Benet XVI: algunes claus de l' ''emergència educativa''
L´educació sempre ha interessat a l´Església, tant pel seu compromís amb l´home i les qüestions que l´envolten com per la seva pròpia missió i raó d´ésser, essencialment vinculades a compartir la Bona Nova i a oferir-ne l´acompliment sagramental.
Ara bé, avui en dia, l´Església no parla només d´educació sinó concretament d'emergència educativa. Ha estat el sant Pare Benet XVI qui ho ha remarcat de manera especial: hi ha urgència per educar. En aquest article, revisarem de manera sistemàtica què entén el Papa per emergència educativa i per què hi insisteix tant.1
Ens trobem davant d´una profunda transformació cultural
L´emergència educativa s´emmarca dins dels canvis profunds que està experimentant, a escala mundial, la societat humana i la cultura. Ja a l´any 1977, la que aleshores s´anomenava Sacra Congregatio pro institutione católica en el seu document L´escola catòlica[1] (núm. 9), parlava dels «condicionaments culturals actuals» i arribava a la conclusió que l´Església necessitava, en un context com aquest, «potenciar els seus recursos educatius per afrontar els fenòmens emergents del materialisme, el pragmatisme i el tecnicisme».
El 1997, al cap de vint anys, la Congregació per a l´educació catòlica (que va rebre el nom actual el 1988 amb la Pastor Bonus de Joan Pau II) ens va oferir un nou text, que duia el títol de L´escola catòlica al llindar del tercer mil·lenni[2]. A la Introducció d´aquest document, s´hi planteja l´evolució del context sociocultural, que presenta, especialment en les societats riques i desenvolupades, un panorama de «crisi de valors, que [...] agafa les formes, sovint divulgades pels mitjans de comunicació social, d´un subjectivisme difús, del relativisme moral i del nihilisme» (núm.1). A més, a aquests problemes, s´hi afegeix, a escala planetària, segons l´anàlisi del document, un profund pluralisme, que, sovint, fa impossible mantenir qualsevol mena d´identitat comunitària dels pobles» (núm. 1). El document continua així:
«Els fenòmens de la multiculturalitat i d´una societat cada cop més pluriracial, pluriètnica i plurireligiosa, comporten enriquiment, però també problemes nous. I a això cal sumar-hi, en els països d´antiga evangelització, una marginació creixent de la fe cristiana com a referència i llum per a la comprensió veritable i plena de convicció de l´existència» (núm.1).
Finalment, a tot plegat, s´hi afegeix una evolució complexa de les funcions de l´educació, que es reflecteix en la complexitat d´arguments i solucions plantejats per les ciències de l´educació (núm. 2).
Per la seva banda, el sant PareBenet XVI s´ha plantejat aquesta anàlisi de la situació de la nostra societat, des de l´òptica de la tasca educativa (no només de l´escola catòlica), en diverses ocasions, des de l´any 2005 al 2010[3].
En primer lloc, ha tractat «l´enterboliment de la veritat sobre l´ésser humà i sobre la institució matrimonial» que es dóna en la nostra cultura, que s´allunya cada cop més del model bíblic en què el matrimoni és la unió d´un home i una dona, creats a imatge i semblança de Déu, i destinats a ser un sol ésser per l´amor, i, per contra, opta cegament per un relativisme cultural» (D 05).
En segon lloc, remarca la dificultat que té l´Església (i l´escola) a l´hora de transmetre la fe a causa de dos corrents que dominen l´actual cultura secularitzada: l´agnosticisme, que redueix la intel·ligència humana a una raó calculadora i funcional, i ofega el sentit religiós de la naturalesa humana; i el relativisme, que afebleix les persones, fa precàries i inestables les relacions recíproques i destrueix els vincles més sagrats i els afectes més dignes de l´home (D 06, a).
