Ferran Blasi i Birbe

Doctor en Teologia

Periodista

 Josep Maria Caparrós

 Catedràtic d'Història Contemporània

y Cinema. Universitat de Barcelona

Presentada a Roma, el maig de 2013, amb l´assistència d´autoritats eclesiàstiques i civils, entres d´altres tres cardenals i el superior general de la Congregació Claretiana –coproductora del film–, Un Dios prohibido és una pel·lícula que tracta sobre la persecució religiosa que va tenir lloc durant l´enfrontament fratricida (1936-1939).

Es va estrenar a Espanya en ple estiu, gairebé com un anunci previ a la beatificació a Tarragona dels 522 màrtirs que van morir a la Guerra Civil espanyola. El film ha tingut una notable acollida per part del públic. Realitzat per Pablo Moreno –director de dos films més de temàtica religiosa: Talitá Kum (2007) i Pablo de Tarso, el último viaje (2009), narra la tragèdia d´un grup de seminaristes i sacerdots claretians, que van ser afusellats per un grup de milicians anarquistes del front d´Aragó, a Barbastre (Osca), el mes d´agost de 1936. És la primera pel·lícula que aborda l´assassinat de 51 religiosos en la Guerra espanyola, sense afrontar la qüestió de manera esbiaixada i propagandística.

Tret d´uns quants exteriors a Cervera (Lleida), gairebé tota la pel·lícula va ser rodada a Ciudad Rodrigo (Salamanca), localitat castellano-lleonesa on té la seu la jove empresa Contracorriente Producciones, responsable de la cinta.

El guionista Juanjo Díaz Polo es va inspirar en el llibre Esta es nuestra sangre. Un seminario mártir, de Gabriel Campo Villegas, i també en la documentació que actualment es troba al Museu dels Màrtirs de Barbastre. «El 90% del guió –explicava el director– es basa en l´abundant documentació que hi ha sobre el fet: escrits que van deixar els mateixos màrtirs, testimonis del moment, llibres...»; de fet, se´n van salvar dos seminaristes de nacionalitat argentina, que van portar a Roma els records dels seus seus companys i els van oferir a la Congregació Claretiana i a les famílies. També surt al film Ceferino Giménez, el Pelé, el primer gitano màrtir, beatificat pel Joan Pau II l´any 1997, igual que el bisbe de la diòcesi, Florentino Asensio, que va ser torturat i assassinat.

Víctimes de la intolerància religiosa dels inicis de la Guerra Civil, aquests religiosos també havien estat beatificats per Joan Pau II el 25 d´octubre de 1992. Hem trobat a faltar, en els títols de crèdit finals, una referència a aquest fet històric; sobretot, per a l´espectador que no n´està prou informat.

Valoració crítica

Vegem-ne la valoració que en va fer la periodista especialitzada María-Paz López, arran de l´estrena al cinema Boliche, de Barcelona: «El film, de poètica tristor i to esperançat al mateix temps, s´esforça per reflectir el clima anticlerical del moment i per esbrinar-ne algunes de les causes, com ara la visió que els revolucionaris tenien de l´Església catòlica, vista com a braç de l´hidra capitalista [...] Está documentat que Trini (personatge interpretat per Elena Furiase) estava enamorada de l´estudiant Esteban Casadevall (Javier Suárez), perquè li recordava l´actor Rodolfo Valentino, i que, sovint, provava de visitar-los i anava al col·legi dels escolapis, perquè es trobava pres, amb els seus companys, a la sala d´actes d´aquesta escola. També és un fet documentat que el líder local de la CNT, Eugenio Sopena (encarnat per l´actor Jacobo Muñoz) els va recloure en aquest lloc per tal de protegir-los, però que, esfereït davant el rumb que agafaven els fets i l´arribada des de Barcelona de Buenaventura Durruti (interpretat per Antonio Castro), i les exigències de més repressió, finalment, va decidir marxar al front».

Per la seva banda, Juan Orellana hi va afegir: «El repte principal, que tant el guionista Juanjo Díaz Polo com el director, han sabut resoldre de manera notable, era explicar una història d´odi sense odi i mostrar uns fets brutals sense complaença. De manera que l´absència, a Un Dios prohibido, de maniqueismes, simplismes... i dels nombrosos ismes que carreguen la majoria de pel·lícules espanyoles que tracten la guerra fratricida, és, sens dubte, el seu punt més fort».

