Cultura postmoderna i educació cristiana

Qualsevol procés educatiu és inseparable de la situació cultural que l´educand viu. És per això que començarem per assenyalar, ni que sigui breument, algunes de les característiques de la cultura actual, que s´anomena globalment amb el terme «postmodernitat», i que s´acostuma a datar, pel que fa als inicis, a partir de la segona meitat del segle XX. 

Característiques principals de la cultura postmoderna

La postmodernidad rebutja el concepte metafísic de naturalesa en totes les seves manifestacions: tant físiques com biològiques, antropològiques i jurídiques, ètiques i religioses. No s´admet cap forma de causalitat que governi les coses, ni tampoc una evolució intel·ligent i racional.

Tampoc no reconeix un ordre intern en el món i en les persones. L´atzar, la casualitat, la improvisació fan que no sigui possible una explicació coherent dels fenòmens i dels esdeveniments; per això mateix, el fet de buscar-la és una pretensió irracional, antihumana, perillosament prepotent. Per tant, la veritat no té cap lloc en el projecte postmodern, perquè es considera que no és útil i que la freda racionalitat del Modernisme ha estat la causa de moltes controvèrsies i conflictes socials. En aquest sentit, l´actitud va des d´un pensar i viure sense-Déu propi del Modernisme (l´Etsi Deus non daretur, com si Déu no existís, d´Hug Grotius) a un pensar, viure i actuar en-comptes-de-Déu, o, de vegades –sense arribar a negar Déu– desplaçant allò que és diví a l´àmbit estrictament privat i a la sensibilitat personal.

Pel que fa a la llibertat humana, segons la visió del postmodern, no es troba compromesa amb la veritat i no hi està vinculada, perquè no neix de la veritat ni en depèn. La desconnexió amb la veritat es manifesta, per exemple, en la llibertat amb què fan servir les paraules, de manera que els donen un significat nou que no havien tingut mai (com ara en el cas del terme «matrimoni», aplicat a la relació homosexual).

És així que neix una idea de llibertat de tipus material i funcional, que no és profunda ni espiritual, que no té valor ontològic. En la seva màxima expressió, és la llibertat de poder fabricar éssers vius (la bioenginyeria en tots els seus vessants), de poder re-inventar l´home a través de tècniques culturals: per exemple, la ideologia de gènere, l´adoctrinament dels mass-media, etc.

Pensament dèbil i voluntat dèbil

A la base de l´originalitat postmoderna, s´hi pot reconèixer el pensiero debole, que va sempre acompanyat del que anomenaríem voluntat dèbil.

El pensament dèbil s´autodefineix per la radical exclusió de qualsevol afirmació universalment vàlida tant a nivell teòric com pràctic. Es vol «acompanyar l´ésser cap a la seva decadència» (Gianni Vattino). Tot és relatiu i dèbil, es renuncia a Déu, a l´ésser, al subjecte, a la finalitat, al sentit. Es rebutja qualsevol dogma i qualsevol absolut moral.

El postmodernisme introdueix, doncs, un nou dogma: el relativisme universal i absolut. El dubte i la insuficiència acompanyen sempre el coneixement humà. Les afirmacions humanes sempre són aproximades i provisionals^[1]. No són mai irrefutables, admeten sempre alguna correcció, alguna crítica.

Qualsevol afirmació humana, en qualsevol ordre de la nostra existencia –diuen– és susceptible de ser revisada; per això mateix, qualsevol pretensió de valor absolut en el cas d´una afirmació nostra és una mostra d´un orgull prepotent i intolerant, que apareix clarament com un perill molt greu per a la convivència civil i pacífica.

El postmodern no entén que es puguin fer preguntes sobre realitats que tenen profunditat antropològica i existencial: no hi ha preguntes ni respostes per a aquesta mena de qüestions^[2]. Per als postmoderns, doncs, la visió sapiencial que abasta Déu, el món i l´home és senzillament una utopia, un somni infantil propi d´èpoques sense prou desenvolupament cultural. A tot estirar, es poden afirmar veritats parcials i contingents, amb les quals ja n´hi ha prou per fonamentar petites esperances temporals.