Davant de fenòmens culturals d´aquesta magnitud, el sant Pare ha constatat que la cultura contemporània es fonamenta en la il·lustració i el laïcisme, amb una ètica relativista i utilitarista, que vol ser un tall radical amb les arrels religioses i morals cristianes de la nostra societat. Ara bé, el refús de la inspiració cristiana priva aquesta nova societat d´esperança. La raó, tancada en ella mateixa, esdevé insuficient. El resultat és una ètica amargament individualista. L´Església i el seu missatge no poden reduir la seva tasca a adaptar-se a aquesta cultura, sinó que l´han de purificar i conduir-la a la maduresa i al sanejament (D 06, b).
No ens podem donar per vençuts. L´esperança cristiana s´ha d´imposar enmig de la precarietat i de les incerteses que ens envolten. Aquesta cultura contemporània també pot retrobar l´esperança des del coneixement personal de Jesucrist, com va passar fa dos mil anys en el món antic, especialment en la cultura de Roma. La nostra societat i cada persona necessita purificació interior i pregària. Una educació de les persones que les condueixi cap a l´esperança (D 08).
És aquesta situació cultural la que provoca l´emergència educativa. La nostra cultura està dominada per un fals concepte d´autonomia de l´home. L´ésser humà no es coneix a ell mateix ni es desenvolupa sense la trobada i la relació amb l´altre. En una referència constant amb un vosaltres. L´anomenada educació antiautoritària és la renúncia a educar. Tot està dominat per l´escepticisme i el relativisme; i és, davant d´aquestes formes de pensament, que hi hem de contraposar la naturalesa i la revelació. L´educació no es pot limitar a didàctica i tecnologies, i tampoc no és la simple transmissió de principis feixucs; així, doncs:
«La nostra resposta és l´anunci del Déu amic de l´home, que en Jesús es va fer proper a cadascú de nosaltres. La transmissió de la fe és projecte de vida realitzada» (D 10).
Davant de reptes d´aquestes dimensions, en el seu moment (desembre de 1997), el document L´escola catòlica al llindar del tercer mil·lenni, més amunt citat, encoratjava l´escola catòlica a fer una renovació valenta, a portar a terme no una simple adaptació, sinó un veritable impuls missioner (núm. 3). Per fer això, la Congregació demanava a les escoles catòliques una reflexió profunda sobre la seva naturalesa i característiques. En la línía d´aquest i d´altres documents del Magisteri, Benet XVI també ha fet al llarg d´aquests anys (2005-2010) un seguit de propostes concretes a l´Església i a l´escola catòlica per fer front al repte de l´emergència educativa.
Alguns ensenyaments de Benet XVI davant “l´emergència educativa”
L´Església i les famílies, parròquies i escoles catòliques, han d´actuar coordinadament, en estreta col·laboració, per complir la seva «tasca fonamental, que consisteix, inseparablement, en la formació de la persona i la transmissió de la fe». Per poder educar, recordava el sant Pare, no n´hi ha prou de tenir un bon missatge a trasmetre; també cal «la proximitat, viscuda diàriament, que és pròpia de l´amor». És per això que la família és la institució en què es fonamenta connaturalment la tasca educativa. En aquesta educació de les persones, l´educació en la fe és el cim que obre les portes a l´esperança veritable. En aquesta educació, i de manera especial, «l´educador ha de ser també un testimoni», segons el model de Crist. Jesucrist és el model d´educador i el contingut fonamental d´aquesta educació humana completa. Aquesta educació, des de la trobada i des del cor, fa particularment important allò que anomenarem relació educativa, entesa com a “lloc” i com a “mètode” educatius (D 05).