«La pel·lícula és eminentment coral –continua aquest reconegut especialista–. Molts actors i molt ben dirigits. En són protagonistes els religiosos i en són també protagonistes les milícies populars. I, en cada col·lectiu, hi haalgunes individualitats més desenvolupades des del punt de vista dramàtic, enriquides amb matisos i complexitats [...]. La pel·lícula és, sobretot, el testimoni de fe d´uns seminaristes molt joves als quals ofereixen la llibertat a canvi de penjar la sotana. No estan interessats a fer política, ni busquen polemitzar amb els republicans. Només volen ser fidels a la seva vocació i obeir la voluntat de Déu. Ras i curt: no se senten cridats a l´heroisme, però tampoc no poden negar el Crist. És evident que, al film, hi ha ressons de pel·lícules prodigioses, estrenades no fa gaire temps, com ara El noveno día (Volker Schlöndorff, 2004), De dioses y hombres (Xavier Beauvois, 2010), o Encontrarás dragones (Roland Joffé, 2011)».

D´aquí que Pablo Moreno, com a director de Un Dios prohibido, arribés a aquesta conclusió: «Com en altres llocs, els moderats es van veure superats, i es va instaurar la dictadura de la por».

Anàlisi del film

Ens trobem davant un cineasta que s´ha proposat desenvolupar un episodi concret i limitat de la Guerra Civil espanyola, sense pretendre fer un resum del que volia ser, i del que va ser, aquest conflicte bèl·lic.

Així, doncs, en Un Dios prohibido, Pablo Moreno no ens ha presentat pas la Guerra d´Espanya del 1936-39 com una contesa entre dos blocs homogenis: una lluita entre dos colors, l´un vermell i l´altre blau, o un de negre i l´altre blanc, cosa que podria semblar un enfrontament entre bons i dolents. Una equanimitat que, francament, ens plau.

L´escenari de la pel·lícula és el Barbastre dels mesos de juliol i agost de l´any 1936. És a aquesta ciutat que hi arriba, des de Cervera –i es parteix d´una visió de l´antiga Universitat que utilitzava la Congregació de Missioners Fills del Cor de Maria– un grup de més de 50 estudiants de teologia; els seus superiors tenen l´esperança que, a Barbastre, es trobaran més protegits davant els perills que s'acosten. Són nois joves que es preparen per ser capellans d´aquesta institució que havia estat fundada el 1849, a Vic, per sant Antoni Maria Claret (Sallent de Llobregat, 1807-Fontfroide, França, 1870), i que s´havia escampat arreu del món. Era present no només a Catalunya i a tota Espanya, així com al Vaticà i a Roma, sinó també a tota Amèrica, a Guinea Continental i Fernando Poo i a la Xina i al Japó. Seran missioners en el desig, i ells i els seus formadors moriran, aviat, com a màrtirs. I se sabran els detalls de l´itinerari de l´última etapa de la seva vida a la terra, perquè un dels companys, que es podia suposar que no el matarien perquè tenia nacionalitat argentina, va aconseguir paper i ploma i va anar escrivint de manera minuciosa el que va passar durant aquests dies i quan, finalment, va quedar lliure, se´n va anar al Vaticà, i allà, amb totes les garanties d'autenticitat, va oferir aquest testimoni de fidelitat de tots els seus companys: junts, amb la paraula, l'exemple i la pregària, es van ajudar mútuament en la seva perseverància. I és per això que han estat beatificats de manera oficial.

Es fa un bon retrat de l´espiritualitat que compartien tots aquells nois, de procedències geogràfiques diverses. Es preparaven per dedicar-se a servir Déu, i vivien els valors humans i les virtuts cristianes: una pietat profunda i cordial, l´anhel de portar la fe a tot arreu, la caritat fraterna, el bon humor, la disposició a ajudar-se en les dificultats que han d´afrontar, i els perills imminents que els assetgen.

