''Lumen fidei'' del papa Francesc. La fe com a llum.

Comentari de l´encíclica

El passat 5 de juliol, el papa Francesc va publicar la seva primera encíclica amb el nom de Lumen fidei, La fe com a llum. La novetat d´aquesta encíclica, com han dit alguns, es troba en el fet que ha estat escrita a quatre mans, utilitzant una expressió que s´usa, per exemple, quan una peça de piano es toca entre dos intèrprets. I així és: hi ha un esborrany del papa Benet XVI i una redacció final del papa Francesc. En presentar el document, el papa Francesc va afirmar, amb tota humilitat, referint-se al seu predecessor, «el treball gran l´ha fet ell».

El cardenal Oullet, en la presentació de l´encíclica, va assenyalar que hi ha molt de Benet XVI i tot del papa Francesc.Això no treu pas que sigui un text magisterial, amb tot el que això implica. A més, es tracta d´un text de gran calat: cridat a exercir una influència de primer ordre en la comprensió catòlica de la fe.

Li havien demanat a Benet XVI que redactés una encíclica que tanqués la trilogia de les virtuts teologals que havia iniciat amb Caritas in veritate sobre la caritat i Spe salvi sobre l´esperança. Això semblava molt adequat durant l´Any de la fe convocat pel Papa. I efectivament es va posar a treballar-hi. Però el projecte va quedar inacabat. Segons diu la mateixa encíclica: «Ell ja havia completat pràcticament una primera redacció d´aquesta Carta encíclica sobre la fe. Li ho agraeixo de cor i, en la fraternitat de Crist, assumeixo el seu preciós treball, afegint al text algunes aportacions» (n. 7).

Com es veu, és una demostració d´humilitat de Benet XVI que ofereix el seu valuós treball, romanent com no autor, i del papa Francesc, que assumeix aquest treball amb tota senzillesa i el completa. Segons l´arquebisbe Rino Fisichella, es veu molt la mà del papa actual en l´estructura de tres paraules de l´encíclica: caminar, construir, confessar, com sol fer el Papa en les seves homilies, que les construeix sobre tres paraules. També en el seu estil, en la immediatesa de les expressions que usa, la riquesa de les imatges que serveixen de referència i la peculiaritat d´algunes citacions d´autors antics i moderns... Tot això és característic del magisteri del papa Francesc.

Algunes claus per a una lectura de la Lumen fidei: la fe com una llum

Anem ara a l´exposició de l´encíclica mitjançant tres claus de lectura de l´encíclica. Veurem tres claus que ens poden ajudar a la seva comprensió. La primera ve del títol: Lumen fidei. La fe és, per tant, una llum. En algunes esglésies barroques, es representa la virtut de la fe com una jove amb els ulls embenats. Semblaria que la fe és foscor, no veure, seguint el text evangèlic: «benaurats els que sense veure han cregut» (Jn 20, 29). Però el Papa subratlla el caràcter de llum, de coneixement, de saviesa que té la fe.

En aquest sentit, és com una resposta als il·lustrats. Ells deien: l´única llum per al coneixement és la raó. La fe és foscor. L´encíclica respon: la fe és llum i quan la raó es tanca i no vol dialogar amb ella, la veritat es converteix en veritat tecnològica, o en mera autenticitat subjectiva. En aquest cas, «la veritat gran, la veritat que explica la vida personal i social en el seu conjunt, és vista amb sospita. ¿No ha estat aquesta veritat –es pregunten– la que han pretès els grans totalitarismes del segle passat, una veritat que imposava la seva pròpia concepció global per aixafar la història concreta de l´individu? Així, queda només un relativisme en què la qüestió de la veritat completa, que és en el fons la qüestió de Déu, ja no interessa» (n. 25).

Identificar i destruir els ídols en la pròpia vida 

La segona clau de lectura procedeix de la meva feina pastoral. M´he trobat –i suposo que a molts altres els ha passat el mateix– unes quantes persones que no tenen fe, però als quals se´ls podria qualificar de bones persones: tenen interès per dialogar sobre temes religiosos, fins i tot llegeixen o han llegit la Bíblia, tenen un comportament moral correcte... però no creuen. Els falta aquest do de la fe, almenys en aquest moment concret. Sempre m´he preguntat: què se´ls pot dir, a unes persones així? Els diu alguna cosa aquesta encíclica? I he de dir que la resposta és clarament afirmativa: he trobat material abundant en l´encíclica per a aquest tipus de persones a qui podríem qualificar de no creients de bona fe.