L´Església és la gran comunitat educativa, tot i que la seva tasca es desplegui, posteriorment, en altres institucions, que en el seu si i en el seu nom la porten a terme, començant per les llars cristianes. Ella és comunitat que viu i celebra la seva fe. És en aquests contextos on la transmet a tothom, i especialment als nens i a la gent jove, en un acte de joiosa condivisió. El Papa insisteix en aquesta alegria de compartir la fe, que consisteix sobretot a donar a conèixer l´amor de Déu, a donar a conèixer un Déu que és amor. Així, doncs, Benet XVI situa al centre de la tasca educativa la qüestió de l´amor, de l´amor de/a Déu i de l´amor humà. Oferir als joves la possibilitat de donar i de donar-se als altres és, doncs, un punt clau en aquesta obra educativa de l´Església. Però, per descomptat, si es tracta d´educar persones de manera integral, no es pot deixar de banda la trobada de la raó amb la fe. L´acte de fe ha de ser lliure, personal, una acceptació que implica el risc d´un rebuig. Per fer aquest pas, cal fiar-se del Crist, de la seva Església, dels nostres educadors. Sense por a enfrontar-nos amb les conquestes del coneixement humà. L´acte de fe s´inscriu, d´aquesta manera, en una sincera recerca de la veritat. El sant Pare conclou la seva reflexió amb aquestes paraules:
«Hem parlat de la fe com de la trobada amb Aquell que és la Veritat i l´Amor. També hem vist que es tracta d´una trobada que és, al mateix temps, comunitària i personal, que ha de tenir lloc en totes les dimensions de la nostra vida, a través de l´exercici de la intel·ligència, de les opcions de la llibertat i del servei de l´amor... Hi ha un espai privilegiat en què aquesta trobada es realitza de la manera més directa, es reforça i s´enforteix, i és, doncs, realment capaç d´impregnar i caracteritzar tota l´existència: aquest espai és la pregària».
Això ens portaria a veure l´oració com a element clau del procés educatiu, i no pas com un afegitó pietós (tant en la catequesi com en l´educació en el seu conjunt; D 06, a). Tot i que el sant Pare no ho concreti de manera explícita, sí que vincula aquesta pregària a l´adoració; en aquest sentit, jo convidaria, doncs, a tenir especialment en compte l´oració litúrgica, la celebració litúrgica, en els processos educatius cristians.
Amb motiu de la IV Assemblea Eclesial Nacional Italiana (Verona, octubre de 2006), en un context d´una vida i d´un testimoni que dóna fe del Ressuscitat i transforma el món, Benet XVI va tornar a parlar d´educació pel que fa a la transmissió de la fe intergeneracional. Va insistir, davant les dificultats i la magnitud de la tasca, en l´ajuda de la gràcia. I va remarcar, amb força:
«Una educació veritable ha de suscitar la valentia de les decisions definitives, que avui en dia es consideren un lligam que limita la nostra llibertat, però que, de fet, són indispensables per créixer i arribar a fer alguna cosa gran a la vida, i especialment perquè l´amor maduri en tota la seva bellesa, i, per tant, per donar consistència i significat a la nostra llibertat».
I el Papa no dubtava a afirmar: «És d´aquesta sol·licitud per la persona i la seva formació que neixen els nostres “no” a les formes dèbils i desviades d´amor, i a les falsificacions de la llibertat, així com a la reducció de la raó només a allò que es pot calcular i manipular.
I va acabar encoratjant la tasca que porta a terme l´escola catòlica:
«No puc deixar de recordar, de manera especial, l´escola catòlica, perquè hi continuen havent, en certa mesura, antics prejudicis, que provoquen retards perjudicials, i ja injustificables, en el reconeixement de la seva funció i a l´hora de permetre la seva activitat».
