´expressió de la fe, a ser conscients de l´evolució de les circumstàncies històriques, a pensar en tecnologia i en ètica, a depassar l´especialització... Un dels aspectes més interessants, però, és la seva dimensió vital, centrada no tant en la certesa i la seguretat –com podria fer pensar una discussió sobre si en algun punt concret té raó la ciència o la religió, o com podria suggerir-ho oposar la fe a la raó–, com en la llibertat i l´aventura. De fet, si considerem que Déu és el fonament de la racionalitat del món, la fe no és necessàriament oposada a la raó, sinó més aviat complementària. En aquest sentit, la qüestió –si no ens volem quedar en l´adoració d'una racionalitat abstracta, i volem anar a un Déu personal, que inclogui, doncs, característiques com el bé, la bellesa i la veritat– és si la racionalitat del món és exclusivament físicomatemàtica, amb les seves notables conseqüències biològiques, o és una raó d´entitat essencialment relacional i amorosa. En aquest escrit he apuntat alguns aspectes del debat fe i raó –o, més aviat, de paral·lelismes i diferències de fe i raó– pel que fa a la llibertat. L´amor de Déu és, potser, la més gran aventura de la llibertat humana, i els humans el risc més gran de la llibertat divina.  

David Jou

Catedràtic de Física de la Matèria Condensada de la UAB