S´ofereix un episodi que reflecteix les conviccions dels components del grup: és un moment en què un d´ells, arriscant-se extremadament, va a buscar al sagrari les formes consagrades, per evitar possibles profanacions, i, al mateix temps, amb una solució enginyosa, amb l´ajuda del qui prepara el menjar, reparteix la comunió entre tots els seminaristes, que són molt conscients de la importància de rebre aquest aliment espiritual.

Tot i que el film no té la necessitat de presentar una gran quantitat de persones, sí que retrata bé la varietat de totes les que hi surten, de manera que capta la diversitat d´actituds humanes i morals en totes aquelles persones que, per raó de les circumstàncies –i, especialment, pel fet de formar part del mateix grup humà– poden tenir un denominador comú: hi ha, doncs, virtuts i defectes en cada persona, amb els seus pecats i amb els seus actes, que arriben fins a l´heroisme. I això en un bàndol i en l´altre. A part dels estudiants i d´altres religiosos, el grup més homogeni és el dels militants anarquistes, i aquí també hi veiem les persones, amb els seus sentiments, i, de vegades, amb la pretensió d´encarnar cadascú ideals de justícia i de llibertat, l´exigència i la disciplina, la contribució a les coses desitjables de la vida del seu poble. Es mostren els esforços de persones que volen temperar els excessos de l´organització o de les personalitats psicopàtiques que, sovint, s´alliberen per raó de les guerres i de les revoltes.

Aquest tarannà era especialment important en el cas d´alguns líders. A la pel·lícula, hi apareix, amb una actitud no gaire ben definida, i que ens sembla ambigua, Buenaventura Durruti (Lleó, 1896 - Front de Madrid, 1936), del qual s´ha conservat, entre els trets que el fan un personatge de ressons mítics, la seva tendència a compaginar el seu ésser revolucionari amb valors humans certs; en aquest sentit, se n´expliquen anècdotes que el converteixen en algú difícil de definir, i, de vegades, en alguns aspectes, fins i tot en una persona digna d´admiració, perquè se´l veu actuar, segons les circumstàncies, mogut per un tipus de valors o per uns altres.

En aquest sentit, tot i que aquest fet no apareix a la pel·lícula, se sap que, al cap de poc temps i per aquelles mateixes terres, una patrulla va fer presoner un home jove, Jesús Arnal, que s´havia perdut; i va resultar que era un capellà, ordenat de feia poc, un aragonès de la diòcesi de Lleida. El van portar davant de Ventura, i ell va dir que, en aquells moments, «necessitava plomes», i li va preguntar si volia ser el seu secretari. Al cap dels anys, aquest sacerdot va ser el rector de Ballovar, al costat del Cinca. I va escriure uns quants capítols de les seves memòries, que va publicar a La Prensa, de Barcelona, i, després, com a llibre. Va saber fer un bon retrat del líder anarquista i va dir que en aquell temps no li va ocasionar mai cap molèstia i que no li va manar fer res que s´oposés a les seves conviccions religioses. És per això que ens hauria agradat que l´aparició de Durruti –en la pel·lícula es dóna a entendre que la seva intervenció va ser clau perquè es produís la mort dels que es preparaven per al martiri– s´hagués presentat amb més garanties de veritat històrica.

Aquests bons retrats d´alguns personatges també inclouen un militar que és al càrrec de la posició i alguns membres de la Guàrdia Civil, en els quals es nota el desig de mantenir-se fidels al règim legal, és a dir, la República; en aquest sentit, es mostren els esforços que van fer perquè els comitès anarquistes no defugissin el control de les autoritats legalment establertes. Passa el mateix amb els intents dels homes de bona voluntat, com ara el metge que dirigia l´hospital, per fer un treball en benefici de tothom. 

Veritat històrica

De manera molt cinematogràfica, el director es recrea en alguns personatges femenins. Així, per exemple, en el tractament d´allò que hauria pogut ser un lligam sentimental, quan els responsables sindicalistes volen desencaminar un dels estudiants: la intervenció d´una miliciana que el vol ajudar és presentada de manera romàntica, i queda ben definit el sentiment del noi i la seva gratitud, així com el de la dona, sense cap concessió que hi interposi res que no sigui exemplar. Igualment, en una altra escena, i de manera adequada i formalment correcta, es veu com, a més, els milicians van fer entrar allà on vivien els seminaristes un grup de prostitutes, per tal de provocar, sense cap èxit, un canvi de direcció en les seves vides. Hem comprovat que tots dos fets són també històrics.