En l´ordre ètic, tot plegat porta el postmodern a concloure que la valoració dels actes humans no ha d'incloure cap element objectiu –que, de vegades, podria ser universalment vàlid–, sinó que depèn sempre i únicament d´elements subjectius (sentiments, circumstàncies, càlculs de les conseqüències, interrelacions amb altres persones, etc.). Per exemple: l´avortament, l´eutanàsia, l´homicidi de l'innocent, tot és assumible per al postmodern, si el subjecte troba raons per dur a terme aquests actes (la llibertat de la dona, la convivència pacífica, viure en el marc del que és políticament correcte, etc.).

El pensament dèbil va inevitablement acompanyat de la voluntat dèbil. Aquest plantejament té manifestacions positives, com ara la defensa del pacifisme total i a ultrança, el diàleg i el consens, però sovint no es valora l´esforç per conquerir aquesta meta o defensar aquell altre ideal, actituds que són titllades de fanatisme o prepotència.

La decisió personal és substituïda pel vitalisme i per l´emotivisme, que es manifesta inequívocament en l´absència d´un compromís fort i profund, que impliqui la persona de manera estable, com és el cas del matrimoni, de la política, etc. També, des de la perspectiva del postmodern, qualsevol compromís de vida cristiana és com un miratge sense sentit.

La prioritat concedida als sentiments dilueix les obligacions que s´han adquirit lliurement, perquè tot queda sotmès a les exigències sentimentals. Així, per exemple, es considera que el compromís matrimonial ja ha desaparegut quan se «sent que no hi ha amor», i l´ascètica cristiana no té cap sentit en els seus mateixos plantejaments.

Conseqüència: una nova sensibilitat

Els principis i plantejaments culturals de la postmodernitat donen lloc a un ampli ventall de conseqüències. N'enunciarem algunes que són especialment significatives.

En primer llloc, apareix «una nova sensibilitat»^[3] que mou les persones a actuar en cada cas dins dels límits del que és políticament correcte. Es podria resumir dient que cada persona ha d´actuar de manera que respecti al màxim la posició (mental, psíquica, afectiva, social, econòmica, professional, etc.) del seu interlocutor, del seu col·lega, del veí, etc. Els tons dogmàtics, impositius, coercitius (has de, cal que...) no són propis d´aquesta nova sensibilitat, no s´hi adiuen gens.

L´educació ha de mantenir el respecte davant l´educand fins i tot en els detalls més petits: res que soni a assetjament, imposició, violència, portar la contrària; i, com a norma general, val més informar que educar, és millor mostrar horitzonts que marcar objectius, etc.

Finalment, es pot assenyalar que un element imprescindible de la nova sensibilitat és, precisament, la sensibilitat per al diàleg, l´obertura davant l´opinió dels altres, el fet de comptar amb la pluralitat, de buscar el consens, de fer que hi hagi ponts d´entesa, que les portes siguin obertes, etc.

Pel que fa a l´ordre religiós, es defensa un indiferentisme radical: no té sentit que algú pretengui que la seva religió sigui l´única i veritable. Hi ha tantes religions com homes que vulguin construir-les i practicar-les; i tothom està obligat a respectar totes les manifestacions religioses dels altres. L´únic sentit de la religió, en totes les seves manifestacions, és contribuir al consens i a la bona convivència de tots els ciutadans^[4].

Al capdavall, doncs, i per recollir també una impressió general comentada per molts autors i que sembla una conseqüència de tot el que hem anat exposant fins ara, es pot dir que la Postmodernitat porta a una situació de provisionalitat i incertesa en tots els ordres. Així, per exemple, les expressions per sempre, de veritat, fins que la mort ens separi, o paraula d´honor han desaparegut i són només un record de temps pretèrits que es consideren ja superats. Per descomptat, no és pas gens clar què és allò que tots tenim en comú, ni tampoc no se sap quin és el destí al qual tots hauríem d´arribar.

