Relativista el papa Francesc?

Comentari a l´entrevista del director de La Repubblica, Eugenio Scalfari

Durant el mes de setembre d´aquest any, el papa Francesc concedí una entrevista al director del diari La Repubblica, Eugenio Scalfari, en les seves dependències de santa Marta, en la qual abordà tota una munió de temes interessants de comentar, com ara el proselitisme, el relativisme, el Vaticà, els sants que més l´han influït, i el liberalisme, entre d´altres. L´entrevista fou publicada el dia 1 d´octubre i causà una certa inquietud i confusió entre alguns lectors alhora que suscità titulars cridaners en molts diaris del món.

Tanmateix, poc dies després de la seva publicació, el 5 d´octubre, el Pare Thomas Rosica, assistent de la Sala de Premsa de la Santa Seu per als mitjans de parla anglesa, assenyalà una sèrie d´errors en l'entrevista publicada, tot comentant que l´entrevistador no la gravà ni en prengué notes. Aquest fet fa que no sigui fàcil esbrinar el que realment digué el sant Pare, ni destriar la interpretació que en fa Scalfari. I per això, ja que no s´havien pres les mesures per assegurar la genuïnitat del seu contingut, va ser retirada de les xarxes informatives del Vaticà. Això no obstant, intentarem de dir-ne alguna cosa.

El Pontífex comença l´entrevista posant en relleu els problemes que considera més greus, més urgents i més dramàtics del moment present: l´atur i la solitud dels ancians. Es tracta d´un problema polític i econòmic, però també de l´Església, que se n´ha de preocupar.

Tot seguit, en fer broma tots dos sobre la intenció de convertir l´altre, passen a parlar del proselitisme, idea que el sant Pare qualifica de solemne disbarat. El que cal fer, comenta el Papa, és conèixer-se, escoltar-se i fer créixer el coneixement del món que ens envolta. Penso que comencem a conèixer una mica l´estil de parlar del nostre Pontífex, en emprar un llenguatge sovint provocatiu, diferent de la precisió de Benet XVI, com a mitjà d´expressar alguna idea per tal de remoure consciències. Fer prosèlits és l´encàrrec que rebérem de Crist abans d´anar-se´n al Cel: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat» (Mt 28,19) i és la terminologia que s´utilitzava en l´Antic Testament, o que va passar al Nou Testament (vegeu Ac 2,11: jueus i prosèlits). Tanmateix, fer proselitisme significa avui dia majoritàriament quelcom negatiu, no tant pel fet de fer prosèlits, sinó per la manera de fer-ne, tot pressionant les consciencies i imposant el propi criteri, sense cap respecte per la llibertat de l'interlocutor, i aquest és el sentit que li atribueix el sant Pare en aquesta entrevista.

Diàleg entre el papa Francesc i el periodista Scalfari

Scalfari li pregunta sobre el bé, si n´hi ha una visió única, a la qual cosa el Papa respon, segons el que recorda l'entrevistador, que «cadascun de nosaltres té una visió del bé i també del mal». Dóna la impressió que l´entrevistador vol portar el sant Pare vers postures relativistes, ja que tot seguit li pregunta sobre l´autonomia de la consciència, tot fent referència a una carta que el papa Francesc li adreçà, en la qual el Pontífex afirmà –segons Scalfari– que la consciència és autònoma, idea que es reitera en aquesta entrevista.

És de debò això el que pensa el sant Pare? Té una visió relativista del bé i del mal? Per això, cal anar a la carta que esmenta el director del diari La Repubblica. En aquesta, el Papa respon a tota una colla d'interrogants que Scalfari li planteja amb motiu de la publicació de l´encíclica Lumen fidei, en dos articles publicats en el mateix diari, els dies 7 de juliol i 7 d´agost. Sobre la veritat, en parla en diverses ocasions, tot fent referència al diàleg i a la salvació dels no creients. «El creient no és arrogant –recorda el Papa tot citant l´encíclica–; per contra, la veritat el fa humil, conscient que, més que posseir-la nosaltres, és ella la que ens abraça i ens posseeix».

Afirmacions d´aquesta mena no duen al relativisme, sinó a la recerca de la veritat, davant la qual hom no pot fer altra cosa que, en trobar-la, acollir-la fidelment i deixar-se transformar per ella. Tanmateix, en l´esmentada carta, trobem afirmacions com ara que per als no creients el pecat existeix quan van contra la consciència; cal escoltar i obeir la consciència, i en aquesta decisió s´hi juga la bondat o malícia dels nostres actes. Per tant, tampoc aquí el Papa defensa una consciència creativa, sinó un principi d'obediència a allò que es percep com a bo i veritable.

I, tot seguit, en respondre sobre la possibilitat de l´existència d´una veritat absoluta, el Pontífex respon que ell «no parlaria, ni tan sols per a qui creu, d´una veritat absoluta», però ho explica tot dient que absolut és allò que està deslligat, sense cap tipus de relació, ara bé, prossegueix, «la veritat, segons la fe cristiana, és l´amor de Déu per nosaltres en Crist, per la qual cosa, la veritat és una relació! De manera que cadascú de nosaltres la pren, la veritat, i l´expressa a partir de si mateix». Podríem dir que, per al Papa, la veritat, en ser acollida no és ni objectivista –quelcom monolític, assumida per tots de la mateixa manera– ni subjectivista –on cadascú se la fa a la seva mesura–, sinó personalitzadora, en el sentit d´assumir-la segons la manera de ser de cadascú. El Papa no és, doncs, gens relativista, ni defensa una consciència autònoma, com sembla donar a entendre l´entrevista tal com ha estat publicada.

