Trets d'una genuïna escola catòlica

Com ha de ser l'educació catòlica?

El Concili Vaticà II va dedicar la Declaració Gravissimum Educationis (GE) de manera específica a l'educació, tot i que, resseguint altres documents, es poden trobar també indicacions importants sobre l'educació cristiana durant la infantesa i la joventut.

La Gravissimum Educationis aprofundeix i perfecciona la concepció de l´educació cristiana expressada a l´Encíclica Divini Illius Magistri, de Pius XI, i, al mateix temps, integra altres ensenyaments del mateix Concili, extrets de les constitucions Lumen Gentium (LG), sobre l´Església, i Gaudium et Spes (GS), sobre l´Església en el món, i també la Declaració Libertatis Humanae (LH), sobre la llibertat religiosa. En aquest article, mirarem de sintetitzar i comentar alguns dels continguts de la Declaració més amunt esmentada, en diversos apartats, i també tindrem en compte altres documents del Magisteri[1].

La naturalesa i objectius específics de l´educació cristiana, són exposats amb prou claredat, quan s´afirma: «L´educació cristiana no persegueix només la maduresa humana, sinó que busca, sobretot, que els batejats siguin més conscients cada dia del do rebut de la fe» (GE 2). Així, doncs, l´educació cristiana es dirigeix a l´home batejat, i s'hi distingeixen dues dimensions essencials i inseparables: en primer lloc, és una educació autènticament humana del cristià en les seves circumstàncies i aspiracions concretes; i, en segon lloc, és una educació de l´home batejat, segons la vida sobrenatural que hi ha en ell gràcies al do de la filiació divina, que necessita créixer i madurar progressivament.

Educació en la fe

L´educació en la fe s´ha de fonamentar, en sentit estricte, en l´esdeveniment salvífic diví més important realitzat en el temps, en el decurs de la història humana: l´Encarnació, vida, mort i resurrecció d´una persona: el Fill de Déu, veritable Déu i veritable Home. Una de les causes principals de la descristianització actual té relació amb el fet d´oblidar aquesta realitat divina central, també en l'àmbit escolar.

La pregunta sobre el model d´home cristià que es vol afavorir a través d´una adequada formació en la fe, remet necessàriament a la persona de Jesucrist, perquè –segons paraules del Concili Vaticà II– «el misteri de l´home només s´aclareix en el misteri del Verb encarnat (...). Crist (...) manifesta plenament l´home a l´home mateix i li descobreix la sublimitat de la seva vocació» (GS 22). El model ple d´home cristià és Jesucrist, en la mesura que és el veritable rostre humà de Déu

Per tant, l´educació cristiana ha de comunicar el Crist viu; afavorir que la persona batejada, en tot el seu ésser, s´uneixi amb Jesús: amb «la memòria, la intel·ligència i el cor» (EN 44). Conèixer Jesús és trobar-s´hi de manera personal i comunitària, i seguir-lo, tot buscant una progressiva identificació amb Ell: viure d´Ell i en Ell, amb l´ajuda de l´Esperit.

Desenvolupament harmònic de les dimensions de la fe

La Declaració Gravissimum Educationis presenta diverses dimensions irrenunciables de l´educació cristiana per iniciar i intensificar aquest seguiment personal de Crist.

«L´educació cristiana (...) busca, sobretot, que els batejats es facin cada dia més conscients del do rebut de la fe, mentre que:   

- s´inicien gradualment en el coneixement del misteri de la salvació;

- aprenen a lloar Déu Pare, en esperit i en veritat (cfr. Jn 4, 23), especialment, en els actes litúrgics;

- es formen per viure segons l´home nou en la justícia i en la santedat veritables (Ef 4, 22-24), de manera que arribin a l´home perfecte, en l´edat de la plenitud de Crist (cf. Ef 4, 13);                           

- i, contribueixin, per tant, al creixement del «Cos místic» (GE 2), cosa que comporta l´apostolat i el sentit missioner.

Explicitem, ara, el significat de cadascuna d´aquestes quatre dimensions, tenint en compte el Magisteri.

a) Iniciació en el coneixement del misteri de la salvació

L´inici i el progrés en el coneixement del misteri cristià i la salvació de l´home, són, en darrer terme, exigències de l´adhesió de la fe: la trobada amb Crist ens porta a conèixer més la seva persona, la seva vida i el seu missatge. Per això, la Declaració Gravissimum Educationis insisteix en el fet que l'educació cristiana «busca, sobretot, que els batejats siguin cada dia més conscients del do rebut de la fe» (GE 2).