Orientacions educatives 

Els documents magisterials –emanats a partir del Concili Vaticà II– assenyalen la necessitat de donar prioritat a dos nuclis fonamentals: 1) la fe cristiana i la cultura moderna occidental pateixen els efectes de la descristianització^[5]; i 2) la formació cristiana s´ha d´impartir des de la situació cultural actual de manera íntegra, comprensible i persuasiva^[6] en la pròpia vida i en l´ambient concret en què es viu^[7]. La formació en la fe, de manera ineludible, ha de tenir en compte les diverses cultures en la seva acció educativa^[8].

En la nostra situació cultural, s´observen les repercussions de la descristianització, especialment en els camps de l´ètica^[9], de l´antropologia^[10] i de la religió^[11]. La vida cristiana queda reduïda a l´àmbit privat, i s´ofega la missió i la influència vivificant i salvífica de Crist en les persones a través de la seva Església.

El pluralisme de les idees i valors reclama una visió crítica des de la fe per reconèixer els valors positius i conformar-los des de dins. El pluralisme, doncs, no és pas un problema en ell mateix, sinó una exigència de les noves formes d´anunciar l´Evangeli perquè es faci cultura, ja que el «trencament entre l´Evangeli i la cultura és, sens dubte, el drama del nostre temps»^[12].

Així, doncs, una lectura de les característiques principals de la cultura actual condueix a reaccionar orientant els aspectes positius que conté, i afavorint la descoberta i el caràcter fonamental de la interioritat i de l´obertura al món exterior i transcendent. La necessitat de fonamentar la identitat personal dels homes i les dones, els obre nous horitzons. En aquest sentit, agafa una rellevància especial l´estudi profund del Catecisme (o del Compendi) de l´Església Catòlica, un aspecte que, ben sovint, ha recordat Benet XVI arran de l´ Any de la fe^[13].

Com a mostra d´aspectes positius que són bones bases, bons punts de suport, a partir de l´acció regeneradora de la gràcia, convé esmentar: la prioritat que donen a l´experiència i als aspectes concrets en la vida religiosa, cosa que els porta a bandejar plantejaments intel·lectualistes de la vida cristiana; la crítica de la incoherència de les persones adultes que s´anomenen religioses pot afavorir la relació entre fe i vida, i el diàleg fe-cultura (encara que sigui en termes ambigus per manca d´aprofundiment racional); la recerca de l´autenticitat personal dins del grup pot fomentar la vivència comunitària de la fe i la crítica constructiva del ritualisme celebratiu; l´actitud de servei vers els més necessitats facilita veure la pròpia vida com a missió i compromís.

En destacar els valors positius, es fa possible el creixement moral i espiritual. Però també cal assenyalar alguns aspectes negatius de la fe dels joves i els adults, per tal de reorientar-los. Per exemple, sembla que tinguin una fe fragmentada –manca d´unitat globalitzadora– que segueix els diversos moments de la seva vida, per manca de vida espiritual profunda. La conseqüència és la ruptura entre fe i vida.

D´altra banda, la vivència subjectivista de la fe condueix, de vegades, a posar la relació amb Crist –en la vida celebrativa i l´oració personal– al servei de les pròpies necessitats. D´aquí en pot sorgir una vida moral «autònoma», amb una vida de pregària aparent que, però, no porta a compromisos personals; i no és estrany que també s´hi associï una visió crítica de l´Església i dels sagraments, i de tot allò que contradiu els propis esquemes subjectius.

S´observa, també, una reducció sentimentalista de la fe que dilueix la doctrina i només busca el fet d'estar bé, d´allò que agrada o ve de gust.

Finalment, en altres ocasions, es perd la perspectiva del Déu personal i s´identifica de manera immanent amb realitats pròpies d´aquest nova sensibilitat: l´ecologia, la fraternitat universal, la pau mundial, etc.

Al capdavall, la necessitat que els joves, i els que no ho són tant, tenen de trobar resposta al sentit de les seves vides, és el punt de partida per edificar una vida cristiana, tot ajudant-los a purificar i interioritzar tot allò que hi ha de positiu en ells, i tot facilitant-los el camí de la relació personal amb Déu.