Scalfari li planteja que l´amor a si mateix és narcisisme, i que Jesús sembla beneir-ho en demanar que estimem els altres com a un mateix, a la qual cosa el papa Francesc li contesta que el narcisisme és quelcom negatiu, i no és pròpiament l´amor a si mateix, sinó l´amor desmesurat vers un mateix, quelcom ben diferent. Hom percep en l´entrevistador una manca de sentit de l´analogia per entendre a fons la realitat i les intervencions pontifícies.

En titllar l´entrevistador alguns caps jeràrquics de narcisistes, el Papa ho ratifica i critica durament la cort com a lepra del papat, tanmateix no la identifica amb la cúria, encara que constata que en aquesta n´hi ha que fan la cort. De la cúria, però, en ressalta un defecte: és vaticano-cèntrica, i descuida el món que ens envolta, un fet que –afirma el Pontífex—intentarà canviar. Amb tot, fa una forta defensa de l´Església i de la comunitat eclesial.

L'entrevista passa a parlar del mateix sant Pare, de la seva vocació, que la sentí de ben jove, del comunisme, pel qual que se sentí atret, de la teologia de l´alliberament; en aquest sentit, detecta una deriva política en els seus plantejaments teològics, però alhora també els reconeix de ser veritables creients i molt humans, mostrant així el seu tarannà dialogant i acollidor. També esmenta el fet del clericalisme on, tot fent broma, el sant Pare es posa del costat de l´entrevistador bo i dient que «quan tinc davant un clerical em torno anticlerical de cop». Parla també, el Papa, dels sants de qui sent més propers, essent Agustí i Francesc els qui encapçalen la llista, als qui afegeix Pau, Benet, Tomàs i Ignasi.

En parlar d´Ignasi i de la Companyia, fa referència als místics i en descriu l´activitat, fet que aprofita l'entrevistador per preguntar-li si ell n´és, de místic, o si ho ha experimentat, a la qual cosa el Papa, segons Scalfari, explica la seva experiència en el Conclave, en ser escollit Pontífex, tot donant a entendre uns dubtes sobre la decisió i una mena d´experiència mística. Sobre aquests fets, però, el Pare Rosica ja va aclarir que el relat que en fa Scalfari no respon a la realitat dels fets. Mai no va sortir de la capella Sixtina, ni hi va haver mostres de dubtes i la dita experiència no era altra cosa que els moments d´oració en la capella paulina.

Tot comentat allò que l´atreu d´Agustí i en què es diferencia de Pau, surt la qüestió de la gràcia, com a llum que posseïm a l´ànima, que, afirma el Papa, pot tocar fins i tot un no creient. De Francesc, tot li atreu, i el qualifica de l´exemple més lluminós de l´àgape cristià i en subratlla l´ideal d´una Església missionera i pobra. Sobre el fet de ser l´Església actualment una minoria, el papa Francesc veu aquest fet, que no és nou, fins i tot com una força, llevat de vida i d´amor.

Buscant punts comuns

Malgrat la insistència de no fer proselitisme, el Papa pren el paper d´entrevistador i adreça una pregunta a Scalfari sobre allò que ell creu, i davant la resposta de tarannà espiritualista i new age, d´una fe en un ésser de qui sorgeixen els ens, d´una energia còsmica, el Pontífex aprofita per remarcar la pròpia fe en un to provocatiu, però aclaridor, si hom ho vol entendre: «crec en Déu, no en un Déu catòlic; no existeix un Déu catòlic, existeix Déu», afirmació que equival a dir que el Déu dels catòlics és l´únic Déu que existeix, i que no hi ha diferents déus.

D'una banda, el Papa volia encaminar el diàleg a adonar-se que tots dos interlocutors no són tan lluny l'un de l´altre en les seves creences, però, de l´altra, a l´hora de concretar aquestes creences de tots dos, hom s´adona que realment no són tan compatibles, malgrat tenir elements comuns, com ara la llum, que té ressonàncies diverses segons els plantejaments.

Aquest fet els duu a parlar de la transcendència i de la immanència, de l´egoisme creixent i de l´amor que minva en la nostra societat, cosa que el Papa aprofita per enfocar un nou tema, el món de la política i de l´economia, tot criticant durament el liberalisme econòmic salvatge, que «fa més forts els forts, més dèbils els dèbils i més exclosos els exclosos». En les relacions socials i davant les desigualtats, el papa Francesc diu que cal, en negatiu, evitar tota discriminació i demagògia i, en positiu, gran llibertat i molt d'amor, així com regles de comportament i la intervenció de l´Estat per corregir-les.

En acabar l´entrevista, després de comentar algunes aficions literàries i cinematogràfiques, el Papa s'acomiada, bo i aprofitant l´ocasió per provocar una altra entrevista en insinuar que cal parlar d´altres temes, com ara la dona –tot recordant que l´Església és femenina–, i del filòsof Pascal.

Joan Costa

Doctor en Teologia

Rector de la Parròquia de Betlem, Barcelona