Lliçons del cinema oriental

El jurat dels XVIII Premis Cinematogràfics Família va decidir reconèixer tres pel·lícules del cinema asiàtic estrenades l´any 2013 a Espanya perquè contenen valors humans, familiars i educatius. El vicepresident de CinemaNet ens ofereix unes breus ressenyes d'aquests films.

Les japoneses Una familia de Tokio, De tal padre, tal hijo i la xinesa Una vida sencilla, produïda a Hong Kong, han estat les guanyadores d'aquesta edició. Es tracta de tres obres de gran categoria artística, que expressen la maduresa del cinema oriental.

Homenatge a Ozu

Una familia de Tokio (2013), del veterà Yoji Yamada, és un homenatge a un dels tres grans cineastes nipons, Yasujiro Ozu (1903-1963). L´any passat, es van complir cinquanta anys de la seva mort. Un mestre, al costat de Kenji Mizoguchi i Akira Kurosawa, que va ser votat per directors d´arreu del món, en la convocatòria de la revista Sight & Sound com a número 1 de la història del setè art, igual que la seva pel·lícula Cuentos de Tokio (1953), de la qual aquest film és un remake amb algunes variacions.

Amb l´estil característic del seu mestre, Yamada (Osaka, 1931) evoca pla a pla les llargues escenes íntimes, amb plans fixos i amplis camp-contracamps, amb la sobrietat absoluta en el muntatge i en la direcció d´actors, i també amb el sentit del detall i la captació dels objectes. Perfeccionista i meticulós com Yasujiro Ozu, el realitzador d´aquesta nova pel·lícula reprodueix el seu univers de silenci i tranquil·litat, agredolç i subtil, que l´acosta a l´esperit zen del seu autor.

Una familia de Tokio és la història entranyable d´una família japonesa: els pares, que ja són grans, abandonen el camp per anar a visitar els seus tres fills a la gran capital. Les relacions familiars denoten valors humans i espirituals poc freqüents en les pantalles occidentals. Com escriu el crític José María Aresté, «Yoji Yamada, amb el seu guionista habitual Emiko Hiramatsu, narra la història amb exquisida sensibilitat, i dota els seus personatges de gran humanitat, també en els seus rampells egoistes, o en les seves debilitats, un cert mal geni o el vici de l´alcohol. Aquests elements s´entrellacen amb la generositat i la bondat de cor, i amb un millor coneixement de l´altre, cosa que condueix a un afecte més gran, a l'amor».

El valor de l´adopció

De tal padre, tal hijo (2013), de Hirokazu Kore-eda, és una altra pel·lícula magistral. Tracta amb la subtilesa i la delicadesa del cinema japonès un greu problema sentimental. Dues famílies, de diversa classe social, es veuen afectades per un canvi de fills. La infermera de l´hospital on van néixer els dos nens, va intercanviar la identitat dels nadons per satisfer una venjança aliena a les famílies. I, quan els directors del centre revelen aquest fet a les famílies, els pares pateixen perquè han de perdre el fill criat (i adoptat, sense saber-ho).

En el film, hi destaca l´amor, l´afecte i el sacrifici per damunt de la biologia i dels drets de la sang. Al final, sembla que totes dues famílies quedin unides en una de sola. A més, el realitzador japonès no es deixa emportar mai pel sentimentalisme: la posada en escena és bella però molt mesurada, i aconsegueix emocionar l´espectador.

Amb la parsimònia del cinema dels gran mestres japonesos, Kore-eda (Premi del Jurat al Festival de Cannes) descriu magistralment els seus personatges i les relacions entre pares i fills, la influència de les generacions més grans en els joves, en unes escenes que també mostren detalls d´afecte, les desavinences conjugals i les diverses maneres d'enfocar l´educació.

La tercera edat

Una vida sencilla (2011), d´Ann Hui,és una mena de cant a la tercera edat, a les persones grans que acaben la vida a les residències, a les seves cuidadores i a les famílies que acullen aquests ancians. Mostra el valor i el respecte per les persones grans, així com l'agraïment vers els qui han dedicat la seva a servir els més joves.

Aquí sí que el públic vessa llàgrimes, perquè pot veure el seu futur en aquesta gran pel·lícula, plena d'humanitat i que també expressa sentiments profunds i solidaritat. Explica la història d´un productor de cinema que dedica temps i esforços a atendre la majordoma que el va cuidar.

Ann Hui, coneguda per Vacaciones en Shanghai (1991), és una jove directora que pertany a la nova onada del cinema de Hong Kong, que és on ha rodat tota la pel·lícula. És un film que transmet serenitat al voltant de la vellesa i de la mort, i al mateix temps no esquiva el fet de parlar del dolor i de la malaltia –cosa que no fa el cinema occidental–, i tracta aquestes qüestions amb simpatia, humor i idees que procedeixen del taoisme. D´altra banda, en alguns aspectes, ens recorda La balada de Narayama (1983), de Shohei Imamura.

Ens trobem, doncs, davant de tres lliçons artístiques, espirituals i humanes, que ens vénen del cinema oriental. El cinema d´aquesta zona del món en auge –és el productor més important del món: a la Xina, 475 pel·lícules anuals; al Japó, 448–, que està eclipsant els films d´Occident, en plena crisi de valors.

Josep Maria Caparrós

Catedràtic d´Història Contemporània i Cinema

Universitat de Barcelona

________________________

. FITXES TECNICO-ARTÍSTIQUES .

Una familia de Tokio (Tôkyô kazoku / Tokyo Family). Japó, 2013.