Convé esmentar, també, la crida final del Papa en aquest discurs, encara que no es refereixi només a la tasca educativa, sinó a tota l´obra evangelitzadora. Ens convida a ser ànimes eclesials i a aprendre «a fer front a la secularització interna que amenaça l´Església en el nostre temps, com a conseqüència dels processos de secularització que han marcat profundament la civilització europea» (D 06, b)
Si persisteix la crisi de la tasca educadora, es posaran en perill els fonaments de la convivència
El juny de 2007, tot parlant específicament de l´emergència educativa, el sant Pare assenyalava tot un ventall de característiques de l´acció educativa de l´Església: l´Església ha de transmetre una cosa que sigui vàlida i certa, ni els pares ni els mestres cristians poden deixar de banda la seva missió educativa; la finalitat essencial de l´educació és la formació de la persona; necessitem educadors que ho siguin; si persisteix la crisi de la tasca educadora, es posaran en perill els fonaments de la convivència; amb l´ajuda de l´Esperit, cal apropar les noves generacions a Crist i al Pare. És per això que Benet XVI ha escrit el seu llibre sobre Jesús, per ajudar a fer-lo conèixer; l´educació cristiana porta a l´amor i ha de ser feta des de l´amor; per això, hi té un paper clau qui compleix la tasca d´acompanyar; una tasca que comença a la família, i que continua i es reforça en la gran família que és l´Església, perquè hi ha moltes famílies que no estan prou preparades; les parròquies i altres institucions eclesials es dediquen a ajudar les famílies i els matrimonis; l´educació es realitza, doncs, en un complex i enriquidor teixit de relacions (a casa, a la parròquia, a l´escola, en les associacions, en l´Església...); l´educació s´encamina a la consecució de la veritat i sempre ha d´estar oberta a Jesucrist; és una tasca que s´ha de fer en llibertat, però que necessita autoritat, l´autoritat del testimoni (del model de vida); la sana laïcitat no implica, evidentment, tancar-se davant la transcendència per raó d´una falsa neutralitat, sinó una obertura a la vida i al diàleg; i, en aquest sentit, l´Església, en el seu esforç educatiu, dóna un clar servei a la societat (D 07).
Exigències “fortes” per dur a terme una autèntica tasca educativa
Però va ser a l´any 2008 que Benet XVI, adreçant-se a la seva diòcesi de Roma (missatge de gener), va assenyalar en una manca de valors estables en la societat que demana l´afirmació de principis inamovibles, que cada generació ha de fer seus, ha d´assumir de manera lliure i responsable. Sense aquests fonaments ferms, la convivència social no passa de ser un enunciat teòric. I és al servei d´aquesta societat necessitada de certeses que, un cop més, l´Església i el Papa presenten un seguit d´exigències per dur a terme la tasca educativa:
- Qualsevol educador autèntic ha de donar alguna cosa d´ell mateix, i així educa a superar egoismes i encamina cap a l´amor veritable.
- L´educació autèntica no es pot acontentar amb donar informacions; ha de buscar la veritat.
- No es pot educar amagant dimensions reals de la vida humana, no es pot esquivar la qüestió del patiment en la feina educativa, i mirar cap a una altra banda. Cal ensenyar a superar el sofriment, i no pas a fugir-ne. Això obligarà a educar en el fet de donar consol entre tots al qui pateix, sabent patir i també patir juntament amb els altres.
- El gran repte de qualsevol empresa educativa és trobar l´equilibri just entre llibertat i disciplina, dues realitats interdependents i necessàries per a una veritable educació. La bona educació ha de ser educació per fer un bon ús de la pròpia llibertat.
- En aquest sentit, l´educador ha de tenir autoritat, la que s´aconsegueix amb el testimoni d´una vida coherent i transparent, així com a través de l´acreditació de l´excel·lència necessària en les matèries que imparteix.
- La tasca educativa, exercida directament pels pares i els educadors (sacerdots, catequistes, mestres i professors...) és competència de tota la societat i, entre nosaltres, de tota l´Església. Cadascú hi ha de posar el seu granet de sorra. Allò que educa és el testimoni de tota una comunitat. I, a la comunitat de fe, li pertoca una responsabilitat especial en la tasca educativa i en la transmissió de la pròpia fe i model de vida. L´Església té un gran do per oferir avui en dia als nens i als joves, la font d´una gran esperança (D 08, a).
En el seu discurs d´aquest mateix any, el 2008, a l´Assemblea Diocesana de Roma (del mes de juny), el Papa tornava a recordar la urgència que té l´Església de fer un gran esforç educatiu (de manera semblant a l´època de l´Imperi romà) per transmetre a la nostra societat la veritable esperança. Una esperança que només neix de la trobada amb la fe, del coneixement personal de Jesucrist. Aquesta educació ha d´anar acompanyada per la pregària, perquè és pregant que s´aprèn a viure. Així, cada comunitat cristiana (família, parròquia, grup o moviment, escola...) ha de ser escola d´oració. Aquesta educació és la que capacita per acceptar les tribulacions i saber madurar (D 08, b).