En el primer capítol de l´encíclica, es parla del recorregut de la fe, que és necessari per entendre què és el que ha succeït en nosaltres perquè creguem: com hem arribat a creure. Aquest coneixement és vital per poder explicar-ho als altres.

«Per això, si volem entendre el que és la fe –diu el Papa–, hem de narrar el seu recorregut, el camí dels homes creients, el testimoni del qual trobem en primer lloc en l´Antic Testament. En ell, Abraham, el nostre pare en la fe, hi ocupa un lloc destacat» (n. 8).

Déu parla a Abraham i el crida pel seu nom: «La fe és la resposta a una Paraula que interpel·la personalment, a un Tu que ens crida pel nostre nom» (n. 8).

Ha de quedar clar, per tant, que la fe és un do de Déu. Es pot demanar per al qui encara no la té. Ell mateix o les persones amb fe que estan a prop d´ell.

Un segon pas d´aquest recorregut és la fe d´Israel: «La fe neix de nou d´un do originari: Israel s´obre a la intervenció de Déu, que vol alliberar-lo de la seva misèria. La fe és la crida a un llarg camí per adorar el Senyor en el Sinaí i heretar la terra promesa. L´amor diví es descriu amb els traços d´un pare que porta de la mà el seu fill al llarg del camí (cf. Dt 1, 31). La confessió de fe d´Israel es formula com a narració dels beneficis de Déu, de la seva intervenció per alliberar i guiar el poble (cf. Dt 26, 5-11), narració que el poble transmet de generació en generació» (n. 12).

És a dir, com un pare al seu fill. Aquesta és la relació que s´estableix entre Déu i l´home a través del do de la fe. L´altra possibilitat (que és, precisament, el que li passa al poble d´Israel a la muntanya del Sinaí) és la idolatria.

Diria que aquí hi ha la clau de la manca de fe representada en l´episodi del bou d´or. El poble no aguanta, no pot esperar el retorn de Moisès i construeix el bou d´or, per tenir algú tangible i visible a qui adorar. Diu el Papa: «la fe, per la seva pròpia natura, requereix renunciar a la possessió immediata que sembla oferir la visió» (n. 12). Si bé és veritat que la fe és llum, també hi ha una part de misteri, de foscor que ha de ser acceptada. Un no pot tenir presses per avançar la visió que vindrà al final dels nostres dies, en la vida eterna.

«En comptes de tenir fe en Déu –explica l´encíclica–, es prefereix adorar l´ídol, el rostre del qual es pot mirar, l´origen del qual és conegut, perquè l´hem fet nosaltres. Davant de l´ídol, no hi ha risc d´una crida que faci sortir de les pròpies seguretats, perquè els ídols “tenen boca i no parlen” (Sal 115, 5). Veiem, llavors, que l´ídol és un pretext per posar-se a un mateix al centre de la realitat, adorant l´obra de les pròpies mans» (n. 13).

És un problema de seguretat. De buscar seguretats en la vida. «Qui no vol fiar-se de Déu es veu obligat a escoltar les veus de tants ídols que el criden: “Fia´t de mi”. La fe, en quant associada a la conversió, és allò que s´ha oposat a la idolatria; és separació dels ídols per tornar al Déu viu, mitjançant una trobada personal. Creure significa confiar-se a un amor misericordiós, que sempre acull i perdona, que sosté i orienta l´existència, que es manifesta poderós en la seva capacitat de redreçar allò que s´ha torçat de la nostra història» (n. 13).

És aquesta, doncs, la segona clau de lectura: la presència d´ídols com oposats a la fe. Això es dóna en la vida dels no creients. Potser d´una manera inadvertida, sense que se n´adonin, però la tasca de la conversió consisteix a identificar-los i, com va succeir amb el poble d´Israel en el Sinaí, destruir-los.

Lectura cristiana de la fe

La tercera clau de lectura coincideix amb la culminació d´aquest recorregut de la fe. Es tracta de donar una descripció de la fe que seria la plenitud de la fe cristiana. I l´encíclica diu que la mirada de la fe no és una altra que la visió de Jesús: «la fe no sols mira Jesús, sinó que mira des del punt de vista de Jesús, amb els seus ulls: és una participació en la seva manera de veure» (n. 18).