El contingut de la fe prové de la Revelació de Déu, que es manifesta plenament en Crist, amb «obres i paraules intrínsecament lligades» (DV 2), de manera que s´eixamplen els límits del nostre coneixement (fides quae).

Des del punt de vista subjectiu de l´adhesió de la fe a la Revelació divina (fides qua), apareix una nova dimensió en la trobada de Déu amb l´home: una dimensió que és, a la vegada, sobrenatural i interpersonal (GE 3). Reclama l´obediència de la fe (GE 5) de l´home que es dóna totalment i lliurement a Déu (DV 5), i accepta, així, la seva vocació divina i, per tant, el sentit ple i últim de la seva existència. Tal com indica Joan Pau II, «la Revelació no queda aïllada de la vida, ni tampoc s´hi juxtaposa artificialment. Es refereix al sentit últim de l´existència i la il·lumina, ja sigui per inspirar-la, o bé per jutjar-la, a la llum de l´Evangeli» (CT 22). Donar-se a Déu a través de la fe abasta tot l´home (DV 5), és a dir, el cos i l´ànima, amb totes les seves facultats: sensibilitat, intel·ligència i voluntat. Si en faltés alguna –per exemple, la raó– el lliurament no seria complet.

El coneixement sobrenatural de la fe s´inicia i augmenta gràcies a l´exemple i a la paraula d´altres cristians (en la família cristiana, la comunitat cristiana, els centres escolars d´inspiració cristiana, associacions, etc.), «els sagraments i els altres mitjans de la gràcia» (AD 5).

Per tant, les diverses activitats educatives que s´organitzin hauran de facilitar i secundar l´acció de la gràcia divina, que és necessària per a una resposta adequada a la fe (DV 5), i la participació voluntària de cada alumne en aquesta trobada totalment personal amb Déu, que és constitutiva de la fe.

Queda prou clar, doncs, que, tot i que l´àmbit escolar col·labora en el coneixement de la fe per part dels alumnes, no té pas l´exclusivitat de l´educació en la fe, perquè aquesta formació és precedida, acompanyada i continuada tant en l´àmbit familiar com en la comunitat cristiana. Per aquest motiu, cal que hi hagi una relació i col·laboració contínues entre aquests tres àmbits fonamentals de la formació cristiana. En cas contrari, la formació cristiana escolar seria incompleta.

b) Aprendre a pregar i a celebrar el misteri cristià en la litúrgia

L´oració i la celebració litúrgiques són un altre element fonamental i perenne en l´educació cristiana, perquè impliquen una unió personal amb Crist. No són només expressió d´aquesta unió, sinó que la realitzen i la fan créixer perquè «Crist és present en la seva Església, sobretot en l´acció litúrgica» (SC 7). És per això que el Concili Vaticà II crida tots els fidels a la participació activa i plena en la litúrgia, «perquè és la font primària i necessària en què tots els fidels hi han de beure l´esperit veritablement cristià» (SC 14).

A través de la pregària, el cristià dialoga personalment amb Déu i –si hi correspon voluntàriament– la seva vida cristiana va esdevenint més profunda i es va adequant a la voluntat de Déu, a través de Jesucrist i amb l´ajuda de l´Esperit Sant.

Per la celebració litúrgica, el misteri cristià és viscut en la comunitat cristiana i es realitza la progressiva identificació amb Crist per l´acció de la gràcia, que ens arriba, fonamentalment, a través dels sagraments, i sobretot de l´Eucaristia. «La catequesi està intrínsecament unida a tota l´acció litúrgica i sacramental, perquè és en els sagraments i especialment en l´Eucaristia on Jesucrist actua amb plenitud per a la transformació dels homes» (CT 23). Per aquest motiu, el centre escolar ha de mantenir una relació intensa amb la parròquia i potenciar la participació en les celebracions litúrgiques.

Ara bé, cal portar a terme una iniciació tant en l´oració individual com en la comunitària, tenint en compte que la pregària comunitària no agafa força si no va acompanyada per la pràctica de l´oració individual. És a dir, el tracte personal amb Déu, i no només les «oracions vocals».

c) Promoure la vida moral segons els valors de l´Evangeli

Jesús mateix vincula el fet de ser-ne seguidor, de poder ser-ne deixeble a un canvi profund d´actituds –com es pot apreciar, per exemple, en el cas del jove ric (Cf. Lc 18, 22-24)–, que consisteix en una «vida en el món, però una vida segons les benaurances» (CT 29).