Finalment, en el seu discurs amb motiu de la 61 Assemblea Plenària de la Conferència Episcopal Italiana, el Papa va tornar a reprendre el tema de l´educació, que els bisbes d´Itàlia han adoptat per desenvolupar el seu pla pastoral de cara al proper decenni (2010-2020), com a resposta a la gran emergència educativa que es detecta en el nostre món (i, especialment, en els països desenvolupats). El sant Pare, en aquesta ocasió, els va convidar:
- A superar les dificultats i tornar a les fonts. L´educació és ensenyar a entrar en relació amb el món, cosa que portarà a la trobada amb Déu.
- És tot un repte no deixar que es perdi en l´oblit la rica tradició que, en aquest sentit, hem heretat de les persones grans i dels nostres avantpassats, que ha impregnat la nostra cultura, i que ara corre el risc de malbaratar-se. Cal, doncs, revaloritzar signes i tradicions.
- Aquesta tasca educativa coincideix plenament amb el repte de l´evangelització. Així, el sant Pare dirà: «la frontera educativa constitueix el lloc en què conflueixen un ampli ventall d´objectius: de fet, la formació de les noves generacions és un punt que ha d´interessar tots els homes de bona voluntat, de manera que interpel·la la capacitat de tota la societat per assegurar referents fiables per al desenvolupament harmònic de les persones». És des d´aquest punt de vista que cal emmarcar el just diàleg que la proposta educativa catòlica suscita en la nostra societat intercultural, al servei del bé comú, un objectiu que no s´aconsegueix pas buidant l´educació de continguts, sinó a partir de la recerca sincera de la veritat i del bé (D 10).
A manera de conclusió
D´aquesta presentació, necessàriament sintètica, del pensament de Benet XVI sobre l´anomenada emergència educativa, me n´agradaria destacar que m´han impressionat les implicacions que comporta en relació amb dues qüestions de gran actualitat en l´àmbit teològic i pastoral: la nova evangelització i la Iniciació cristiana. Tots dos queden lligats per la necessitat imperiosa que l´Església i cada cristià tenen de transmetre (compartir) la seva fe, vinculada a la seva vocació de testimonis, perquè la seva fe neix d´una trobada personal amb Crist, que canvia la vida i és la raó de l´esperança. Són temes que es troben presents en les arrels de la fe, i que van associats a l´Església (com a comunitat) i a la pregària (i, per tant, a la Litúrgia especialment, tot i que Benet XVI, en aquest context, no ho indiqui de manera explícita).
Voldria recordar, a l´hora de cloure aquest breu treball, dos ensenyaments que, en el meu cas personal, han sorgit després de fer aquesta recerca dedicada als textos del sant Pare Benet XVI: el primer és sobre qui i com s´ha d´educar; el segon, sobre la finalitat que cal buscar en el procés educatiu.
L´educació se´ns presenta com una tasca coral: s´ha d´educar en relació i en diàleg d´amor i de respecte. Per això mateix, el primer lloc educatiu –i el més natural– és la família, i, subsidiàriament, hi ajuden les escoles (en un sentit ampli), amb la major igualtat possible entre les d´iniciativa social i les d´iniciativa pública. Així, seguint la continuïtat entre família i escola, i sempre sota el principi de subsidiarietat, hi ha altres cossos socials intermedis que cooperen amb la família: els uns que són més aviat resultat de la lliure iniciativa social, d´altres més lligats a l´Església (parròquies, moviments...) i uns altres més vinculats a l´administració pública (ajuntaments, organismes al servei del lleure i del temps lliure...) El principi d´educar comunitàriament s´aplica en cada nivell, a l´interior de cada institució al servei de la tasca educativa, així com en la coordinació entre tots ells, que ha refermar la unitat i la coherència en el procés de formació.
Allò que defineix l´educació catòlica és que, al centre del “diàleg educatiu”, s´hi posa Jesucrist, que és font d´amor, de veritat i de vida.