Això és una mica sorprenent perquè la mirada de Jesús no és una mirada de fe, ja que Jesús va tenir visió, la visió beatífica, i no fe. Però s´entén que és una participació en aquesta manera de veure. És quelcom semblant a quan sant Tomàs d´Aquino parla en la primera qüestió de la Suma Teològica que la Teologia (la Sacra Doctrina, l´anomena ell) és una participació de la ciència de Déu (cf. I pars, q. I a. 2, c).

Aquesta manera de veure porta al compromís, a viure amb intensitat el camí sobre la terra. «L´amor de Crist ens urgeix» (2Co 5, 14) diu Sant Pau. No és possible creure i quedar-se indiferent davant de les necessitats del proïsme o davant de la consecució de la pròpia perfecció. Això no és compatible amb la mirada de Crist.

El capítol segon de l´encíclica posa la veritat com una qüestió que es col·loca al centre de la fe. Començant pel text bíblic, seguint la versió dels Setanta de la Bíblia: «si no creieu, no comprendreu» (cf. Is 7, 9), desenvolupa la idea que la fe és un esdeveniment cognoscitiu relacionat amb el coneixement de la realitat. Sense la veritat, la fe no salva, roman com una bella faula, o es redueix a un bell sentiment. Ja hem assenyalat, al començament d´aquest comentari, algunes conseqüències que han tingut lloc en la història per la falta de comprensió de la interrelació entre la fe i la raó en la recerca de la veritat.

El tercer capítol, la transmissió de la fe, està escrit en el context de la nova evangelització. Com a eines d´aquesta transmissió, s´utilitzen el Concili Vaticà II, particularment la Constitució Dei Verbum sobre la revelació, citada en diverses ocasions, i el Catecisme de l´Església Catòlica, que no s´ha d´oblidar, es pot considerar el Catecisme del Concili Vaticà II (la seva elaboració va ser fruit d´una recomanació del Sínode Extraordinari dels Bisbes als 20 anys del Concili).

L´estructura catequètica del Catecisme de l´Església Catòlica sembla especialment adequada per transmetre la doctrina cristiana: Confessió de la fe, sagraments, Decàleg i oració.

L´encíclica insisteix en els sagraments per a la transmissió de la fe: «Per transmetre un contingut merament doctrinal, una idea, potser seria suficient un llibre, o la reproducció d´un missatge oral. Però el que es comunica a l´Església, el que es transmet en la seva Tradició viva, és la llum nova que neix de la trobada amb el Déu viu, una llum que toca la persona al seu centre, en el cor, implicant la seva ment, la seva voluntat i la seva afectivitat, obrint-la a relacions vives en la comunió amb Déu i amb els altres. Per transmetre aquesta riquesa, hi ha un mitjà particular, que posa en joc tota la persona, cos, esperit, interioritat i relacions. Aquest mitjà són els sagraments, celebrats en la litúrgia de l´Església» (n. 40).

El quart capítol és, segons alguns comentaristes, on es veu més la mà del papa Francesc. Es titula: Déu prepara una ciutat per a ells. Quant a la relació entre fe i ben comú, es diu que «la fe revela fins a quin punt poden ser sòlids els vincles humans quan Déu es fa present enmig d´ells» (n. 50). La fe no s´aparta del món, sinó que el fa més habitable, més just, contribueix a edificar un futur amb esperança. I pel que fa a la família, es recorda que és el primer àmbit que il·lumina la fe a la ciutat dels homes, l´essència del matrimoni com a unió estable entre un home i una dona, i que la família és el lloc adequat per conrear pràctiques comunes de fe, i on també els pares acompanyen el creixement en la fe dels fills.

En aquest capítol, es recorda, a més a més, que el patiment humà s´il·lumina per la llum de la fe: «El cristià sap que sempre hi haurà patiment, però que li pot donar sentit, pot convertir-lo en acte d´amor, d'entrega confiada en les mans de Déu, que no ens abandona i, d´aquesta manera, pot constituir una etapa de creixement en la fe i en l´amor. Veient la unió de Crist amb el Pare, fins i tot en el moment de major patiment en la creu (cf. Mc 15, 34), el cristià aprèn a participar en la mateixa mirada de Crist» (n. 56).

Una al·lusió a la Verge Santíssima amb una oració final dirigida a la Mare de Déu tanca aquesta preciosa encíclica del papa Francesc. La lectura directa i pausada del text original es fa imprescindible per treure´n un major profit.

Joaquim González-Llanos

Doctor en Teologia