El guió ha sabut perfilar els matisos que podien caracteritzar millor la fesomia espiritual d´aquells homes joves que volien viure i emprar els mitjans necessaris per salvar la pròpia vida i, al mateix temps, també estaven disposats a sacrificar-la si Déu els demanava aquest suprem testimoni de fe i caritat que és el martiri.

La pel·lícula fa un servei a la veritat històrica, i, encara que no s´ho proposi directament, es converteix en un retrat fidel de com eren, i de com havien de ser, els membres de la congregació fundada per Antoni Maria Claret: homes dedicats a Déu en la vida religiosa, d´una gran activitat, virtut en la qual els va donar exemple aquest sant, que va ser un home molt treballador, de grans idees que sabia portar a la pràctica, i que va recórrer, normalment a peu, Catalunya i les Canàries, i va predicar arreu del món, que va promoure la creació d´editorials i llibreries, la difusió de llibres, de fulls volants, amb un gran sentit de la comunicació i de la publicitat, que va saber copsar les necessitats de cada moment. I és cosa admirable que, en un ambient eclesiàstic com el de l´Espanya del segle XIX, que se sentia més aviat a prop de posicions conservadores i en el qual el carlisme hi tenia un gran pes, Claret actués amb llibertat i realisme en relació amb la política i la religió, i és així que va afrontar el delicat paper de ser el confessor de la reina liberal Isabel II.

Cal remarcar que, en la darrera fase de la seva vida, la de l´exercici de l´episcopat, va ser arquebisbe de Santiago de Cuba, i hi va començar una gran tasca religiosa i social en tots els àmbits: hi va organitzar escoles, cooperatives, granges agrícoles, i va lluitar amb valentia contra les oligarquies per tal que s´abolís l´esclavitud. I, de fet, els col·legis que la congregació claretiana ha promogut arreu del món han tingut sempre molt present entre els seus objectius les necessitats del món popular, dels barris obrers, afavorint sempre la integració de totes les classes socials. I els seus membres s´han caracteritzat per tenir un gran esperit de treball i per preocupar-se per la cultura en un sentit molt pràctic.

Al capdavall, doncs, davant de tantes pel·lícules que mostren parcialment la Guerra Civil espanyola, Un Dios prohibido és una obra que val la pena veure, i sobre la qual convé reflexionar perquè la història no es repeteixi.

.                   Fitxa  Tecnicoartística                    

Títol original: Un Dios prohibido.

Producció: Contracorrientes Producciones, en associació amb Missioners Claretians (Espanya, 2013).

Productor: Pablo Moreno.

Director: Pablo Moreno. Guió: Juanjo Díaz Polo, inspirat en el llibre Esta es nuestra sangre. Un seminario mártir, de Gabriel Campo Villegas.

Fotografia: Rubén D. Ortega.

Música: Sergio Cardoso.

Decorats: Aranzazu Gaspar.

Vestuari: Patricia Azpeleta.

Muntatge: María Espacia.

Intèrprets: Javier Suárez (Esteban Casadevall), Jacobo Muñoz (Eugenio Sopena, líder de la CNT de Barbastre), Elena Furiase (Trini), Juan José Díaz Polo (Coronel Villalba), Antonio Castro (Buenaventura Durruti), Gabriel Latorre (Florentino Asensio, bisbe de Barbastre), Íñigo Etayo (Román Illa), Jerónimo Sales (Faustino Pérez), Luis Seguí (Salvador Pigem), Guido Agustín Balzaretti (Pablo Hall), Juan Lombardero (Hermano Vall, cuiner), Mauro Muñiz (Ceferino Giménez, el Pelé), Julio Alonso (Felipe de Jesús Munárriz, superior de la Comunitat claretiana), Antonio Ramos (Doctor Mur), Raúl Escudero (Miguelé, milicià). Color - 133 minuts.