Aquest nou estil de vida en Crist és de renúncia exigent, però també d´una joia plena. Per tant, no es limita al coneixement de les virtuts cristianes o evangèliques, sinó que comporta exercitar-s´hi i també canviar interiorment. Tal com assenyala Joan Pau II, «és important revelar sense embuts les exigències, fetes de renúncies però també de goig, d´allò que a l´apòstol Pau li agradava dir-ne vida nova» (CT 29).

Anteriorment, el Concili Vaticà II va declarar en diverses ocasions que aquesta vida moral cristiana té com a objectiu la santedat, la identificació amb Crist:

«A l´Església, tothom, tant els qui pertanyen a la Jerarquia com els qui són guiats pels pastors, estan cridats a la santedat segons el que va dir l´Apòstol: Perquè aquesta és la voluntat de Déu, la vostra santificació (1 Tes. 4, 3; cfr. Ef. 1,4)» (LG 29).

Tots els homes són cridats a la santedat en l´Església, a «viure segons l´home nou en justícia i en santedat de vida» (GE 2), per tal que, així, arribin «a l´home perfecte, a l´edat de la plenitud de Crist» (Ibidem; cf. AG, 13). Aquesta santedat consisteix en el seguiment i identificació amb Crist, Redemptor i Home Perfecte, amb l´ajuda de Déu (cf LG 40-41; GS, 22). L´acció de l´Esperit és imprescindible en aquesta formació moral, perquè «ve a socórrer la nostra feblesa» (Rom 8, 26) i perquè «per a Déu, res no és impossible» (Lc 1, 37).

De manera que les activitats realitzades a la família, a la parròquia i en el centre educatiu, hauran de col·laborar en la identificació de l´adolescent i el jove amb Crist, i ajudar-los a descobrir i respondre a la crida personal que rebin del Senyor; és a dir, a conservar-la i desenvolupar-la amb l´ajuda de Déu i segons la mesura dels dons rebuts.

d) Fomentar el sentit apostòlic i missioner

El Concili Vaticà II també és explícit pel que fa a la dimensió apostòlica de la fe. En el Decret Apostolicam Actuositatem, es diu que «la vocació cristiana és, per la seva pròpia naturalesa, una vocació també a l´apostolat» (AA 2); és a dir, que l'apostolat «brolla de la mateixa essència de la vocació cristiana» (AA 1). A més, la Constitució Lumen Gentium afirma que «tots els deixebles de Crist tenen l´obligació d'escampar la fe segons la seva pròpia condició de vida» (LG 17).

Per tant, els cristians també han de créixer sent «conscients de la seva vocació i acostumant-se a donar testimoniatge de l'esperança que en ells es troba» (GE, 2). La Constitució Lumen Gentium indica que la formació apostòlica s´ha d´anar desenvolupant durant totes les etapes de la vida dels fidels: «Els sagrats Pastors coneixen perfectament de quina manera contribueixen els laics al bé de tota l´Església. Saben prou bé que no han estat instituïts per assumir per si mateixos la missió salvífica de l´Església en el món, sinó que la seva funció eminent consisteix a guiar el seu ramat de fidels i a reconèixer els seus serveis i carismes, de manera que tothom, a la seva manera, cooperi de forma unànime en l'obra comuna» (LG 30). Aquesta acció apostòlica s´ha d´exercitar començant en la infantesa i en la joventut, especialment entre les persones més properes, amb el seu exemple i paraula: «Els joves s'han de convertir en els primers i immediats apòstols dels joves, exercint l´apostolat personal entre els seus companys, tenint en compte el medi social en què viuen» (AA 12).

La Declaració Gravissimum Educationis insisteix en la manera d´afavorir que els joves puguin portar a la pràctica aquest apostolat. Tot i que es refereixi directament als alumnes de les facultats i universitats catòliques, també afecta, en certa mesura, els adolescents. Destaca la importància de promoure el diàleg entre la fe i la cultura contemporània, el prestigi professional i la coherència de vida cristiana en l´exercici futur de l´ocupació pròpia dins la societat: «Els alumnes d´aquests instituts es poden formar com a homes d´autèntic prestigi per la seva doctrina, preparats per dur a terme les funcions més importants en la societat i per ser testimonis de la fe en el món» (GE, 10). La integració de fe i cultura s´ha de realitzar en totes les matèries educatives. «Que cada disciplina es cultivi segons els seus propis principis, els seus propis mètodes i la llibertat pròpia de la recerca científica, a fi que cada dia sigui més profunda la comprensió de la matèria i, tenint sempre en compte, acuradament, les investigacions més recents del progrés contemporani, es percebi amb gran profunditat com la fe i la raó tendeixen a la mateixa veritat» (Ibidem).