Per acabar, farem alguns suggeriments per orientar la tasca educativa, per tal d´afavorir una educació cristiana més adient amb l´àmbit familiar, parroquial i escolar^[14], tenint en compte les quatre dimensions de la fe, que hem analitzat al començament.

a) Convé esforçar-se perquè hi hagi un clima d´acollida, de confiança i de testimoniatge cristià, condició necessària per a la sinceritat i l´obertura de l´educand.

b) Revifar l´àmbit de la família cristiana, perquè és aquí on es realitza la primera i decisiva transmissió del model de vida creient, i on es comença a forjar la personalitat de l´home i de la dona de fe. Per això, com afirma Benet XVI, en la situació actual «el matrimoni està cridat a ser no només objecte sinó també subjecte de la nova evangelització». D´aquí que sigui urgent i necessari manifestar la grandesa de la veritat del matrimoni i de la família, per conservar i propagar la riquesa de tots els valors humans i de la fe.

c) Des de les àrees docents, i especialment des de la de Religió Catòlica, es procurarà que els alumnes adquireixin:

c.1) Un vocabulari bàsic contextualitzat que els faciliti l´assimilació dels continguts de la fe, l'accés a les fonts principals de la Revelació divina, i una participació més conscient en la litúrgia i la vida d´oració;

c.2) Uns arguments de raó sòlids que ajudin a integrar amb coherència interna la fe cristiana, i a fer front al relativisme cognoscitiu i moral de la nostra època. Aquí s´aprecia la importància del diàleg entre fe i cultura, concretat i planificat en les diverses assignatures^[15];

c.3) Un progressiu criteri crític pel que fa a les implicacions cristianes dels temes d´actualitat que són presents en la vida familiar, els mitjans de comunicació i els grups d´amics. Aquesta metodologia exigeix un enfocament teòric i pràctic que s´arribi a concretar en les conseqüències particulars de la vida diària; i que eviti –sobretot, durant l'adolescència– la polarització en els aspectes més conflictius. Només si es basen en unes conviccions fonamentals, el judici, el criteri crític i el diàleg seran constructius;

c.4) Un estudi dels elements principals de la moral cristiana, que els permeti jutjar cristianament i assumir responsablement les seves decisions en les circumstàncies concretes.

Per convertir aquests objectius en realitat, convé desenvolupar una metodologia participativa. També, d´alguna manera, cal implicar-hi les famílies, i fer servir materials que facilitin el judici cristià, per damunt dels valors dominants en els mitjans de comunicació social.

d) Pel que fa a la formació de la seva vida cristiana, serà fonamental partir del treball diari dels alumnes per tal de fomentar en els àmbits escolar i familiar:

– la seva vida de trobada i relació pesonal amb Déu a través de l´oració i dels sagraments de l´Eucaristia i de la Penitència;

– el seu creixement en virtuts humanes i sobrenaturals^[16];

– el seu exemple de cristià coherent. Se´ls ha de fer partícips de les inquietuds de l'Església particular i universal, perquè hi aportin el seu servei, especialment vers els més necessitats.

També sembla insubstituïble per iniciar i continuar la vida cristiana dels alumnes –a més de la tasca del preceptor, és a dir, de l´assessorament personal amb el preceptor corresponent–, la presència de la direcció espiritual o acompanyament personal amb el sacerdot. Facilita la formació de la consciència dels alumnes, resol dubtes i interrogants a la llum de les exigències de la fe; valora la grandesa de la gràcia i dels mitjans sobrenaturals; i orienta la resposta personal de cada alumne davant de la seva vocació i missió.

e) Finalment –i no per això menys important, com s´afirma a l´apartat anterior– s´hauran de potenciar, des del col·legi i la parròquia, la col·laboració i la relació amb els pares dels alumnes. Són ells els que han triat el centre d´inspiració cristiana o les catequesis corresponents. Això els exigeix –a ells i als educadors– un exemple coherent de vida, especialment pel que fa a la formació humana i espiritual.