En aquesta tasca coral, en tots els nivells, s´han d´oferir valors i virtuts veritables; això exigeix als educadors, no només coneixements i excel·lència professional, sinó autoritat moral i la condició de testimonis. Aquesta qualitat de l´educador assegura, també, el just equilibri entre llibertat i autoritat, esquivant, doncs, el perill d´una educació sense referents o, simplement, d´una no-educació.
La finalitat del procés educatiu és la formació de la persona. Una persona humana creada per ser estimada i per estimar. Un amor inseparable de la veritat. Això demana molt a l´educador: ha de ser molt més que un simple transmissor d´informacions, ha de ser algú que busca sincerament la veritat, i que està disposat a donar-se ell mateix. Aquesta educació en i per a l´amor afronta sense por la qüestió del patiment, i ensenya a integrar-lo des del compromís solidari. Aquesta perspectiva també ajuda a comprendre el sentit i la responsabilitat de la pròpia llibertat. D´aquesta manera, l´educació capacita realment per a una trobada justa amb el món.
L´educació catòlica parteix de l´amor de Déu manifestat en Crist. Un amor eficaç i transformador. Des de l´experiència de la pregària, la comunió amb Crist i amb l´Església porta a acarar el món i els seus problemes amb una esperança ferma i autèntica.
És rellevant la referència del Papa, constant en aquests anys (2005-2010), quan parla d´educació, a la seva encíclica Spes salvi, i jo convido a rellegir-la en aquesta clau amb l´ajuda i la mediació de l´exhortació del beat Joan Pau II Ecclesia in Europa, centrada en l´evangeli de l´esperança, i tan propera al pensament del sant Pare Benet XVI.
Allò que, en els documents analitzats, el sant Pare presenta com a elements per orientar la tasca educativa a Itàlia, també ens pot ajudar molt a tots nosaltres, a Occident i fins i tot al món sencer, avui tan sotmès als embats de la globalització cultural.
Mons. Juan-Miguel Ferrer
Sotssecretari de la Congregació del Culte Diví
i la Disciplina dels Sagraments
––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––
NOTA EDITORIAL. Aquest article va ser encarregat a l'autor perquè fes una introducció a la noció d'emergència educativa, especialment utilitzada per Benet XVI a l´hora de referir-se a la preocupació de l´Església tant en relació amb la deficient qualitat de l'educació, en general, com pel que fa a la transmissió poc eficaç de la fe, en particular. Tot i la renúncia de Benet XVI ens sembla una expressió prou lluminosa per tractar aquesta qüestió.
––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––
[1] SCED, L´escola catòlica (19 març de 1977). Vegeu: http://www.vatican.va/roman_curia/congregations/ccatheduc/documents/rc_con_ccatheduc_doc_19770319_catholic-school_sp.html
[2] SCEC, L´escola catòlica al llindar del tercer mil·lenni (28 de desembre de 1997). Vegeu: (http://www.vatican.va/roman_curia/congregations/ccatheduc/documents/rc_con_ccatheduc_doc_27041998_school2000_sp.html
[3] Citarem aquí diversos discursos del Papa des de juny del 2005 a maig de 2010, en què ha tractat el tema:
BENET XVI, Discurs en l´obertura de l´Assemblea Eclesial de la Diòcesi de Roma (6 juny 2005), [D 05];
Discurs als participants en l´Assemblea Eclesial de la Diòcesi de Roma (5 juny 2006), [D 06,a];
Discurs als participants en la IV Assemblea Eclesial Nacional d´Itàlia (Verona 19 octubre 2006), [D 06,b];
Discurs en la inauguració dels treballs de l´Assemblea Diocesana de Roma (11 juny 2007), [D 07];
Missatge a la Diòcesi de Roma sobre la tasca urgent de l´educació (gener 2008), [D 08,a];
Discurs en la inauguració de l´Assemblea Diocesana de Roma (9 juny 2008), [D 08, b]; Discurs a la 61 Assemblea General de la Conferència Episcopal Italiana (27 maig 2010), [D 10].
A tots aquests documents, s´hi pot accedir a través del portal digital de la Santa Seu, sota l´epígraf de “Discursos” del sant Pare.