El Concili Vaticà II també crida els cristians a ser missioners, a donar testimoni en tots els ambients i a afavorir la configuració cristiana del món, que portarà a promoure tots els valors humans autèntics (individuals i socials):

«Conscients, a més, de la seva vocació, s´han d´acostumar a donar testimoni de l´esperança que hi ha en ells (cfr. 1 Pe 3,15) i contribuir a la configuració cristiana del món, a través de la qual els valors naturals continguts en la consideració integral de l´home redimit per Crist contribueixin al bé de tota la societat» (GE 2; cf. CT 25).

Els valors de la intel·ligència, la voluntat i la fraternitat són autèntics si són expressió de la naturalesa de les coses; és a dir, en la mesura que respectin la seva orientació vers Déu a través de la creació. Han de ser fomentats sincerament per tots els homes per desenvolupar i facilitar una vida més humana.

Ara bé, aquests valors humans són admirablement guarits i elevats per la redempció en Crist, a través de «la competència [del fidel cristià] en els afers profans i amb la seva activitat elevada des de dins per la gràcia de Crist» (LG, 36).

D´aquesta manera, en la mesura que cada cristià respongui personalment a aquesta concepció integral de la persona cristiana, les realitats humanes –les estructures socials– quedaran elevades per l´Esperit de Crist.

Per tant, també és un objectiu de l´educació cristiana promoure la dignitat de les estructures i ambients socials, fent sempre un ús responsable de la llibertat i fidelitat a Crist, tal com s´afirma en el Concili Vaticà II:

«Els fidels, per tant, han de conèixer la íntima naturalesa de totes les criatures, el seu valor i la seva ordenació a la glòria de Déu. Fins i tot en les ocupacions seculars s´han d´ajudar mútuament a dur una vida més santa, de manera que el món s´impregni de l´esperit de Crist i arribi a acomplir el seu fi amb més eficàcia, en la justícia, en la caritat i en la pau. En l´acompliment d´aquest deure universal, els laics hi ocupen el lloc més destacat» (LG 36).

Unitat de l´educació cristiana

Tot i que es distingeixin diverses dimensions de la fe i, per tant, també diverses actuacions educatives, no s´ha de perdre la unitat o visió global de l´educació cristiana, que consisteix a ajudar en la participació i identificació personal i progressiva de cada cristià amb la persona de Crist (CT 5. 19 i 72), que n´és el model.

L´home, amb la seva acció, no només transforma les coses i la societat, sinó que es perfecciona com a persona a través de la participació en la vida del seu model: Crist Redemptor. És aquí on es troba el cim de qualsevol acció educativa.

Aquesta unitat harmònica de totes les dimensions de la fe, es troba a l´interior del mateix misteri de Déu. El Catecisme de l´Església Catòlica (núm. 11) «presenta una exposició orgànica i sistemàtica dels continguts essencials i fonamentals de la doctrina catòlica (...) a la llum del Concili Vaticà II i del conjunt de la Tradició de l´Església»; i exposa el nexe dels misteris –que s´ha de tenir sempre present en la tasca evangelitzadora–, segons el designi salvador de Déu en el Verb fet home. Crist és el nostre Salvador, és la font de la fe, és present en l´Església a través dels sagraments, és model de l'obrar cristià, tant personalment com socialment, i Mestre d'oració.

Diego Porras Lara

Doctor en Teologia. Llicenciat en Filosofia

Capellà del Col·legi Aura (Tarragona)

[1] Del Concili Vaticà II, a més dels documents indicats, també ens referirem a les constitucions Socrosantum Concilium (SC), sobre la litúrgia, la Dei Verbum (DV), sobre la divina revelació, la declaración Apostolicam Actuositatem (AA), sobre l´apostolat dels laics, i Ad Gentes (AG). Altres documents del Magisteri que citarem són: PAU VI, Exhortació Apostòlica Evangelii nuntianti (EN), sobre l´evangelització del món contemporani; i JOAN PAU II, Exhortació Apostòlica Catechesi Tradendae (CT), sobre la catequesi avui en dia.