Diego Porras Lara

Doctor en Teologia,

Llicenciat en Filosofia.

Capellà del Col·legi Aura, Tarragona

[1] El Papa Francesc va indicar en la Jornada Mundial de la Joventut de 2013 que «en la cultura actual de la provisionalitat, del relativisme, n´hi ha molts que prediquen que el que compta és "gaudir" el moment, que no val la pena comprometre´s per tota la vida, triar opcions definitives, per sempre, perquè no se sap què passarà demà» (Jornada Mundial de la Joventut 2013. Discurs del diumenge 28 de juliol de 2013).

[2] Cfr. FERNÁNDEZ LABASTIDA, F. – MERCADO, J.A., El nihilismo contemporáneo: ¿el lado oscuro de la postmodernidad?, Universidad Panamericana, Mèxic, 2007.

[3] Cfr. LLANO, A., La nueva sensibilidad, Espasa-Calpe, Madrid 1989. Aquest tractat és un dels primers estudis d´aquesta màteria. Cfr. ROMERA, L., El hombre ante el misterio de Dios, Palabra, Madrid 2008 (capítols I, II i III, pàg. 9-161).

[4] Cfr. PONTIFICI CONSELL DE LA CULTURA, On és el teu Déu? La fe cristiana davant la increença religiosa, Conclusions de l´Assemblea Plenària, 2004. Cfr. BOROBIA, J. – LLUCH, M. – MURILLO, J.I., TERRASSA, E., Cristianisme en una cultura postsecular (V Simposi Internacional «Fe Cristiana i Cultura Contemporània», organitzat per l´Institut d´Antropología i Ètica, Universitat de Navarra).

[5] Cfr. CONCILI VATICÀ II; Const Past. Gaudium et spes, núm. 53-62.

[6] Cfr. PAU VI; Exh Apost Evangelii nuntiandi 3.

[7] Cfr. Ibidem, 18.

[8] Cfr. Ibidem, 53.

[9] Cfr. GEVAERT, J., Catechesi e cultura contemporanea, L´insegnamento della fede in un mondo secolarizzatto, Elle Di Ci, Leumann (Torí) 1993, pàg. 59-64.

[10] Ibidem, pp. 64-69.

[11] Ibidem, pp. 69-87.

[12] PAU VI, Exh. Apost. Evangelii nuntiandi, 20.

[13] «Per accedir a un coneixement sistemàtic del contingut de la fe, tothom pot trobar en el Catecisme de l´Església Catòlica una ajuda preciosa i indispensable. És un dels fruits més importants del Concili Vaticà II». BENET XVI, Motu propio Porta Fidei, 11.

[14] En aquest sentit, és de gran utilitat el document de la CONFERÈNCIA EPISCOPAL ESPANYOLA, Orientacions pastorals per a la coordinació de la família, la parròquia i l´escola en la transmissió de la fe, 2013.

[15] Cfr. RATZINGER, J., Fe, verdad, tolerancia, Sígueme, Salamanca, 2005 (especialment, la II part: «La cuestión de la verdad y las religiones», pàg. 101-222).

[16] «L'educador ha d´ajudar l´adolescent i el jove a detectar cada dia més bé els valors humans i cristians pels quals ha de lluitar en la seva pròpia vida, i a establir una jerarquia de valors. (...) Aquests valors s´han de presentar amb la seva atractiva novetat com una cosa permanent i, alhora, nova. En aquest sentit, l´atractiu d´aquests valors es troba en el fet que com més s´experimenten i es viuen, més s´estrenen com a nous» (PUJOL, J. - GIL, A. - POLO, J. - DOMINGO, F., Enseñanza y formación religiosa en una sociedad plural, Rialp, Madrid, 1993, pàg. 171. La traducció és nostra).

Sobre altres orientacions educatives en la formació en la fe dels preadolescents i adolescents, cfr. IDEM, o.c., pàg. 165-166 i 169-172.